16. Llum verda a l’estiu

LA CÀNDIDA, amb la llengua fora i realitzant un esforç anaeròbic, corria metre a metre l’esprint final del curs. Era l’hora dels treballs a corre-cuita, dels àlbums a mig relligar, dels exàmens de nit en vella i de les recuperacions amb «xuletes».

L’agenda, en aquest cas, no li servia absolutament de res. Hi tenia tantes coses apuntades com dins la rentadora de casa seva.

Va decidir ser operativa. Va estripar l’agenda i va arriscar-se a anar a pèl, sense protecció, a la desesperada. Era l’única forma de sortir-se’n. En aquests casos les previsions només aconseguien l’efecte contraproduent de la discussió per atabalament.

Ella era persona de recursos d’última hora. Quan es veia l’allau a sobre treia pit, serrava les dents i l’aturava amb un dit. Afortunadament tenia el dit ben ensinistrat i com aquell qui no vol la cosa, sabia escapolir-se, bé o malament, de les pitjors catàstrofes sense cap seqüela. Era indestructible.

De mica en mica se n’anava sortint: primer va aprovar l’anglès, poc després va perdre per deu punts la lliga de bàsquet i finalment les notes van arribar impietoses i resolutives.

A mesura que el pes de les responsabilitats minvava, el seu esperit volava lleuger pels camins dels somnis. Somiava un estiu ple d’alemanys i biquinis, farcit de gelats i d’aventures meravelloses. De moment, però, ho resumia en la revetlla.

La revetlla era el punt de partida. La revetlla era l’estrena: l’estrena de l’estiu, l’estrena de la bogeria, del vestit sense mànigues, de les sandàlies i de la nit més llarga de l’any. Si passava l’equador de la revetlla amb èxit, s’autoaugurava un futur fabulós.

Era una mena d’aposta, com quan jugava a córrer abans que es tanqués la porta, que ella interpretava com a signe evident de sorpresa inesperada en forma de trucada, carta o confessió. O com quan intuïa la mena de dia que l’esperava segons el primer semàfor del matí: si es mantenia verd mentre ella passava sense por i amb els ulls alts era la premonició d’un dia fabulós; si, per mala sort, veia el carbassa, el dia es presentava coix i de segur que esquitxat d’algun episodi desagradable; si, oh, desgràcia de les desgràcies!, veia el vermell, ni que fos de cua d’ull, abans que la vamba trepitgés la vorera contrària, era un mal auguri, res del que fes, desitgés o intentés durant les vint-i-quatre hores següents podria sortir-li bé.

Pura superstició.

La revetlla tenia la connotació màgica del semàfor de l’estiu. Havia de sortir-li rodona, sense intuir el carbassa ni témer el vermell. Calia trepitjar les vacances amb llum verda, només així podrien ser llargues i intenses. Les millors de la seva vida.

La primera bafarada d’aire polar que va congelar part de les seves il·lusions la va rebre quan el seu tigre, que era molt seu, li va anunciar que passaria la revetlla a la torre d’uns amics de l’institut. Ni la va convidar ni la va deixar de convidar, només li ho va comunicar.

El tigre morrejava bé, li tocava el cul amb gràcia i li mossegava l’orella, però no deia paraules tendres, ni la convidava a crispetes. Anava per feina. Era un professional del feeling i no perdia ocasió de demostrar-ho on fos i amb qui fos. La Càndida se’n va convèncer el dia que no va aparèixer a presenciar el gloriós partit de la semifinal de la lliga. Si ella no anava a la revetlla, el tigre no tindria problemes per trobar-hi una substituta, potser fins i tot la tenia apamada i a punt per al rostit.

A casa van dir «no».

Era previsible. Van considerar que no es refiaven ni un pèl de la seva filla, ni tampoc dels amics de la seva filla.

Si la Càndida hagués tingut les coses molt clares, ben segur que hauria plorat, picat de peus, anunciat un suïcidi i pres una decisió. Tanmateix, la revetlla amb el tigre prenia la forma d’una borrasca de llevant amb sorra del Sàhara, i això la feia dubtar.

