14. La primavera de la Càndida

LA PRIMAVERA havia esclatat per als conductors d’autobusos, els repartidors de butà, els venedors d’enciclopèdies i les taquilleres del cine.

Per als estudiants no existia la primavera, o si més no aquesta era la consigna de l’establishment.

Per què la pitjor època del curs coincidia amb la millor època de l’any? Misteris del calendari escolar. Injustícia de les injustícies.

Però la primavera de la Càndida no era una conformista vergonyant que es resignés a ser considerada companyia no grata. Ben a l’inrevés, tenia la barra de fer-se notar en tots moments i a tot arreu. Era omnipresent. Es manifestava en els tebis rajos de sol que li escalfaven la pell, en l’aroma de les maduixes amb nata que li feien salivera, en els colors dels aparadors de les botigues, en l’enveja dels vols charter a Honolulu, en el desig de quedar-se llevada fins tard i riure fins a agafar el singlot i, sobretot, en l’anhel de besar i ser besada.

Era una bogeria.

La Càndida va decidir lluitar a mort contra la primavera. En aquells moments i a les portes de l’examen d’anglès, només li reportava un sabor agredolç de tast prohibit.

PROHIBIT ASSABORIR LA PRIMAVERA.

Aquesta seria la seva consigna. Fins que s’acabés el curs, és clar. Que n’era de dura, la vida dels estudiants!

El primer i més important per atacar aquella maleïda llengua infernal de l’ànec Donald era aconseguir ajuda. Després de valorar totes les possibilitats va decidir recórrer a la Carmela Caravel·la, la del cap d’escarola.

La Carmela era mig ianqui per part de cosins segons i tenia un munt de germans repartits pel món. Era una noia internacional, que xerrava anglès com aquell qui menja pipes. Era la seva salvació.

—Encantada, Càndida, serà superguai donar-te un cop de mà d’anglès, el problema és que no sé quan ni com perquè tinc tot el dissabte ocupat. Al matí vaig a dansa, al migdia jugo a tennis, a la tarda he quedat amb el meu germà que estudia als Estats Units i…

La Càndida aguantava la respiració. I ella? Tindria un segon ni que fos per a la seva ignorància?

La Carmela es gratava l’escarola, pensativa.

—Ja ho tinc! Vine a la cita amb el meu germà i parlem en anglès. Com que no el veig gairebé mai tant se me’n dóna parlar-li en rus com en japonès.

—Vols dir? —va mormolar la Càndida, imaginant un odiós triangle inintel·ligible.

La Carmela Caravel·la estava entusiasmada amb la seva idea.

—I és clar que sí, serà fabulós, és molt simpàtic, ja ho veuràs.

La Càndida no va quedar gaire entusiasmada, però no podia demanar bollicaos amb crema. Si el destí li proporcionava una estúpida conversa protocolària en la llengua de l’imperi tampoc no seria tan idiota per desaprofitar l’ocasió.

—I m’explicaràs el rotllo aquest del do i el did.

—No té secrets. Ja veuràs com al cap d’una estona xerraràs com una grangera de Minessota.

—I al teu germà, no li importarà?

—I ara, què dius? Estarà encantat. Et trucaré dissabte. OK?

Dissabte feia sol de Costa Brava, aroma de plantació de roses i música celestial. Era insofrible.

La Càndida va recollir estoicament el llibre de jeroglífics saxons, es va embotir els texans de la quaranta-dos i va evitar mirar per la finestra. El telèfon va ser puntual. Ring, ring.

—Candi? Sóc la Carmela, escolta, xata, és que jo m’endarreriré una estoneta, fes-me un favor, he quedat amb el meu germà a les cinc, vés-hi tu i espereu-me prenent una coca-cola i practicant.

—I com sabré qui és?

—Facilíssim. És morè, prim i amb ulls de xinès. Es diu Timmi. Fins després, cuqui.

La Cuqui-Càndida va sortir a la recerca del germà estranger, morè i prim. No estava malament, la broma.

