Sra. Engràcia Pallarols, majordoma de la
CASA RECTORAL
Estimada senyora Engràcia,
em sembla que vostè no em deu conèixer, perquè entre tants escolanets que som a l’escolania deu ser molt difícil de conèixer-nos a tots; jo em dic Pasqual, i a casa i els meus amics sempre em diuen Pasqualó. Doncs bé, no sé si vostè em coneix, vull dir que no sé si sap qui sóc, perquè som molts, ¿oi?, ja ho he dit, això. Doncs bé, jo sóc el que s’asseu sempre a la tercera cadira començant per la dreta, de les que hi ha al costat de l’Evangeli. Això a l’ofici, perquè al matí, a la missa de vuit encara no ajudo, tot sol, perquè no en sé prou. Ara només tinc nou anys encara no fets, i tant els meus pares com mossèn Tomeu em diuen sempre que no cal que corri, que no hi ha cap pressa; que, de moment, ja hi ha prou escolanets, gràcies a Déu, i que no cal que vulgui fer massa coses (mossèn Tomeu em diu que no he de voler fer passar el bou davant l’arada), perquè fer més coses que un no pot és la manera de fer-les totes malament. ¿M’entén, oi?
Doncs bé: jo sóc en Pasqualó del tercer seient per la dreta, dels del cantó de l’Evangeli.
L’altre dia em vaig confessar amb mossèn Tomeu; com sempre, després de l’ofici, que mentre nosaltres —vull dir els escolanets— ens traiem els ornaments i esmorzem i juguem una estona pel pati de la rectoria, mossèn Tomeu també esmorza, i després ens diu sempre: «Ep, noiets, ¿qui s’ha de confessar?». I aleshores els companys sempre et burxen: «¡Apa, au, apa, vés-hi tu!», i tu dius que no, que ja t’has confessat la vigília: «Que no, que ahir mossèn Tomeu va anar a confessar a La Serra», o una altra excusa qualsevol per veure si t’enxampen en una mentida, i tu dius que no, que és veritat que t’hi has confessat, i aleshores et fan bromes i et diuen: «Encara que et confessessis ahir, de segur que avui hi has de tornar, que segur que t’has fet una palla». «Que no», dius, «que no me n’he fet cap». «¡Doncs, apa, que te la faci mossèn Tomeu!». Perquè, és clar, mossèn Tomeu, quan ens anem a confessar, sempre ens diu el mateix ¿oi?, que si ens toquem amb mala intenció, i que si la puresa, és clar, tots els mossens ens diuen sempre el mateix, als nens, però mentrestant ens toca la cigaleta, i com que ell no ho fa amb mala intenció no és pecat, ¿oi? Mossèn Agripí també ho feia sempre, però aquell, com que ja era vell i tenia les mans ossudes i nervioses, et feia mal, i a mi una vegada em va fer sang i tot. Ell, però, em va dir que allò no era greu, que allò volia dir que ja em feia un home, i que amb una mica de saliva es curaria. I allà dins el confessionari mateix m’hi va posar una mica de saliva, i després se’m va curar. Me’n recordo perquè en acabat li vaig haver de dir que es netegés, que li havia quedat una goteta de sang a la punta del nas. Perquè mentre em curava amb saliva feia joguines tot dient que la punta del seu nas era tan vermella com la de la meva cigaleta, i amb la llengua em feia pessigolles als bolets (ja m’entén, ¿oi?).
Doncs bé, això era amb mossèn Agripí; però jo li contava que l’altre dia vaig anar a confessar-me amb mossèn Tomeu. Em sembla que a ell li deu agradar molt que ens hi anem a confessar després de l’ofici, perquè com que deu estar molt cansat, després d’haver dit la missa de vuit i l’ofici, i els dies que diu la de les cinc, i en dejú, li ve de gust d’anar a fer la migdiada del canonge fins a l’hora del vermut, i es deu quedar més descansat si primer ens ha confessat a algun de nosaltres. No ho sé, dic que m’ho sembla, ¿oi?
