La substituta

1

Toooc. Toc. Toooc! Obre.

Al cap de tres segons ja l’ha aplanada contra el muntant de la porta amb una mà que li garfeix el coll sota mateix de la barbeta, que alça, i l’altra que li palpa, de pressa i minuciosa, el cos i l’interior de les cuixes. Va neta.

—No m’havien pas dit que em faries aquesta rebuda. O és potser que estaves impacient? —es queixa la noia en reprendre la respiració, uns moments abans d’ajupir-se a recobrar la bossa-portamonedes que se li ha escapat dels dits en ser agredida.

Ell, però, la hi arrabassa en silenci i, separant-se’n una mica per tal de vigilar-li els moviments, l’escorcolla. Pintallavis, dos mocadorets, una polvorera, cigarretes, encenedor, una pinta, unes claus, un bitlleter amb pocs diners, un diafragma… Ni un sol paper.

—Qui ets? —pregunta amb sobrietat.

—Com, qui sóc! —el fita la noia—. ¿No m’has fet venir?

—Jo?

—Has demanat una noia bruna, llarga de cuixes i amb bons pits…

L’arrossega més endins i tanca la porta, però continua interrogant-la al rebedor mentre li torna el portamonedes.

—A qui?

—A qui vols que sigui?… No ets en Windham? —s’interromp.

Assenteix mudament i, subjectant-li el braç, se l’emporta cap al líving, on la deixa per tancar la televisió en la qual algú parla d’un huracà que amenaça Califòrnia. Ella, que mira al seu entorn, s’asseu al divan de prop de la finestra, i és dret que el noi la repassa de dalt a baix amb un aire estranyat.

—A veure si ho entenc… —comença—. Segons tu, he demanat una noia a una agència.

—És un servei telefònic —el rectifica—. La volies bruna, llarga de cuixes i…

—Ja ho has dit —la talla ell—. Però no he demanat ningú.

—Per què sóc aquí, doncs?

—M’agradaria saber-ho… Per què has fet una trucada llarga, una de curta i una altra de llarga?

—Tal com m’han dit —li somriu ella—. Perquè sabessis que era jo, la puta.

Es grata la closca amb una expressió perplexa i s’asseu en un tamboret de cul de boga, al seu davant, amb els genolls que quasi freguen els genolls que ella conserva juntets. Hi clava l’esguard i, deliberadament, allarga les mans i li apuja les faldilles fins a la carn de sobre les mitges, on toca les tanques daurades, en forma de cor i gruixudes com una moneda, del portalligacames.

—Ja m’ha semblat que tenien una forma poc corrent, en escorcollar-te —li comenta en un to més amable.

La noia, que no ha fet cap gest per privar-lo d’exposar-la, abaixa també l’esguard cap als petits metalls, torna a alçar-lo i pregunta:

—Per què tanta brusquedat? Em podies haver fet mal… —i es toca la part alta de la gargamella.

—Una precaució. Per si venies armada.

—El clàssic punyal a la mitja? —se li’n riu.

—O una pistola —li contesta ell—. Com et dius?

—Laura.

—No he demanat cap noia, Laura… En el millor dels casos, t’han enredat.

—L’adreça i el nom són correctes, oi? —li fa observar la noia, però el xicot sacseja el cap.

—No n’hi ha prou —objecta, i enretira les mans sense que l’hagin tocada—. No he demanat cap noia —repeteix—. I una com tu potser tampoc no me la podria pagar sense quedar escurat.

Ella encreua una cama sobre l’altra, amb les faldilles encara alçades sobre la faixa de les mitges, i torna a examinar el seu entorn: les parets d’un gris perla, les tres reproduccions de Degas, Renoir i Utrillo, el llum que penja sobre la taula, el moble-biblioteca amb una colla de volums i tot de revistes, la lleixa per al tocadiscos, el robust tres peus que aguanta el televisor, l’altre llum, de peu, ran de la tauleta amb el telèfon, les dues plantes d’interior…

—No? —fa, sorneguera.

—No et fiïs de les aparences. També tu enganyes força. Discretament maquillada, vestida simplement i amb gust, ni massa escotada la brusa ni massa cenyides les faldilles… De debò has rebut una telefonada?

—Jo, no; el servei. Em volies a les vuit.

—Encara falten deu minuts.

—Exacte. He estat puntual. Des de les vuit a les nou. Mil dòlars. Sense limitacions. Ho trobes car?

Però ell, que ha anat canviant d’expressió, no contesta. És amb un somriure tan distès com el seu que li proposa:

—De moment et puc oferir una copa, si vols.

La noia repenja més l’esquena en el divan, torna a desencreuar les cames sense preocupar-se gens ni mica de les faldilles que continuen despullant-li les cuixes mitges amunt, se’l mira com entre encuriosida i pensarosa i, a la fi, mou el cap amb un gest afirmatiu.

—Si tens whisky… Em quedo, doncs?

—Si no hi ha més remei… —arronsa ell les espatlles—. Si no, potser tindries dificultats amb el teu servei telefònic —i recalca les darreres paraules.

—No, cap. No depenc de ningú. No tinc alcavotes.

Ell, que ja s’ha girat cap al moble-biblioteca, fa córrer la porteta que tanca la lleixa de sota, en treu una ampolla gairebé plena i dos gots llargs i estrets, d’un color verd fumat.

—Gel?

—Un dau, si no et fa res.

Ho deixa tot sobre la taula, desapareix per una porta interior, davant de la del vestíbul, i reapareix amb un petit cubell de metall i una pinça amb la qual serveix els glaçons abans d’abocar el licor. Li allarga un dels gots, s’asseu altre cop al tamboret i, amb la mà que té lliure, abaixa les faldilles de la noia fins als genolls. Ella el deixa fer i, maliciosa, comenta:

—Et torbo…

—Déu n’hi do —reconeix.

—Són prou llargues? —i torna a apujar-se la roba, separa lleugerament les cuixes.

—I ben fetes —completa el xicot, beu un glop—. ¿Vols fumar?

Es treu el paquet que duia a la butxaca de la camisa, però només hi queda una cigarreta i s’aixeca a buscar-ne un altre. En tombar-se de nou, la noia s’ha descordat dos botons de la brusa i enfonsa els ulls en la profunditat del solc mentre, havent deixat la copa a terra, li allarga la cigarreta, la hi encén.

—Gràcies.

Fumen, beuen, es miren, i la noia diu:

—Ets atractiu. Saps que m’excites?

—No tens l’obligació de dir-ho a tots?

—No. De complir i prou —precisa ella—. ¿Per què m’has fet aquella escena, en entrar? —insisteix.

—No ha estat divertida?

—No ho has fet per això. Esperaves algú altre, oi?

Ho nega amb displicència, com amb poc convenciment, es treu la cigarreta de la boca i li assegura:

—Deus ser el bo i millor que hi ha. Bonica, ben feta, puta… Una mica més de whisky?

