Precisions sobre dues espècies
És totalment fals que els plecs perseguissin els narquis, com han dit amb una ben poc recomanable lleugeresa alguns especialistes mal informats. Un autor anònim del segle vintè conta que, durant la seva infància i els primers anys de la seva adolescència, n’havia vist a l’Aranyó, on totes dues espècies duien una vida retreta i fins i tot amagada. És possible, ens assabenta amb precaucions força honestes, que els narquis emigressin a la tardor, quan era fama que buscaven rectories abandonades però encara amb ferum de majordona, mentre dóna seguretats que els plecs ho feien a darreries de primavera i, normalment, en nits de plugim.
Solien freqüentar, en aquell poblet de la Segarra, pel qual mostraven predilecció, els anomenats pallers de pedra, i és a una de les dues espècies que hom atribueix la desaparició de la falç que antigament hi havia hagut, com testimoniegen contalles que han anat passant de generació en generació. D’altra banda, aquesta és l’única malifeta de què es feren culpables, potser per raons de conservació que mai no han estat esbrinades o que, si se saben, són discretament callades per la gent que en tenen el secret.
Durant les estacions de coincidència al llogarret, s’escampaven fins a l’hort de can Sala, on entraven sempre per la paret de darrera, baixa, evitant doncs curosament la porta de doble full, metàl·lica, el pany de la qual era habitualment ocupat per una reduïda però amenaçadora població de vespes. Sovint, a l’hora foscant, i si no bufava la marinada, pujaven cap a les primeres cases, sense que mai no fossin inquietats per ningú. Raríssimes vegades entraven al poble, ja sia pel carreró que frega els murs de can Janet i, a l’altra banda, de can Sala, ja sia per l’arc de can Roca, però no solien passar de la placeta del castell; tan sols un cop baixaren cap al cul-de-sac que formen can Caterí, can Novençà i la casa on es feia col·legi, segons relació no escrita de la mestressa de minyons que, mentre els nens i les nenes complien una penitència, els observà des d’una finestra i no féu res per foragitar-los. El fet és que hom els respectava per un hàbit comú de netedat, força notable en una terra tan eixuta. És possible que, en algun cas, s’apoderessin d’aigua de les cisternes, sempre en quantitat prou modesta per no perjudicar els habitants, però en general preferien la de la bassa pública on feien callar les granotes, o la dels dos dipòsits de l’hort ja esmentat, argilosa de mena pels terrenys que travessava.
No es va saber mai que hi hagués rivalitats entre les dues espècies, i és raonable que així fos si tenim en compte uns factors que molts autors negligeixen: els règims alimentaris diferien i, quant a la procreació, el caràcter dels òrgans sexuals d’uns i d’altres no sembla que permetessin acoblaments que haurien pogut ocasionar batusses entre els mascles. Els narquis, d’allò més pudorosos, s’unien per la boca en contactes brevíssims, si bé múltiples, mentre la copulació dels plecs era de naturalesa doble, atès el membre bifurcat de què gaudien els mascles i les dues entrades vulvars de les femelles, horitzontal una d’elles i vertical l’altra. Aquesta singularitat fa que, potser erròniament, hom els tingués per extraordinàriament lascius bo i la infreqüència dels coits, sempre força laboriosos i, cal dir-ho, més prolongats que els de la majoria d’espècies animals.
Tots els autors que se n’han ocupat coincideixen en aquest extrem: les dues espècies tendien a ignorar-se mútuament. I, no fa gaire, un d’ells ha expressat la idea, ben curiosa, que, de fet, no es veien, si bé podien sentir-se quan els plecs proferien el seu cant de primavera, una mica estrident, que precedia de poc l’emigració, i els narquis la seva queixa o gemec de cap d’any, en el qual eren puntualíssims encara que fos de traspàs o bixest. Més inconsistent és la impressió, cal dir que defensada per molt pocs, que podien metamorfosejar-se i passar d’una espècie a l’altra en qüestió de dies o, a tot estirar, de setmanes; els n’havia de privar, argüeixen els més sensats, una estructura òssia de tipus fossilitzat que caracteritzava els plecs.
Totes dues espècies, vingudes s’ignora d’on, feren la seva aparició quasi simultàniament, cap a darreries del dinou, però no hi ha la mateixa coincidència de criteris pel que fa al moment de la desaparició. Segons totes les evidències, els narquis van extingir-se cap als anys vint del segle vintè, mentre els plecs resistiren encara entre tres i quatre dècades.
Dissortadament, no es conserven exemplars de cap de les dues espècies; mai no n’hi ha hagut, puix que no es deixaven capturar. Àgils i esmunyedissos els uns i els altres mentre vivien, mai no se’n trobà cap de mort. En algun moment, això féu que fossin tinguts per immortals.