Públicament indiscret

La gran emperadriu, mestressa d’ànimes vives i mortes, s’acomiada amb un badall de son que no enganya gens ni mica els cortesans més íntims i, un cop a les seves habitacions, es fa despullar per la cambrera de noble llinatge, confident de flaqueses abundants, es banya amb aigua tèbia i després, perfumada, tan nua com una Eva feta als serpents que drecen el cap sense ira, però amb feresa, separa les cortines del llit que ja escalfava l’oficial de torn, sorprès tot d’una, desagradablement, pels blaus que enfosqueixen les cuixes tan blanques de la sobirana.

—Caterina! —exclama amb la familiaritat que donen les satisfaccions nocturnament compartides i reiterades—. Qui t’ha fet aquestes macadures?

—El francès —sospira la dama mentre escala el matalàs—. És tan vehement quan s’explica i discuteix que no para de donar-me cops, de pessigar-me…

—I com li ho permets? —gairebé s’enfada l’oficial.

—És un filòsof, Sergi.

No sempre, ni a tot arreu.

A l’edat del seny ja una mica entrada, deu tenir uns trenta anys, es casa d’amagat de la família que, al poble, viu davant mateix del gran crucifix destinat a desaparèixer de seguida que les forces cíviques de Langres decideixin substituir-lo per la imatge esculpida del conciutadà il·lustre, i fa aquest disbarat a l’hora més discreta, quan el dia tot just desflora delicadament la nit com ell es prepara a estrenar amb tots els honors l’Anne-Toinette, la bella puntaire que deixa ofici i comerç quan tots dos prometen solemnement al sacerdot matiner i escèptic que no els separaran ni la salut ni la malaltia, que continuaran units per molt que els busqui la sort o els persegueixi la desgràcia.

Ningú no sap res, en aquests moments de cerimònia nupcial, dels humors agres que prosperaran quan falti el pa a taula o quan, més endavant, en Denis, sempre tafaner, es perdi per les intimitats de la tupinera Mme. Puisieux que, diuen, aprofita les excel·lències de la seva ploma per vestir una prosa esparracada; de la voluble però encisadora Mme. de Maux, de la Sophie i qui pot assegurar si d’algunes altres, mai no tantes, tanmateix, com el fogós Lluís contemporani que s’ha posat entre els llençols de les cinc germanes Nesle, la Louise-Marie, la Pauline-Félice, la Diane-Adélaïde, l’Hortensie i la Marie-Anne, totes feliçment maridades, com reclama la moral.

No li ha quedat més remei que passar per l’església, lliurepensador com és i aviat ateu que no s’estalvia petites persecucions quan a L’Encyclopédie ensenya massa l’orella i cal que intervingui fins i tot la senyora de les flors blanques a la vulva, Mme. de Pompadour, si vol treure’n més volums amb la complicitat del fill natural de la Tencin, sempre distreta, pel llit, dels seus deures maternals.

De tant en tant rep la visita dels escorcollaires professionals que busquen, amb ordre d’incautar-se’n, el manuscrit de La promenade d’un sceptique o qualsevol altre original que, funest i anònim, ja circula per places i carrers i aixeca bombolles en la pell sempre delicada de l’autoritat. És un sequaç obstinat, l’hàbil Mémery, qui a la fi se l’emporta a fer penitència, ni que sigui breu, a la Bastille. Així ho mana la lettre de cachet que en Denis es mira amb repugnància.

Els de l’Acadèmia, que li podrien fer costat, no li faran mai ni l’ullet mentre somriuen falaguers, d’orella a orella, a tantes mediocritats que observen tots els sacraments, però el bon senyor d’Arouet, sempre a distància prudent d’on s’ordena el millor de tots els mons possibles i ben entretingut per les calideses de Mme. de Châtelet, li envia alguna missiva simpatitzant entre escaramussa i escaramussa amb els jesuïtes, aquests subtils i impertinents argumentaires que han acabat d’esmolar l’enginy i d’afinar la capacitat polèmica des que un Jansenius d’estricta petulància predicà més l’obra que la gràcia.

L’Anne-Toinette remuga entre els fogons i el safareig on s’acumula la roba bruta, però Denis xerra pels descosits així que treu els peus de casa i no para de procurar-se llibrots saberuts que, abans de morir, vendrà a la Caterina. No tot és lletra impresa o manuscrit de lectura pausada: freqüenta uns quants boudoirs flairosos de femella poc rentada i no li falten els mals pensaments, les sospites desassossegadores: i si la dolça Sophie, ja ben granadeta, s’inclinés cap al safisme que tantes afeccionen i no fos innocent de passions incestuoses? No parla massa, i amb un excés d’amor, de la Marie-Charlotte, la seva germana?

Els recels li fan viure hores turmentades mentre es baralla amb Jean-Jacques, tan amic de confessions enutjoses i comprometedores com familiar amb els hospicis; mentre prospera la fredor que el separa de Condillac, aquest sacerdot que, segons és fama i possiblement mentida, tot just ha celebrat una missa en tota la seva vida professional; mentre consulta el bon metge Théodore Tronchin o distreu Pierre Rousell de la redacció del Système physique et moral de la femme. Si el primer s’esforça a tranquil·litzar-lo, el darrer es mostra caut:

—Aquest, estómac, amic… Caldria vigilar-lo de prop.

