4. El berenar de la Càndida
LA CÀNDIDA ho havia aconseguit. Li havia costat un munt d’esforços i un munt de dies, però ho havia aconseguit. Finalment havia pogut convidar, un dissabte a la tarda, les seves amigues de l’ànima a berenar a casa seva.
Feia quatre caps de setmana que ho intentava sense cap resultat. El primer, la Cuca Cordill preparava un examen de japonès i portava deu caràcters fluixos; el segon, la Sònia Sabó s’entrenava per a una exhibició de salts de trampolí i no li sortia el tirabuixó de l’esquerra; el tercer, la Febrònia Fivaller va agafar unes angines de cavall i estava feta una coca, i el quart, en Gaudenci li va passar al davant i va celebrar el seu aniversari amb els salvatges de la seva classe i l’hàmster fastigós d’en Jordi Jardinet.
La Càndida estava emocionada per la perspectiva d’aquella tarda inoblidable. Tenia tantes coses per ensenyar i tantes coses per explicar que no sabia per on començar. Aleshores va decidir fer-ne una llista.
Els faria un berenar súper, els ensenyaria les fotos de l’alemany que li va trobar el biquini a l’estiu, els faria escoltar el darrer compacte dels Eskolars Kaníbals que li havia comprat el seu tiet a Honolulu, riurien plegades dels calçotets de papallones que estenia la mare d’en Pere Pintor al balcó del davant i després tancarien la porta i parlarien d’en Martí Montmeló, que estava per posar-li quetxup; del Fede de gimnàstica, que segons la Cuca li feia mal la cara de tan guapo que era, i del germà de la Sònia, que tenia una Fujijama 2.500 i feia fer salivera a la Febrònia.
Si encara els quedava temps, criticarien la Petúnia Amor que es pintava les ungles dels peus de piquets verds i dissimulava els grans de la cara dibuixant-s’hi pigues amb un rotring. També podrien riure una mica de la vaca de socials, que quan sortia a la pissarra per escriure se li descordaven els sostenidors o…
Si no s’afanyava, no tindria temps de preparar el berenar!
La Càndida es va posar en acció. Es va arromangar i va treure la Lucil·la de la pica de la cuina, on havia organitzat una festa de cotxes submarins, i la va enviar al menjador amb una puntada de peu.
—Fora d’aquí, microbi!
La Lucil·la li va treure la llengua i la va esquitxar amb els cotxes que regalimaven aigua per les quatre rodes.
Un cop sola va començar pels entrepans. En va fer tres per a cadascuna d’elles: de foie gras, de pernil salat i de formatge d’Andorra. Després va obrir una bossa de patates, una llauna d’olives, uns ganxitos russos i unes ametlles amb pebre. Va posar palletes i gots, i va treure la fanta i la coca-cola de la nevera. D’amagatotis va omplir un got amb ginebra del bar del pare. Si l’ocasió era favorable es podrien preparar uns cubates.
La Càndida va fer uns passos enrere i va contemplar l’efecte de la barreja de colors. Era com un quadre d’en Miró. Només hi faltava un detall. Un paquet de cigarrets americans que havia comprat d’estranquis aquell matí i un cendrer de ceràmica que havia fet la Lucil·la a l’escola.
Sensacional!
Va amagar prudentment la ginebra, els cigarrets i el cendrer, i va tancar el llum de la cuina.
Encara li quedava la mar de feina!
Va sortir a corre-cuita i va ensopegar amb en Marcel·lí, que gatejava pel passadís amb el turbo posat, deixant un rastre de baves al seu darrere.
—Mama! En Marcel·lí s’ha escapat del parc!
No es podia entretenir ni un minut més.
Un cop a la seva habitacicó va atacar amb fúria les joguines de la Lucil·la escampades arreu i va llençar un parell de llibres d’en Gaudenci al passadís. En Gaudenci va entrar a l’habitació amb els llibres a la mà, molt ofès.
—Per què has tirat els meus llibres?
—Perquè no hi han de fer res al damunt del meu llit.
—Els llibres són molt delicats. S’han de deixar en llocs delicats.
