—1—

El metro ple com un ou. L’escalfor enganxosa que puja de les vies, que s’enfila per les rajoles de València, que grimpa fins a la volta sutjosa de l’estació.

Arriba el comboi.

Empentes com cada dia. Suor d’aixelles, blanor de culs que se’t claven al ventre. La senyora amb el cistell de la plaça que es queixa. I aquella mosseta. La de dos quarts de nou. Atansar-s’hi. ¿Que baixa? Perdoni. Hòstia, ¿què t’has cregut? Potser és un ros tenyit. La mitja lluna de suor sota el braç. El vestit transparent. L’escalfor del seu cos. La fermesa de Us cuixes. La rodonesa de l’anca. I aquella sensació de mareig que neix a l’entrecuix i que enterboleix la mirada. Dissimular, fer com qui llegeix els anuncis. Aprofitar la inèrcia d’una aturada en sec. Sentir la pell calenta del braç. Col·locar el cos cap endavant, en cerca del maluc. Tancar els ulls. Liceu, Draçanes, Poble Sec. ¡Ara…!

La mosseta de dos quarts de nou ja ha baixat. El vímet del cistell.

Això de viatjar com els talps no em fa peça, tu. Bé, depèn. Quan un filet se’t posa bé, no canviaria el metro per una carrossa amb un negre que em venti. I aquella paia s’ho estava buscant. Alerta, maca, ¡que si m’embalo te l’endinyo! Oh, i no s’aturava, tu. Vaig pensar que potser era un tomàquet. No li clissava el ram, ves. I ara hi ha uns budells de metro que et fan un joc de mans i et deixaten els baixos entre Liceu i Poble Sec que et deixen ídem. No, i aquella només duia la pell i el tergal. ¡Si ensenyava les transparències del parrús, la bacona! M’hi vaig posar bé. De primer li vaig passar el grep per la regatera. I ella, res de res, semblava una estàtua. ¡I aquells mugronets! Després, jo que li clavo el semaler, i la mansa que se’m fot a tremolar, tu. ¡Allò era un número! Què, un número, el Banc d’Espanya, era. De cop i volta, sento que em grapegen els baixos. Jo, que m’hi poso bé, vejam què passa. ¡I va passar, tu! T’ho juro. La pubilla va fer funcionar el relámpago i de poc m’enganxa les bosses. Ja la tens explorant-me els calçotets amb uns dàtils que semblaven de mantega fina. Jo anava més cremat que una burilla de celtes curts. I ella vinga remenar-me els penjolls. La pelleringa se’m va inflar com un globus de festa major. I ella, sense dir res, la bufona, vinga treballar-me la caixa de les eines. No et pensis que jo m’estigués quiet, ¡vatua l’olla! Semblava un pop, buscant-li els palpissos. Tenia l’entrecuix més humit que un xiclet en una escola de barri, i la humitat li regalimava cuixa avall, mentre jo, mut i a la gàbia, li endinyava el grep forat endins, vejam si trobava petroli. ¡Amb les sacsejades que fotia el vagó, la matriu li vaig tocar! Sort que hi havia molta gent, que si no, hauríem apagat els llums amb els sospirs que engegàvem, tant ella com jo. La flàvia tremolava com un flam xino el Mandarín i no parava de tocar-me la ximbomba, que se li devien fer calls. I jo m’entretenia a comptar-li els pèls del marduix que semblaven cabell d’àngel, de tan llepissosos. Amb aquestes que em va venir, tu. ¡Fe de Déu, què volies! Tenia el cap de la fava més encetat que el cul d’una criatura de bolquers, i ja no em vaig poder aguantar més. Allò va ser per cagar-s’hi, nano. ¡Em va pujar una lleterada que ni una fabricanta suïssa de formatges! De primer semblava el brollador de Montjuïc. Només hi faltaven les llums del Buïgues. ¡L’haguessis vist! Com que la sisa dels pantalons m’estrenyia l’ouera cap amunt, va pujar com un coet. Un que no tenia un pèl de ruc es va quedar amb la clepsa més nevada que la Pica d’Estats després de la rufaga. Vaig esquitxar una mestressa, un manobre i un municipal que regalimava suc pels mostatxos, com si hagués xarrupat un pot de La Lechera. Em vaig quedar més exsucat que una llimona en un hospital de tísics. I aleshores es va muntar un sagramental d’aquí t’espero. El manobre, que s’ofegava amb els bafos del suquet que li enllardufaven la nàpia, va estirar l’alarma i el metro es va aturar en sec. La mestressa va ensumar-se el dit i va dir: «¡Oh, i això ho conec, jo!». Tothom cridava com si se’ls hagués trencat el budell culà. Jo que m’apujo el relámpago, i em foto a fer l’orni, no fos cosa que m’endinyessin un mal tanto que em deixés més eixorc que un bou d’arada… Però em vaig enganxar el voraviu de la carn d’olla i ja em tens clavant uns bots que semblava que puntegés la Santa Espina… ¡Quin futris, xava! El guripa dels mostatxos em volia dur a l’estaru per atemptat a la moral, el manobre s’entretzenava a fer-me una cara de mans i la mestressa volia que l’acompanyés a casa, que em faria una tasseta d’aiguanaf amb un rajolí d’aigua del carme per retornar-me. Total, tu, un mercat de Calaf. Vaig baixar a la parada del Poble Sec més cardat que una mostela en un regiment de sipaios.

¿La garsa? ¡Res, tu! Com si no s’hagués adonat de la pel·lícula, més fresca que una rosa.