7

Maons

Vam trucar a la porta de casa del John i de l’Anna per segon cop. Llavors va obrir un home que jo no havia vist abans, però que el Guillem coneixia. El John havia estat detingut a primera hora del matí i, encara que no en sabien res, ell suposava que el durien a Barcelona, a la presó Model. Allí s’havia dirigit l’Anna amb el Johnny. I jo he vingut a mirar que no hagin quedat papers compromesos i a ordenar una mica, va dir. Les fotos de les parets estaven espargides damunt la taula.

—També les fotos…? —vaig apuntar.

—Mai no se sap; estaran més segures si me les emporto.

El Guillem va saltar que calia que ell hi acudís. És millor que m’esperis aquí, amb aquesta calor, va fer en veure que el mirava. Em tindria informada. Va anar-se’n corrents, l’home va somriure i jo vaig ajudar-lo a revisar les cambres.

Mentre ho fèiem no va parar d’enraonar. Els coneixia tots tres del pis on havien viscut amb d’altres. Segons ell, formaven un triangle perfecte. L’únic que no havia entès era el matrimoni de l’Anna i el John. Tal com ell ho veia haurien pogut continuar funcionant tots tres al mateix pis. Va tornar a riure mentre brandava el cap. El que quedava d’agost em va passar feixugament sense a penes noves teves.

L’Anna m’havia demanat hora al ginecòleg que l’atenia i jo me n’havia oblidat. Tots tres es van enfadar amb mi. Feia poc que el John havia sortit de la presó, l’hi havien retingut tretze dies, quan em va trucar el Conrad.

Vaig anar a Barcelona hores abans de la cita. Em vaig dirigir al carrer Porvenir i vaig rondar la casa on havia viscut com la guineu que, des de la vora, espia l’ombra de la lluna a l’aigua i creu ensumar un formatge. Quan vaig tornar a caminar, al pensament, el pare i la Veva enraonaven fluix de la dictadura, de Franco, d’aquelles il·lusions de revolta que els movien. Em demanava on havien anat a parar els seus cants, les paraules entonades que causaven en tu una admiració certa, treva que aviat seria xuclada o evaporada per les brases, el foc que covaves, sempre a punt d’arborar-se en flames per destruir el present.

Em vaig aturar davant de casa la Montse i per un impuls vaig trucar a la seva porta. Estava tan contenta, m’abocava preguntes i jo a penes donava l’abast per satisfer el seu interès i li n’abocava per la meva part, sobretot per desviar allò que no m’era grat de respondre. Estudiava Medicina i estava a segon, continuava tenint cura de nois escoltes el cap de setmana; ara eren adolescents. No sortia amb ningú però estava enamorada d’un company de curs. Quan li vaig dir que estava embarassada em va abraçar.

—Sempre vas endavant, Rita.

—Sí, endavant com els rucs.

El teu pensament havia pres forma en les meves paraules. O era el meu pensament en les teves paraules?

Li vaig dir que volia aquell fill, que es diria com el meu pare que tant recordava, però que tot ho havia portat de la manera més complicada.

—Però, t’has casat?

—Sí!, però el Guillem és tan sols un company…, ho vaig fer per no disgustar més la meva mare.

S’havia quedat amb aquella expressió característica dels ulls brillants i el somriure ample, com a punt de descordar-se en rialla.

—I ara?

—De moment, res. Ell vol fer de pare de la meva criatura, però sempre ha estat enamorat d’una altra.

Vam entrar en un edifici alt, d’oficines. Darrere del taulell hi havia un home amb uniforme. De la porta estant, l’expressió de cautela de la seva cara va canviar en descobrir que el Conrad era de casa Melis. Aviat tot van ser paraules amables; aquell jove era de l’única casa del poble més gran que la seva, jerarquia que, a jutjar pels copets a l’esquena del Conrad, devia tenir gravada a la massa de la sang.

Ens va acompanyar al pis de dalt de tot, una petita vivenda on s’estaven ell, la dona, les dues nenes i el pare. Ens hi va presentar i va tornar de seguida a la consergeria. L’home es va girar cap a nosaltres amb els ulls esquerps i tan sols va semblar desvetllar-se quan va sentir que el noi que li enraonava era nét de Ton de Melis i la noia era la seva nòvia de Barcelona. Em va fer una llambregada ràpida. Assegut en una butaca prop de la finestra, els seus cabells blancs cridaven l’atenció per la seva bellesa. La pell de cara i mans, colrada breument, hi contrastava. El front avançava davant dels ulls, a manera d’un petit ràfec i, així protegida, la mirada em va semblar que ens penetrava de forma ombrívola. Al costat seu, en una taula sens dubte baixada del poble, un got d’aigua a mig nivell. La dona del conserge, que no havia intervingut en la conversa, s’havia retirat immediatament. Tu havies d’haver conegut aquest home en millors temps, perquè em va fer l’efecte que llavors estava malalt.

