15. Ohhhhhhh!
LA CÀNDIDA es volia posar negra com el cafè de Colòmbia, però només disposava d’un miserable dissabte al matí. La Cuca Cordill havia anat a Menorca; la Sònia, a Cadaqués; la Febrònia, a Lloret; la Coia, a Benidorm. Ella només podia anar a la Barceloneta. Aquell dissabte o mai.
Es va empassar tots els informatius del temps, va seguir amb atenció la trajectòria de l’anticicló de les Açores i va encreuar els dits en veure aparèixer una borrasca mediterrània que treia el nas per l’Estret.
Divendres a la nit estava com un flam. Tenia un banyador nou de licra, una bossa de vímet de color taronja plena de potingues i cremes, una dotzena d’entrepans embolicats, el despertador programat a les sis i el cor encongit.
Plouria o no plouria?
—Gaudenciiiiiii!
Va tornar a cridar-lo mentre inspeccionava el cel tèrbol des de la seva finestra.
—Gaudenciiiii! Vine a veure si hi ha estels.
En Gaudenci va deixar el llibre sobre el llit de la Càndida i va mirar amb atenció la nit enteranyinada.
—Quin busques?
—Cap en especial.
—Et puc localitzar l’Óssa Major, Venus, Orió i…
—Deixa’t estar d’óssos i d’ósses i digue’m si veus estels.
—Jo en veig la tira.
La Càndida li va arrencar les ulleres. Era el que sospitava, estaven cobertes de polsim. En Gaudenci va protestar.
—Ospa! Si em treus les ulleres com vols que m’hi guipi! Ara sí que no en veig cap.
—Tenies els estels incorporats, cap de cuc! No te les neteges mai?
—Què vols, que em dutxi amb les ulleres posades? Són com un cotxe. Tu has vist mai ningú que netegi un cotxe dos cops al dia? Ja se sap, si condueixes de nit comptes taquetes, així no és tan avorrit.
La Càndida ja en va tenir prou.
—Farà bon dia o no?
—Depèn per què vulguis fer-lo servir.
—Per rostir-me! Vull anar a la platja.
—Però si a la tarda tens partit de bàsquet! Si estàs socarrimada no et podràs posar la samarreta i tindràs butllofes a les mans, i si agafes la pilota se’t rebentaran, i quan et marquin et faran pols i…
—M’importa un pebrot i mig!
—Vols dir que sacrificaràs una carrera triomfal per posar-te com un tomàquet? Tot un curs entrenant per a res? Demà tens el partit amb les Kus-kus, que juguen superbé, i…
—En estètica, no hi entens gens.
—Les gambes no son estètiques.
—Després farem una festa i hi haurà la colla de l’institut. No puc anar pel món com un mató. La samarreta nova de color verd poma em queda de pena.
—Però si ja estàs prou bé amb color de iogurt natural, és el teu color genètic. No sé per què vols renunciar a la teva identitat. El Michael Jackson paga una picossada per tornar-se blanc i tu perdràs un matí i un partit de bàsquet per tornar-te negra.
—No és incompatible.
—Sí que ho és, si jo fos la meitat de bo que tu em passaria el matí fent flexions i saunes. El sol et deixarà feta una coca.
—Aquesta és la diferència, microbi. Jo sóc boníssima i puc fer-ho tot.
—Però la capa d’ozó cada dia és més prima. No pots jugar una semifinal amb càncer de pell.
La Lucil·la va arribar amb notícies fresques i va resoldre el conflicte.
—A la ràdio han dit que demà l’anticicló triturarà la borrasca i la liquidarà.
La Càndida va resoldre prescindir del germà i acumular energies per al dia següent.
—Au, compra’t un duro de bosc i t’hi perds!
En Gaudenci estava pensatiu.
—Digue’m una sola raó que jo pugui entendre per voler estar negrata i arriscar-te a perdre la semifinal.
La Càndida va ser tan ràpida com habitualment ho era.
—Vull que tothom que vagi a veure el partit digui «Ohhh!».
Abans que en Gaudenci fes objeccions sobre la multiplicitat d’«ohhh» i els infinits significats possibles de la interjecció, la Càndida va llençar el seu llibre al passadís i va donar per finalitzada la conversa.
El sol va sortir a les sis trenta i a les set trenta la Càndida es va posar a la feina. Es va empastifar d’ultrabronzejadors i es va gratinar lentament al llarg de sis hores. Ni un núvol, ni un bri d’aire van acudir a socórrer les cèl·lules de la seva epidermis. Una hora panxa enlaire, una hora bocaterrosa. La Càndida pollastre anava girant com un ast i sentia com la cremor li penetrava pels teixits i li socarrimava fins el moll dels ossos.
A les dues va abandonar la platja. Dalt de l’autobús, sentia com les mirades dels viatgers s’aturaven en ella i la repassavem admirats. Algunes miraven tant, i amb tanta insistència, que fins i tot coïen. Aviat li va coure tot.
En arribar a casa li coïa fins la planta dels peus.
Allò era la sal, segur, tan bon punt es dutxés i s’embetumés d’aftersun estaria fresca com una nevera i disposada a fer empassar ciment a les Kus-kus.
Va arribar al pavelló amb dos pams de llengua fora, la suor regalimant-li per tots els porus de la pell, el cap calent, els peus escaldats, les mans encetades i la pell esbocinada. La cara tenia la vermellor intensa de les postes de sol a l’estiu.
Era una postal.
—Ohhhhhh! —va fer l’entrenador.
—Ohhhhhh! —s’hi va afegir el públic de les grades en veure-la sortir a la pista.
—Ohhhhhhhh! —van corroborar en Gaudenci, en Jordi Jardinet i l’Esteve Noguipis, que no es volien perdre el partit de les Tuti Fruti.
