—Esperi, esperi… Oh, deturi’s una mica o no podré continuar explicant-li-ho tot. Mmm… Sí, posi-la aquí. Quedi’s quiet… Uuu… És massa… I dic massa, sabent que si em sentís el Gavardina (ja em perdonarà que l’anomeni així, però és que a classe totes li diem pel malnom…). ¿Com? No, vostè no. Deia que si el Gavardina m’ho sentís dir (això de massa), em renyaria, perquè no li agrada que ho digui. Diu que no vol dir res. (I potser té raó, però si no dic massa ¿com s’entendrà que una cosa és massa?). En fi, el que li deia: que com que m’agrada tant la música, doncs vaig anar amb dos amics (sí, també de l’institut) al concert que feien al pavelló del Joventut, a Badalona, que hi actuava en Frank Zappa. Va ser una nit xiroia, de bafos de coloraines i d’userda boníssima, que semblava de catifa… ¿Què vol dir? Userda és userda, trepadella que en diuen a Manresa, o virosta a Torelló. Els nois eren el Merma i l’Oriol. No, no són de les Joventuts. Sí, de COU, sí. ¿El Merma? Martí. I l’Oriol és l’Oriol Gual, aquell tan alt. De fet, jo vaig anar amb el Merma, amb la moto, que té una cavasaqui de ca l’ample. Allà ens vam trobar amb l’Oriol, que havia anat amb cotxe. Jo estava tota contenta, perquè no passa cada dia, que em deixin sortir de nit, i és que a casa m’havien concedit permís perquè precisament aquell dia feia quinze anys, imagini’s quina ràbia: i d’aquí a no res, tercera edat! Bé, doncs el que li deia: dúiem ja un quart d’hora de recital, i a mi la musiqueta aquella no em deia res. (Tot s’ha de dir: el Zappa, a mi no m’ha fet mai el pes, i hi havia anat perquè em feia patxoca sortir amb el Merma, que des d’abans de les vacances no em diu ni ase ni bèstia després de sortir de classe, ni em convida a gelats, ni em fa petons ni em toca el culet pel carrer, com abans, que jugàvem i rèiem tant…). També hi era l’Oriol (ja li ho he dit), però l’Oriol em queia molt malament, sobretot perquè un nom com Oriol em sona cursi (d’un cursi nostrat, diferent de la coentor d’un Sergi, Alexis o Sofia, això sí; però al capdavall tots em sonen més falsos que un duro sevillano). Després, ves per on, va acabar per caure’m bé, quan va començar a pagar-me gintònics, més bons que les estrelles i els gelats (a mi els gelats m’agraden molt). Després de l’aperitiu (ja se sap) ve la teca: l’Oriol (a qui segons sembla tampoc no li agradava el Zappa) començà a llepar-me l’orella, a fer-me petons per les galtes, a la boca, d’una forma entre tendra i agressiva (però d’un agressiu suau, que a mi els nois, quan perden l’elegància i el savuafer —que diu la mama—, em semblen carreters). Just en el moment que el noi m’acariciava un genoll (i només acariciant-me un genoll jo ja em sentia a punt d’esclatar, de desfer-me com mantega: moria de desig, ja pot imaginar-s’ho) vaig veure de cua d’ull un manso de calendari, com aquells que surten al «Playgirl» que es compra ma germana, a un quiosc del carrer Gran de Gràcia. I jo que me’l miro i penso aquest tanoca el tinc vist, i és clar que no podia reconèixer-lo, amb la samarreta que em duia, de setí blau cel, xarrupant del got llarguerut. I sense gavardina (d’aquí que trigués tant a reconèixer-lo, perquè, és clar, no era sinó el Gavardina: el senyor Bastardes, el professor de Llengua de l’institut, ves per on). Per un moment no vaig saber què fer, imagini’s. (I deixi quieta la mà, un moment). Vaig xiuxiuejar-li a l’Oriol que parés el carro i vaig saludar el profe: hola, Bastardes. I el Bastardes em va somriure molt, mostrant-me tota la bancada, blanquíssima, que és l’admiració de les nenes de l’institut, i em diu: hola, Tereseta, i amb tot això jo estava sorpresa al màxim (i perdoni l’expressió, que tampoc no complau al Gavardina, ni a vostè, m’imagino), perquè el Gavardina té fama de seriós, d’estricte. Tereseta em diuen solament les amigues, vaig dir-li. Ah, va dir, i es mirava l’Oriol com si li fes nosa. Vaig enviar-lo (l’Oriol) a dir-li al Merma que me n’anava amb el Gavardina i que ens trobaríem després. L’Oriol emprenyadíssim, que no és gens modern. A la fi del fil solets, el Gavardina i jo vam marxar al bar, i a pagar tants gintònics que havia de