—No. —Deixa el got prop del telèfon, hi fa caure la cigarreta, toca el divan, al seu costat, i li demana:

—Vine…

Ell es beu la darrera glopada i, sense moure’s, li toca el turmell i va fent pujar la mà pel tou de la cama i fins al genoll, on el moviment s’atura. Pondera:

—Em dius que no tens alcavota… ¿Com funciona, aquest telèfon?

—Hi ha una telefonista que recull els missatges i concreta les cites per nosaltres.

—Vosaltres?

—Som set noies, ara. Si en lloc d’un nom li dónes una descripció, la telefonista avisa la que més hi correspon.

—I avui t’ha trucat i t’ha dit: hi ha un Windham que vol una noia de cuixes llargues de vuit a nou…

—Si fa no fa.

—I quan no sou a casa? —s’interessa ja dret, quan diposita el got damunt la taula i apaga la punta de tabac contra el cendrer.

—Les crides queden enregistrades. Vine…

Ara, quan l’obeeix, separa una mica l’esquena del respatller perquè pugui abraçar-la i alça el cap, amb la boca sota la seva. El noi pregunta:

—Et puc besar els llavis, doncs?

—Em pots besar tot el que vulguis.

—Tant?

—Tant. Ja t’he dit que m’excites…

Però ell encara no aprofita la invitació. Sense escurçar la petita distància que separa les dues cares, la immobilitza sense violència amb el braç que l’envolta, amb l’altra mà que li subjecta l’espatlla.

—Laura… En aquesta casa hi ha una colla d’apartaments… Hi pot haver un altre Windham.

—No ho crec. M’han dit el Primer C, aquest… ¿És de veres que no m’has telefonat?

—No. Però ara ja ets aquí, i m’agrades encara que siguis tan mentidera.

—Com, mentidera?

—Em dius que estàs excitada…

—Ho pots comprovar.

—Deus ser una bona professional —diu el noi—. Potser un amic m’ha volgut fer un obsequi.

—De mil dòlars a pagar tu?

—Hi ha gent que gasten aquesta mena d’humor.

—És veritat.

No sembla gens preocupada, té el rostre encara alzinat i ara, quan ell afluixa l’estreta que l’empresonava, avança més els llavis i els esclafa contra la seva boca. El noi la hi fa obrir per dardar-hi la llengua i, amb la mà, li busca les mamelles sota la brusa. Ella mormola:

—Em despullo?

—No. M’agrada més el desordre de la roba.

Se’n separa, torna a asseure’s al seu davant, al tamboret de boga, li palpa les cuixes que s’han separat i, baixet, afirma:

—No ets una puta.

—Sí.

Els ulls el contemplen amb sorpresa i les mans baixen fins a les seves, les cobreixen i van arrossegant-les amunt, cap al triangle blau pàl·lid de l’entrecuix.

—Sempre ets tan amorosa? O, més bé: ¿sempre t’importa seduir?

La noia mou el cap, incrèdula:

—De què t’estranyes? Ets jove, ben plantat… Quan puc bé he d’aprofitar-ho…

—Aprofitar què, Laura?

—El plaer —i amb un moviment ràpid abandona el divan, es deixa caure damunt dels seus genolls i l’abraça—. No t’agrada donar bo a una dona? Em sembla que…

La interromp el timbre del telèfon que l’obliga a aixecar-se quan ell fa un moviment, però l’aparell truca un sol cop i el noi, ja dret, renuncia a agafar-lo. La noia, que ha recollit la bossa-portamonedes, li demana:

—On és el bany? Em posaré el diafragma…

Surten per l’esquerra, li obre una porta a la dreta, li encén el llum i, en girar-se i cedir-li el pas, ella el subjecta per un maluc, el cenyeix contra seu i, d’instint, avança el ventre, introdueix una cama entre les seves. El noi la besa, va repenjant-la contra l’envà, i ella li diu:

—De tant en tant, m’agrada que em facin l’amor molta estona…

—No tens un amant?

—No.

Li passa les mans cap a darrera, les fa lliscar per la trinxa dels pantalons, dels calçotets que troba sota, i li prem les natges per aplanar-lo més contra seu.

—I tu?

—Ara, tu. Una amant cara.

—Ets discret… i indiscret.

Li enretira les mans del cul i les puja cap a l’esquena, però després l’allunya una mica, li descorda la camisa i li acaricia el pit abans d’abraçar-lo i besar-lo un altre cop.

—Tinc moltes ganes de tu… Deixa que em posi el diafragma.

—No corre cap pressa, Laura.

—No? —el toca ella.

—Recorda que t’has de quedar fins a les nou.

—Més, si vols. No tinc cap altra cita.

Ell li mossega el coll, el lòbul de l’orella.

—Fas molts homes cada dia?

—Mai més de dos.

—T’agrada fer de puta?

—No m’importa. No hi deus anar gaire, tu, amb noies com jo.

—Rarament.

Li obre més la brusa i ella li acaricia la nuca mentre el xicot li besa els mugrons que es drecen, foscos, però de seguida els seus dits van lliscant pels braços i, amb els ulls closos, li agafa una mà i la hi prem amb força mentre sospira:

—Deixa’m…

Espera fora que ella es prepari i quan la porta, només ajustada, es torna a obrir, l’agafa en braços per dur-la altre cop al divan, on la deixa amb les sines que s’han escapat de la brusa i s’agenolla en el terra per besar-li la nuesa del ventre, el relleu de la vulva, la qual abandona quan algú, fora, truca toooc, toc, toooc.

—No obris… —fa ella.

Però el noi ja camina cap al rebedor, cap a la porta, sense ni pensar a cordar-se la camisa. En obrir, l’Emma, que és al llindar, li diu:

—Hola.

I, sense entretenir-se, penetra en el pis mentre ell tanca la porta, entra en el líving, on s’atura en veure la noia que, amb la roba desordenada, s’arrauleix en el divan. Es mira en Windham quan el noi quasi ensopega amb ella, torna a desplaçar els ulls cap a la Laura, la saluda amb una lleu inclinació del cap i, travessant sense una paraula, s’endinsa per l’altra porta. El xicot la segueix fins al dormitori, on ella es gira i se li adreça:

—Ja veig que se m’ha avançat.

—Quina combina és aquesta? —es queixa ell—. Sense avisar-me…

—Vine —diu l’Emma.

El fa anar fins a la finestra, assenyala cap baix, al carrer, on un xicot molt jove i rabassut es mira les revistes exposades al quiosc.

—Em segueixen des d’ahir, i a la cantonada, al bar, o potser a la granja, n’hi deu haver un altre per a tu.

—Policia? —pregunta amb un fil de veu.

—No ho crec. Detectius.

—I ella —assenyala cap a l’altra banda de pis—, quin paper hi juga, en tot això?

—Traurà el material sense saber-ho.

—Però si em vigilen —objecta el noi—, l’han vist entrar, saben que és aquí…

—Hi ha quaranta-vuit pisos, Windham. No poden saber on van o si són d’altres pisos els qui entren i surten. I ella no té res a veure amb nosaltres, és una de tantes noies que fan homes. S’han demanat els seus serveis des d’un telèfon públic per si els nostres estaven intervinguts.