La Càndida hauria d’haver estat radiant. Havia aixecat més «ohhh!» ella sola que la Michele Pfeiffer donant menjar als coloms de la plaça Catalunya.
Tanmateix li faltava un «ohhhh!» molt especial. Li faltava precisament l’«ohhhh» pel qual havia agafat l’autobús de matinada i havia suportat estoicament sis hores de fregidora. La colla de l’institut amb el seu tigre inclòs, no havia anat a veure el partit.
Va sentir una llàgrima de ràbia que li baixava roent galtes avall i obria una petita autopista sobre el gruix d’aftersun.
—Òndia! La teva germana és la gamba?
—Sí, però t’asseguro que no és genètic, no li ve de família. Aquest matí, quan ha sortit de casa, era una germana normal.
—Doncs és com un fenomen, mai no havia vist ningú de color escarlata.
—Els alemanys de Castelldefels.
—Ningú conegut, vull dir. És…, és impressionant.
En Gaudenci callava avergonyit. La Càndida estava realment impressionant. Feia por. Seria capaç de resistir el partit o es començaria a pelar com un tomàquet madur als cinc minuts de joc?
Això mateix es preguntava la Càndida, que havia jurat i perjurat a l’entrenador que es trobava en perfectes condicions. La samarreta, però, se li adheria com un esparadrap a la carn viva de les espatlles i les bambes li encetaven els turmells. No podria resistir ni la pilota entre les mans.
—Aguanta, Càndida! —va animar-la en Gaudenci, a la primera personal.
I la Càndida va serrar les dents i va aguantar. Continuava sent la millor i les Kus-kus no la deixaven de petja, però ella es veia capaç de tot.
A la mitja part la Càndida era un ferro incandescent. Ningú no es va asseure al seu costat. Feia calor mirar-la. I els de l’institut no s’havien presentat. I el tigre tampoc.
Es confirmaven les seves sospites, tenia un rotllo amb una altra. La Pepa Pistó li ho va aclarir.
—M’han dit que arribaran a l’hora de la festa. Jo em posaré el jersei de canalé groc i em faré una cua.
La Càndida va pensar en el seu jersei verd poma.
L’entrenador se la mirava preocupat.
—Càndida, vols continuar? Els en portem vuit d’avantatge.
—És clar.
—Estàs insolada, deus patir una insolació de cavall.
La Càndida es va recordar de la conversa amb en Gaudenci. Ella ho podia tot.
—Només una mica vermelleta i prou.
La Càndida semàfor va saltar a la canxa disposada a fer pastar fang a les Kus-kus. La van trepitjar, empentar, noquejar, però va resistir. Guanyaven per vint punts i només faltaven dos minuts per al final del partit. «Aguanta, Càndida!», cridava en Gaudenci. Però la Càndia veia pampallugues i una pilota que pampalluguejava. Va envestir contra la pilota i va córrer, córrer i córrer fins que la pista se la va empassar i el terra es va fondre sota els seus peus. Ja no veia res. Davant l’estupor dels espectadors, la Càndida va caure rodona amb la pilota a les mans.
—L’ha palmat, tio!
—La teva germana gamba s’hi ha quedat.
En Gaudenci no podia articular paraula. Amb els ulls a punt de caure-li de les ulleres va veure com se l’enduien per la porta d’urgències. No reaccionava.
—M’hauria agradat que fos la meva germana. Farda molt tenir una heroïna a la família.
—Et deixaran portar el taüt?
—Ospa, com que és la teva germana ens donaran un dia de festa a l’escola!
En Gaudenci no sentia els comentais morbosos dels seus amics. Només sentia un zum-zum a les orelles i una tremolor als genolls. La Càndida, no. La Càndida era massa Càndida per convertir-se en matèria biodegradable. Qui li diria microbi? Qui li llençaria els llibres al passadís? Qui l’utilitzaria vilment i li ho agrairia amb una puntada de peu? A qui podria donar les culpes de la seva desgraciada condició de germà segon incomprès?
—No! Primogènit, no!
En Gaudenci finalment havia reaccionat i amb quatre gambades va saltar per damunt dels espectadors i va seguir la camilla de la Càndida cadàver.
La Càndida agonitzava a crits i en Gaudenci li va agafar la mà, entendrit.
—Ho has fet molt bé. Ets una superwoman. Tens molts nassos.
—El que té és una insolació còsmica. La submergirem en vinagre.
La Càndida es va lamentar.
—Ha estat un error de càlcul, amb tres hores de sol hauria resistit fins a la nit. I el jersei verd poma? I la festa? I el meu tigre? No he pogut…, buuuuu!
En Gaudenci va tenir una idea genial. Per una germana agònica es podien fer tota mena de sacrificis.
—Mira, Candideta, tu ja et pots morir tranquil·la que jo t’ho solucionaré tot. Em faré passar per tu. Em posaré una perruca, em trauré les ulleres, em posaré el teu jersei verd poma i faré manetes amb el teu tigre. Serà com una mena de reencarnació. Jo em concentraré en tu i diré les mateixes estupideses que tu hauries dit i segur que riuré amb el teu riure histèric i…
Però aleshores, miraculosament, la Càndida es va alçar de la seva camilla mortuòria i va fulminar en Gaudenci amb la mirada.
—Esfuma’t, microbi repugnant.
En Gaudenci es va sentir el germà més feliç de la terra. Havia assistit al miracle de la germana ressuscitada. Ja no seria el primogènit.
Allà, des de les profunditats de la infermeria, li va arribar nítid el darrer «ohhhh!» del rànquing de la Càndida.
Era l’«ohhhh!» del metge.
La Càndida era admirable, aconseguia gairebé tot el que es proposava.
Mentrestant, la Càndida plorava sordament pel «gairebé».