Can Sorme

Llegí el nom al rectangle de fusta mal encairada que penjava del pal clavat en la terra, a l’entrada del camí, i s’hi endinsà.

Però no va trobar-lo, el mas. A l’esquerra tot eren boscos plens de brossa en els quals s’obrien senderes intransitables i, a la dreta, una inacabable paret de rocam turmentat li tallava el pas. Dos cops es desvià per camins secundaris que no menaven enlloc, i de casa no en va veure cap.

Quan desembocà en una altra carretera comarcal, va aturar-se, confús. Devia haver fet potser trenta o quaranta quilòmetres, i en tota l’estona no havia trobat ningú. Segons el mapa que consultà, Ramade era a uns cinc quilòmetres, i va decidir arribar-s’hi.

Sota la llum del capvespre que ja havia obligat a encendre els fanals, va descobrir que es tractava d’una vila modesta i polsosa, però a l’entrada hi havia una estació de servei amb un home entre dues edats que seia en una cadira perillosament inclinada contra l’edifici de maons.

—Can Sorme? —va preguntar-li des del cotxe, i l’home, que duia un barret de feltre deformat i llardós, s’a-balançà a poc a poc endavant, fins que els seus peus i els de la cadira tocaren el ciment de la plataforma.

—Jo diria que hi heu passat de llarg…

—No —va desmentir-lo—. He entrat a la finca per la carretera de l’Aigualida, però de mas no n’he vist cap.

—Bé hi ha de ser —replicà l’home—. La Nora hi viu.

—I qui és, la Nora?

—La secretària de la batllia. Ella us ho dirà més bé. Si no us entreteniu, encara la trobareu a ca la vila.

Li va anar ben just. L’ajuntament, de pedra rònega, era a la plaça, arraulit contra l’església, amb la qual semblava que compartís una paret i, en saltar del cotxe, va veure una noia que en sortia, empenyent una bicicleta.

—Hem tancat, ja —va dir-li quan ell pujava els graons que menaven a la porta, i va aturar-se—. Qui volia veure?

—La secretària.

—Sóc jo. Però ara me n’anava.

—No és per res de l’alcaldia —li explicà ell—. L’home de la gasolinera m’ha dit que vostè vivia a can Sorme.

—Prop, al barri nou. A can Sorme fa temps que no hi viu ningú. Qui buscava? O és potser per comprar la finca?

—No, no! Em convé parlar amb una noia que em van dir que s’hi estava.

—I quan va ser, això?

—No fa gaire. La setmana passada.

Ella, que continuava subjectant el manillar de la bicicleta, se’l mirà amb una expressió incrèdula que li feia més grossos els ulls i repetí:

—Fa temps que no hi viu ningú. ¿No hi ha anat mai, vostè, allí?

—Ara en vinc, i no he trobat cap mas.

—El mas hi és, però el van abandonar. Queda una mica amagat, això sí.

—I diu que vostè hi viu a prop…

—Potser a tres-cents metres.

—I ara hi va?

—Sí.

—En bicicleta?

—Com cada dia.

—Per què no em fa un favor, doncs? L’acompanyaré amb el cotxe i vostè em dirà per on he de passar.

—I la bici? —objectà només ella.

—La posarem a la baca.

La hi hissà i va lligar-l’hi quan ella assentí i al cap de deu minuts passaven per davant de l’estació de servei on l’home s’havia tornat a repenjar contra l’edifici i tenia el barret sobre els ulls. Però no el devia tapar prou, puix que els saludà amb un gest que la Nora va correspondre.

—És el meu sogre —l’informà.

—Ah, és casada?

—Vídua. Ell es matà ja fa un any, amb el tractor.

—I ara hi viu sola, en aquest barri que ha dit?

Devia tenir vint-i-tants anys i era massa seductora, li semblà, per no atreure els homes. Però potser s’hi estava per rebre’n algun amb més discreció que no hauria pogut fer a la vila, se li acudí segons abans que ella contestés:

—No, sola no… Amb la meva germana.

Assentí i, al cap d’una estona, en preguntar-li ella si la noia que buscava era algú del poble, li explicà sense embuts que amb la Mília hi havia viscut una temporada, amistançats, que s’havien separat feia un parell de mesos en adonar-se que les coses no rutllaven gaire bé i que ja no havia tornat a saber res d’ella fins que un amic que s’hi ensopegà a la porta d’uns magatzems, li digué que semblava prenyada i que vivia a can Sorme, una masia.

—Després vaig pensar que si l’embaràs se li notava el pare devia ser jo. Vaig esbrinar cap on queia can Sorme i he vingut a assegurar-me dels fets.

—I si la criatura és de vostè, s’hi casarà?

—No, perquè seria un desastre per a tots dos. Però la puc reconèixer.

—Per quedar-se-la? —l’interrogà ella—. Si no ara, de més gran?

—No. La meva intenció és facilitar-li les coses. Si em deixa.

—És curiós —reflexionà la Nora tot mirant-se’l—. Aquesta mena de responsabilitats més aviat les defugen, els homes.

—N’hi ha de tots —va replicar-li plàcidament.

La noia no va fer cap més comentari, potser perquè ja arribaven al camí, per on van tombar. Guiat per ella, el mas era fàcil de trobar, però s’explicava que, sol, no hagués pogut descobrir-lo. Uns tres quilòmetres endins, la paret de la muntanya s’exfoliava en una segona paret paral·lela i entre els panys de roca s’obria, invisible des del camí, una mena de túnel no ben tancat per dalt i no gaire més ample que un cotxe, a l’altra banda del qual l’edifici s’encastava a la paret.