Doncs, ¿sap què em va preguntar, aquest dia? Va i em diu: «¿Estàs en gràcia?», així que m’agenollo al seu davant, entre els seus genolls. I jo que li faig: «¿Però què diu, mossèn Tomeu? ¿Que no ens venim a confessar justament per estar en gràcia quan hem caigut?». I ell que em diu: «Ja m’entens, bergant, i no em fas cap gràcia. Au, no et facis el beneit i digues-me si estàs de l’Engràcia». «¡I ara, mossèn Tomeu!». Jo, de debò que, de primer, no l’havia ni entès. Ni quan m’ho va dir més clarament, que no el vaig entendre. Em vaig pensar que feia una broma de les seves. Però de seguida em vaig adonar que el to no era de broma. I li vaig dir que no. Que, al capdavall, era la veritat.
Em vaig confessar de qualsevol manera, aquell dia. I miri, senyora Engràcia, em vaig quedar amb un neguit, ¿sap? I tot el dia que no me’l vaig treure del damunt. Potser perquè mossèn Tomeu, que devia estar enfadat, no em va fer cap palla. Aleshores jo, després de confessar-me, en lloc de quedar-me a jugar amb els companys al pati de la rectoria, me’n vaig anar cap a casa. I un cop a casa, jo vinga rumiar tot allò que m’havia dit mossèn Tomeu, i cada cop ho entenia menys. No sabia si em parlava de vostè, però jo no conec ningú més ni cap nena que es digui Engràcia. Per tant vaig pensar que devia parlar de vostè, ¿oi? I jo, rumia que rumiaràs, no en treia l’aigua clara. «És clar», pensava jo, «si t’ha demanat que si estàs de l’Engràcia, vol dir que si som com a nuvis, ¿oi?». I ell ja ho sap, que no és així. Doncs, aleshores, «¿què dimonis volia dir?». I no en treia l’entrellat. «¡Quina cosa!», vaig pensar, «¡si fóssim promesos amb la senyora Engràcia!».
I, és clar, pensant totes aquestes coses, em vaig recordar, també, del que de vegades els companys conten de vostè. Un d’ells, el Cintet de la Burxa, que és el que quasi sempre fa d’escolanet quan hi ha un casament, perquè diu que li agrada veure les noies amb el vestit de núvia, i que a l’ofici seu al meu costat, a la segona cadira començant per la dreta, de les del costat de l’Evangeli, doncs el Cintet em va contar, mentre mossèn Tomeu feia el sermó, que de vegades ell i el Pep Terrosa espien a la rectoria per veure què fan vostè i mossèn Tomeu. I com que el Cintet sempre es fixa molt com s’ho fan els gossos i els cavalls per tirar-se les femelles, i sempre va a veure com porten les vaques al toro i totes aquestes coses, doncs, és clar, em volia fer creure que vostè i mossèn Tomeu, doncs que és el mateix. Però, és clar, jo no m’ho vaig creure.
Ara, encara que no m’ho cregués, com que en acabat, quan li dic, després d’haver-me confessat amb mossèn Tomeu, m’estava a casa, i pensant totes aquestes coses, i recordant-me de vostè i d’allò que m’havia dit mossèn Tomeu, doncs vet aquí que de cop i volta vaig notar que la cigala se m’enravenava com quan el mossèn em fa una palla. Allò que em passa només de notar els seus dits que se’m passegen per la panxa, mentre em demana: «¿Quant fa que no t’has confessat?», i que em fa pessigolles pel melic, i que després em toca la bragueta, i palpa una mica, com a desorientat, potser per veure si porto cremallera o botons, que abans que me la descordi i em comenci a tocar la cigala ja me la sento més dreta que una panotxa; doncs rumiant totes les coses alhora, la sortida de mossèn Tomeu tot confessant-me, i les coses que m’explicava en Cintet, i vaja, tot plegat, i el que jo pensava, que sí, que em vaig posar que ja no m’aguantava, senyora Engràcia. ¡I com em recordava de vostè! I, ¿sap què?, doncs que aleshores vaig arribar a pensar, ¡fixi-s’hi bé!, que m’hauria agradat que vostè em fes una palla, i perdoni, en lloc de mossèn Tomeu.
I la cosa, és clar, no es va acabar aquí, ¿oi? Ja s’ho deu pensar vostè, que ja és grandeta. Però el que vostè no sap és tot el que em vaig arribar a imaginar: ¡quines coses pensava!
