La criada

En quedar-se sol, tanca els neons del sostre, encén el llum de la tauleta, trasllada una butaca fins a prop del llit, en el qual convergeixen tots els espills de la cambra, s’hi asseu i fa una cigarreta. Al cap de set minuts, quan l’esclafava al cendrer, uns dits tusten la porta i, sense moure’s, diu:

—Endavant.

La noia obre, tanca al seu darrera i es repenja contra la paret amb les mans a les butxaques de les faldilles amples, fins al tou de la cama, se’l mira:

—L’he vista sortir sola…

—T’esperava.

—Ho he suposat.

Es redreça amb un gest mandrós de les espatlles i, enfilada sobre els talons de mig pam, camina cap al llit, però ell la intercepta quan anava a asseure-s’hi i la fa caure sobre els seus genolls. Amb ella hi cauen totes les imatges que els reprodueixen en la penombra.

—Sóc l’encarregada, no una clienta —protesta, però no forceja per escapar-se-li quan ell li empresona la cintura.

—Només has canviat per millorar, en quinze anys… —li diu el noi sense fer cabal de les seves paraules.

—Potser sí.

—Però t’he reconegut de seguida.

—Ja ho he vist. I jo a tu.

—No sembla que t’hagis sorprès gaire, de veure’m en un lloc com aquest.

—No ets el primer. Hi vénen gent de totes les condicions, aquí. Homes i dones… ¿És la teva amiga, aquesta que has portat?

—No. L’he coneguda en una granja, mentre esmorzava.

—I li has fet proposicions —somriu la noia.

—M’ha dit que necessitava uns diners… —I, sense esperar cap més comentari, li pregunta—: Per què te’n vas anar, Mina?

Totes les noies repengen un braç en la seva espatlla, sacsegen el cap, però només ella aclareix:

—No me’n vaig anar. Ja saps que hi estava bé, a casa teva… Em van treure.

—Els meus pares? —diu, estranyat.

—La teva mare. Ens va veure sense que ens en adonéssim i s’estimà més fer-ho així, discretament. Ja sé que es va morir.

—Sí, l’hivern passat.

—Sí… Em va tractar amb molta consideració. Al capdavall, t’havia depravat —torna a somriure-li.

—Depravat? Si eres verge!

—Ella no ho sabia. I tu només tenies tretze anys.

—I tu setze.

—Era més gran, doncs. I la criada.

—Sobretot això, la criada… —ponderà el noi—. Per què ho vas fer, Mina?

—Ho vam fer, vols dir. Aquell matí, jugant jugant, em vas empènyer sobre el llit.

—I tu, en lloc de defensar-te, em vas fer seguir al teu damunt i em vas besar.

—Sí…

—Per què? —torna ell.

—En devia tenir ganes. Com tu.

El noi li toca la barbeta, els llavis, la cara, i recorda:

—En teníem sempre.

—Sí. Al dormitori, al lavabo, a la cuina… És on ens va veure la teva mare.

—Érem uns imprudents… No saps com vaig enyorar-te, Mina.

De tots els espills avancen mans cap a la brusa, en descorden lentament un botó, l’altre, i ella diu:

—També jo… No em toquis, Marcel.

—No —assenteix ell, però descorda el tercer botó, el darrer, i, separant la brusa, allibera les mamelles, cap a les quals també la noia abaixa la vista—. Durant els primers temps, confiava que un dia m’esperaries en algun lloc.

—No podia ser. Vaig prometre a la teva mare que no et veuria més.

El noi torna a separar la roba de la brusa que tendeix a tancar-se, la contempla i mormola:

—No les tenies tan grosses, aleshores…

—No. Tinc trenta-un anys, Marcel, i és natural que sigui més dona.

—I hi deu haver hagut d’altres homes…

—Alguns. No gaires.

—No ets casada?

—No.

—Però vius amb algun home…

—Tampoc. No em toquis —reitera quan ell la palpa, però li costa d’aixecar-se i quan, dreta, el noi li posa les mans sota les faldilles i les remunta fins a la gropa mentre ella es corda la brusa, no s’hi oposa. En canvi es nega quan el noi li demana:

—Queda’t, Mina.

—Estic de servei. I no porto el pesari, avui.

—El pesari?

—És que les píndoles no em van bé. A algunes dones no els proven —explica ella.

Quatre Marcels enretiren les mans i deixen caure les faldilles quan el noi abandona la butaca i mou el cap, reprovador amb ell mateix quan mormola:

—Poc hi pensàvem, en aquestes coses, llavors… Et podia haver deixat prenyada.

La noia abaixa un instant els ulls, torna a alçar-los, vacil·lant, però a la fi parla:

—Em sembla que ara ja t’ho puc dir… M’hi vas deixar.

Tota l’habitació s’altera amb el múltiple braç que s’aixeca, amb els dits que tot d’una garfeixen l’espatlla de la noia que continua mirant-lo:

—De què parles?

—Del teu fill, Marcel. Ara ja és més gran que tu quan me’l vas fer; té catorze anys.

—Mina! —però enretira el braç i, tentinejant, es deixa caure a la vora del llit—. Si és una broma…

—Volia avortar —explica ella—, però la teva mare s’hi va oposar.

—La mare? —gairebé crida.

—Sí. En enretirar-se’m la regla, la vaig anar a veure perquè m’ajudés. Un avortament és car…

—Vas venir a casa? —l’interromp el noi.

—Sí, en una hora que tu no hi eres… Em va dir que seria un assassinat, que no ho podia consentir, i va fer una visita als meus pares, que no en sabien res… Era tota una dona, la teva mare, se sabia imposar.

—Això sí que ho pots dir!

—Em va ajudar tant com va poder. Mai no va dubtar que el nen era teu, potser precisament perquè no reclamava res, cap reparació. I després ja ho va anar veient.

—Et visitava, doncs?

—Sí, ens visitava. Era el seu nét, oi?

El noi separa les mans de les cuixes on li reposaven, obre els braços que des dels espills sembla que es precipitin a fugir i els tanca amb un gest d’esbalaïment.

—I a mi sense dir-me res. Ni tu ni ella…

—I què t’havíem de dir? ¿És que potser ens havien de casar, quan tenies tretze anys?

—Si no llavors, més endavant.

—I no hauries estat sacerdot, Marcel… Ja saps que era la gran il·lusió de la teva mare.

—Sí… —accepta, abatut—. Entenc que ara em rebutgis, Mina.

—No, no! —protesta la noia, se li atansa i li amoixa els cabells—. És perquè no duc el pesari, ja t’ho he dit.