Va admetre amb un cert interès els comentaris sobre la relació de totes dues cases, les primeres del poble, i la notícia protocol·lària de la bona salut dels padrins del Conrad. Abans d’entrar en l’assumpte, ell va enraonar del temps i l’home va alçar els ulls al cel i després se li va dibuixar un somriure que em va fer feredat; es veia prou que la pluja o la serena ja no li feien profit. El Conrad enraonava distès com si la cara que l’escorcollava no l’intimidés gens. Vaig notar en mi l’antiga por teva com si estigués «al davorell de l’aire» i notés que em prenia el fred. Va dir que cridéssim la seva jove i quan la dona va tornar a aparèixer, eixugant-se les mans amb el davantal, ell li va ordenar que ens dugués un vaset de vi. Per primer cop jo vaig obrir la boca per dir que no calia; la mirada severa del vell va reposar damunt la meva cara i tan sols un instant va dibuixar-se en la seva una mena de desorientació o desconcert. La dona va girar cua sense respondre i al cap de poc va reaparèixer amb una ampolla i dos gotets que va deixar damunt la mateixa tauleta on hi havia el got d’aigua. A un signe d’ell els va omplir fins a les tres quartes parts, va tapar acuradament l’ampolla i va retirar-se.

Quan el Conrad li va preguntar pel teu pare, el silenci entre paraules de l’un i de l’altre es va fer llarg. Em forçava a no demanar pel lavabo, resistiria mentre no tornés la jove a la sala. L’home s’havia acabat l’aigua en dos glops seguits i, després d’ullar d’esquitllada la porta, va abocar-se un raig del vi ranci al vas. Aquell fet i la picada d’ullet del Conrad va afluixar-me. Em vaig situar millor a la cadira mirant com les antenes disparaven al cel.

Mentrestant, el meu nòvio de conveniències va explicar-li que feia un treball per a la Universitat sobre la història dels últims cinquanta anys del poble i no podia deixar d’esmentar l’home que havia estat afusellat al final de la guerra, perquè algun significat devia tenir que fos l’únic en aquell poble.

—Si li van fer la pell per alguna cosa devia ser, no?

—Però, tenia idees polítiques?

La pregunta del Conrad el va fer moure al seient, com si el fet de sentir aquelles dues paraules el poguessin dur a la presó. Jo era tu, tenia ganes de saltar i escopir aquella esfinx amb front de visera i fotre el camp.

—Padrí m’ha dit que eren prou bona gent, sobretot Teresina.

El vas d’aigua acabava de quedar buit de vi i, si em punxen no em treuen sang, quan el Conrad va alçar l’ampolla, com si es fessin les tornes i ell fos l’amo de la casa, i li’n va abocar un bon raig. El vell de Tora va tornar a beure a l’acte, frisós, mentre la seva mirada no desemparava les antenes, que feien l’efecte d’amenaçar el blau des dels terrats veïns. Va emprendre el següent glop amb energia i tant la veu com el gest es van desfermar de la rigidesa i van agafar un to de confidència.

—Un ramat de camins la vai veure cuidant a mare…

—Sí, sé que, al final, ja no es valia…

—Teresina la va cuidar lo menos tres mesos!, oi, los últims! Era l’única que coneixia què volia, com si li llegís l’alè. I mare la seguia amb los ulls i la recelava com un vedelló la popada.

Em va sorprendre el diminutiu en aquella boca encara que fos batejada d’un vi que, per la seva fortalesa, m’havia deixat la gola estanyada.

—Tots, pel que feia, l’hauríom posat en un altar, la Teresina, que no mirava prim amb el temps ni a fer-li jocs. Natri érom lliberals en la paga: que trumfes, que blat, alguna menuància… Cada dia se’n tornava a casa amb el cistell ple! Però lo nostre xic es va començar a maniar i havia de ser a casa abans que Teresina hagués de marxar o quan arribava, si calia deixava la feina sense acabar i s’estava a la cambra i fins l’ajudava a compondre mare com una doneta.

Aquesta bona dona que dius li va ser com la bardoma que omple una paret de rocs i acaba per afonar-la, va sentenciar.

—Però aleshores Teresina ja era casada.

—Oi ja tenia la pubilla quan venia a casa! Més d’un camí la hi duia i, a fe, la feia estar ben quieta.

—Teresa.

—No sé com li van posar aquella raça!

Havia tornat a l’aire ofès en sentir el teu nom i jo desitjava llençar-me al seu coll.

Però llavors Conrad de Melis et va recordar:

—Sí, Teresa, que en acabat va fer com l’home de casa perquè, amb la mort del marit, Teresina va quedar balba.

—Les cases s’afonen per molt menos. Ella, tan traçuda, va ser la causa que la nostra se n’anés al carall!