comptar-los per logaritmes. Vaig dir-li: estic trompa, Gavardina. I em va dir: no em diguis Gavardina, digue’m Bastardes. I reia. ¿I el nom de fonts? Aquí no hi ha més font que la que rajarà, va respondre’m amb un sentit que potser aleshores se m’amagava. Vaig pensar que diferents són els professors fora de classe… Llavors vaig sentir un copet a l’esquena. Eren els professors de Mates i el de Constitució: el Pinces i en Menéndez (aquest, el mateix que havia ensenyat FEN a ma germana, encara que ara s’ha fet del PSOE, vull dir del PSC, i diu adéu quan sona el timbre a l’hora de plegar…). El Pinces ja el coneix, que és de les Joventuts de fa molt de temps. Segons sembla, havien anat tots tres a sentir música, i que hi anessin el Pinces i el Gavardina ho entenc, perquè són joves i estan bons, però en Menéndez… ¿Vostè se l’imagina, a un concert del Zappa? (Mmm… Estigui’s… Que ara ve el més bo…). Vam sortir del pavelló, vam anar al pàrquing i vam pujar al cotxe del Pinces, un GS d’un color que em costava de reconèixer, massa fosca la nit i tots els núvols de gintònic del món ballant-me pel cap. En Menéndez va seure al davant, sol, i els altres dos, al darrere amb mi. ¿Què podem fer?, va demanar el Gavardina, i abans que tingués temps de respondre-hi, el Pinces va proposar d’anar a casa seva. Vaig excusar-me (tot i que em moria de ganes d’anar-hi, que cap nena no ha anat a casa d’un professor) perquè havia vingut amb dos nois. ¿A tu què t’agradaria que féssim, doncs?, va dir el Gavardina, passant-me la mà per l’esquena, somrient, i jo em moria de gust només de pensar què era el que volia que (em) fessin, i em pujava la sang a la cara i em posava tota vermellota. No sé…, vaig dir, i pensava en tot el que m’havia explicat la Fina (la Fina Puiggarí, sí: de classe) d’aquell dia que es va posar malaltona i el Gavardina es va oferir per acompanyar-la a casa, i quan va arribar-hi ja no estava ni malaltona ni res… A tot això, el Gavardina m’acariciava els pits, em treia la brusa de lloc, i mentre m’apujava les faldilles ja em separava les cames. Vaig pensar que em tocava fer alguna cosa i vaig allargar el braç fins a tocar-li la cuixa i, pujant a poc a poc, com jugant, com pensant en una altra cosa (i el Menéndez mirava), l’entrecuix, que bullia i em feia venir a la testa imatges d’aquelles de les pel·lícules que tenen els pares a casa i que veiem la Fina i jo, plegades, quan ells no hi són. Imaginava la cara de la Fina, de totes les companyes de classe, quan els ho expliqués tot (cosa que penso fer dilluns ¿no?… si vostè creu que és millor…). Després vaig descordar-li un a un tots els botons de la bragueta, vaig ficar-li la mà dintre i la hi vaig treure (estigui’s quiet: tregui’m el dit). Jo havia quedat, doncs, d’esquena al Pinces, que molt vergonyosament m’acariciava els malucs, em llepava el coll, em xuclava l’orella, em besava els ulls (i per poder-ho fer m’obligava a girar el cap, exageradament), ficava ben endins una llengua que no s’acabava mai. Jo esperava que algun dels dos em baixés les calces, que em fiqués una mica el dit, no sé: que em xuclés els mugrons, ara que els pits ja eren ben a la vista entre els parracs de la brusa (i quan dic ben a la vista vull dir a la vista de qualsevol persona que hagués passat en aquell moment pel pàrquing, i no únicament del Menéndez, que l’únic que feia —em penso i probablement no m’erro— era mirar). El xoriguer del Gavardina atenyia la plenitud, oscil·lava lentament… Vaig acotar el cap i vaig llepar-hi el foradet, i el líquid que hi sobreeixia em picava a la gola, i sentia totes les venes a punt d’esclatar, i de tant en tant gosava mossegar-lo una mica, o bé me’l treia de la boca i hi dipositava un petó al gland (oh, i estigui’s quiet o li faré treure el dit), que era vermell i lluent, més vermell encara que el del Manolo, que és qui el té més vermell de tot el Milà i Fontanals. Ara li llepava el tronc, des dels testicles fins a la punta, i amb una mà els hi agafava (els testicles). ¿T’agrada, Bastardes?, vaig dir-li tot mirant-lo als ulls, i somrient-li, ficant-me l’eina polifèmica dins la boca, del tot. Ell gemegava i em prenia