10. Setmana d’esquí
FINALMENT havia arribat la setmana d’esquí, la setmana més cobejada pels alumnes de primer de BUP. Les borrasques del nord havien estat generoses: havien cobert els cims de neu i un magnífic anticicló s’havia instal·lat a la península per arrodonir la feina i permetre que els esquiadors tornessin color de xocolata i amb cara d’ós robador.
La Càndida seia al darrere de tot de l’autocar, al costat de la Cuca Cordill, la Febrònia Fivaller i la Sònia Sabó. Totes tres l’escoltaven amb els circuits ben connectats.
—I aleshores la Coia es va adonar que no era cap esperit sinó que era jo qui cridava. I en aquell moment va arribar la mama i va ser boníssim, perquè en Gaudenci va fer veure que s’havia desmaiat perquè la mama no s’adonés que jo m’havia quedat sola amb en Viqui.
—Que emocionant!
—Sí, i resulta que quan la Coia va obrir la porta, jo li vaig explicar que m’ho havia passat molt malament i que patia claustrofòbia. En Viqui va agafar un llibre i va dissimular. I després, quan marxava, em va demanar que l’acompanyés a baix, i a l’escala em va agafar i em va fer un petó.
—Amb morrejada? —va inquirir la Sònia, fent una bombolla amb el xiclet.
—No siguis basta! —va atacar-la la Febrònia.
—Me’l va fer als llavis —va afirmar, orgullosa, la Càndida.
—Però amb llengua o sense? —va continuar la Sònia, mastegant el xiclet bum de maduixa.
—Calla, obsessa!
—Jo no sóc cap obsessa! El que passa és que aquest estiu m’he morrejat molt i només volia saber si ho feia bé o no.
La Càndida es va quedar preocupada.
—I si no es fa servir la llengua no és bo?
—Pseeee, depèn de l’estona.
—No ho vaig cronometrar.
La Febrònia n’estava fins al capdamunt.
—I què més?
—Doncs em va prometre que em vindria a veure jugar un partit de bàsquet i em va demanar que li enviés una foto esquiant.
La Cuca Cordill, que no havia obert boca ni per criticar, va dir-hi la seva.
—Amb l’equip tan hortera que portes i sense estil, no sé quina mena de foto et faràs. Semblaràs la Lola Flores collint bolets al pol.
La Càndida no hi havia pensat. Certament el seu modelet era sensacional: els esquís de la seva cosina, les botes del veí, els bastons del tiet, els pantalons de plàstic d’en Gaudenci i l’anorac de collir rovellons. Era exactament una truita a la jardinera.
La Febrònia Fivaller va trobar la solució al problema.
—L’últim dia, quan estigui ben negra i sàpiga fer posturetes, es vesteix amb el teu equip súper i li fem la foto.
La Cuca es va posar de tots colors. Tenia uns pantalons blau cel de fibra insulate, un anorac de disseny amb ploma ionitzada, botes mil·limètriques, amb injecció ajustable, i esquís de competició amb soles i cantells nous.
—No puc. La meva mare no em deixaria, i la Càndida és més grassa que jo.
—Mentida, gastem la mateixa talla!
La Febrònia era molt justiciera.
—Si no li deixes el teu equip per a la foto no et deixarem estar a la nostra habitació i li demanarem a la Pepa Pistó que ocupi el teu lloc.
La Cuca sabia que la Febrònia n’era ben capaç. No n’estava tan segura de la Sònia, però la Sònia era molt solidària en matèria de rotllos.
—Si ell li ha demanat una foto ha de ser una foto superguai, perquè se la guardarà a la cartera i l’ensenyarà als amics i tot això. No pot ser una horterada.
—Només l’últim dia i prou!
La Càndida va respirar tranquil·la.
Aquella nit van compartir habitació, vàter, dutxa, armari, bombons de licor, coca-coles, atacs de riure, secrets, aventures, ampolla d’aniset, xiclets bum i un cigarret.
Al matí compartien la son i l’excitació per posar-se els esquís.
La Càndida estava molt nerviosa. Era l’única que no en sabia gens i li tocava anar al grup de debutants sense les seves amigues de l’ànima.
La Sònia li va cordar les botes, la Febrònia li va ensenyar a posar-se els esquís i la Cuca va caminar davant d’ella pel camí nevat perquè veiés com es patinava amb esquís.
La Càndida es va posar dreta. Era pla com una pista de gel. Va fer un pas, un altre, va empènyer cap a la dreta com si fos un patí, cap a l’esquerra…, li sortia!
Fantàstic!!!!!
La Febrònia, la Sònia i la Cuca van quedar bocabadades.
—No ens havies dit que ja en sabies.
—Ets una mentidera!
La Càndida es defensava.
—Us ho juro! És la primera vegada, només imito el que fa la Cuca, no és gaire difícil.
La Cuca es va picar.
—Com que en saps tant, podries venir amb el nostre grup. Ja deu fer temps que no fas cunya.
—Què és això de la cunya?
—No et cal.
La Càndida va anar patinant fins al grup de la Cuca i s’hi va afegir. El monitor tenia pressa.
—Au, a agafar la cadira!
La Càndida es va empassar saliva.
—Cuca, com s’agafa això?
—Tu, vine amb mi i queda’t dreta, quan s’acosti la cadira t’agafes al barrot i seus.
La Càndida va obeir les instruccions de la Cuca i amb les cames tremoloses va sentir com la cadira pujava pels aires i volava, volava, volava. La Càndida va començar a sospitar.
—On anem?
—A dalt del cim.