—No m’agrada gens.

—Ni cal que t’agradi. La impressió és que no van darrera el material, del qual potser ni saben res, encara, sinó darrera l’organització. Volen arribar al cap, i confien que nosaltres els hi portarem. Per això hem d’evitar qualsevol contacte directe. Tu procura que s’ho emporti, que algú o altre ho recuperarà.

—I nosaltres, mentrestant? Tu i jo…

—Som amics, amants… Sortirem plegats, passejarem una estona, ens posarem en un cinema, ens dedicarem als nostres afers professionals i no res més. Fins que se’n cansin.

—D’acord. Però a ella no la puc deixar així, ara.

—No, ja he vist que les coses estaven força avançades —assenteix sense somriure, amb un deix reprovador—. Vés, tira-te-la, però no us entretingueu més del que cal. Ah, i que se’n vagi quan nosaltres ja siguem fora. Ens endurem la vigilància.

En Windham retrocedeix fins a la porta de l’habitació i, ajupit, prem lleugerament un indret de l’envà, ran de muntant, i, dessota la fusta, fa saltar els petits rectangles de cel·luloide mentre l’Emma s’estira sobre el llit. Enllà del passadís, entra al lavabo i, de la banqueta on l’ha deixada amb les calces, agafa la bossa, l’obre i enfonsa la pel·lícula entre el paper platejat i l’embocall exterior del paquet on queden tres cigarretes.

La Laura, al líving, s’ha cordat la brusa, s’ha abaixat les faldilles i seu en una de les cadires de la taula, però quan ell se li atansa s’aixeca i diu:

—Ja entenc que me n’he d’anar…

—No. Però no ens podrem quedar fins a les nou.

Passa darrera la tauleta del telèfon, d’on fa lliscar un calaix estret que no es nota i compta mil dòlars que deixa sobre la taula. Llavors l’abraça.

—Si encara en tens ganes…

—Sí… Però i ella?

—No t’hi amoïnis. És una col·laboradora, una delineant —improvisa—. Sóc enginyer.

—M’ha mirat d’una manera…

Li tanca la boca amb els llavis, la Laura se li arrapa i a poc a poc l’arrossega cap al divan, però a punt de caure al seu damunt el noi se li resisteix i li demana:

—Vine. Hi ha una altra habitació.

Se l’enduu a una cambra menuda, davant del lavabo, on només hi ha un llit estret, amb una lleixa clavada al mur en lloc de tauleta de nit i una cadira baixa sota la finestra interior, es despulla mentre ella es queda sense faldilles, li descorda novament la brusa i, cenyint-la per darrera, li engrapa els pits i es prem contra les seves natges.

—Ho vols, així? —xiuxiueja.

La Laura assenteix i, obrint-se, s’inclina endavant, amb els braços cap al llit i la gropa alçada, però quan ell la hi acaricia amb els palmells i s’hi entreté, s’entregira, redreçant-se, per tal de donar-li els llavis. Entre dues besades rectifica:

—No, munta’m. Vull besar-te tota l’estona…

No és fins després, quan la deixa a la porta de la cambra de bany, encara nua, que li diu:

—No cal que corris. Nosaltres ens en anem de seguida, però mentre tanquis la porta en sortir…

I s’allunya cap al dormitori, on l’Emma, en veure’l, abandona el llit i pregunta:

—Tot bé?

—Tot bé —contesta ell bo i obrint l’armari per treure’n una camisa neta, uns altres pantalons, i la noia fa unes passes cap a la finestra, espia el carrer.

—Encara mira revistes —comenta—. No té tanta sort com tu; s’ha d’acontentar amb noies de paper.

2

Ha sentit el cop de la porta quan encara seia al bidet, al mirall ha vist el senyal vermell que li ha deixat la boca d’en Windham a frec de la iugular, s’ha tocat amb dits lleugers els llavis inflats per la passió de les besades, i ara, havent-se pentinat, però sense vestir-se, entra al dormitori on la noia esperava mentre folgaven, torna a la petita cambreta on ordena el llit i es posa les faldilles; visita la cuina, molt menuda, i descobreix una altra habitació, amb una taula alta, de dibuixant, i uns plànols enrotllats; surt de nou al líving, on s’asseu i fuma una cigarreta, però després s’aixeca i examina els títols de les lleixes. Ensopega amb un volum: Women in love, que enretira. En un extrem del prestatge de sota hi ha un bloc i un llapis i escriu: «M’enduc un Lawrence». I afegeix un número de telèfon.

Arrenca el full i el deixa sobre la taula, esclafa la cigarreta contra el cendrer, recull els mil dòlars, els desa a la bossa amb el llibre i abandona el pis.

Com que hi ha poques escales no espera l’ascensor, que funciona, i baixa a peu fins a l’entrada. Ja fosqueja i, davant mateix de l’edifici, veu un taxi que deu haver acabat de deixar un viatger, s’hi precipita.

—A Collier’s —diu en pujar-hi.

El vehicle engega, se separa de la vorada, penetra en el corrent de la circulació, s’atura en el semàfor de l’avinguda i després, quan l’ha enfilada, tomba cap a la dreta i entra en la xarxa de carrers d’Antic Market, on el cotxe alenteix, sembla a punt d’aturar-se, reprèn una mica de velocitat, alenteix de nou prop de la cantonada de Rogent, on el taxista es queixa:

—Això no funciona. Ja és la segona vegada que falla, avui…

—S’ha espatllat? —pregunta ella.

—Ho sembla. No té força… —diu.

Va arranant-se més a la vorera, atura el motor. Deixa el volant amb un renec i, fora, aixeca el capot, toca alguna cosa i, en redreçar-se i tornar cap a la portella, explica sense precisar:

—És un contacte… Més valdrà que baixi i n’agafi un altre. No li cobro res, naturalment.

Fa un gest indecís per ajudar-la a baixar, tanca la porta al seu darrera, i és llavors, quan ha fet dues passes, que algú l’empeny amb força cap a una entrada fosca on li cal subjectar-se a la paret per no caure. Són dos que l’agredeixen i contra els quals prova de defensar-se amb la bossa mentre obre la boca per xisclar, però ja ha fet tard. Veu el puny que s’alça, sent l’impacte contra la barbeta i, encara, com rellisca cap al terra, on ja arriba sense coneixement.

En recobrar-se es troba estirada en un entrant del sota escala, la brusa oberta, amb dos botons que li han saltat, i les faldilles arregussades fins prop de la forca. Li han arrencat les calces, se li ha desprès una de les tanques del portalligacames i la mitja li penja sota el genoll. Es toca l’entrecuix, però es troba eixuta, sense cap rastre de semen. No sembla que l’hagin violada.

La testa li batega dolorosament per efectes del cop, i li retruca més quan s’aixeca sota la llum groga, escassa, que una bombeta filtra des del replà de més amunt. El portamonedes li ha desaparegut.

