3. La Càndida cangur

LA CÀNDIDA estava entusiasmada. Aquell any aniria a esquiar per primer cop amb l’escola. Era un privilegi reservat a primer de BUP i això la feia sentir immensament important.

A la classe de gimnàstica, el Fede, el guaperes, els va repartir els papers per a la preinscripció. Després, sense donar-los temps d’assaborir la notícia, els va obligar a esbufegar durant mitja hora de fúting i a jugar un partit de volei.

La Càndida, però, no podia estar-se callada.

—Òndia, Febrònia, i si aquest any no neva?

—Buuuf, buuuf!

La Febrònia no tenia els pulmons de la Càndida i amb prou feines podia mantenir el ritme.

—Febrònia, és gaire difícil, això de l’esquí? Segur que és com patinar i anar en moto alhora, o potser s’assembla al monopatí? Jo sóc molt bona fent anar el monopatí i…

—Càndida, calla i corre! Estàs fent un esforç anaeròbic i distreus la Febrònia.

La Càndida va callar perquè el Fede era massa guapo per porta-li la contrària i perquè la Febrònia estava a les últimes. Va decidir reprendre la conversa de camí cap a casa. També hi hauria la Cuca Cordill i la Sònia Sabó.

Mentre caminaven arraïmades, ocupant tota la vorera, escoltaven les explicacions de la Cuca Cordill.

—Esquiar, allò de baixar per una pista a tota llet, ho pot fer fins i tot un tonto, però tenir bon estil és el més difícil.

La Cuca Cordill era molt bona esquiadora i la Càndida tenia els radars posats.

—I això de l’estil, com es menja?

—Doncs amb un equip súper. Uns esquís de fibra, uns bastons aerodinàmics, unes botes amb ajustadors comprimibles, un anorac de plomes i uns pantalons insulate.

La Febrònia va intervenir.

—I si esquies amb un xandall i uns esquís del teu germà gran, ja no tens estil?

—Pseee, tindràs un estil hortera.

La Sònia Sabó era molt derrotista.

—Jo aniré amb trineu que deu ser més fàcil. T’asseus i fssshhhhh…

La Cuca Cordill s’anava posant molt pesadeta.

—Vosaltres feu el que vulgueu però jo esquiaré amb els millors perquè tinc molt bon estil.

La Càndida va pensar en en Martí Montmeló. En Martí Montmeló era dels bons i bé valia un equip súper.

—I quanta pasta?

—Depèn. Jo…, mmm…, no ho sé, m’ho compren els papàs.

És clar, la Cuca Cordill tenia papàs, les altres només tenien papes i a córrer. La Sònia Sabó va tornar a l’atac.

—Si fa calor pots esquiar fins i tot en biquini, jo he vist fotos de ties que esquien en biquini, i així de pas et poses negra.

La Cuca Cordill es va mosquejar.

—Per mi, com si vols esquiar amb bata de boatiné.

—No em fa joc amb els bastons.

—Estúpida.

—Cursi.

La Cuca i la Sònia van marxar fent morros, cada una per una banda, i la Càndida va quedar-se amb la Febrònia.

—Tu creus que si porto un equip súper i esquio amb estil, en Martí Montmeló em farà cas?

—I jo què sé?

—Segur que tindré més punts que no pas si porto els esquís de ma cosina, les botes del veí, els bastons del tiet quan era jove, els pantalons de plàstic d’en Gaudenci i l’anorac d’anar a collir bolets.

—Potser sí.

La Càndida havia pres una decisió. Aconseguiria un equip súper. Com? Ja se li acudiria.

—Fins demà, Febro.

La Febrònia encara no s’havia recuperat de la pallissa del fúting i no tenia esma ni per acomiadar-se.

En arribar a casa la Càndida va amagar les ulleres d’en Gaudenci perquè les busqués, va ficar en Marcel·lí al parc perquè no molestés, va posar música a la Lucil·la perquè s’estigués calladeta una estona i va acostar-se a la mare per parlar seriosament.

—Mama, necessito un equip súper per esquiar.

—Què t’empatolles? Si tens tot el que cal: els esquís de ta cosina, les botes del veí, els bastons del tiet, els pantalons de plàstic d’en Gaudenci i el teu anorac de collir bolets.

—Precisament, això no és un equip súper. Semblaré una truita jardinera.

—I jo, què vols que t’hi faci?

La Càndida es va empassar saliva.

—O sigui que no me’l compres.

—Ni borratxa. Si vols un equip, te’l compres tu. Espavila’t.

—Treballaré.

—De què?

La Càndida rumiava. No sabia escriure a màquina, ni programar ordinadors, l’anglès el portava fluix, odiava rentar plats i era menor d’edat. De sobte va tenir una idea lluminosa.

—Faré de cangur!

—No hi tens experiència, ningú no et contractarà.

La Càndida ja havia previst aquella eventualitat.

—Vosaltres! Tu i el papa. Seré la vostra cangur i em pagareu com si fos una cangur de debò. Us podeu refiar de mi perquè sóc la vostra filla i sabeu que sóc molt bona filla, i que sóc molt intel·ligent, i que de tot sempre me’n surto, i…

—Nena! Para el carro, que encara tens àvia per anys.

—Però és veritat! M’has de donar una oportunitat. Als joves americans sempre els donen oportunitats: netegen cotxes, venen diaris, passegen gossos i acaben milionaris, en canvi en aquest país…

—D’acord. M’has convençut. En farem la prova aquest cap de setmana.

—Cobro a cinc-centes l’hora.

—Mil per nit.

—Mil cinc-centes.