I salta l’Anne-Toinette, sarcàstica:

—Jo prou li ho dic, però s’afarta fora de casa…

—Si sempre quedo malament! —protesta ell, ofès—. L’altre dia, a la taula del banquer filòsof vaig renunciar a la perdiu…

—Què m’has de dir. La devies trobar poc adobada! —se li’n riu la dona, i se’n va a treure l’orinal.

Pierre, normalment la discreció en persona a despit de l’objecte dels seus estudis, que l’obliguen a posar el nas arreu, ho aprofita per documentar-se:

—És cert això que conten de la pixera de Mme. d’Aine?

—En podeu estar segur.

—Hi éreu, potser?

—No hi podia pas faltar.

—A l’esquena del seu croque-Dieu, diuen…

—Ja veig que no us falta informació… Se li havia enfilat a coll-i-be, saltant des d’una cadira amb les faldilles ben arromangades, i del panxó de riure que ens vam fer en veure la cara que el mossèn hi posava, se li orinà damunt, sí. Ja sabeu, d’altra banda, com és de trapella aquesta dona.

—Sí, massa i tot… Bé —conclou el doctor—. Pel que fa a vós, no gaires vins i res de picant si voleu superar aquestes molèsties que us preocupen. Afegiu-hi, de tant en tant, un bany de peus en aigua salada.

Però de molèsties en té d’altres tot i que les complaences de Malesherbes li eviten ensopegades que podrien ser greus quan nous escorcolls li desordenen els papers. Potser busquen, se li acut, tots aquells sermons que ell, el descregut, redacta per un missioner amb poca oratòria o les notes que li ha inspirat la revocació de l’edicte de Nantes… Se li escapa una ganyota que fa exclamar a l’agent:

—Sou d’una impertinència!…

—Encara no ho sabeu prou.

—Feu-hi broma!

—Us veig tan capficat…

—¿I què esperàveu quan no pareu d’atacar els bons costums, l’ordre establert?

—Hauríeu de saber que cap inquisidor no ha pogut salvar-lo, quan era injust i hipòcrita la moral.

I se li tomba d’esquena. És l’hora del passeig, d’entrar a beure alguna cosa, ja procurarà que sigui ben fluixeta, amb els amics, de discutir-hi encara aquest dissortat La Harpe que més tard, quan ja no el pugui llegir i buscar-li raons, escriurà que mai la naturalesa no s’havia ocultat tant com quan ell se n’ha fet l’intèrpret…

En surt eixerit, però amb la boca eixuta i, per tal de compensar-ho, la té tancada tota la nit, quan, mentre l’Anne-Toinette ronca a la cambra del costat, apunta un parell de reflexions que no vol oblidar i tot seguit escriu a la Sophie, ara absent de París:

«El meu cos t’enyora i et desitja el meu esperit, però ben bé podria desplaçar els verbs de cada substantiu o afirmar enyor i desig ensems de l’esperit i de la carn, l’un i l’altra el teu Denis enamorat que voldria fondre els dies fins que tornis».

O aquest altre paràgraf:

«Capturat, és cert, per la gràcia camal, mai no em podràs fer retret de cap excés quan els teus llanguiments prolonguen les dolces agonies dels sentits i exalten la teva beutat. Res no és tan delectable com ser-hi apassionadament sensible».

Les austeritats del pensament mai no l’han privat de les llicències que autoritza un voluptuós comerç, però sempre és tan circumspecte amb el llenguatge com audaç en els seus projectes. Només els viatges li vénen costa amunt, i ja és ben tard que fa alguna escapada al bressol per tal de veure’s, mort el pare, amb la germana que s’ha quedat per vestir sants o amb el germà intractable que lluu sotana. Més li costarà decidir-se a travessar tot un continent per omplir de cardenals unes cuixes règies que, si no s’hagués entretingut tant, potser s’haurien cenyit al seu entorn…

París és el seu paisatge.

De tornada, darda pels carrers i carrerons, parlant amb ell mateix quan no té interlocutors, contempla meditabund l’aigua del Sena, lenta però implacable com les seves cabòries, s’atura a veure com brosten els arbres dels quais que tan sovint l’han protegit del plugim, o rumia l’obra pòstuma que avança sense pegues.

Es va fent vell de debò entre la cara de prunes agres d’una muller que tanmateix prenyà i les bromes a Croismare que desemboquen en La religieuse. Ja carregat d’espatlles i feixuc de cama, va apregonant el seu saber quan ha tocat tantes matèries i és un dia qualsevol, a taula, mentre es menja les sopes preparades per l’Anne-Toinette, que una veu li diu:

—Ja sóc aquí, Denis.

I Denis es queda immòbil un moment. Després, la cullera rebota en el terra i el rostre s’inclina, cau, sobre el plat. Un dau, en algun lloc, anul·la i confirma l’atzar.