Recull el cassigall de les calces, retingut per un camal, s’arranja com pot la roba, amb la brusa ben tibant des de la cintura perquè els pits no li saltin i, una mica vacil·lant, surt al carrer, on el taxi que atura la posa en presència d’un home bigotut que li pregunta mentre l’examina:

—Li ha passat alguna cosa?

—M’han atracat.

—Vol que la porti a la comissaria?

—No; no duia gairebé res.

Un cop a casa li cal treure el conserge del seu cau perquè li obri la porta del pis, fer-li baixar els diners de la cursa al taxista, beure’s una copa per si li fa passar la tremolor de les cames. Al bany, es despulla tota, s’examina i es palpa minuciosament. No hi ha cap macadura al cos que els assaltants han respectat, però té un petit tall, potser fet per un anell, a la barbeta envermellida i massa sensible quan xopa un cotó amb alcohol i el passeja per la ferida on la sang ja s’ha estroncat. El cap li fa més mal, ara, i es pren dos analgèsics abans d’anar-se’n al dormitori, on s’ajaça sobre el llit, nua.

Torna a llevar-se al cap de poca estona, quan es posa una camisola curta, blanca, que enretira de sota el coixí, on era plegada, i comprova si en la seva absència li han deixat cap missatge. Res.

Amb les cames ja segures, se’n va a la cuina a preparar-se un parell d’entrepans que es menja allí mateix, sense gana. Es beu en canvi quasi amb avidesa una coca i tot seguit es trasllada a l’habitació que anomena l’estudi, però deixa tranquil·la la televisió, no posa cap disc, sinó que fulleja una revista mentre es fuma una cigarreta.

Tot just són les onze un quart de dotze quan torna al dormitori i s’ajaça sense tancar el llum. Van adormint-la les remors que pugen del carrer, la ululació d’una ambulància, el xiscle d’una frenada, la sirena de la policia… S’ha de llevar un cop a orinar, quan pels finestrons entrebadats de la finestra ja entra el dia, però torna a adormir-se, i ja són dos quarts de nou, veu al rellotge, quan la desperta el telèfon i una veu d’home li demana:

—Voldria hora amb la Laura.

—La Laura? —no atina—. Qui és?

—Windham.

—Ah, Windham! —acaba de deixondir-se i es redreça fins que es queda asseguda, amb els genolls blegats—. Sóc jo mateixa.

—Vaig trobar el número que em vas deixar, però em creia que era el del servei…

—No, és el meu.

—Ahir al vespre vam deixar les coses sense acabar…

—N’estàs segur?

—Del tot.

Entre les seves paraules sent una remor, com si passés una moneda, i se n’estranya:

—Des d’on em truques?

—Des de la granja on he baixat a esmorzar. Sembla que el meu telèfon s’ha espatllat… ¿Quan et puc tornar a veure?

Reflexiona un breu moment i va repenjant l’esquena cap al coixí mentre allarga una cama.

—Ara, si vols. Vine.

—A casa teva? Tenia la impressió que no hi rebies ningú.

—Normalment, no.

—No puc, Laura. Hi ha la feina… ¿Què et sembla, a la nit, al meu apartament?

—Windham… —fa aleshores—. ¿Qui eren aquests homes?

Novament la remor d’una moneda que salta i la veu que vol aparentar sorpresa:

—Quins homes?

—En sortir de casa teva dos xicots m’han assaltat, m’han escorcollat de dalt a baix i m’ho han pres tot.

—Els mil dòlars?

—Tot, et dic. M’han esquinçat la roba, m’han tret les calces i em deuen haver mirat la vagina… Què buscaven?

—Com vols que ho sàpiga, Laura? ¿Ho deus haver denunciat, oi?

—No, no ho he denunciat. No m’agraden els tractes amb la policia. I suposava que em donaries explicacions.

—Precisament jo?

Va projectant les cames cap a fora i abalança una mica el cos fins que es queda asseguda al caire del llit.

—Sí. Tot és molt estrany, Windham… Aquesta tarda no m’esperaves, m’has immobilitzat per assegurar-te que no duia cap arma, i després ha vingut aquella noia que no ha semblat gaire sorpresa en veure’m… ¿En què m’has complicat?

—Jo?… No sé de què em parles, Laura.

—Sí que ho saps —insisteix ella, i plega una cama sota l’altra—. Que sigui una puta no fa necessàriament de mi una estúpida. També sé lligar caps.

—No em vols veure més, doncs?

—Sí, et vull veure.

—Però em retires el teu… el teu afecte.

—Mai no havia sentit que se’n digués així… Depèn, Windham. Depèn del que em diguis.

—I què vols que et digui? —puja una mica la seva veu—. T’han atracat i… t’han fet mal?

—No, o molt poc. Un cop de puny perquè no em resistís. No m’han violat, si et refereixes a això. No els interessava jo, sinó alguna altra cosa. I no parlo únicament dels diners.

—Laura, cada dia assalten molta gent, ho saps…

—Sí, però a aquesta gent no els espera un taxi que després té una avaria molt oportuna on els esperen dos forçuts. Perquè tot devia estar convingut.

—No entenc res —diu la veu de Windham sobre el fons d’una altra moneda—. ¿Per què ho relaciones amb mi, tot això?

—T’ho acabo de dir. Les circumstàncies de la nostra cita… De primer no hi he donat importància, m’ha fet gràcia i tot, i entre això i que de seguida m’has fet més peça que no et mereixes… Sigui el que sigui, no està bé, Windham. Em vas pagar, sí, però ja vas veure que no fingia, que de debò tenia ganes de tu…

—Em sap molt greu, Laura. Vull dir que jo… Ara se m’han acabat les monedes, però ja parlarem.

—Quan?

—Et tornaré a trucar de seguida que pugui. Aviat…

La comunicació es talla i la noia allunya lentament el telèfon de la seva orella, torna a impulsar-se cap a l’interior del llit, consulta de nou l’hora, més de tres quarts de nou, s’espera uns quants minuts i, quan es lleva, se’n va a la cuina a preparar-se un vas de cafè amb llet.

3

L’Emma, que l’ha anat a esperar a la sortida de Cork, Ltd., l’empresa publicitària d’on aquesta setmana no plega fins a quarts de vuit per les urgències d’una campanya que vol assegurar-se, l’escolta mentre pugen per Cover Road i, quan li parla de brutalitat, pondera:

—No era inevitable? I si no li van fer mal…

—Però la van colpejar… ¿I per què li havien d’examinar la vagina, per exemple?

—Podia portar-ho amagat allí.

—No —la contradiu ell—. A una noia que la fas sortir amb el microfilm sense que en sàpiga res, no l’hi pots col·locar en cap indret del cos. Ha de ser al portamonedes, en algun objecte del portamonedes, com vaig fer. Em sembla que n’hi havia prou amb arrabassar-l’hi.

—No ha passat res, Windham. No sé de què t’amoïnes —el tranquil·litza la noia—. Ara sabem que ho hem aconseguit. És una feina de professionals… Seguem uns minuts, vols? —li proposa—. Vull veure si continua el seguiment… Després et convidaré a sopar.

