—2—

La maleïda escala, escrostonada, bruta, amb aquella olor de pixum. I la tremolor de cames, el mal dels testicles, la basarda. Passen cinc minuts de les nou i qui sap si el senyor Puig ja haurà arribat. La porta de vidre, plena de ditades. Les cagades de mosca al neon. L’olor de tinta, de paper imprès. ¡Encara sort!, l’amo no hi és. Treure’s la jaqueta, seure a la taula, esbarriar-hi uns quants papers per fer veure que fa estona que treballes. ¿I les mosses? ¿Que no han arribat? ¡Mira tu que tenen barra!

Aleshores entren. L’Anna, amb uns texans que li estrenyen el ventre i que li marquen els llavis del sexe. La Isabel, que avui duu un vestit blanc i transparent que li fa mostrar les bragues esquifides que se li arrapen com poden al pubis. Entren rient. Rient-se de tu. Com sempre. Posturetes, mirades de gairell. Refrecs sense importància quan s’atansen per donar un paper. I aquella provocació constant dels cossos que només cerquen la diversió de veure en els teus ulls la impotència i el desig. Fins que arriba el senyor Puig, et crida al seu despatx.

Jo no sé què va passar, manu, però aquell parell de tomàquets que tinc a can penquis havien perdut el senderi. ¿Tu t’imagines que et vinguin un parell de flàvies de via estreta i se’t clavin davant fent la figuereta? Una es diu Anna, i és llarga com un dia sense pa, amb uns càntirs d’aquells que, si t’hi amorres, t’hi ofegues com un passerell. L’altra es diu Isabel i és més aviat petitona, però amb tot el que fa falta. Té un paner com un cove, però més tou que un melindro sucat amb cafè amb llet. I anàvem tots més cremats que els focs de Sant Joan. L’Anna duia unes fundes de cuixa que rebentaven per les costures. I lluïa un paquet que semblava un torero. Jo que sí, allargo el dit i li toco: «¿Que duus l’Evax, avui?», li pregunto. I ella se’m clava a riure. «No, ¡però m’agradaria posar-me un tàmpax de carn sense os!», em contesta, la mala pua. Si t’haig de dir la vera veritat, em vaig quedar d’una peça. «¡Au, continua amb el massatge, que m’agrada el tacte!», em va reptar. «Però m’hi sobren els Levi’s», jo que li etzibo. I la meuqueta va i se’ls treu. Així, com aquell que no vol la cosa. O, i no duia res, davall. «Treu-te també la samarra, mossa, que farem dòmino», jo que li demano. I ja me la tens més conilla que el dia que la van parir. Tot allò que t’he dit abans i més… Llarga, sí, però rodona com la O. I tendra com un bistec de vedella de ca l’Agut d’Avinyó. Amb suquet i tot, no et pensis. Perquè li vaig endinyar grapada als baixos i ja regalimava com el brollador de ca l’Ardiaca. Vaig perdre l’oremus. Em vaig amorrar al piló, i amb la molla li feia uns jocs de campaneta que la mossa es tornava més boja que la Joana aquella. Només m’hi faltava un vermut dolç, que la clòtxina era saladeta i picant com a mi m’agraden. M’estava tot engrescat fent-li llengotes a l’entrecuix quan de cop i volta sento que em grapegen el cuiro de la cintura. Em giro un moment, amb els morros untats, i veig la Isabel amb cara de vedella que duen al brau que em busca les pessigolles de baix. Jo, com si res, retorno al corteinglès de l’Anna i, per no caure, m’aferro de greps al mamellam, rebregant-li el braguer. La Isabel m’ha tirat les calces avall, m’ha esquinçat els calçotets i s’entreté com una llúpia a xarrupar-me el mànec de la cardància que se m’ha posat més dur que una llamborda de la plaça del Pi. ¡Òndia, tu, quin xou! L’Anna espaterrada davant meu, conilla, el cap enrere i gemegant com si li fessin mal els queixos. Jo arronsat a la gatzoneta, amorrat al piló, i la Isabel estirada a terra, menjant-se’m la llangonissa.

¿I saps? Estàvem tan divertits amb aquella santa innocència, que no ens vam adonar que arribava el burgès. L’amo, ja m’entens. Jo no sé què es devia empescar el molt bacó, però va fotre un bram d’aquells de sergent dels civils en una mani de concos. Ens vam quedar erts com un bacallà. Jo que sí, papissot i tot de la jalea reial que m’omplia la mui, em giro i li dic: «¡Au, Puig, veniu i us tocarem el sometent, que avui les garses van de bòlit i volen guerra!». L’amo, més vermell que la punta d’una fava filatèlica, no podia dir res. La Isabel, que ja es veia cobrant a la Via Laietana la sopaboba aquella de la caritat del ministeri, s’alça d’un plegat, s’acaba de treure els draps que duia al damunt i s’abraona al burgès. L’home, per no caure, me li engrapa el mamellam, mentre la mosqueta morta li obre la bragueta i me li treu el farmacèutic, a prendre l’aire. Era un pelleringo de per riure, d’un color de gos com fuig que feia basca. ¡Però coi, tu! Se li va inflar, i aviat semblava una botifarra de Vic. I la Isabel, vinga tocar diana, fins que el Puig, vermell com un perdigot, li va amollar una ensalivada de pardal que la va ennuegar, ¡pobra bleda! Jo, que ja anava tocat del metro, em vaig escórrer com una esponja en un bordell.

I llavors, nano, les valquíries van tocar arrevato i ens van demanar, al burgès i a menda, que els omplíssim la matriu. No, i no hi valien excuses. Vam haver de pencar com mai a la vida, però vam quedar com uns homenets.

Sort que el carter, un murcià desnerit i ximple, va entrar a dur-nos la correspondència, es va afegir al maremàgnum i ens va donar un cop de mà, que si no, ¡encara hi seríem!