El Xupa-xup, el bar on s’havien citat, estava ple de parelletes primaverals prenent-se el pols. La Càndida va evitar pensar-hi. Amb la il·lusió que li hauria fet quedar a prendre una tònica amb el seu tigre en comptes d’estudiar anglès a la coca-cola.

I quan trobés el germanet, què li diria? Què se li pot dir al germà estranger d’una amiga en una tarda boja de primavera? M’ensenyes el do i el did? Quin rídicul… El més probable era que li ensenyés la porta.

Es va asseure en una taula buida i va mirar discretament al seu voltant. Just al seu darrere un xicot morè mirava el rellotge, impacient. De prim no es pot dir que ho fos gaire, però tirava a agitanat. Pel que feia als ulls també hi havia discrepàncies, els tenia com dos donuts. Però havia de ser ell. Es va armar de valor i va fer somriure d’amiga de germana.

—Ehem, hola.

—Hola.

—Et dius Timmi?

—Em dic Pep, però si vols em puc dir Timmi.

La Càndida no sabia on amagar-se. Havia ensopegat amb un galtes que es volia enrotllar.

—Perdona, però he ficat la pota.

—Per mi pots tornar-la a ficar.

La Càndida el va repassar amb insolència. No era el seu tipus. Va alçar el cap amb dignitat i es va tornar a asseure. Mentre xarrupava la seva coca-cola es va fixar que a la barra hi havia un llargarut granissat que llegia la pàgina dels esports. Potser la morenor la tenia amagada sota els grans? Com que els ulls els tenia ocupats tampoc no se li veien, però estava sol i era prim. Va atacar a la valenta.

—Hola, ehem, em dic Càndida.

—Què?

Era sord! El germà de la Carmela era sord, havia d’aprendre anglès amb un sord!

—Et dius Timmi?

—Crida més que no et sento.

—Ets el germà de la Carmela?

—No, no tinc cap pela i estic fart que me’n demanin. Si no pots agafar l’autobús vas caminant, i si has perdut el tren fas autoestop.

La Càndida no sabia on mirar, la prenia per una barruda.

—NO ET DEMANO PELES, NOMÉS VULL SABER SI ETS EL GERMÀ DE LA CARMELA.

El granellut sord a més també era profundament antipàtic.

—Doncs et fots, perquè no conec cap Carmela.

La Càndida va tornar al seu observatori i va maleir l’anglès, les amigues tennistes ocupades i els germans americans de les amigues.

Era un quart de sis. Perdria la tarda miserablement amb una família fantasma, se li escaparia l’ocasió de fer manetes amb el seu tigre, no aprendria el misteri del do i faria el ridícul buscant un germà estranger amb cara de xinés.

La porta es va obrir i va entrar la primavera de la mà d’un noi ros, color de mel bronzejada, amb texans i ulleres de sol. Va donar una ràpida llambregada a l’interior del Xupa-xup i es va asseure amb indolència a la taula del costat de la Càndida.

No podia ser ell, però li hauria fet il·lusió que ho fos. No era la Càndida estudiant qui se’l mirava sinó la Càndida primaveral que no li treia els ulls de sobre.

No era morè, no tenia ulls de xinès i no s’assemblava gens a la seva amiga, però no podia deixar de mirar-lo.

I si ho intentava?

Va desestimar-ho. No estava disposada a un tercer i espantós equívoc. Mirar, però, era de les poques coses que es podien fer de franc.

De cua d’ull observava com engrapava un pastís darrere l’altre. Va tenir una interferència primaveral. Quins llavis més ensucrats! Va tenir una esgarrifança. Petó de maduixa, petó de gerds, petó de crema, petó de nata. Es va estremir. En aquells moments havia oblidat la Carmela, el seu germà sinoanglòfil i el repugnant examen de dilluns. Li quedava l’excusa del germà. I és clar! Era una magnífica excusa per xerrar. Quina barbaritat! Xerrar amb un desconegut.