Li prem la mà, li somriu i es desvia cap al banc, des d’on, amb naturalitat, mira a una banda i l’altra en instal·lar-se.

—Van plegats —diu aleshores—. Perquè suposo que l’altre també ho és. Un per a tu i un per a mi.

Ell ni es tomba.

—Em temia que escorcollarien el pis, anit. Podien haver-ho fet en veure que ens posàvem al cinema…

—Per buscar què? No en saben res. Ja t’ho vaig dir, els interessa que els portem a l’organització… si hi ha una organització, perquè ni d’això no deuen estar segurs.

—Però per què s’han anat a fixar en nosaltres? Em costa d’entendre, no hem fet cap imprudència…

—Sempre se’n fan. Detalls aparentment sense importància… —Es decanta més cap a ell, ben arranada al seu cos, i li demana—: ¿Per què no em passes el braç per l’esquena? Més val que creguin que estem enamorats. També em pots besar, si vols.

En Windham l’enllaça per damunt del respatller del banc i, mentre ella li agafa l’altra mà, diu:

—Et trobo molt consentidora…

—Te’n queixes?

—No.

—Encara estàs preocupat, oi?

—Tu, no?

—Se’n cansaran en veure que no passa res, que perden el temps. Tres o quatre dies més, una setmana…

Però ell es mostra escèptic.

—Si fins i tot han intervingut els telèfons…

—És una suposició, Windham.

—I després hi ha la Laura.

—La Laura?

—Sí, aquesta noia. Em demana explicacions.

—No tens cap necessitat de tornar-la a veure. Ja has fet massa i tot en telefonar-li per assegurar-te que… que el material havia canviat de mans. O és que potser t’interessa per d’altres motius?

—No és això, Emma.

—No ho dius gaire convençut, i ahir prou engrescat que estaves, no et creguis que no me’n vaig adonar… Però hi ha d’altres dones.

—És una proposició? —li somriu ell.

Però l’Emma mou el cap.

—Ja saps que no. Pots abraçar-me, besar-me, si les circumstàncies ho aconsellen, com ara, però aquí s’acaba tot. De manera que si t’invito a sopar no és perquè et vulgui al llit.

—Ja sé que només ets promíscua amb les dones.

—Com tu! —i ara riu.

Windham, que la prem amb més força, li atansa la cara, li besa la comissura dels llavis i quan ella, en separar-se, hi passeja la punta de la llengua, torna a besar-la, aquest cop a plena boca.

—T’agrada?

—Per què no m’ha d’agradar?

—Si ets lesbiana…

—Tens uns llavis molt femenins… Però anem —fa—. Ara ja hem comprovat que els portem darrera.

Prossegueixen per Cover Road amb les mans agafades i, més amunt de l’avinguda que travessen, s’endinsen pel barri de Jockey fins al carrer de Mantis, curt i estret, gairebé desert ara que les botigues ja han tancat. La noia obre el tercer portal i dalt, al segon replà, la primera porta. És un pis menut, amb cuina, bany, dormitori i una habitació plena de pòsters que fa d’estudi, de sala d’estar, i on en Windham se serveix un vermut mentre ella, que no en vol, se’n va a la cambra a canviar-se de roba.

Des del llindar, on es repenja després d’haver acabat de badar la porta només ajustada, observa els seus moviments quan ella es treu el vestit i, només amb calces, s’inclina a deixar-lo i es tomba quan el noi li diu:

—Tens un bon cul.

—Qui t’ha donat permís d’entrar?

—No he entrat… I uns pits ben bonics.

—Ets molt tafaner, Windham.

—Et molesta que et vegi, potser?

—No. Però què en treus?

—La bellesa sempre conforta. I si em volies confortar mentre sopem…

—Vols que em quedi nua?

—No demano tant. Però ni vestida ni despullada… Sigues complaent, Emma.

La noia mou el cap, s’adreça a l’armari, d’on treu una perxa per al vestit i, després de penjar-lo, una mena de camisa que, en posar-se, li cau tot just fins al baix ventre.

—T’està bé, així?

—Si no et cordes els botons…

L’Emma tanca l’armari i camina cap a la porta, d’on el noi se separa per seguir-la cap a la cuina, on acaba de beure’s el vermut bo i observant els seus moviments quan ella treu unes conserves de la nevera i prepara llavors una amanida.

—Gentilment oscil·len… —mormola i, quan ella el mira—: Tens els mugrons llargs.

—No t’animis, Windham.

—No; em desanimo.

S’asseu davant la tauleta, on la noia li deixa el pa i uns embotits perquè llesqui uns entrepans i, en veure-la inclinada, comenta:

—Et deuen pesar, tan molsuts…

—No insisteixis.

—No sé com ets tan puritana —es queixa el noi, però ella protesta:

—No sóc puritana, però una cosa porta a una altra i, de debò, no tinc ganes que em facis l’amor.

—Te’l puc fer com una noia —s’ofereix.

—T’ho penses.

—Si no ho has provat…

Li toca l’anca i, quan ella resta quieta, esmuny els dits entre la roba de les calces i la pell i li palpa la gropa. La noia se separa i, sense indignació, diu:

—Ets com una criatura.

Abandona la cuina i, quan torna, duu una ampolla i els gots que també deixa sobre la taula abans d’asseure’s.

—I ara ni una paraula més.

—Quina és la gràcia de veure’t si no em deixes parlar? Hauries d’estar contenta encara que siguis lesbiana. No en parleu, vosaltres, del boniques que sou?

—Em sembla que no és el mateix… No sé on vols anar a parar, Windham.

Ell, sense beure, deixa el got que havia agafat, s’inclina un xic cap a la noia:

—En el fons del fons, i encara que sigui sense gaire esperança, dintre teu, Emma. O sigui al fons.

—Al fons de qui sigui, oi?

—No ben bé.

—És clar que sí. Ara, si et deixava, de mi. Ahir d’una puta i demà…

—Probablement de la mateixa puta.

La noia suspèn el gest i el fita com preocupada, amb els ulls empetitis.

—No ho deus dir seriosament…

—Per què no? Li agrada, és càlida, i si l’he de tornar a veure…

—És que no l’has de tornar a veure! —l’interromp l’Emma, enèrgica—. Ja has estat prou imprudent. I els homes, quan us embaleu, parleu més del compte.

—Parlarem d’altres coses, Emma, d’aquestes coses de què no puc parlar amb tu —contesta—. No t’amoïnis per mi.

—M’amoïno per tots. M’has dit que et demana explicacions… Què li pots dir sense exposar-nos i fer-nos mal?

—No t’enfadis.

—És que m’indigna aquesta lleugeresa. ¿No te la vas tirar ahir? Doncs dóna’t per satisfet.

—No saps res dels homes —l’acusa el noi—. D’algunes dones en necessites més.

—Un cony és un cony!

—Si ho creus així, podem fer un tracte: el teu pel d’ella. Què et sembla?

