El ventre

No va llevar-se fins prop de les dotze, quan la Maria, que li feia la feina del pis dos cops cada setmana, dilluns i divendres, netejava la cuina.

—Es troba més bé? —va preguntar-li en veure’l. Dues hores enrera, quan se’l trobà al llit, gairebé s’havia espantat, però ell la tranquil·litzà:

—No és res. Un cop d’aire… Em sembla que ja l’he suat.

Ho repetí a la cuina i, com que la dona li havia preparat un brou amb verdures i gallina, se n’abocà una tassa. I fou llavors, quan seia a la taula, bufant-lo perquè cremava, que se n’adonà:

—Maria… Oi que està prenyada?

La dona acabà de girar-se i somrigué:

—Sí, de sis mesos. Se’m comença a veure…

—Jo diria que es veu força. No sabia que era casada.

—No en sóc.

De fet, no sabia res d’ella. Cinc mesos enrera, en deixar-lo la muller, la hi havia enviada l’agència de col·locació de servei domèstic que escollí a l’atzar entre els anuncis de la guia telefònica. Aparentava uns quaranta anys, era una mica pleneta i més aviat alta, i de seguida demostrà que era una persona endreçada i de confiança. Però gairebé no la veia mai. Acudia al pis quan ell ja era fora, al despatx, i calia alguna petita interrupció de la seva rutina, com aquest refredat, perquè coincidissin.

—No volia ser impertinent —s’excusà ara.

—No ho ha estat. Se’m nota i és natural que se’n parli.

El brou s’havia refredat una mica, en va beure una glopada i tornà a mirar-se-la. De cop i volta pensà que, als seus quaranta-tres anys, mai no havia vist, nua, una dona prenyada. La seva muller no havia volgut tenir fills, i més valia així, es digué. Ara un fill complicaria la situació. Probablement se’l disputarien. ¿O potser ella no se n’hauria anat? Es va acabar el brou i, aixecant-se deixà la tassa sobre els fogons.

—No en vol més? —li preguntà ella.

—No, ara no.

—Se’n torna al llit?

—No encara.

—Li ho pregunto perquè, si li sembla, li podria fer l’habitació.

—Sí, faci…

Se n’anà al bany, on orinà, i després, en veure’s al mirall del lavabo, va passar-se la mà per la cara. Punxava. Endollà la màquina i va afaitar-se. Quaranta anys, reflexionà, començava a ser una mica tard per a tenir fills. Hi havia un risc que augmentava amb l’edat. Però ella potser no ho sabia, o potser tant li feia. Era una dona atractiva, i no li estranyava la idea d’un amant. El més probable era que hagués tingut una badada.

En sortir de la cambra de bany, va encaminar-se al menjador i, com que era l’hora de les notícies, engegà la televisió. Dos líders polítics mal avinguts havien decidit fer les paus i ara tot eren somriures i abraçades; se celebrava una conferència internacional sobre els països pobres, i només hi assistien els rics; un atracament, en un banc, s’havia saldat amb dos ferits i la detenció d’un dels assaltants; a Sud-amèrica un sisme deixava sense casa un trenta per cent de la població afectada; sobre el canal de la Mànega havia explotat un avió, i es parlava de sabotatge…

La Maria, procedent del dormitori, entrà amb els braços plens de roba i, mentre travessava, va dir-li:

—Li he canviat els llençols.

Ell assentí, mirant com s allunyava, i esperà que tornés per demanar-li:

—Maria… M’agradaria que em fes un favor.

—Vostè digui.

—El diari. Me’l podria pujar, quan se’n vagi? Ja sap que hi ha un quiosc a la cantonada.

—És clar que sí! Si vol, hi faig una escapada.

—No, no, no corre cap pressa. Tinc tota la tarda, per llegir-lo.