Però era tan fàcil dir «perdona, et dius Timmi? No? Doncs estic esperant-lo des de fa mitja hora i es deu haver despistat. Saps què…? Estudia als Estats Units. Jo sóc una amiga de la seva germana i hem quedat per practicar anglès». Fins i tot quedava bé, era una excusa interessant. A la una, a les dues i a les tres!

—Perdona, et dius Timmi?

—Sí.

A la Càndida se li va petrificar el somriure i a en Timmi se li va embrutar el nas de xocolata. Que n’era d’imbècil. Era morè de pell i no de cabell i els ulls els tenia amagats sota les ulleres. I ara, què?

—Ehem, doncs jo sóc una amiga de la teva germana Carmela.

En Timmi s’havia trasmudat, feia un posat seriós i inquisitiu. No deia res. Quin mal tràngol.

—Bé, la Carmela m’ha demanat que t’avisés perquè ella vindrà més tard. Havíem quedat per practicar anglès i…

En Timmi semblava ofès amb la germaneta. Es va netejar la xocolata i va reaccionar gradualment.

—No, no m’havia dit res.

La Càndida va fer un somriure de circumstàncies.

—Hi, doncs mira, hi.

Es va sentir paranormal. Com es pot dir «hi, doncs mira, hi»? En Timmi va recuperar l’aplom.

—Com et dius?

—Càndida.

Aleshores va somriure. Va somriure com els àngels i la primavera va tornar a irrompre esplendorosa i suggerent.

—Seu, Càndida.

La Càndida va ensopegar amb la cadira, va arreplegar el llibre i la coca-cola i es va asseure al costat del germà reencantat. Encara somreia i se la mirava darrere les ulleres de sol.

—I què fas?

—Doncs estudio. Estudio amb la Carmela. Bé no estudio gaire, però no em surt malament del tot. El que no m’entra és l’anglès.

En Timmi es va treure les ulleres i es va mirar el rellotge. Tenia una deliciosa cara oriental i malèvola. La Càndida va aguantar la respiració. Li diria que tenia pressa i que esperés ella soleta. No parlava gaire. Vés a saber què pensava!

—Escolta, conec la meva germana i segur que no es presenta. Què et sembla si anem a fer un tomb? No tinc ganes de passar-me la tarda dins d’aquest Xupa-xup.

La primavera es va avançar a la Càndida i va contestar per ella.

Al cap d’un minut es deixava acaronar pels darrers rajos de sol ciutadà i caminava lleugera al costat d’un enigmàtic i encantador germà caigut del cel imperial. Se sentia lleugera, massa lleugera.

—No duies un llibre?

Horror! S’havia deixat el llibre d’anglès.

—Vols que hi tornem?

La Càndida va fer el cor fort. Havia de ser a les vuit a casa. Eren dos quarts de set, si hi tornava tal vegada es trobaria la Carmela i adéu germà per a ella sola. L’anglès o la primavera. La decisió estava presa.

—Ja el recolliré un altre dia.

Assaboriria la seva tarda fins a les vuit.

—Saps què? M’agrada parlar en català, allà no en tinc gaires ocasions.

La generositat de la Càndida no tenia límits.

—Doncs parlem-hi, a mi també m’encanta parlar en català, de fet no sé parlar en altra cosa.

—La Carmela acostuma a tenir unes amigues molt simpàtiques.

La Càndida va procurar ajustar-se al cànon d’amiga simpàtica fins a les vuit. Era una ventafocs.

A les vuit i dos minuts eren davant el portal de casa seva. S’havien d’acomiadar. La primavera, però, encara no es retirava a descansar.

En Timmi va sospirar.

—Jo marxo demà.

La Càndida va sospirar. Li faria dos petons, donar la mà quedava fatal.

Es va posar de puntetes i en Timmi es va ajupir, però els llavis de la Càndida van topar amb els llavis amb regust de xocolata. No es va espantar, ni es va impressionar. Va aspirar l’aroma del capvespre mentre s’acomiadava amb un intens petó a l’americana.

La primavera era la guanyadora absoluta per KO.