—Que te n’hauries de donar vergonya. Ara m’ofens!

A poc a poc s’han anat animant, la noia s’endureix i, de cop i volta, com si acabés d’adonar-se de la incongruència d’aquella discussió mentre seu al seu davant amb una roba que tan malament la tapa, s’aixeca per sortir de la cuina. Quan entra de nou i s’asseu en silenci, duu una bata llarga fins als peus.

Ell, capcot, mormola:

—Perdona.

La noia fa un gest que hi vol treure importància, sembla que s’hagi asserenat i la seva veu és altre cop tranquil·la, ben controlada, quan al cap d’unes quantes mossades parla:

—Queda entès que tot era una broma…

—Si vols que et sigui sincer, potser no.

—Vull dir això de tornar a veure aquella, la Laura.

—Però i a tu què t’importa —es molesta ara—. ¿Que t’ho dic, jo, quines han de ser les teves freqüentacions?

—No és el mateix. Li van donar una cita, la vas pagar i vas fer tot el que havies de fer.

—No tot el que volia fer. Tu m’esperaves.

—Ja m’has entès.

—Però tu a mi, no.

—Jugues amb foc, Windham.

—No hi tornem, Emma!

—Doncs hi torno. Tens unes responsabilitats.

—Ho desenfoques tot. T’imagines que li he de dir: doncs sí, mira, gràcies a aquests papers que vam poder obtenir, microfilmats, tanquem la boca a una autoritat que ens podria perseguir… No sé quina idea t’has fet de mi.

—L’únic que sé és que per poc que diguis serà massa. A tu et sembla que amb unes quantes mentides se soluciona tot i no vols veure que en cada mentida hi ha una parcel·la, per petita que sigui, de veritat. Per començar, admets allò que no hauries d’admetre: que hi ha hagut una acció… I aquesta Laura deu ser una bocamolla, com totes les del seu ram.

—I tu què en saps? —protesta encara en Windham—. Quantes n’has conegudes?

—Cap. I ni ganes.

—Doncs fes-me el favor d’estalviar-me les teves suposicions.

Enfadats i tot, acaben de sopar, però l’abreugen quan ell refusa les postres i ni tan sols s’entreté a fumar una cigarreta amb l’excusa que, aquesta nit, encara vol treballar una estona. És quasi fredament que s’acomiaden a la porta, d’on l’Emma torna cap a la cuina, recull els estris de damunt la taula i ho ordena tot abans d’anar-se’n al dormitori, on es treu la bata i es vesteix altra vegada. Fa una mica de temps al lavabo, on es contempla amb un esguard sever, el mateix que conserva quan abandona el pis.

Al carrer no veu ningú i camina cap a la cantonada, en ser a la qual tomba amunt, fins prop de Maly, on entra al bar. Demana un cafè al taulell, se’l beu sense pressa i, al cap de deu minuts, salta del tamboret, surt amb un bona nit al bàrman que la coneix i, carrer enllà, s’arriba a la placeta i penetra a la cabina telefònica. Disca un número, espera que el timbre truqui a l’altra banda, interromp la comunicació, el repeteix. A la quarta trucada, algú alça l’aparell.

—Done? —fa immediatament.

—Digui? —és la pregunta/resposta.

—Sóc la Fanny.

—Sí.

—Hi és en Joe?

—Ara l’aviso —diu la veu.

Introdueix una segona moneda a l’aparell i, al cap de dos segons, una altra veu pregunta:

—Mary?

—Done?

—Jo mateix.

—La meuca de les vuit… Saps qui vull dir?

—Sí.

—Sobra.

—Ah! —i la veu sembla desconcertada—. Algun fet?

—S’han fet amics. Es diu Laura.

—D’acord. Ens en ocuparem.

Pengem tots dos alhora i ella recull les dues monedes que l’aparell li torna.

4

Toooc. Toc. Toooc.

Aquesta vegada no l’arramba al llindar per escorcollar-la, sinó que li cedeix el pas mentre bescanvien un hola i la noia, sense esperar la invitació, entra directament al líving on, dreta, li diu:

—Ja em pensava que no em volies veure…

—He estat una mica enfeinat.

—Així m’ho has dit.

Hi ha un llibre amb un punt de lectura sobre la taula, s’hi atansa, el gira per tal de mirar el títol i, quan el deixa, el noi ja és al seu darrera i la subjecta per la cintura. Però ella s’allibera i, seriosa, l’assabenta:

—No és com l’altre dia, avui.

Aquest vespre duu unes faldilles curtes i estretes de roba de texans i una caçadora que es treu i penja al respatller d’una de les cadires. Però també és al divan que s’instal·la mentre ell es queixa:

—Ni un somriure?

Quan la noia no contesta, s’inclina una mica al seu damunt, li alça més la barbeta amb els dits i comenta:

—Ja no es nota res.

—Era una simple esgarrinxada… Però per què? No va ser accidental.

—No.

—Per què? —repeteix la noia.

—No et vull dir mentides…

—I tampoc no em vols dir la veritat —acaba ella.

En Windham retrocedeix una mica, contempla un instant els genolls i les cuixes que ella cavalca, avui sense mitges.

—Mira, Laura…

—No em dic Laura.

—Ah! Però tu em vas dir…

—Em dic Gustave.

—Gustave? No és un nom francès, d’home?

—El meu pare era un gran admirador de Flaubert. I a mi m’agrada. La Laura és la noia que havia de venir.

Li explica que la telefonista passà el servei a la Laura, també llarga de cuixes, bruna i ferma de pits, i que fins més tard, quan la noia va trobar-se amb una incidència familiar inesperada que la privava d’acudir a la cita, no va demanar-li si ella, Gustave, podia substituir-la.

—Són favors que ens fem entre nosaltres. I em sembla que tu hi vas guanyar.

—No és maca com tu?

—Totes som maques. Però ella té una petita piga, prop dels llavis, que al meu veure no l’afavoreix gaire… Que jo fos una substituta, em fa pensar que no anaven precisament per la Laura, sinó per la noia que sortia de veure’t i que responia a la descripció diguem anatòmica. És a dir, que no era res personal.

—És clar que no.

—No gens clar —el contradiu ella—. De tota manera, et va sortir malament. Allò que fos, m’ho van prendre. Era molt important?

Ha alçat la cama que muntava sobre l’altra i repenja el taló contra la vora del divan en aparença sense importar-li que ara, en aquesta posició, mostri les cuixes fins a la taca blanca de les calces, però quan en Windham hi llambrega amb interès, sense contestar la seva pregunta, el repta:

—No has de mirar res, ara.

El noi s’allunya fins a la taula a buscar el paquet de cigarretes, atreu el tamboret amb el peu i, assegut, torna a contemplar-la mentre la invita. Però ella refusa. En Windham torna a clavar els ulls en el triangle de roba, els desplaça fins a la seva cara.

—Ho fas a posta, oi?

—Sí.

—També en tens ganes?

—No. En podria tenir. Depèn de tu.