—Ah, sí? Doncs deixa’ls a la vitrina de la vaixella escocesa.
—No hi caben, ja ho vaig provar.
—Doncs deixa’ls al teu llit.
—No puc, el tinc ple d’altres llibres més importants; de fet, aquests són només per a un cas d’emergència, i per això…
La Càndida intentava triar la roba que es posaria i en Gaudenci la feia posar nerviosa.
—Prou! Posa’ls rodes i vés-te’n a patinar, però deixa’m tranquil·la!
En Gaudenci es va mirar els llibres i va pensar que de vegades la seva germana tenia idees lluminoses, impròpies de la seva cocotera. Patinar damunt d’uns llibres amb rodes devia ser una flipada.
—Me’n vaig a fer l’experiment.
La Càndida ja havia trobat el jersei de gossos japonesos que buscava i no li va fer el més mínim cas.
Mentre intentava cordar-se la cremallera dels texans, ajaguda al llit de panxa enlaire, va entrar la Lucil·la i se la va quedar mirant.
—Què fas?
—Uggg! A tu, què et sembla?
—És una tortura?
—Si no te’n vas, et torturaré a tu!
Llavors la Lucil·la va recordar el motiu de la seva visita.
—Vinc a buscar el meu quiròfan. L’havia deixat aquí, necessito operar un masserati i un volkswagen.
La Càndida l’havia llançat sota el llit d’una magnífica puntada de peu. Va assenyalar l’amagatall amb el dit anul·lar de la mà esquerra. La Lucil·la es va posar de quatre grapes i el va recuperar.
La Càndida va fer un crit d’alegria en sentir el rec-rec de la cremallera amunt.
—Quan sigui gran també seré tan grassa com tu?
—Vés-te’n a operar els teus cotxes i esfuma’t!
Ja ho tenia tot llest i preparat, i encara faltaven cinc minuts per a les cinc! La Càndida se sentia feliç.
Els cinc minuts se li van fer eterns. Es va gratar el clatell, es va mossegar quatre ungles i tres pells, es va fer un sangtraït al dit gros i el sistema nerviós li va fer nyarranyec. Aleshores va sortir de l’habitació i es va palplantar darrere la porta amb la mà al pom.
A les cinc no va arribar ningú, a les cinc i un minut tampoc, a les cinc i dos minuts tampoc i a les cinc i tres minuts va sentir el telèfon.
—Càndida! És per a tu!
Era la Febrònia Fivaller.
—Hola, Càndida. No podré venir.
A la Càndida se li va trencar un bocinet de cor.
—Per què?
—Encara estic una mica tova i la mare no vol que em refredi.
—Tenim calefacció.
—Sí, però no li fa gràcia que surti al carrer. A més, ara comencen una pel·li molt bona. Fins dilluns!
La Càndida va penjar el telèfon, però abans de poder fer caure la llagrimeta, una altra trucada la va alertar. Era la mare de la Sònia Sabó.
—Hola, Càndida, què tal, maca? Com anem? Sort que et trobo perquè ja patia. La Sònia m’ha dit aquest matí que et truqués, i no me n’havia recordat més. Mira, filleta, la Sònia no podrà venir avui perquè ha sortit amb els seus cosins de França. Ha estat una casualitat d’aquelles, saps? Han vingut a passar uns dies i com que feia molt temps que no veien la Sònia se l’han endut al cine i després aniran a sopar a una hamburgueseria. Abans de marxar, la Sònia m’ha fet prometre que t’avisaria, però jo tinc el cap a tres quarts de quinze i si l’encerto l’endevino. Doncs ja ho veus, Càndida, un altre dia serà, que em sents?
No tenia veu per contestar. Va fer un sospir.
—Doncs penjo, eh, maca? Que em sembla que aquest telèfon no se sent gaire bé. Au, que us divertiu!
La Càndida tenia dues llagrimetes pendents, però les va deixar per a un altre moment perquè en aquell precís instant va sonar el timbre de la porta. Era la Cuca Cordill, disfressada de dissabte.
—Hola! Que sóc la primera?
—Sí, no vindrà ningú més.