No volia una revetlla d’escàndol i melodrama Falcon Crest. Amb el tigre a l’atac, en busca de presa fresca i fàcil, no podia esperar gaire res més.

Va decidir no contestar-li, com a pur acte d’afirmació, i va buscar-se la vida per altres camins.

Compartir la revetlla amb la Cuca Cordill era de tan mal gust com menjar-se una ceba crua per esmorzar. Acceptar la invitació de la Sònia i morir-se d’enveja contemplant-la amb el seu nòvio basc era pitjor que empassar-se Bola de Drac menjant escudella. Així doncs, l’única alternativa era la Febrònia.

La Febrònia, que, a part de tenir dues germanes, afortunadament no tenia ni nòvio ni males puces, va trobar la idea fantàstica.

—Segur que a casa et deixen venir. La celebrarem a la torre de la costa i com que hi vindran les meves germanes, que els teus pares es pensen que són de confiança, no hi haurà «problems».

No hi va haver «problems» consistents, només petits «problems» de fàcil solució.

La Càndida hauria d’agafar tota sola el cotxe de línia de les set. La Febrònia l’esperaria a casa seva.

La Febrònia estava entusiasmada. La Càndida, no tant. Ella i la Febrònia serien les nenes i no tindrien res a pelar amb uns espècimens tan experimentats en qüestió de revetlles i salses com les germanetes i les amigues de les germanetes de la seva amiga.

Tampoc no tenia cap altra opció.

La tarda del dia vint-i-tres va preparar la bossa amb una certa resignació. La revetlla seria de color àmbar tirant a vermell, no podia esperar cap verd enlluernador.

Va encabir-hi quatre coses i es va entaforar el vestit sense mànigues i les sandàlies. Ni tan sols es va mirar al mirall.

La Lucil·la i en Marcel·lí tiraven petards, però ella no estava per petards. Faltava una hora i mitja per a les set i no tenia en què ocupar-la. De fet es podria haver depilat les cames, pintat les ungles o donat uns tocs de rímmel, però no se sentia coqueta, se sentia una croqueta perdedora. Ella i la Febrònia farien el ridícul i passarien a la història com la parella més genuïna de les escolars escolaritzades sense nòvio. Quina perspectiva!

La mare la va avisar amb cara estranyada.

—Hi ha un noi a la porta. Diu que vol parlar amb tu.

La Càndida no havia sentit ni el timbre. Qui dimonis podia ser?

Era el tigre amb bossa de viatge i somriure de revetlla plena de promeses.

—Què? Ja estàs a punt?

La Càndida es va empassar la saliva.

—Però, però, si no havíem quedat en res!

Al tigre se li va gelar el somriure.

—Què vols dir?

La Càndida va experimentar un cert plaer, amb el seu desconcert. Va aprofitar el seu ascendent.

—Doncs que ja tinc un altre pla.

El tigre es va enfonsar definitivament.

—M’ho podies haver dit abans, jo em pensava que vindries i…

Va marxar amb la cua entre les cames i la Càndida va tancar la porta, feliç. Era cert, tenia un altre pla encara que fos un pla de rebaixes del Corte Inglés, però la reconfortava saber que el tigre estava tan penjat com ella. Era una mica estúpida?

—Càndida, un noi al telèfon!

Potser el tigre havia reaccionat i la insultava des d’una cabina telefònica, per si de cas es va allunyar l’auricular de l’orella. Sort, perquè la sorpresa va ser majúscula.

—Hola, ehem, sóc en Viqui, en Viqui Pigallat, no sé si te’n recordes, de mi.

I és clar que se’n recordava!

—He pensat que bé, que si no fas res aquesta nit podríem anar a una festa orientalista que…

La Càndida va sentir un plaer indescriptible en repetir la frase que havia pronunciat minuts abans.

—Ho sento, ja tinc pla.

Començava a engrescar-se.

Va penjar l’aparell sense remordiments i va mirar triomfal al seu voltant. Ja eren quarts de set. Va agafar la bossa i es va acomiadar. Per l’escala va ensopegar amb el carter.

—Càndida, un telegrama!

La Càndida va tenir un infart. Un telegrama per a ella?

