La sentència
(Banc d’un jardí públic. Hi seu un home que llegeix una revista. Se senten cops de xiulet i tot seguit, corrent, entra un altre individu. En veure l’home, s’atura en sec, es treu l’americana, n’enretira un llibre de la butxaca, la plega, la deixa sobre el banc, s’hi asseu damunt i obre el llibre. L’altre, que ha contemplat totes aquestes maniobres en silenci, torna a submergir-se en la lectura de la revista. Se senten més cops de xiulet que precedeixen l’entrada, també corrent, de dos policies que, en veure els homes, s’hi atansen).
POLICIA PRIMER: No ha passat ningú corrent?
HOME DEL LLIBRE: Quan?
POLICIA PRIMER: Ara; fa poc.
HOME DE LA REVISTA: Per aquí?
POLICIA PRIMER: És clar!
HOME DE LA REVISTA: No.
POLICIA SEGON: Un xicot…
HOME DEL LLIBRE: No, ningú.
HOME DE LA REVISTA: Ningú.
POLICIA PRIMER: Perdonin.
(Tots dos arrenquen a córrer novament i s’allunyen cap a l’altra banda entre cops de xiulet. Hi ha un silenci. Després, l’home del llibre alça els ulls i es mira l’home de la revista, el qual torna a llegir com si no hagués passat res).
HOME DEL LLIBRE: Per què no els ho heu dit?
HOME DE LA REVISTA: Què els havia de dir?
HOME DEL LLIBRE: Que era jo.
HOME DE LA REVISTA: No ho sabia.
HOME DEL LLIBRE: M’heu vist córrer.
HOME DE LA REVISTA: Hi ha molta gent que corre.
HOME DEL LLIBRE: Així i tot, us ho he d’agrair…
HOME DE LA REVISTA: Tots dos ens trobem al mateix costat. HOME DEL LLIBRE: Ah! Vós…
HOME DE LA REVISTA: Sí.
HOME DEL LLIBRE: També us busquen?
HOME DE LA REVISTA: Ens busquen a tots.
HOME DEL LLIBRE: Ho ignorava.
HOME DE LA REVISTA: Deu fer molt de temps que correu.
HOME DEL LLIBRE: Sí, una mica.
HOME DE LA REVISTA: Vau saltar per la tàpia, potser?
HOME DEL LLIBRE: La tàpia?
HOME DE LA REVISTA: La de l’hort.
HOME DEL LLIBRE: No… Per la teulada.
HOME DE LA REVISTA: Gairebé tots vam saltar per l’hort. Per això ens devien veure.
HOME DEL LLIBRE: És probable.
HOME DE LA REVISTA: A casa, és clar, ja no hi vaig tornar. Era més prudent.
HOME DEL LLIBRE: La família, oi?
HOME DE LA REVISTA: Naturalment. No en teniu, vós?
HOME DEL LLIBRE: Bé… Segons com es miri.
HOME DE LA REVISTA: No vull ser indiscret. Tots hem de protegir els nostres.
HOME DEL LLIBRE: Ben cert.
HOME DE LA REVISTA: És clar que és una mica dur, això d’haver de dormir on pots, en un rec, en un solar, en un vagó abandonat… I mai no estàs tranquil del tot.
HOME DEL LLIBRE: No, això no; gens.
HOME DE LA REVISTA: Per sort, anit vam trobar una cova. Fins ara som quatre, però n’hi caben més.
HOME DEL LLIBRE: És segura?
HOME DE LA REVISTA: Provisionalment… De quina comissió formàveu part, vós? No recordo haver-vos vist.
HOME DEL LLIBRE: Bé, de fet… No m’estranya.
HOME DE LA REVISTA: Ja entenc: un observador.
HOME DEL LLIBRE: Exacte. Un delegat observador.
HOME DE LA REVISTA: Confio que el vostre informe serà favorable.
HOME DEL LLIBRE: Hi podeu confiar.
HOME DE LA REVISTA: Ja sé que hi va haver incidents…
HOME DEL LLIBRE: Calia esperar-ho.