La seguí amb els ulls quan va desaparèixer altre cop dintre l’habitació, tancà l’aparell que ara presentava un jàzzman i va atansar-se al balcó. El dia era assolellat, quasi calorós, i observà el carrer en aquella hora tranquil. Dos vells embarretats, una noia amb una senalla, el farmacèutic que havia sortit a la porta amb la bata blanca i es mirava l’aparador, una dona amb un cotxet de criatura, una parella madura que feia bracet…

Va sentir que la Maria bellugava una butaca, al dormitori, retrocedí fins a la porta i, des del llindar, va contemplar-la mentre ella ajustava la finestra que havia obert. Així, tan de perfil, el ventre dibuixava una corba plena en la qual aturà els ulls fins que la dona es girà i va dir-li:

—Ara faré el lavabo i ja hauré acabat.

—Aviat em deurà deixar —comentà ell mentre s’enretirava.

—Deixar-lo? Per què? —es va sorprendre la dona.

Ell assenyalà la panxa amb el gest, amb la mirada:

—Hi haurà el nen.

—Seran uns dies, sí. Si tot va com cal.

—I vostè com se sent?

—Bé. Diria que més bé que mai —va dir la Maria, enriolada, i es tocà el ventre.

—N’ha tingut d’altres?

—No. És el primer.

Tornà a somriure abans d’allunyar-se cap al passadís i ell entrà al dormitori, on la dona havia deixat el llit obert. No es gità, però, sinó que va asseure’s i agafà el paquet de cigarretes de damunt de la tauleta. Va deixar-lo de nou i recollí la novel·la policíaca que anit havia encetat, però no va obrir-la. Fità el raig de sol que s’endinsava fins a l’espona, en la qual desapareixien els flocs que la llum traginava, i devia abaltir-se sense adonar-se’n, puix que es despertà amb un sotsobre en sentir la caiguda de l’aigua, al wàter. El llibre li havia relliscat a terra.

—Ja he enllestit —li digué la Maria des de la porta que s’havia quedat oberta—. Ara em canvio i li aniré a buscar el diari.

Va contemplar-la un cop més. Un ble de cabells li penjava sobre la cara, arran d’ull, i en fer un moviment per tirar-se’l enrera, bellugà tot el cos. Un instant, el ventre li semblà més inflat que no havia vist abans i el colpí amb més força el desig de descobrir-l’hi.

—Maria… —mormolà quan la dona anava a retrocedir.

—Digui.

—M’agradaria veure-li… —i assenyalà.

—Com diu? —va preguntar ella, i parpellejà, sorpresa.

—El ventre.

—El ventre? —repetí—. Em demana que em despulli?

Ell va escurar-se la gargamella, tot d’una plena de noses.

—Ja sé que sembla ridícul, als meus anys… Mai no he vist el ventre de cap dona prenyada.

La Maria, que s’havia quedat molt immòbil, parpellejà de nou i abaixà la veu:

—Vol jeure amb mi, potser?

—No, no! —la desmentí, avergonyit—. Només veure-li el ventre.

La dona va fer unes passes endins, s’atansà més als peus del llit i va escrutar la seva expressió.

—Ho diu de debò? —va preguntar-li, i ell assentí, ara mudament.

Ella es tornà a quedar molt quieta, però després, en silenci, es va anar descordant la bata que es posava per fer la feina, se la va treure i la deixà sobre el llit, al seu darrera. El ventre semblà que li creixia quan sobreeixí per damunt de les calces, molt breus, i ell se’l mirà, fascinat per la seva amplada, per la blancor rosada de la pell que li tibava, pel botó del melic, tan estranyament distès. Va empassar-se la saliva i xiuxiuejà:

—És meravellós!…

Ella hi abaixà també la mirada, se’l va palpar lleugerament i li digué.

—Vol tocar-me’l?

Se li havia atansat una mica més i ell hi allargà les mans, les reposà en la consistència de la carn i anà acariciant-lo cap als malucs, cap a la ratlla de les calces. La pell era delicada i els dits hi relliscaven com sobre un tou de vellut, però llavors ella tornà a separar-se i agafà de nou la bata. Mentre se la posava, s’allunyà cap a la porta i, d’esquena, va dir:

—Ara li pujaré el diari.