On n’hi ha dos, n’hi ha tres. El telegrama deia així:

«Vindré el vint-i-tres – Stop – T’espero a la revetlla de ma germana – Stop – Petons – Timmi».

Era evidentíssim que aquell era el dia de repartir carbasses ni que fos per omissió. Com era possible? Potser era una noia d’èxit i ho ignorava?

Va arribar a l’autobús arrossegant els vint-i-cinc quilos de més que s’havia engreixat durant l’última hora i va enfilar-s’hi a corre-cuita. L’autobús estava a punt de sortir.

—Ep! Càndida! Vine, t’hem guardat un seient!

Era una germana de la Febrònia amb una amiga. Tindria companyia.

La Càndida es va quedar sense respiració, li havien reservat un seient que no estava precisament buit: el mig ocupava el mig nòvio de l’altra germana de la Febrònia, que estava per sucar-hi quetxup.

—Seu, que en tenim per hores, han dit que hi ha caravana.

El mig nòvio li va fer lloc. Es deia Lowri.

La Càndida va fer dues respiracions profundes i va seure.

L’autobús es va posar en marxa, lent i sorrut, i es va aturar al primer semàfor. Aleshores, la Càndida va veure el vermell i va serrar les dents. Era una estúpida, una estúpida integral, una estúpida irremissible. A qui se li acudia rebutjar tres magnífiques ofertes de revetlles en companyia i optar per una revetlla solitària en companyia de nòvios d’altres?

En Lowri la va treure de les seves cabòries.

—Ho has aprovat tot?

Era una forma com una altra de trencar el gel i la Càndida, davant de la perspectiva de llargues hores, va agrair l’esforç. Es va enrotllar com una persiana. Ningú no li impedia donar la pallissa al nòvio de la germana de la seva amiga.

La pallissa va ser mútua. En Lowri estudiava biologia, era un viatger entusiasta, un naturalista convençut, un ecologista militant i tenia una retirada al mític Art Garfunkel. S’hi va fixar abans que es fes fosc.

En fer-se fosc només li veia els ulls, els tenia verds.

—Arribarem demà passat —va comentar en Garfunquel, intentant estirar les cames i fent l’ullet a la seva companya—. Val més que ens posem còmodes i passem l’estona.

La Càndida no es va fer pregar. Es va posar còmoda i va matar l’estona elucubrant el gust dels llavis del seu company de viatge. Imaginar no estava prohibit. Ell va arrambar la cama i li va fregar un peu. Ella, amb naturalitat, va posar-se més còmoda i va recolzar el seu cap damunt el seu pit, ell li va passar una mà, amb naturalitat, per les espatlles i aquí es va acabar la naturalitat.

La Càndida sentia els batecs del seu cor a ritme de rock. Cada sotrac de la carretera li recorria el cos com una descàrrega elèctrica. La mà d’en Garfunquel la premia més fort i de mica en mica es va moure. Primer suau, acaronant-li el braç lliure de mànigues, després va ascendir cap al seu coll i aquí va ser on la Càndida va embogir. No va poder resistir-ho més i va aixecar el cap. L’esperaven uns llavis de mel i uns ulls riallers.

—Però, però —va mussitar, confosa—. Jo sóc amiga de la Febrònia i tu ets el nòvio de…

En Garfunquel li va tapar la boca suaument amb un dit.

—Jo no sóc el nòvio de ningú, jo sóc la meva circumstància i la meva circumstància, en aquests moments, ets tu i m’agrades. Segur que deus ser una noia d’èxit.

Al final s’ho creuria, estava a punt de creure-s’ho. Ella, la Càndida sense moto i sense nòvio, era seductora? I per què no? El va mirar per convèncer-se que no l’enganyava. Tenia els ulls nets.

Aleshores els va veure, va veure no un sinó dos semàfors verds que la convidaven, falaguers, a endinsar-se en l’estiu acabat d’estrenar. Els ulls d’en Lowri li donaven llum verda.

Una veu interior la va avisar, temorenca.

«Frena, Càndida, frena!».

Però la Càndida la va ignorar olímpicament. Inaugurava les llargues i intenses vacances somiades i deixava enrere el llarg i intens curs escolar.

Acabava de passar l’equador.