HOME DE LA REVISTA: Costa de lligar voluntats, de convenir un programa mínimament satisfactori…
HOME DEL LLIBRE: És natural.
HOME DE LA REVISTA: No tothom és tan comprensiu, per desgràcia.
HOME DEL LLIBRE: Hi ha els impacients, sí.
HOME DE LA REVISTA: I els fanàtics…
HOME DEL LLIBRE: Això, sobretot els fanàtics.
HOME DE LA REVISTA:… que encara no han capit que Cèsar tenia tota la raó.
HOME DEL LLIBRE: Cèsar?
HOME DE LA REVISTA: Sí. Divideix i venceràs.
HOME DEL LLIBRE: Ho va dir ell?
HOME DE LA REVISTA: Em pensaria que sí. De tota manera, qui ho digués no té importància.
HOME DEL LLIBRE: No, gens.
(Entra una dona jove i d’aspecte atractiu, discretament vestida, però potser una mica massa maquillada. Duu un gran portamonedes penjat al braç. S’atansa lentament al banc i s’hi asseu. Somriu als dos homes que se la miren abans de prosseguir la conversa).
HOME DE LA REVISTA: Més important és escarmentar-nos. Hi ha hagut molts errors.
HOME DEL LLIBRE: Coincideixo totalment. (Clava una llambregada a la dona i tot seguit s’inclina més cap al seu veí i li parla a cau d’orella). No sé si la prudència… (Assenyala la dona amb un petit gest).
HOME DE LA REVISTA: No parlem prou concretament perquè sigui perillós.
HOME DEL LLIBRE: Sempre se’ns pot escapar una paraula comprometedora…
HOME DE LA REVISTA: Ni que així fos. Tenim tot el poble al costat.
HOME DEL LLIBRE: No ho sabem. És una impressió que podria resultar mentidera.
HOME DE LA REVISTA: Els nostres delegats a les fàbriques, tallers i comerços es mostren prou optimistes…
HOME DEL LLIBRE: Potser es fan il·lusions. Sovint interpretem les paraules dels altres en un sentit més favorable que no tenen.
HOME DE LA REVISTA: Ja hi comptem, amb això. Calculem un trenta per cent d’error… Em concedireu que és un marge generós.
HOME DEL LLIBRE: Sí, sí!
HOME DE LA REVISTA: Doncs bé, encara queda un percentatge prou alt perquè ens sigui permès de pensar que la gent ens fan costat i que, si no sempre ho manifesten, és per timidesa, per por, per una mena de recel que no els deixa creure, sense reserves, en l’honestedat dels altres…
HOME DEL LLIBRE: Sí, tots aquests factors pesen.
HOME DE LA REVISTA: I no vull dir que aquesta actitud no s’expliqui. Tots hem viscut en un ambient que ha anat desarrelant uns sentiments de confiança, sense els quals és difícil d’actuar.
HOME DEL LLIBRE: No sembla pas que us hagi marcat, a vós.
HOME DE LA REVISTA: També! També! Tots en som víctimes.
HOME DEL LLIBRE: Ara us confieu amb franquesa a un desconegut…
HOME DE LA REVISTA: No té cap mèrit. Us persegueixen i, per tant, sé que sou dels nostres.
HOME DEL LLIBRE: Ho podrien fer per d’altres motius.
HOME DE LA REVISTA: És dubtós. Ara ja només persegueixen la gent per un motiu.
HOME DEL LLIBRE: També podria ser un agent provocador.
DONA (que mentrestant s’ha posat una cigarreta als llavis): No teniu foc?
HOME DEL LLIBRE: No fumo, jo.
HOME DE LA REVISTA (es treu l’encenedor, el fa petar, encén la cigarreta de la dona i després una per a ell): He de confessar que també tinc aquest vici.
DONA: Gràcies… S’hi està bé, oi, en aquesta hora, al parc?
HOME DE LA REVISTA: Sí, és un indret tranquil, i avui fa bon oratge.
DONA: És clar que hi ha d’altres llocs prou agradables. Potser un de vosaltres dos… o tots dos… Eh?
HOME DEL LLIBRE: No.
