8. La Càndida enamorada
LA CÀNDIDA havia amagat la roba heavy al fons de l’armari, sota el pijama de piquets, i havia intentat oblidar el seu fracàs de dona amb estil traient ferro a l’assumpte. Bah! Al cap i a la fi només havia perdut una picossada de diners i una tarda amb la Cuca Cordill. De diners i de tardes en tindria tantes com voldria.
Aviat va superar el mal moment i de seguida va semblar que tot tornava a la normalitat, però ella no n’estava gens, de normal. La primera a detectar-ho fou la Lucil·la.
—Mama, la Càndida es morirà aviat?
La mare va deixar caure el diari i va tancar els dibuixos esverada. En Gaudenci i en Marcel·lí van protestar, però no els va servir de res.
—Per què ho dius, això?
—Doncs perquè fa molts dies que no em diu microbi repugnant, no em dóna puntades de peu ni em pren la xocolata.
El raonament de la Lucil·la era contundent. A la Càndida li passava alguna cosa. En Gaudenci, oblidant-se dels dibuixos, va afegir la seva.
—Sí. I a més ahir em va dir maco i em va preguntar quin llibre havia llegit. I cada cop que sona el telèfon surt corrents i quan truquen a la porta es fica al wàter i es pinta els llavis.
La mare va pensar que estava perdent facultats i va decidir que a partir d’aquell moment exerciria d’investigadora privada.
Efectivament. Una setmana d’observació li ho va confirmar. La Càndida sospirava, no llepava el plat de la nata, es netejava les sabates tres vegades abans de sortir de casa, li prenia el rímmel d’amagat, somreia a en Gaudenci, fullejava els seus llibres al wàter i petonejava en Marcel·lí. Hi havia moltes evidències.
Des d’aquell moment es va mirar la Càndida amb uns altres ulls i, sense confessar-ho a ningú, es va sentir molt vella. Ja havia extret les seves conclusions i la principal de totes era que no s’hi podia fer res. Per això estaven les amigues. Les mares, ja se sap, no serveixen per a aquestes coses.
I la Càndida va recórrer a les amigues.
Després de tres intents havia aconseguir segrestar la Febrònia Fivaller i, asseguda a les escales del pati, li explicava les seves penes, sanglotant entre queixalada i queixalada d’entrepà de sobrassada.
—Fins i tot la meva mare se n’ha adonat. Glup.
—És que se’t nota molt —va fer la Febrònia, llepant-se els dits de foie gras—. No encertes ni una cistella i si continues així perdrem la lliga de bàsquet.
La Càndida es va exaltar.
—Se me’n fum la lliga de bàsquet, que se’n vagin a fer donettes les de l’equip. Quan era bona tampoc no m’ho agraïen i ara, que estic enamorada, totes em diuen inútil i em volen a la banqueta.
La Febrònia se la mirava com si tingués un virus.
—I és molt greu?
—Què és greu?
—Això d’estar enamorada.
La Càndida es va sentir important.
—És com quan tens febre, estàs tova com un petit suís, ets bona persona i plores com una tòtila per no res. Ahir vaig plorar amb Las chicas de oro.
La Fabrònia va posar el dit a la llaga.
—I el pitjor és que no saps si ell està enamorat de tu.
La Càndida va pensar que no tenia més gana i va oferir el crostó a la Febro.
—I això, què importa, eh?
—És clar que importa. Si ell no ho està, pots fer dues coses: intentar enamorar-lo o pensar que és un imbècil i desenamorar-te; i si ho està, se’t passarà la tonteria aquesta perquè t’acompanyarà a casa i us fareu petons a la porta i aleshores encertaràs les cistelles i guanyarem.
La Càndida, que entre altres coses havia perdut la facultat de raonar amb lògica, va quedar admirada.
—Kòsmik, Febro, no m’estranya que et bufis les mates, ets un Einstein. I què he de fer?