—M’ho fas difícil, Laura… vull dir Gustave.

La noia abaixa la cama i torna a muntar-la sobre l’altra sense parlar. En Windham encén, treu fum.

—Et puc assegurar que no has de témer res. No et vaig posar en cap embolic, com vas acusar-me per telèfon.

—No et vaig acusar. Preguntava. I se m’ha acudit que, sense que en tingui cap culpa, em podríeu fer pagar que no tot sortís bé.

—Va sortir bé, Gustave —es decideix ell, i la noia es mou endavant, l’expressió li canvia.

—Ah! Vols dir…

—Vull dir que vas fer de correu entre les persones que calia… Ja entenc que estiguis ressentida. Van ser una mica barroers amb tu.

—Una mica! —exclama—. M’agredeixen, em deixen sense sentits, i dius que només van ser una mica barroers…

—Ja ho sé, ja ho sé! —la calma ell—. Però ja veus que en perill no hi vas estar mai.

—Però per què jo?

—Tu o una altra, ja ho has dit. Em calia lliurar una cosa que jo no podia treure d’aquí perquè algú em segueix.

—I la teva amiga? No em vaig creure gaire que fos una delineant que col·laborava amb tu, i ara no m’ho crec gens…

—També la segueixen.

—Te la tires?

—No. És lesbiana.

—Mira, mira! —sembla que es burli ella, i torna a enseriosir-se—. Fas espionatge, potser?

—No.

—Droga?

—No.

—Armes?

—Tampoc.

Branda el cap, fa una pipada a fons, s’aixeca a deixar la cigarreta al cendrer i, d’esquena, continua:

—Fet i fet, no sé per què t’ho amago. Ara els esbossos ja han arribat a lloc.

—Esbossos?

—Uns plànols. És un assumpte industrial. A algú li importa molt donar-hi un cop d’ull… ¿Qüestions de competència, saps? —afegeix en girar-se.

—No. A la bossa no hi havia cap paper, quan me’n vaig anar d’aquí. Ho sé perquè vaig obrir-la.

—No eren papers. Tres microfilms.

Gustave calla mentre ell se li asseu al costat i allarga la mà cap a les seves cuixes, la fa pujar cap a l’engonal per sota la mica de faldilles. La noia es mira les seves maniobres sense protestar ni defugir-lo i diu:

—Encara no ho entenc. Que et seguissin no t’havia de privar de donar aquests plànols a qui fos.

—Bé… —vacil·la el noi—. A aquesta competència que et dic li importa saber exactament qui s’encarregarà del… projecte. Si ho saben, poden trobar mil maneres de fer-li la punyeta, de boicotejar-lo. —Li puja la mà pel cos i, per sota la brusa sense mànegues, que més aviat sembla una samarreta, li palpa les sines—. Són coses en les quals no entro ni surto, jo.

—Ningú no ho diria —li objecta la noia, però ell prossegueix:

—Sóc un tècnic, un enginyer. M’encarreguen una feina i la faig tan bé com puc.

—Ara en fas una que no t’ha encarregat ningú —li fa remarcar Gustave, i a l’acte afegeix—: No et crec, Windham, no et puc creure. Sé que no em dius tota la veritat.

—T’he dit tot el que sabia.

—Hi ha d’haver alguna altra cosa.

—Quina?

—No ho sé… Va ser idea teva, fer treure aquests plànols per una puta que després els teus amics assaltarien.

—No. No vaig estar segur de res, vull dir que havies de ser tu, fins que va venir l’Emma.

—La teva còmplice.

—Sí. Ja vas veure que no t’esperava, que et vaig escorcollar…

—També m’escorcolles ara —li somriu sobtadament ella—. Potser per costum?

—No, no és per costum.

—Però deus buscar alguna cosa…

En Windham li atansa els llavis a l’orella, li diu:

—Tinc ganes de muntar-te… Vols?

—Són mil dòlars, ja ho saps. I hi ha els mil dòlars que em van prendre.

—M’hauràs de fiar, Gustave. Tants no els tinc, en aquest moment.

—No. Aquesta mercaderia, si no la pagues de seguida, no la pagues mai.

—Em pensava que em trobaves atractiu… —argüeix el noi.

Ella alça el braç i, amb una mà, li estarrufa els cabells amb un gest enjogassat.

—Ho ets, Windham, ho ets.

—Doncs?

—Però jo sóc una puta. I em sembla, sense modèstia, que una puta deliciosa. Això es paga. Fins i tot em sembla que t’hauria de fer pagar més, a tu. Si et desitjo i em dónes bo, em gaudeixes més, no?

Ara atansa la cara a la seva, l’abraça i, mentre frega una boca contra l’altra, alça una mica el cos i, amb l’altra mà, es fa lliscar les calces. Ell diu:

—Només en tinc mil quatre-cents setanta i tants, aquí…

—És poc, Windham. En vull dos mil.

—I no podries fer una excepció?

Gustave alça una cama, l’altra, per enretirar del tot la peça i després la hi passa per la cara i riu.

—Anem al dormitori. Allí en parlarem…

5

«S’ha identificat ja el cadàver de Miriam’s Lane, de la descoberta del qual donàvem compte en les nostres informacions de darrera hora de l’edició matinal, quan feia poc que un veí, resident al carrer Clus, havia trobat una dona morta en un contenidor de les escombraries. Alertada, la policia va poder comprovar que la víctima presentava un tall profund a la iugular, causa probable, es va creure, del decés. S’ha comprovat la naturalesa mortal d’aquesta ferida que la deixà pràcticament sense sang i el convenciment dels agents quan assenyalaren que amb tota probabilitat fou assassinada en algun altre lloc i posteriorment traslladada a Miriam’s Lane i introduïda al contenidor després d’haver-la despullada.

»Fou poc després de l’emissió televisiva de primeres hores del matí que la víctima va poder ser identificada. Es tracta, segons dues declarants, veïnes seves, de Laura Camomonti, italiana d’origen, de vint-i-dos anys, soltera, residenciada a Drive West i call-girl de professió. El capità del grup d’homicidis encarregat de l’enquesta, Richard Torton, no creu que es tracti ni d’un crim passional, com de primer s’havia insinuat, ni fet amb objecte de lucre bo i que l’assassí o assassins s’apoderessin de qualsevol objecte, cartera i bossa, que en aquell moment podia dur la noia. Es pensa més aviat en una venjança, potser en relació amb les activitats de la víctima. El capità Torton, confia en un ràpid progrés de la investigació, però es mostra reservat quant a les pistes que la policia segueix…».

Alça el cap del diari i va apartant-lo del seu davant fins que reposa en la taula, obert per la tercera pàgina, però contempla encara les dues fotografies que acompanyen la informació: la Laura familiar, somrient amb la seva picardia acostumada i la Laura desconeguda, amb els ulls mal closos, les faccions com caigudes i, a la boca, un rictus que el fotògraf de la policia va saber captar amb una precisió lancinant. Els ulls se li passegen d’una imatge l’altra i, quan els tanca, és lentament que va inclinant-se cap al respatller de la cadira, una mà encara sobre el diari de la nit que llisca quan l’enretira i cau a terra, escampat i amb la pàgina que es doblega com per ocultar, finalment, les faccions de la morta.