HOME DE LA REVISTA: Podria ser una bona solució, si no teniu on anar. Vull dir a la nit. Naturalment que, si no us espanta la incomoditat, també us podem acollir entre nosaltres.
HOME DEL LLIBRE: Sí; més m’ho estimo.
DONA: No cobro car.
HOME DEL LLIBRE: No hi fa res.
DONA: I sóc jove, encara. I ben feta.
HOME DEL LLIBRE: No interessa.
DONA: El teu amic sembla més amable.
HOME DEL LLIBRE: Per què no ens deixes en pau?
(La dona s’arronsa d’espatlles. Hi ha un silenci).
HOME DE LA REVISTA: Esperarem que sigui fosc.
HOME DEL LLIBRE: De primer us he preguntat… I si fos un agent provocador?
HOME DE LA REVISTA: No n’hi ha gaires. Cada dia li costa més de trobar-ne, a la policia.
HOME DEL LLIBRE: Això no ho diuen els delegats, suposo.
HOME DE LA REVISTA: No, ni cal… D’aquí a deu minuts ja podrem començar a anar-hi.
HOME DEL LLIBRE: És lluny?
HOME DE LA REVISTA: Una mica. Al Turó de l’Home Alt.
HOME DEL LLIBRE: Ignorava que hi hagués coves.
HOME DE LA REVISTA: Ho sap poca gent.
HOME DEL LLIBRE: Deuen ser darrera, on hi ha les roques…
HOME DE LA REVISTA: No; entre els pins. I només n’hi ha una.
DONA: Jo no ho faig mai, en una cova. Ni al camp. Tinc un piset meu, confortable.
HOME DEL LLIBRE: Te’l pots confitar!
DONA: Ara tampoc no t’hi voldria a cap preu, a tu. Li ho dic a ell.
HOME DE LA REVISTA: Potser un altre dia…
DONA: Ho diuen tots, això.
HOME DE LA REVISTA: I tampoc no tinc diners, en aquest moment. (Al seu veí). Vaig perdre la cartera en saltar la tàpia, i no me’n vaig adonar fins que ja era massa tard. M’imagino que la devien recollir ells.
HOME DEL LLIBRE: ¿I no us sembla perillós, en aquest cas, de venir a seure al parc, on us poden reconèixer?
HOME DE LA REVISTA: Sí, ho és.
HOME DEL LLIBRE: Aquesta prudència vostra, doncs…
HOME DE LA REVISTA: Tinc una missió.
HOME DEL LLIBRE: Ah! Arriscada?
HOME DE LA REVISTA: Més que això. Sacrificada.
DONA: Ara es gira una mica de fresca, no trobeu?
HOME DEL LLIBRE (com si no la sentís): ¿Un atemptat, potser?
DONA: A casa tinc foc, un foc alegre, en una llar de terra… I davant hi ha una estora tova…
HOME DEL LLIBRE: No amoïnis!
DONA: Ho deia al teu amic. Amb tu no m’hi parlo.
HOME DE LA REVISTA: No et pensis que no m’agradaria!
HOME DEL LLIBRE: No heu dit que éreu casat?
HOME DE LA REVISTA: Jo?
HOME DEL LLIBRE: Heu parlat de la família…
HOME DE LA REVISTA: La mare i una germana, una criatura encara. (A la dona). Ja t’he dit que no tinc diners.
DONA: No m’has preguntat si fiava.
HOME DE LA REVISTA: És veritat. Però no fies.
DONA: Tens raó. Em sembla que he perdut la tarda.
HOME DEL LLIBRE: No t’obliguem a quedar-te.
DONA: Encara pot venir algú altre. De vegades, entre dos foscants… N’hi ha que són tímids.
HOME DE LA REVISTA: Cinc minuts més i ens en podrem anar.
HOME DEL LLIBRE: I la missió?
HOME DE LA REVISTA: En aquell moment ja l’hauré enllestida… o haurà fracassat.
HOME DEL LLIBRE: D’aquí a cinc minuts?
HOME DE LA REVISTA: Aproximadament.
HOME DEL LLIBRE: No és un atemptat, doncs.
HOME DE LA REVISTA: Segons com es miri.