La Febro, que s’havia guanyat la sobrassada, va empassar-se el crostó i es va eixugar la boca amb la màniga d’una forma molt poc elegant. Necessitava temps per pensar.
—Mmm. Pots fer dues coses. O bé li dius que estàs enamorada d’ell o bé li dónes una excusa perquè t’ho digui.
—Com? Per telèfon? Vols que li truqui i li digui: «Hola, Viqui, tio, em moles, tens uns ulls com dos semàfors i voldria ser una piga per arrambar-te»?
La Febrònia va obrir una boca de meló. Mai no havia vist la Càndida tan llançada.
—Això és una porcada, has de ser més fina.
—Sí? Doncs li podria dir: «Viqui, em moro per tu, no menjo, no dormo, no encerto la pilota i m’equivoco d’autobús».
—Això és una cursileria.
—Doncs dóna’m una idea millor. Només serveixes per criticar.
—Doncs jo no li diria res per telèfon, perquè si li ho dius per telèfon no veuràs la cara que fa, i si es talla la comunicació no sabràs si és que li ha caigut el telèfon de la impressió o si t’ha penjat per la cara. I aleshores passaràs una nit sense dormir, convençuda que l’has cagada, i et sentiràs idiota i…
—Molt bé, para el rotllo. Si no parlo per telèfon, com li ho dic?
—Doncs per casualitat. Vull dir que sembli una casualitat i que no ho sigui, ja m’entens, oi? Tu et trobes amb ell en un lloc que saps que ell hi serà i fas veure que és una casualitat.
—Sí, és clar, me’l trobo pel carrer i li dic: «Oh, Viqui, quina casualitat, precisament estava pensat que estic molt enamorada de tu, que casual, oi?».
La Febrònia es va ofendre, es va espolsar les molles de pa i es va posar dreta.
—Si no em vols escoltar i et fums de tot el que et dic, ja pots demanar consulta a en Gaudenci.
La Càndida va reconèixer que havia abusat de l’amistat.
—Seu, Febro. Perdona, però m’atabalo perquè estic nervioseta i…, vols un xiclet de menta súper? Au, no t’empipis, que em va molt bé tot el que em dius.
—Doncs no ho sembla.
—Que sí, mira, tinc una idea. De fet ja se m’havia acudit abans. En Viqui va algunes tardes a la biblioteca. Mira, jo vaig a la biblioteca, faig veure que llegeixo un dels seus llibres preferits i quan ell arribi el saludo. Ens asseiem junts i aleshores m’hi declaro.
—La bibliotecària et farà callar.
—Doncs m’hi declaro a la sortida.
—Jo de tu no m’hi declararia el primer cop que estàs sola amb ell. Es pensarà que ets una maníaca.
—Doncs, que li dic?
—Parles de coses, li fas la pilota, et fas la simpàtica, li rius totes les estupideses, li demanes que t’acompanyi a casa, rellisques pel carrer perquè t’ajudi a aixecar-te i al final li proposes per quedar un altre dia a la biblioteca.
—Sensacional! Ara sóc una experta en llibres perquè m’he dedicat a empassar-me’n principis i finals al wàter. Sóc boníssima en principis i finals. En Gaudenci està encantat i és tan tonto que m’ha deixat tots els preferits d’en Viqui. Puc parlar hores i hores sobre llibres. Així doncs el meu pla és passar una tarda amb en Viqui, aconseguir que m’acompanyi a casa, caure pel carrer, parlar-li de llibres i quedar un altre dia.
—Sí, això es diu enrotllar-se.
Va tocar el timbre i es van aixecar.
—Jo de tu practicaria la caiguda. Si la fas bona pot ser que et faci algun massatge i tot.
La Càndida va afegir-la a la llista de consells. Estava francament admirada.
—Escolta, Febro, com és que estàs tan al dia de tios?
La Febrònia va fer petar la llengua.