Doncs me’n vaig anar cap al celler, que és on guardem els melons i les síndries, i més coses de la collita. Hi entro, a les fosques, perquè no vaig voler encendre el llum, no pas perquè em fes vergonya, no; no sé per què ho vaig fer així. Em sentia la cigala com si la tingués a punt de rebentar-se. I jo, ¡miri!, que no me la treia a vostè del cap, i vinga pensar en aquella ximpleria que vostè em fes una palla, en lloc de mossèn Tomeu. El cas és que, mig sabent-ho, mig sense voler, vaig ensopegar amb un dels primers melons, o potser era una síndria, i vaig caure damunt tota la pila. Vaig sentir com cruixien a sota meu. No sé si amb la cigala, de dreta que la tenia, en devia foradar algun. Potser és que s’havia esberlat. El cas és que vaig sentir la cigala plena de suc de la polpa carnosa d’un meló o d’una síndria, i aleshores sí que de debò vaig pensar en vostè: «¡Si la senyora Engràcia et fes una palla!». I sentia sota la panxa aquella pila de síndries i de melons, mig esclafats, i amb les mans acariciava dues síndries grans i rodones com els seus pits, senyora Engràcia, que són tan grans, i jo vinga pensar: «¡Si la senyora Engràcia et fes una palla!», i ja quasi ho sentia quan la cigala semblava que volgués travessar de punta a punta el meló o la síndria on s’havia anat a clavar. I, de debò, senyora Engràcia, que les mans no em paraven quietes estrenyent aquelles síndries com els seus pits, i em semblava palpar-ne les puntes —i perdoni, que no els hi he vistos mai— i fins i tot em semblava sentir la humitat de la seva suor, i la flaire. I jo que no podia parar quiet, i em sentia millor que quan mossèn Tomeu em fa una palla, com si me la fes vostè, vaja, de tant que ho desitjava. I sentia la frescor del celler, que era com la del confessionari de la missa, però m’agradava més, perquè em recordava de vostè, senyora Engràcia. I les síndries i els melons esclafats sota la meva panxa van començar a deixar anar polpa i suc, i jo em sentia del tot xop, de fruita, i de vostè, i de suor, i de jo què sé què, i ficava la mà dintre el meló o la síndria on tenia clavada la cigala, i m’imaginava que després de tocar-li els pits a vostè li tocava el cul i l’entrecuix, sucós, que em començava a semblar una mica tebi, i jo vinga desitjar que vostè em fes una palla, i les mans se’m van omplir de carn de síndria, i de meló, i d’Engràcia, i me les vaig llepar tant, pensant en vostè, senyora Engràcia, i els seus pits, i que hi ficava les mans a dintre, i que se’m mullaven, i que després les hi tornava a ficar a l’entrecuix, allà on el Cintet m’explica que li ha vist de vegades que hi té una tofa negra que fa bo de veure, i jo ficant la mà allà, i sentint-la mullada de vostè, senyora Engràcia, i desitjant que em fes una palla, i aleshores em va passar allò: com al confessionari, que de vegades taco la sotana de mossèn Tomeu d’un líquid blanquinós i calent; vostè ja ho deu haver vist, com porta sempre les sotanes, mossèn Tomeu. Doncs allà al celler, el mateix; de tant revinclar-me damunt les síndries i els melons i de tant pensar que m’agradaria que vostè em fes una palla, vaig i deixo anar tot de cop dintre una síndria el suc blanquinós que altres vegades etzibo a la sotana de mossèn Tomeu.
No sé si el que vaig fer està bé o no. Però si vostè em fes la palla com ens les fa mossèn Tomeu, no seria pecat, segurament, ¿oi?. ¿Me la voldrà fer un dia?
Pensi-ho, senyora Engràcia: sóc el del tercer seient començant per la dreta, del costat de l’Evangeli.
Pasqualó
P.S. Això que batent-me de panxa damunt els melons i les síndries em vingués desig que vostè em fes una palla, ¿no deu ser un d’aquells pecats que mossèn Tomeu en diu contra natura? Sap, no goso preguntar-li a ell…