HOME DEL LLIBRE: I en parleu davant d’aquesta… Ara ja no són generalitats.
HOME DE LA REVISTA: No hi fa res.
HOME DEL LLIBRE: Us pot denunciar.
HOME DE LA REVISTA: No ho crec. Pràcticament ja no n’hi ha, de denúncies.
HOME DEL LLIBRE: Sou massa confiat, fet i fet. Ni denúncies ni agents provocadors…
HOME DE LA REVISTA: Els pocs que queden tenen els dies comptats.
HOME DEL LLIBRE: Voleu dir?
HOME DE LA REVISTA: Sí. Vós, com a observador que sou, ignoreu moltes coses.
HOME DEL LLIBRE: Algunes, potser. Se’ns protegeix.
HOME DE LA REVISTA: Exacte. Potser ja va ser una imprudència que assistíssiu a la reunió.
HOME DEL LLIBRE: Bé calia, però.
HOME DE LA REVISTA: Sí, per dissort.
HOME DEL LLIBRE: Per dissort?
HOME DE LA REVISTA: L’assistència a les reunions compromet, i seria un cop molt lamentable que us detinguessin.
HOME DEL LLIBRE: Se’n nomenarien d’altres.
HOME DE LA REVISTA: Però mentrestant es perd temps, s’interrompen els contactes…
HOME DEL LLIBRE: Això sí.
(Es tornen a sentir cops de xiulet que van atansant-se).
DONA: Què són, aquests xiulets?
HOME DE LA REVISTA: Deu ser la policia.
DONA: La policia! (S’aixeca). Més val que me’n vagi, doncs.
HOME DE LA REVISTA: No els has de tenir por.
DONA: No els agrada de veure’ns al parc.
HOME DE LA REVISTA: Oi que no portes cap rètol? Tens un aspecte discret. Seu. Si te n’anaves encara seria pitjor; et toparies amb ells.
DONA: Però aquí…
HOME DE LA REVISTA: Té (li allarga la revista). Llegeix.
DONA (s’asseu de nou): Gràcies. Llàstima que no tinguis diners; ho passaríem bé.
HOME DE LA REVISTA (al seu veí): ¿Em deixeu una estona el llibre? O potser que fem lectura en veu alta…
HOME DEL LLIBRE: No cal.
HOME DE LA REVISTA: És clar que no és indispensable. Dos vells amics pacífics i inofensius bé es poden esbargir una estona al parc. No hi ha res de tan natural.
HOME DEL LLIBRE: Ben cert. (Els dos policies desemboquen per on se n’havien anat de primer). Agent!
POLICIA PRIMER: L’heu trobat, doncs?
HOME DEL LLIBRE: N’he trobat un.
HOME DE LA REVISTA: Felicitacions!
POLICIA SEGON (es treu les manilles): Allargueu les mans!
HOME DE LA REVISTA (s’aixeca amb pausa): No hi ha inconvenient.
HOME DEL LLIBRE: Més val que us ho agafeu així. Em sap greu per la vostra missió.
HOME DE LA REVISTA: Sou molt amable. Ja és acomplerta.
HOME DEL LLIBRE: Com?
HOME DE LA REVISTA (als policies): Quan vulguin.
POLICIA PRIMER: Som-hi.
(L’agafen un per cada braç i se l’enduen. L’home del llibre deixa el volum en un costat del banc, estira l’americana que té sota el cul i se la posa).
HOME DEL LLIBRE: Sí, comença a fresquejar. (La dona calla). Ben jugat, oi?
DONA: Sí, ben jugat.
HOME DEL LLIBRE: Calia assegurar-se que era un d’ells. Més val evitar detencions arbitràries. Sempre fan mala impressió. (S’atansa una mica més a la dona). Ara podem parlar d’això del teu piset. No sóc tan bròfec com et deu haver semblat de primer, però el servei de vegades obliga… Ja m’entens, tu.
DONA: Perfectament.
HOME DEL LLIBRE: Els hem agafat ben de sorpresa; això no s’ho esperaven. En el fons, són força més ingenus que no es pensen.