—I com baixarem?
—Esquiant.
La Càndida es va mossegar les pells i va mirar sota seu. Pistes de descens, tubs, xusss i un munt d’esquiadors caiguts.
—I jo podré baixar?
—Baixar, baixar d’una manera o altra, segur que baixaràs.
El que preocupava a la Càndida en aquells moments era la cadira.
—I com es baixa d’aquest trasto?
—Has de posar els esquís a terra i deixar-te anar relliscant.
Dit era una cosa, fet va resultar molt diferent. La Càndida va posar tots dos esquís a terra, va impulsar-se endavant i va sortir disparada contra una colla d’esquiadors que es cordaven les botes i contemplaven el paisatge. El monitor va haver de rescatar-la i renyar-la.
—No vull que aneu tan llançats. Au, vinga, farem una baixadeta ràpida per escalfar-nos.
La Càndida va xiuxiuejar a la Cuca.
—Com es fa una baixadeta ràpida?
Però la Cuca no va tenir ocasió de contestar-li perquè la Càndida, en orientar els esquís cap al pendent com feien els altres, va sentir que perdia peu i que els esquís baixaven, baixaven, el vent bufava, les cames trontollaven, tothom cridava, el terra es movia i la velocitat l’encegava.
La Càndida era una exhalació que feia gelar la sang a les venes. Amb un equilibri admirable i sense el mínim sentit de la supervivència per llançar-se a terra, baixava amb els esquís paral·lels, les cames entreobertes, els ulls tancats i un crit agut que li sortia de la gola.
—Pistaaaaaa!
El monitor, al·lucinant, la va seguir una estona cridant-la a l’ordre, fins que va derrapar i va exclamar-se a la Cuca.
—No m’havies dit que la teva amiga fos corredora.
—No havia esquiat mai.
Al monitor li va caure la gorra i va fer un xusss per avisar el píster. El píster va posar en funcionament el walkie-talkie i aviat tots els písters de l’estació buscaven desesperadament les restes d’una esquiadora hortera esbocinada. El que van trobar, però, van ser les seves víctimes: una família atropellada, un executiu amb l’esquí partit, una escola de pàrvuls que feien ninots, amb els ninots aixafats i els nens plorosos de l’ensurt, i un monitor que, volent aturar-la, va ensopegar amb un arbre.
La baixada de la Càndida es retransmetia per tota l’estació com una cursa de descens.
—«Avança pel gran eslàlom, l’he perdut de vista. Canvi».
—«Aquí, Àliga miop, distingeixo la descripció de l’anorac boletaire al tub negre. Atenció, surt del tub i agafa el salt de l’infern, no aconseguirà fer-lo, no! no! L’ha fet! Connexió perduda. Canvi!».
—«Aquí, camillers fitis. Avís a les ambulàncies. Ara es troba al trampolí, porta una velocitat aproximada de dos-cents, esperem que alenteixi a la pista de la Muga, la castanya serà fenomenal! Canvi!».
—«Atenció, aquí control. Intentem col·locar unes xarxes per amortir el cop a l’arribada. Quant temps ens queda? Canvi».
—«Està batent rècords! La tindreu aquí en quaranta segons. Canvi».
A l’arribada hi havia el fotògraf de les pistes amb la càmera preparada.
La Càndida feia estona que havia perdut la noció de la realitat. Portava unes coses als peus que no podia aturar ni moure cap on volia i la seva única preocupació era no caure. Fins ara ho havia aconseguit, però a costa de les emocions més punyents que havia sentit mai. Li faltava l’aire, patia arítmia i tenia el cos garratibat.
De sobte es va adonar que era a baix de tot. Doncs quina estació més esquifida!
Un munt de gent agitava els braços i li indicaven una mena de xarxa. Devia ser un joc que feien per als debutants. Va tancar els ulls i es va llançar contra la xarxa. Després no va poder recordar gaires coses més en una bona estona.
Havia sortit pels aires, havia perdut els esquís i havia quedat colgada de neu.
Quan va obrir els ulls a la infermeria, estava voltada de písters, monitors, camillers i metges. El fotògraf, orgullós, li va mostrar la foto.
—És la millor de la temporada.
La foto era sensacional. La Càndida estava realitzant un perfecte mortal amb tirabuixó d’esquena. Semblava talment una saltadora professional. La Càndida va somriure, li feia mal fins el somriure. Amb aquella foto en Viqui estaria ben content. Una cosa, però, la preocupava. Va mirar el seu monitor, el que havia vist per última vegada a dalt de tot, li havia de fer una pregunta.
—He baixat prou de pressa?
El monitor va contestar amb tota la humilitat que l’ofici pot permetre.
—Si apures més trenques la barrera del so.
Un píster va resumir l’opinió de tots.
—Demà aprens a frenar, demà passat a girar i l’altre fem una col·lecta i et presentem als Jocs Olímpics d’hivern.
La Càndida se sentia feliç. Ves per on allò d’esquiar era més fàcil que no es pensava. Llàstima que estigués tan desllorigada.
—I trigaré gaire a tenir estil? —No podia oblidar la Cuca Cordill.
Una metgessa, que comprovava que tingués els ossos a lloc, va contestar per tots.
—Filla, tens el do dels elegits, deixa l’estil per als qui no tinguin altra cosa.
Tenia un do, una colla d’admiradors, una experiència fabulosa, unes promeses seductores, una foto sensacional i un munt de dies per passar-s’ho superbé.
Va decidir que tant li feia l’estil, l’equip súper i la Cuca Cordill.