—Perquè lo vostre germà està a l’Argentina…

Va recordar com «lo nostre», és a dir el seu germà Manel, hereu de casa Tora, «va perdre lo seny envescat per la Teresina». El pare de tots dos i ell el van voler fer entrar en raó i callava junyint el cap, semblava dir amén als consells, «però encabat, tornava a fotre la banya en lo mateix forat».

Va fer una llarga xarrupada i després va tornar a enraonar, però llavors semblava que desvariava. Començava frases que no acabava, mirava les antenes molt sever com si fossin enemics que l’afrontaven. Brandava el cap i per fi va callar. El Conrad em va fer senyal. Vaig pensar: haurem de sortir per cames. Llavors jo vaig sentir «la guerra», les erres arrossegades com grans carreus pesants. I: «l’home que perd lo seny valdrí més ofegar-lo o que es pengés una mola al coll!».

—Què va fer?

Vaig creure que el Conrad es jugava l’últim trumfo de paciència. La veu del vell va tornar a emboirar-se arrossegant les paraules. Maleïa el germà.

—Mort lo marit de Teresina, lo carallot es va quedar a esperar, i s’exposava per veure-la. Jo pensava: bon vent i barca nova!

I jo allí, prenyada i pensant en la padrina i els pretendents, que potser es resumien en un de sol. Un que s’havia embarcat després de tots els nos i, a l’Argentina, s’havia dedicat a la cria de cavalls. Però abans, Manel, què vas fer? Quina una en vas ordir? O l’home que tenia davant, el seu germà, llavors cabaler de casa Tora, era qui havia actuat en contra del padrí? I el pare de tots dos?

—Fotut carallot!

Va acompanyar la ira amb un altre bon raig de vi ranci sense mirar ja cap a la porta.

Va entrar la jove i em vaig alçar i li vaig demanar pel lavabo. M’hi va acompanyar sense una paraula i només després de tancar la porta al meu darrere vaig adonar-me que em coneixia: ella sabia que jo era filla teva.

Em va semblar que fregaves el passadís. M’era tan estrany sentir els teus passos pel pis del Guillem, que tancava els ulls i els tornava a obrir mentre afinava l’oïda. Com quan volia escoltar el mar. No se sentia l’onatge, però no parava de sonar dins del meu pensament. La llum s’havia escolat i la tarda penetrava en l’ombra que la tornaria nit. Un estrany silenci dominava l’ambient. En prendre consciència que no tenia forces, vaig cridar, però el teu nom va quedar-me a la gola com un nus de saliva.

—Mare?

Des del llit, quan era petita, al nostre pis del terrat, escoltava els teus passos i el tapatge, com tu deies, de les eines a l’altre cantó de la paret, dins la cuina minúscula. Acabada de despertar, al matí, et solia cridar: mare!, mare?, maree! Per mi sempre trigaves, però quan obries la porta, penetrava a la cambra una segla de llum, com un canal de claror, que venia del terrat obert i s’escolava cap al menjador i el passadís. Llavors també, em va semblar que l’aire s’aclaria quan, de cop, vas entrar amb el meu davantal groc col·locat damunt el vestit negre. Feies un estrany efecte pel contrast dels colors. Em vas dir que un arròs bullit amb oli i ceba m’aniria «al pelo» i vaig voler somriure.

—Tens gana?

—…

—Doncs et convé menjar. Aquest pobre xicot no recensa perquè avui encara no has tastat res. «Pobre xicot» era com havies batejat el Guillem; per fi li havies concedit un premi de consolació i vaig tornar a intentar estirar els llavis. Vas acostar-me una mà, que tenia la cicatriu d’un tall, i vas deixar-la uns instants al meu front. Llavors vaig alçar els ulls cap a la porta. El metge seguit del Guillem havia arribat sense fer soroll i ens mirava des del llindar. No va entrar fins després que tu et vas acostar a la seva orella per deixar-hi anar, no prou baix, que jo encara tenia febre. Era cert: el vigilant de l’embut de sorra encara em sotjava mentre jo feia les voltes a la pista concèntrica. Després, es va acostar al llit i va posar el meu canell esquerre entre els seus dits. Mentrestant, tu no vas parar de dir les teves estratègies fallides fins que vas resumir: tossuda com les banyes d’un crestó. El metge t’havia mirat desconcertat i va girar-se cap a mi i me les va cantar.

—Amb aquesta actitud fa patir la seva mare, el seu marit i, sobretot, posa la seva salut en perill. Si no menja no tindré més remei que alimentar-la amb una injecció. És molt jove i té tota la vida pel davant.

Sí, tota la vida, justa la fusta, vaig pensar.

El Guillem callava. Jo vaig endevinar que em volia dir que estava amb mi, però no sabia com posar-s’hi perquè els meus ulls no li ho aconsellaven. Les paraules, en comptes d’aclarir, m’eren maons submergits en un líquid vermell llefiscós. Patir, marit, perill, remei, injecció. Vida. No obstant això, vaig alçar-los d’un en un i ho vaig entendre: havia perdut la criatura.