DONA: Vols dir?
HOME DEL LLIBRE: I tant! Veuen algú que corre, senten uns xiulets de la policia, i de seguida treuen conclusions. Es pensen que ets dels seus i se’t confien.
DONA: Sí?
HOME DEL LLIBRE: Els fas cantar en un no-res. Que si les coves, que si la tàpia, que si la reunió… Si els agents tarden una mica més, li faig xerrar fins i tot això de la missió. És clar que també haurà d’acabar per confessar-ho, però hauria estat un èxit personal que jo…
DONA: Ho és.
HOME DEL LLIBRE: Com, que ho és? No et dic…
DONA: La missió és aquesta.
(S’aixeca bruscament i l’apunta amb la pistola que es treu del portamonedes).
HOME DEL LLIBRE: Què fas? (S’aixeca també).
DONA (l’apunta amb mà ferma): No t’atansis!
HOME DEL LLIBRE: Però… però… tu…
DONA: Vostè!
HOME DEL LLIBRE: Vostè… també…
DONA: Ja ho veu. Cal descobrir els agents provocadors, i això només es pot aconseguir amb un sacrifici. És natural, doncs, que hi hagi una sola condemna: a mort.
HOME DEL LLIBRE: No… Si tu… vostè… Esperi’s! Puc justificar…
DONA: No pas al meu davant. Sóc el braç executor.
HOME DEL LLIBRE: Però vostè no pot… així, a sang freda…
DONA: Jo, no; els meus.
HOME DEL LLIBRE: No em poden condemnar perquè pensi d’una altra manera. Defensen la llibertat d’opinió…
DONA: Sí.
HOME DEL LLIBRE: Es contradiuen, doncs.
DONA: S’equivoca. Castiguem l’engany, la deshonestedat, la persecució…
HOME DEL LLIBRE: No poden, li dic! Vostès… la humanitat… Sempre parlen d’humanitat… ¿No ho veu que no pot ser? Una causa noble, justa, no es pot embrutar així, perquè un altre sigui un porc… un porc que es voldria regenerar, que en buscava l’ocasió i que ha caigut en un engranatge… (En adonar-se que ella vacil·la, parla amb més seguretat). Sóc una víctima, com tots, que obra sota amenaça, que prova de salvar el que pugui encara que s’exposi a un risc personal… Algú que els fa el joc per conèixer-los, per estalviar gent, per tal de trobar-se en posició de combatre’ls amb les seves pròpies armes quan calgui… Algú que s’embruta perquè no s’hagi d’embrutar ningú més. Sobretot vosaltres…
DONA: És inevitable. Ens ha costat, però a la fi hem entès que els purs sempre moren a l’escorxador.
HOME DEL LLIBRE: No, no!… Canviarà, això. El seu amic ho ha dit, ara ja gairebé no els queda ningú. Només cal un petit cop de coll, que uns quants com jo… Ho farem, li ho asseguro, ho farem.
DONA: Quan?
HOME DEL LLIBRE: Aviat, molt aviat… El moment s’atansa, i aleshores, reivindicats, sí que podrem morir. No ho veu? No ho veu?
DONA: No ho crec.
HOME DEL LLIBRE: Li ho juro! Doni’m una oportunitat! No sóc un gos, no em mereixo una mort de gos… no se la mereix ningú. Sóc un home, un home!
DONA: Molt bé. (Li allarga la pistola). Tingui, i demostri-ho. Confio que…
HOME DEL LLIBRE (la hi arrabassa i crida): Hi has caigut! (Riu). Sí que sou uns ingenus. Mai, mai no podreu amb nosaltres! (Amenaçador). Alça les mans!
(La dona, tranquil·lament, obre el portamonedes i en treu una automàtica, l’apunta).
DONA: És descarregada, la seva.
(L’home del llibre, rabiosament, fa funcionar un gallet que percudeix en sec).
HOME DEL LLIBRE: Maleïda puta! (Llença l’arma a terra).
DONA: No és un home. (Dispara dues vegades contra el cos que s’inclina endavant, com si volgués aturar les bales amb les mans abans d’abatre’s feixugament). No era un home…