No la va tornar a veure fins al cap de cinc setmanes quan, en regressar a casa a quarts de tres, com cada divendres, se la va trobar al llit, on dormia, vestida. Va inclinar-se al seu damunt, enquimerat, però de seguida notà que el seu bleix era normal. S’havia quedat quasi de sobines, amb una mà caiguda al seu costat i l’altra sobre la cuixa coberta per la bata. Per alguna raó, s’havia estirat cap amunt els sostenidors i els dos botons de dalt, descordats, li descobrien els pits.

Dubtà si despertar-la, però a la fi se’n va anar a la cuina, on escalfà el menjar que ella li preparava quan acudia al pis, va treure el pa, una ampolla amb vi, el got, omplí la cafetera i s’entaulà. Ja era a les postres, dues pomes, quan sentí les seves passes que s’atansaven i, immediatament, se la trobà davant.

—M’ha de perdonar —va disculpar-se—. Estava una mica cansada, he volgut reposar un moment… i m’he adormit.

—Potser treballa massa, en el seu estat.

—No. M’ho prenc amb calma.

—L’espera algú?

—No. Avui ja no he d’anar enlloc més.

—Segui, doncs. Com va, el nen?

—Bé. Va creixent —li somrigué.

—Assegui’s —repetí ell—. I mengi alguna cosa. M’ha fet dinar de sobres.

Va insistir quan ella s’hi negava i, un cop va haver-la convençuda, s’abocà el cafè i encengué una cigarreta quan la dona li assegurà que el fum no la molestava. Va contar-li, mentre menjava, que ara només tenia quatre cases, comptant-hi la seva, i que probablement podria treballar encara tota una mesada.

—Després ho deixaré, per prudència. Estic molt grossa.

—I molt maca, Maria.

—És que a vostè li agraden les prenyades. Què va pensar, l’altre dia, quan li vaig deixar veure el ventre? Que era una fresca, oi?

—No. Vaig pensar que ho entenia.

—No me l’havia demanada mai ningú, una cosa així.

—Me l’ensenyarà, avui? —va animar-se a preguntar-li—. Encara el deu tenir més bonic.

L’hi mostrà quan ja havia rentat els plats i es disposava a canviar-se, al lavabo, on deixava la roba, i ell va mirar-se-la tan embadalit, la palpà tan amorosament, que la dona va riure:

—Qualsevol que ens veiés, es pensaria que me l’ha fet vostè.

—Qui és, el pare? —gosà inquirir.

Però ella no ho sabia. Vivia sola, no estava amistançada, com potser ell s’havia cregut en dir-li que no era casada, i normalment feia bondat. De tant en tant, però, li confessà ben simplement, com si es referís a una entremaliadura disculpable, passava per períodes durant els quals duia una vida promíscua. Unes quantes setmanes abans de tenir la primera falta, l’havien coneguda cinc homes. Podia ser qualsevol d’ells, va reconèixer. No, no havia tingut el propòsit de quedar prenyada, contestà a una de les seves preguntes, però ara que ja ho estava tampoc no li sabia greu. No ignorava que per a una mare soltera les coses no són mai gaire fàcils, però tenir un fill la il·lusionava. Avui es posà les mitges, la brusa i les faldilles al seu davant, com si ara ja hi hagués prou familiaritat entre tots dos, i quan ell li demanà d’esperar-lo divendres següent, no s’hi negà.

Va poder veure-la, doncs, quasi fins al darrer moment, deu dies abans d’infantar, quan tenia un ventre tan impressionant com si esperés bessonada. Ara ja feia dues setmanes que es despullava tota, i ell admirava també les seves mamelles turgents i tan mugronades, el volum de la gropa i la ratlla que s’obria sota el bosc púbic, com enfonsat per la protuberància de la panxa. Ella, que observava la lentitud de les seves mans i la tensió de la boca, mormolà:

—Em desitja, oi?

