Quin amor és amor?

Baixa les escales amb els llibres i les carpetes, ben tibats els mitjons, ben planxades les faldilles de l’uniforme, surt al matí pàl·lid de la tardor i se somriu a ella mateixa, somriu a l’om de la vorera en el qual, de més nena, tants cops s’ha enfilat. Encara ho faria. L’airet amb gust d’onada lenta li anima els colors de la cara, li alça un ble, escàpol de la cua de cavall. Mou el cap perquè salti quan travessa el carrer i, ran de tanques, passeja un dit pels maons mentre reprimeix una pregunta, un pensament.

Abans de ser a la cantonada, respira ja el perfum del cinamom i se n’abeura com si fos un líquid, l’entreté a les papil·les olfactives, com en diu el pare. Ja deu fer estona que és a l’hospital; la consulta privada, a casa, la fa a la tarda. Potser també serà metge, ella. I s’alça una mica la mànega de la brusa que amaga una crosteta de quan va caure i s’encetà la carn, a l’hora de l’esbarjo. Potser se la podria arrancar…

Al jardinet de la plaça reguen la gespa, i el broll s’alça també cap als arbres que gotegen com qui plora, però alegres, amb una verdor quasi tímida, com el seu pas, ara alentit, com la sang que vacil·la, ran de cor, quan veu en Pere, prop del banc, sota el salze, com ahir i com abans d’ahir.

—Hola… —contesta quan li diu hola, i res de dins no es mostra a la cara quan el mira i callen un moment tots dos, ell amb una mà nerviosa sobre el respatller del banc, on té la cartera, i ella amb els llibres premuts contra el pit que comença a néixer.

El noi balbuceja alguna cosa amb una veu anormalment prima, ho repeteix quan ella parpelleja, gairebé incòmoda per aquella urgència deliciosa del cor que retruca sota la brusa, sota la carn.

—T’he vist de seguida…

—Jo també a tu… —fa amb aquella dolcesa que li puja a la gargamella, i gosa somriure encarada al jardí solitari—. Encara no hi ha ningú.

—No. És massa d’hora —contesta en Pere amb una veu ara confidencial, i ella assenteix, mira cap a l’home de la mànega que els dóna l’esquena.

—M’agrada veure com reguen —mormola, i el noi mou la mà sobre la fusta verda mentre fa que sí amb un aire inquiet, com qui confessa una feblesa quan diu:

—Tot és bonic, en aquesta hora…

—Sí, molt. —Tomba una mica el cos, desplaça un peu—. Se’m fa tard.

—I a mi —lamenta en Pere, i allarga la mà cap a la cartera, es redreça—. Mireia…

—Què? —pregunta la noia a punt d’anar-se’n, i espera.

—També ens veurem, demà?

—Si ets aquí…

—Hi seré sempre —diu el noi amb una gravetat profunda, quasi dolorosa, i ella sent una escalforeta a les galtes i, confusa, l’amaga en girar-se amb un adéu que li reca de pronunciar.

Camina d’esma, tota ella com submergida en una brisa interior que l’acaricia i la gronxa en la seva promesa. Sempre, es repeteix mentre s’allunya cap al col·legi de noies, cap al futur, cap al sempre de sis anys després, quan als dinou un braç li empresona la cintura en el capvespre del parc i, en alçar la cara, els llavis de l’Enric freguen els seus, la besen i mormolen:

—Mireia…

—No —protesta ella que tanmateix no l’ha defugit—. No, Enric.

—T’estimo tant!

—I jo… —li diu, sufocada per tot d’onades tèbies que es desperten no sap on, arreu, i li seguen les cames, la fan aturar-se perquè ell la besi de nou, li desmaï la voluntat a frec de les heures.

No sap què li creix en la duresa tot d’una manyaga de la carn, i el cor se li subleva amb un deler tendral que quasi li humiteja els ulls i li tensa els llavis.

—No t’agrada? —xiuxiueja ell.

—No és que no m’agradi… Però, Enric…

No sap dir-li, no gosa dir-li com tants d’ocells alcen el vol en les pregoneses de la seva intimitat i que no s’aquieten ni en prosseguir camí avall, entre els roserars que maduren la seva olor nocturna i l’afegeixen al perfum del propi cos.

I ara s’arrapa al seu braç amb una flonjor que la subjuga, a la qual es rendeix mentre ell va festejant-la. Com pot estimar d’aquesta manera?, pensa sense pensar, i se’l mira en la penombra, enamorada d’aquest home, d’aquesta veu que li promet:

—Et vull fer molt feliç, Mireia.

Ja l’hi fa ara, en aquest capvespre, quan encara sent als llavis l’escalfor de la boca que parla al seu costat, d’aquesta boca sobre la seva, contra la seva, fa només un moment, el primer de tota una vida…

Un confort que no minva li dura mentre ell l’acompanya fins prop de casa, mentre atura el cotxe a la cantonada i li agafa la mà, avança una mica el cap i s’inquieta pel seu silenci:

—No estàs enfadada, oi?

—No… Però em fa vergonya.

I és potser per fer-l’hi passar que ell s’inclina, ràpid, i li fa encara un petó abans d’acomiadar-se, quan protesta:

—No. Enric, no… Prou…

Després, carrer amunt, li esclata una joia que procura ocultar sota l’expressió quasi adusta de la cara, perquè ningú no n’ha de fer res, d’aquesta frisança, d’aquest trasbals delectable que anirà rebrotant d’any en any i que als vint-i-set, més intens que mai, deliciosament insuportable, l’encén mentre puja furtivament cap a la cambra de l’amant i busca, en el desordre de la bossa, la clau del pis on l’acull la penombra del vestíbul.

Hi ha claror, però, al dormitori cap al qual avança silenciosa, de puntetes, perquè els talons són alts i sorollosos. La finestra, entreoberta, il·lumina el llit on ell dorm, una mà caiguda cap a la vora del matalàs, l’altra al llarg del cos que els llençols, rebutjats fins als peus, despullen del tot. Que n’és de bell, així abandonat, sense consciència d’ell mateix, tan pertorbadorament impúdic, i amb quina passió no el devoren els seus ulls!

Es treu la roba prop d’una cadira sobre la qual la deixa i, nua, contorneja el llit i, per l’altra banda, hi grimpa amb cautela, s’ajaça al costat del xicot que li dóna l’esquena i espera, però no gaire. Mig incorporada, mou els dits cap a l’impuls rígid de la verga, i sembla que dintre seu es fongui alguna cosa quan l’Andreu va girant-se, ensopega amb els seus pits i obre els ulls, els tanca, torna a obrir-los…

—Mireia! —es desperta definitivament, i ella se li abalança, l’abraça—. Has pogut venir…

—Aquí em tens… o em tindràs —quasi riu, una mica ronca.

—Mireia… —torna ell—. Si somniava amb tu…

—Estic contenta, doncs.

L’empunya i el besa, tumultuosa, arrancant-lo de qualsevol vestigi de dormida, i ell li mossega la boca, li palpa les sines, mou una cama com per cavalcar-la, però ella avança el ventre, va enfilant-se-li i, abatuda al seu damunt, quasi gemega:

—Ah, com et vull, Andreu, com et vull!

La sang li circula veloç, la carn se li esponja, humida, i és arreu que se sent fràgil perquè és tota ella que l’estima.