—Mil dues-centes cinquanta.

La Càndida va acceptar el regateig de la mare. No estava malament, amb una cinquantena de cangurs podria comprar-se el millor equip de l’escola.

La feina de cangur no tenia secrets: posar els nens a dormir i mirar la tele fins que arribessin els pares. A més, podria beure coca-cola. Totes les cangurs que havia tingut prenien coca-cola.

Havia fet el millor negoci de sa vida. Es compraria una guardiola de disseny i estalviaria fins a tenir un superequip. En Martí Montmeló cauria de cul en veure-la i li demanaria un autògraf i la Cuca Cordill es moriria d’enveja.

Dissabte a la nit, en Marcel·lí no es volia adormir i els pares tenien pressa.

—Càndida, no ens podem esperar més. Posa’l tu mateixa al llit. Recorda’t de vigilar la Lucil·la i de tancar el llum a en Gaudenci, ja saps que sempre llegeix d’amagat.

—Sí, mama. Seré una cangur perfecta.

La Lucil·la va sortir plorant i es va agafar als pantalons del pare.

—Papa, no em deixeu sola amb la Càndida, em pegarà.

—No és veritat, avui no sóc la teva germana, sóc la teva cangur.

—Ets la Càndida!

El pare es va atabalar.

—Escolta, Lucil·la, avui fem un joc i juguem a cangurs, d’acord?

—Però la Martona Martí em va explicar que hi havia cangurs assassines que rostien els nens al forn i se’ls menjaven. I si la Càndida juga a ser una cangur assassina?

—Doncs quan tornarem, la mama i jo, et traurem del forn i tot arreglat. Un petonet.

Quan els pares van tancar la porta la Càndida va mirar al seu voltant. En Marcel·lí plorava com un porquet, la Lucil·la, encaparrada amb el tema de la cangur assassina, s’havia tancat al lavabo, en Gaudenci xalava amb el llum encès i un llibre del Sandokan i, a sobre, li quedava la feina de desparar la taula i rentar els plats.

La Càndida es va imposar.

—A veure, ara mano jo! Tothom a dormir i a callar.

Evidentment, ningú no li va fer el més mínim cas.

Va decidir començar per en Marcel·lí.

En Marcel·lí plorava i feia pudor. La Càndida el va olorar.

—Puahh! T’has cagat! Podries haver-te cagat quan hi havia els papes!

Va agafar una esponja i va atacar. En Marcel·lí s’hi resistia i la Càndida lluitava amb totes les seves forces. Finalment ho va aconseguir però el xandall, el llit dels pares, la cara d’en Marcel·lí i quatre tovalloles havien quedat ben empastifats. No ho entenia. Tan fàcil que semblava rentar el cul a un nen.

Va deixar en Marcel·lí plorant al llit i va desparar la taula. En acabar de rentar els plats en Marcel·lí estava afònic i perdia el plor de ràbia. La Càndida va intentar amanyagar-lo sense èxit. Li va cantar una cançó però encara es va enfadar més, aleshores va deduir que potser tenia gana i se’n va anar a la cuina a preparar-li un biberó com feia la mare.

Fer un biberó era infinitament més complicat que rentar un cul. Hi va trigar gairebé mitja hora. Donar-l’hi va ser una altra feinada, però el pitjor va ser que un cop se’l va haver pres, va començar a estossegar i el va vomitar senceret i la va deixar amarada.

La Càndida, morta de fàstic, es va treure el jersei i va despullar en Marcel·lí. El pijama estava xop de llet agra. Mentre el deixava al cove de la roba bruta es va recordar que la Lucil·la feia segles que havia desaparegut. Va picar a la porta del bany i va sentir una veueta i un xipoll.

—Lucil·la! Què fas?

—Jugo.

—Doncs a dormir!

—Si el Marcel·lí no dorm, jo tampoc!

—Obre’m!

—No em dóna la gana!

Aleshores la Càndida, esgarrifada, va veure com un rajolí d’aigua s’escolava per sota la porta del bany fins a arribar al passadís.

—Lucil·la! Estàs inundant la casa!

—Només jugo a banyar nines i no t’obriré perquè em vols rostir!

En Gaudenci va afegir-s’hi. Havia estat dues hores llegint Sandokan i tenia ganes d’acció.

—Tiraré la porta a terra!

—Fica’t al llit! Et trencaràs les ulleres!

Patapum! En Gaudenci va caure i, efectivament, se li van trencar les ulleres. A en Sandokan, això no li hauria passat.

Mentrestant en Marcel·lí, despullat, havia baixat, de quatre grapes, del llit dels pares i jugava amb l’aigua del passadís, molt content.

La Càndida es va asseure a la butaca del menjador amb la seva coca-cola intacta i es va posar a plorar. Afortunadament, van arribar els pares.

—Però què és aquest batibull? Càndida, què et passa?

La Càndida es va eixugar els mocs amb la màniga de la samarreta.

—Més m’estimo esquiar amb granota de mecànic i esquís de plàstic que fer de cangur d’aquests salvatges.

La perspectiva futura de quaranta-nou nits com aquella li van donar forces per renegar de la seva amiga.

—I la Cuca Cordill és una cursi, una pija i una menjacocos i m’importa un pebrot escalivat l’estil, l’insulate i la fibra ionitzada i… i…

—Calla i ajuda’ns!

Mentre ajudava els pares a rescatar la Lucil·la, recollir l’aigua del bany, eixugar en Marcel·lí i aplegar els vidres de les ulleres d’en Gaudenci, va decidir que no els cobraria res.

Encara li quedava una mica de dignitat.