—Doncs per les meves germanes. Es passen el dia fent imbecil·litats com tu i explicant-se la vida per telèfon. Mai no hauria cregut que els seus rotllos florentins em servirien per fer-te un favor.
La Càndida es va sentir miserable.
—Vols dir que a les teves germanes els passa el mateix que a mi? Exactament el mateix?
—Piga més piga menys.
La Càndida no va fer cap comentari, però va baixar tres punts en l’autoestima. Era una vulgar mortal. I ella que es creia tan especial!
La Càndida va anunciar oficialment a la família la seva novíssima i acabada de descobrir passió literària i va reservar la tarda de dimecres per passar-la a la biblioteca. Abans va departir llargament sobre llibres amb en Gaudenci i li va regalar una regalèssia gegant de premi.
Dimecres a la tarda va sortir de l’escola amb l’abric de capa verd, la faldilla escocesa plecs-plics, un toc de rímmel esgarrapat a última hora de la Cuca Cordill i les consignes triomfalistes de la Febrònia ressonant-li fresques a les orelles.
Va empènyer la porta de la biblioteca amb els genolls tremolosos i no va gosar aixecar els ulls fins passada una bona estona. Encara no hi era. Tenia temps de demanar un llibre de l’Asimov i prendre posicions al bell mig de la sala.
La bibliotecària la va fer esperar mitja hora i, mentrestant, la Càndida ho va aprofitar per repetir fins a l’infinit comentaris brillants sobre La Fundació i observacions intel·ligents sobre Tolkien. Com més passava el temps més estúpida se sentia i més absurd li semblava tot. Desitjava amb tota la seva ànima que en Viqui patís un còlic nefrític o que s’escanyés amb la sopa de fideus. Tot abans que trobar-se’l aquella tarda.
Va intentar llegir per distreure’s, però li fallava el cor i se li enterbolia la vista cada cop que la porta s’obria. Durant uns instants li canviaven els colors de la cara i volia fondre’s. Seria incapaç de res, era una covarda, una escagarrinada, una mitjamerda.
A les vuit va marxar deprimida. Quan es va tancar la porta de ferro al seu darrere, va esclatar en un plor incontenible i se li va córrer el rímmel. Odiava els llibres, odiava la Febrònia i odiava els rotllos. L’autocompassió i la ràbia la van reconfortar. En arribar a la porteria se sentia tan revitalitzada que va pujar els graons de dos en dos.
En obrir la porta de casa en Gaudenci la va sortir a rebre. El molt desconsiderat semblava content.
—Com és que has arribat tan tard?
—I a tu què t’importa, microbi.
—En Viqui Pigallat t’ha estat esperant fins ara, et volia donar una cosa.
La Càndida va caure molt millor que en cap dels assajos que havia fet durant la setmana al pati de l’escola.
—T’has fet mal?
—I per què no em vas dir que venia avui a casa?
—Perquè no m’ho vas preguntar. Ell també s’ha quedat sorprès que no hi fossis i jo no sabia que fóssiu amics. Mira, t’ha deixat aquest paquet i ha dit que li truquis.
La Càndida mai no hauria pensat que obrir un paquet pogués durar hores. Va estripar el paper amb fúria. Era un llibre, un llibre molt poc romàntic que es titulava Les cròniques marcianes. Dins, però, hi havia una dedicatòria. La va llegir sense respirar i es va asseure a terra de bell nou. Li va semblar que hi havia un terratrèmol, hauria jurat que el terra trontollava. Llegia i rellegia la dedicatòria.
Si posaves els peus a Mart floririen els cràters.
Bon any.
La Càndida es va quedar una bona estona immòbil fins que el terratrèmol va cedir. Aleshores, després del cataclisme, va decidir que no trucaria en Viqui Pigallat aquell vespre i es reservaria el seu as a la màniga.
Això, segurament, hauria estat el que li hauria recomanat la Febrònia Fivaller. Ja en començava a aprendre.