—Sí. Molt, Maria.

La dona va amanyagar-lo amb els dits tendres i va prometre-li:

—Després… Ara no m’atraveixo.

Va ser una altra tarda de divendres, al cap d’un mes, quan es presentà amb la criatura.

—És una nena —va dir-li quan ell li obrí la porta.

—Ja sabia que tot havia anat bé. Com que a darrera hora em prohibí que li fes cap visita, vaig telefonar a la clínica.

—Sí, m’ho van dir.

La va fer seure al menjador, on tots dos van instal·lar-se al sofà, i ell li comentà que tenia molt bon aspecte, que fins i tot semblava més jove, i ella, reia, complaguda.

—És que tot va anar com una seda —li confià—. Vaig enllestir en mitja hora i quasi sense dolors. La llevadora es feia creus que als quaranta i essent el primer fill… I la nena, què li sembla? —es va interrompre.

No li semblava res i no gosà tocar-la perquè dormia, però s’admirà que fes ja tanta tossa. És clar, d’altra banda, que res més no podia esperar-se; ella havia tingut una panxa imponent.

—Se’n recorda, doncs?

—Naturalment, Maria. Va ser molt comprensiva, molt amable.

—Amable! Una mica més i tot…

La criatura es despertà mentre parlaven, ella molt desimbolta, va fer com un badall i va moure les mans que fins llavors havia tingut tancades en dos punyets. Tot d’una, quan semblava a punt de riure, esclafí el plor, però la dona no va immutar-se.

—És que té gana —va dir.

Va canviar-se-la de braç, es descordà la brusa, va treure’s un pit i li oferí el mugró. La petita l’enxampà entre els seus llavis, tot de sobte aquietada, i ell desplaçà els ulls cap als de la mare que l’informava:

—Em sembla que serà de molta vida. Per sort, em sobra llet.

Se li notava, i ell tornà a contemplar la mamella, més inflada encara que durant les darreres setmanes de gestació, quan la pell es tensava com a punt de rebentar, i observà ensems la boqueta de la nena que amb una tan misteriosa destresa li xuclava el mugró. La Maria va dir:

—Em prendré dues o tres setmanes més i tornaré a la feina. Caldrà, però, que la combini d’una altra manera.

—És clar. I no tingui pressa.

—No… Vostè ha estat ben servit, mentrestant?

—Sí. L’agència em va enviar una altra noia que ve els mateixos dies, divendres i dilluns, però a la tarda —va explicar-li, i es consultà el rellotge—. Deu estar a punt d’arribar.

La nena deixà escapar el mugró tan eficaçment succionat, en el qual quedava retinguda una gota blanca i espessa, tornà a subjectar-lo, però ara semblava que ja hi havia perdut interès i l’abandonà de nou.

—Ja en té prou, per ara —digué la Maria alegrement.

Va alçar-la, li tustà l’esquena, fins que la criatura féu un rotet, i va deixar-la a la falda abans d’amagar-se altre cop el pit. Es cordava quan se sentí la remor d’una clau que s’endinsava en el pany, fora, i després el cop lleu de la porta que algú tornava a tancar. Unes sabates van talonejar pel passadís i una dona com de trenta anys, molt fosca d’ulls, va aturar-se al llindar del menjador quan anava a entrar.

—Perdoni… No sabia que tenia visita.

Mentre se n’anava cap a la cuina o cap al lavabo, la Maria es carregà una vegada més la nena en braços i va aixecar-se. Ell va imitar-la.

—Ja se’n va?

—Sí. Ara ja la coneix —va respondre, adusta.

No va ser fins després, quan ell ja li obria la porta, al vestíbul, que se li girà i va preguntar-li amb la veu engelosida:

—Els ho va demanar, als de l’agència, que la hi enviessin tan prenyada?

I ell envermellí i desvià els ulls, com un home culpable.