Tarda a fer un gest cap al telèfon i és quan anava a agafar-lo que el timbre es dispara. La noia, des de l’altra banda, pregunta:

—Gustave?

Ella assenteix, muda, i cal que la noia del servei repeteixi el seu nom perquè ho confirmi:

—Sí, sóc jo, Annie.

—Has vist el noticiari de la tele, aquest matí?

—No, però acabo de llegir el diari.

—L’han identificada?

—Sí, és la Laura.

—No me’n sé avenir —fa la telefonista—. Cada cop que hi penso, i des d’aquest matí no paro de pensar-hi, se’m posa la carn de gallina… Qui ho pot haver fet?

—Un salvatge, Annie. Com tu, també estic trasbalsada.

—Tot just devia sortir d’una cita, quan l’han matada. Ho dic per l’hora… Són coses que no s’entenen. Quina pena! —sospira—. Però no et telefonava només per això, sinó perquè demà has d’anar a Venice 67, apartament quaranta-cinc. Un tal Robert, que deu ser un client nou.

—Pel cap baix, en conec dos.

—No deu ser cap d’aquests, perquè m’ha demanat una noia llarga de cuixes, mamelluda, morena… Per cert que això m’ha recordat que dies enrera un altre em va demanar el mateix. Se m’acudí de pensar en la Laura, com podia haver pensat en tu… És curiosa la coincidència, oi?

—Sí… —mormola ella—. ¿Quan t’ha trucat, aquest Robert? Abans o després del noticiari?

—Després, potser al cap d’una hora i mitja… ¿Per què ho preguntes? Vols dir que hi pot haver alguna relació…

—No, no! Però és que hi ha gent morbosa, saps? Alguns s’exciten per coses així…

—Compte, doncs, Gustave. Has pres nota de l’adreça? A les nou.

—Sí, ja ho tinc —però no ha apuntat res—. Gràcies, Annie, bona nit.

Penja, i ara s’agafa una mà amb l’altra, sobre les cuixes, se les prem amb força, la boca li tremola i tanca els ulls, però els torna a obrir quasi a l’acte i, amb un impuls immoderat, es posa dreta, mira al seu entorn amb una expressió angoixada, esmaperduda.

Truca de nou el telèfon, i és per un hàbit ben arrelat que el despenja i se l’atansa a l’orella. La veu impacient d’un home exclama:

—Comunicaves, oi?… No ets Gustave? —pregunta quan ella no respon.

—Sí.

—Sóc en Windham.

—Windham? —i tot d’una es recobra, prem l’aparell com si el volgués triturar i, amb l’altra mà sobre la tauleta, tota ella inclinada endavant en un gest agressiu, com a punt de saltar, crida—: ¿On són les teves seguretats, les teves promeses? L’heu matada!

—Calma, Gustave, calma! —crida el xicot al seu torn—. D’això et volia parlar. Era la Laura, oi? Vull dir…

—És clar que ho era! Però ara ja saben que la noia amb cuixes llargues de qui us vau servir és una altra, jo.

—No corris tant, Gustave —prova de contenir-la ell—. Com ho poden saber?

—Per la piga! Hi ha hagut un reportatge a la televisió, han vist la piga i els dos pinxos de l’altre dia deuen haver dit que la noia que van assaltar no en tenia cap… Dius que no corri quan ja m’han contactat. Estic citada amb un Robert que tu deus conèixer.

—No conec cap Robert. ¿I què vol dir, que estiguis citada? No és la teva feina?

—Han demanat també una noia de cuixes llargues, morena, ben mamelluda. I això després del programa de la tele. Et sembla poc? M’has enganyat, Windham. Mentre te’m tiraves amb totes aquelles paraules tendres i jo orgasmava com una bleda, ja sabies que em matarien aviat…

—Gustave! Per què no em deixes parlar? No tinc res a veure amb tot això, mai no s’havia previst matar ningú.

—M’has enganyat —repeteix ella amb violència—. Uns plànols industrials! Per això mateu la gent? És clar, una puta de més o de menys!

—Gustave… —torna en Windham—. Jo et juro…

—No juris res. Demà, demà passat, quan trobin el meu cadàver…

—No siguis així, Gustave! Si tu creus que aquesta cita és una trampa, no hi vagis.

—És clar que no hi aniré! Però sabran qui sóc, on visc, ho trauran de l’Annie amb amenaces…

—L’Annie?

—La noia del telèfon —explica, i a l’altre cap de fil hi ha un silenci, però quan torna a obrir la boca la veu d’en Windham diu sordament:

—No vull que et matin, Gustave… Tens diners?

—I què n’has de fer, tu?

—Per fugir. Si no en tens…

—Me’ls donaràs tu, oi? Gràcies pel favor.

—Gustave, Gustave… ¿És que no veus que no tenia cap necessitat de telefonar-te, de preocupar-me de si aquesta noia era la Laura que vas substituir?

La noia obre la mà que havia tancat en un puny, l’alça i se la passa pel front entresuat, i en Windham, davant del seu silenci, insisteix:

—Gustave… Ets aquí?

—Sí —diu blanament.

—Si tot és com dius, i ho crec, vés-te’n. Vés-te’n de seguida.

—On?

—On sigui, però lluny… Espera. A Racine, Nebraska, hi ha un lloc on podries estar bé, segura. Pregunta per Jerry i digues-li que hi vas de part meva. Si puc, li trucaré. Té una mena de pensió, entre boscos, prop d’un llac, i en aquest temps de l’any hi deu haver poca gent… M’escoltes, Gustave?

—Sí. Si et podia creure…

—M’has de creure!

—Per què? Per tu només sóc una puta que et vas tirar.

—Tant et costa d’entendre que em molesta la simple idea que per culpa meva… Jo tinc el teu telèfon, Gustave, podia haver-lo donat i a hores d’ara els tindries a la porta.

—Sí —reconeix.

—Fes com et dic, doncs. I no agafis cap avió, podrien controlar les llistes de viatgers… L’autobús et deixarà prop i és més segur. T’hi quedes tres, sis mesos, prou temps perquè s’oblidin de tu, perquè ja no siguis, com es deuen pensar ara, un perill.

La noia respira a fons, la mà engrapa la tauleta.

—I tu?

—No t’amoïnis, Gustave. De debò tens diners?

—Més que no et penses.

—Vés-te’n, doncs. Sense perdre temps.

—Sí.

—I, quan tornis, truca. Ja ho saps: toooc, toc, toooc.

—Si hi ets.

—Si hi sóc… Fins llavors, Gustave. I recorda: Jerry, a Racine, tothom el coneix allí.

—Windham…

La comunicació es talla, però ella encara espera uns segons. Després penja i corre cap al dormitori, on agafa una gran bossa i comença a obrir calaixos.