Era una casa de planta baixa, amb pis, golfes i un annex de tàpia, sense sostre, que devia correspondre al corral. Tot era fosc i semblava desert, però quan van empènyer la porta a la llum dels fars de l’automòbil, un dels batents de fusta cedí; no estava tancada. Quan, havent cridat, ningú no els contestà, ell recollí un llum que duia al cotxe i s’enfilaren cap a l’estada. Encara hi havia mobles i tot semblava prou endreçat. A la cuina no faltava menjar, en una de les habitacions el llit, molt ample, era fet, i a l’armari van trobar-hi uns quants vestits, roba interior femenina, calçat…

—Doncs sí —va haver de reconèixer la Nora—, hi viuen.

—Viuen?

—Sí. Per aquestes peces, diria que són dues dones.

—Potser sí —convingué—. Esperaré que tornin.

—I si s’ha d’esperar gaire? Per què no ve a casa, a sopar, i després torna? És a prop…

—Ja ha fet prou, vostè. No vull abusar.

—No és cap abús. Vingui.

Eren tres torretes, potser sí que a poca distància del mas, en línia recta, però quedaven a l’altra banda del bosc, fora de la finca, i van haver de fer la volta per la carretera. Dos d’aquells xalets, va dir-li la Nora, eren de gent de Barcelona que pujaven a passar-hi l’estiu i, de tant en tant, algun cap de setmana.

—I a vostè no li és incòmode, viure aquí, si treballa a Ramade?

—No. Hi estic avesada. Qui de vegades remuga una mica és la Tesa, la meva germana.

No en feia cara. Era força més jove i una desviació de la columna vertebral li carregava un costat d’esquena. Compensaven aquest defecte la bellesa del rostre, l’entremaliament dels ulls i l’animació del caràcter que durant el sopar li féu dir de la Nora:

—És una avorrida. Mai no porta ningú. I ara que en Jaume no hi és…

—Un amic —aclarí la noia.

La germana es ruboritzà, com si fos pecaminós tenir amistats, però de tímida no n’era gens, com ho demostraven les ullades que li adreçava i el seu capteniment enjogassat. Més tard, quan tornaven cap al mas, la Nora li confirmà la impressió que l’adolescent se sentia atreta per la seva persona.

—Li ha caigut molt bé. A la cuina m’ha preguntat d’on l’havia tret, un noi tan maco.

—És molt joveneta.

—A punt de fer els divuit anys. Però ja ha tingut dos amics —va confiar-li—. Sap que, amb el seu defecte, no es casarà i, a casa, les dones sempre hem estat precoces. Jo m’hi vaig casar, als divuit.

—I reincidirà.

—No ho crec. Em vaig casar perquè esperava un fill, com ara l’amiga de vostè, però tot va sortir malament. El nen el vaig perdre, hi van haver complicacions, em van operar i m’he quedat estèril. Quina necessitat de lligar-me un altre cop, doncs?

—Un amant? —insinuà ell.

—No pas de moment.

Eren ja al tombant de la roca i, en endinsar-se pel túnel, van veure que aquesta vegada hi havia algú a la casa: un cotxe els barrava el pas.

Mentre la noia es quedava a esperar-lo, va contornejar l’obstacle, a peu, i s’atansà a la porta. No es veia cap llum, a l’interior, però quan va haver tustat amb el palmell sentí la remor d’unes passes que baixaven els graons i distingí la claror d’allò que podia ser una espelma. Era un quinqué, i no va reconèixer la noia que, en obrir, l’avançava per tal d’il·luminar-li la cara.

—Hi és, la Mília? —preguntà.

—I vostè qui és? —va replicar-li la desconeguda.

—En Gerard.

Li devia haver parlat d’ell, car la noia el deixà entrar, però un cop dins li digué:

—És al llit i no sé si dorm. No voldria despertar-la.

El precedí escales amunt i, dalt, potser no s’adonà que el deixava a les fosques en entrar a l’habitació on ell i la Nora, ja feia prop de dues hores, havien vist el llit parat. En sortí quasi immediatament, ajustà la porta i, bai-xet, li digué:

—Sí, dorm.

—Està malalta?

La desconeguda se’l va endur cap a les escales.

—No. Però li convé reposar.

—Ha avortat, potser? —inquirí, i la noia no ho negà.

—Aquesta tarda, a Barcelona. Fa mitja hora que hem tornat… Com ho sabia, que érem aquí?

—Ho sabia —es tancà ell—. I vostè qui és?

—Una amiga seva —es tancà la desconeguda al seu torn.

—La Montse, potser? —se li acudí, i quan ella no contestà, digué—: Vaig trobar cartes seves…

—Doncs ja ho sap tot.

—Digui’m només si tot ha anat bé.

—Del tot. No hi ha cap perill.

Va alçar més el braç, amb el quinqué, i ell anà davallant fins a l’entrada, on la porta s’havia quedat oberta. Va tancar-la al seu darrera i se’n tornà cap al cotxe, on la Nora havia encès una cigarreta.

—Quina entrevista més curta! —comentà quan se li asseia al costat.

Ell engegà, marxa enrera i, en ser fora de la paret de roca, va informar-la:

—Se l’ha fet perdre.

—Ah! I li dol, a vostè?

—Em fa estrany… Entre totes dues podien haver-lo pujat, si jo me’n desentenia.

—Entre totes dues? —es va sorprendre la noia.

Ell afirmà mentre baix, al camí, girava. La Nora va mirar-se’l sense insistir i esclafà la punta de la cigarreta en el cendrer del cotxe. Després repenjà el cap contra la seva espatlla i no es bellugà fins que ja eren davant del xalet, quan va redreçar-se.

—Per què no es queda, aquesta nit?

Ell va mirar-se-la, buscant-li els ulls en la foscor.

—Vol dir?

—Sí. A la Tesa li agradaria…

En Gerard obrí la boca, tornà a tancar-la i apagà el motor.