La Cuca va canviar l’expressió.
—Com que no vindrà ningú més?
—La Febro és plena de microbis i a la Sònia l’han segrestat uns francesos.
La Cuca se sentia incòmoda.
—Vols dir que només serem nosaltres dues?
—Sí.
—Jo em pensava que era una farra, però si només som tu i jo semblarà el retorn a Brideshead.
La Càndida ja olorava què estava rumiant la Cuca. I es va emprenyar.
—Si vols fotre el camp, no te n’estiguis. De fet no crec que tinguem gaire futur, tu i jo. No passaríem del primer capítol.
La Cuca va fer un pas enrere.
—Doncs sense la Sònia i la Febro, me’n vaig. No vull perdre el meu temps.
La Càndida no es va reprimir.
—Ni ganes de compartir el teu fastigós temps! Que t’empatxis i et portin a l’UVI!
I amb molt de gust li va tancar la porta al nas.
Un cop de la part de dins es va penedir. Havia fet fora la seva darrera convidada. S’havia quedat més sola que la una.
Aquest cop sí que li van sortir les llagrimetes, però no tres com estava estipulat sinó un raig. Era la persona més desgraciada del món.
—Plores perquè ets grassa?
—Calla!
No va voler contemplar la safata del berenar, ni l’habitació impecable, ni l’amagatall dels vicis prohibits, i va sortir al balcó per esbravar-se.
Des del balcó va veure els calçotets de papallones d’en Pere Pintor. Això li va produir un esclat de plors violents.
—Tens al·lèrgia?
La Càndida va deixar de plorar en sec. Aquella veu no era ni la veu de la mare, ni la del pare, ni la d’en Gaudenci, ni la de la Lucil·la. Qui dimonis havia parlat?
—Sóc aquí, al pis de sobre.
La Càndida va aixecar el cap i, efectivament, va veure una noia de la seva edat amb els cabells curts rossencs que la mirava encuriosida.
—Pregunto si tens al·lèrgia, perquè jo sí que en tinc i és molt empipadora, l’al·lèrgia. No pots parar d’esternudar i et piquen els ulls i el nas. Per cert, tens un cigarret? Els meus tiets no fumen i…
La Càndida no coneixia la veïna.
—D’on has sortit, tu?
—Estic passant el cap de setmana amb els tiets, però són un plom olímpic. La tieta ha anat a la perruqueria a deixar-se el cap com una Maruja i el tiet desconnecta amb el walkie i fa crits de possès sentint el futbol. Tristíssim.
La Càndida es va eixugar els mocs.
—Sí, que tinc cigarrets, però ens els hem de fumar d’amagat.
—Tranqui, ja hi estic acostumada.
—Com et dius?
—Coia, Coia Solera.
A la Càndida se li van il·luminar les llàgrimes.
—I, a part dels cigarrets, t’agraden els bocates?
—M’encanten.
—Coneixes els Eskolars Kaníbals?
—Són els meus preferits, sobretot el «Menjataldemates».
La Càndida veia el cel per un forat.
—Saps de qui són els calçotets de papallones que hi ha estesos allà?
—No ho sé, però em moro de ganes de saber-ho, abans li he preguntat a la meva tieta si ho sabia, però no s’hi havia fitxat mai.
La Càndida ja en sabia prou.
—Et convido a una farra a casa meva.
La Coia va somriure d’orella a orella.
—Faig un pipí, i ara baixo. Vols que porti xocolata amb roquefort? És sensacional!
La Càndida estava disposada a tot i va assentir amb el cap.
Va entrar a casa tremolant de fred però amb el cor escalfat. Si la Coia era la meitat del que prometia, aquella encara podria ser una gran tarda. De cop i volta es va sentir immensament generosa.
—Microbis, voleu berenar amb mi i la Coia?
La Lucil·la, en Gaudenci i en Marcel·lí no s’ho podien creure.
—És una trampa?
—És un berenar emmetzinat matagermans?
—Gu, got, gggggg?
Però la Càndida ho havia dit de debò. Es van mirar tots tres i van coincidir en les seves sospites.
Les germanes grans estaven ben torrades.