el cap amb les mans, de tal manera que no podia moure’l i vaig arribar a creure que m’ofegava, la testa com un enginy mecànic: endavant, enrere, endavant, enrere, endavant, enrere, prenent-me pels cabells… Mentrestant, jo aixecava el cul, oferint-lo al Pinces, que semblava complagut per la meva actuació bucal i l’únic que feia era, enretirada la faldilla i evitada la calça, ficar-me un dit llarguíssim, que em feia tant de gust com de mal, i no pas pel forat més sucós (¡i no em baixi les calces, ara, o no podré acabar d’explicar-li-ho tot!). Quan el Gavardina em va estrènyer el cap tan al fons, vaig pensar que el doll de llet em sortiria pels ulls, per les orelles, pels narius; però no: em va baixar per la gola, agre-dolça com un xop-suei. Boníssima. Vaig enretirar el cap i amb un dit vaig recollir una gota que m’havia quedat als llavis, i vaig llepar-me dits i llavis. A aquestes alçades de la nit, puc ben bé confessar-li que duia les calces xopes, i de tan xopes la humitat traspassava al seient. Vaig girar-me cap al Pinces i vaig dir-li, a cau d’orella, que m’estripés, i jo mateixa m’abaixava les calces i em passava la llengua pels llavis (de la boca), que és una cosa que també fan molt sovint a les pel·lícules dels pares, que veiem la Fina i jo. Encara no havia acabat de treure-me-les, que em va girar un altre cop i vaig sentir el cul contra el seu estómac. Vaig comprendre-li les intencions però vaig dir que no, que ja era massa tard, i ell burxava per entrar per la rerebotiga, cosa que comportava greus dificultats per manca de lubricació. A la fi se’n va sortir, perquè de tant de fluix com havia vessat, barrejat amb semen, fins i tot l’anus n’era ple i lubricava l’arma que lluitava per entrar i que no podia veure (cosa que lamentava) per tal com era de cara a la finestreta lateral, observant la sorpresa (relativa, tot s’ha de dir) dels assistents al festival que passaven a recollir el cotxe, ja que, segons semblava, el recital havia finit. Vaig ficar-me un ditet (fiqui-me’n un altre, vostè) i m’acariciava l’amiguet boig (aquest, així, més avall…). Oh, allò em destrossava, sentia que mai més no podria seure, que aniria espatarrada per sempre més… M’havia pres pels malucs i sentia el sacseig del seu estómac contra les meves natges, com colpejaven els testicles contra la meva vulva. Aviat, ja no vaig saber si el dolor era superior al plaer o a l’inrevés: vaig perdre el sentit de les mesures i vaig començar a moure les natges en una dansa circular, i sentia la pressió del xoriguer que em devia arribar ben amunt, als budells. Vaig sentir les descàrregues a l’estómac, i sabia que exagerava… Havia cessat el moviment, però vaig continuar acariciant-me fins que el Pinces, un cop el xoriguer va disminuir de volum, el va treure (i va fer un blop com els taps de les ampolles de xampany a Nadal) i un glop de llet em va caure a les cuixes i a les calces, negres. El conyet, excitadíssim, vibrava, es contreia, xorrava, com ara, sí… Vaig trobar molt estrany que em deixessin tan excitada. Van dir d’anar a fer una copa al Cafè de l’Òpera, i allà el vam trobar a vostè, que sortia del Liceu. A mi l’òpera no m’agrada… Li diré que em va sorprendre la poca cara de sorpresos que van fer el Pinces i el Gavardina en veure’l. (Ai, sí: mogui’l així… Uuu…). Si fos malpensada, diria que tot estava previst, que li preparen les nenes al secretari general… (Ep, més avall, aquí. Mogui els altres dits). Però si vostè m’ho ha jurat, l’he de creure… ¿Que li digui de tu? Se’m fa difícil, un secretari general… Jo encara no sóc de les Joventuts, però m’hi apuntaré. Va, prou, despulli’s ràpid. (Oh, així…). Amb els professors, encara que siguin de les Joventuts, és diferent, perquè amb la pedagogia moderna ja se sap… Però vostè, tu, vull dir… No els dirà res, no els diràs res, oi, al Bastardes i al Pinces… Sí, així, amb la llengua, d’aquesta manera… ¿Eh? Un moment! Obro de seguida. Espera, que se m’ha espatllat la vietnameta… No, no, no deia res. (Fuig, Bobi, fora…). De seguida et duc les fotocòpies dels candidats. ¿El gos? Sí, m’ha semblat veure’l per aquí. Bobi, ¿on ets? Ah, sí, vine cap aquí…