5

Cireres de muntanya

El primer que li vaig demanar va ser que s’afaités la barba.

Tu no hauries permès que els del teu poble poguessin associar el meu marit amb un inconformista, algú d’esquerres, «com aquell carallot gallec que mana a Cuba». Em va dir que fins li venia de gust. A l’hora de la veritat, la barba del Guillem no hauria neguitejat quasi ningú. Perquè, qui quedava al poble?

Igual com la de la padrina, les altres cases s’havien anat tancant: des del cap de cada una, finestra a finestra, fins a la porta d’entrada. Ho havien fet a mesura que els cants de les fàbriques, els timbres de les porteries i dels petits negocis, les campanetes de les botigues havien atret els ramaders i agricultors de muntanya, sotmesos de temps a una supervivència aspra, i els havien capturat com els ocells amb vesc. Així s’havien enrunat jerarquies i aproximat distàncies que uns anys abans separaven famílies i persones. Cap escàndol per una barba, doncs, a penes tres cases del poble estaven habitades durant tot l’any.

Si bé sentia que no m’importava gaire l’aproximació amb la Regina i el Ramon i havia paït els nous límits entre la Veva i jo, les teves paraules no havien deixat d’obsessionar-me. Havia après del pare, de la padrina, dels germans, a fer l’intent inútil d’alleugerir-te el pes de les coses, el rigor de la vida com si no sabés que aquella treballa sempre per compte propi. Tu en deies «coses» o «la vida».

Des del moment que, amb el Guillem, havíem establert que ens casàvem, jo havia desitjat no demanar-li res. A més, semblava que, fos el que fos, si al John i a l’Anna els semblava bé, el Guillem comentaria que era una bona idea. Així va passar amb la barba. Segons ell, feia temps que volia desfer-se’n, com si fos un gra de pus, però li faltava l’estímul. Ja ho saps, un motiu, em va dir. S’adonava que m’havia decebut i quan això passava es posava a callar.

Vaig consultar-te per pujar abans amb l’Anna i el Johnny i et va semblar bé. Ella va ser testimoni del paquet de llençols de matrimoni que havies fet brodar feia anys a una dona del poble que s’hi dedicava. A cada gira i a cada coixinera, a prop de la sanefa, models diferents d’erres amb caputxó i caragolades a les puntes; al costat, les as en forma de triangle i el corresponent encreuat a l’extrem. De fils de color blau, rosa, verd, malva i groc. No en va tu dels nuviatges n’anomenaves «càrrega».

El Johnny ho tocava tot fins que va descobrir els conills i les gallines i va parar quiet. Des d’aleshores, com tu vas dir: sembla que no hi ha nen. Confiava que davant l’Anna no espolsessis una de les teves frases favorites al respecte: «La canalla te maten», en contrast al recel pel fet que la Regina i el Ramon no tinguessin resultats del matrimoni, o sigui: cap petit assassí en camí. Vaig pensar que aquells dos aviat estarien gelosos de mi.

Havíem triat un diumenge a l’hora de la missa, a penes quedaven capellans i no m’importava que els descendents dels delators, que sí que en quedaven, em veiessin dir que sí a l’hora que complien el precepte. Podien aprofitar per avaluar el meu model, una talla quaranta-dos d’una sèrie de confecció mitjana, color cru. La roba era imitació a fil i la faldilla, acampanada, m’arribava a vora el turmell; el cosset, separat, anava botonat des de l’escot rectangular fins a la cintura; el conjunt tenia un aire clàssic i elegant. T’havia decebut que no em vestís de núvia, però en veure’m l’emprova, et va agradar. Jo coneixia pel retrat de noces del dormitori el teu vestit jaqueta gris. No podia ser blanc perquè feia poc que havia acabat la guerra i estàveu desmoralitzats.

El Ramon ens va acompanyar dissabte a mig matí, tu no podies estar a punt sense deixar-ho tot fet, encara que la Regina t’havia dit davant nostre, abans d’anar a treballar a la perruqueria, que anirien a dinar amb la seva mare; doncs, que a la tarda ho deixaria tot com una patena. Ningú no et trauria que, per a la casa, «ella no valia les tripes d’un gos». El meu germà havia estat amable i s’havia fixat que l’Anna era guapa. La Regina m’havia rebut amb una abraçada potent, però es mantenia a una certa distància; en veure la teva activitat frenètica al meu voltant, recuperava el posat d’òrfena. La mirada dolguda em parlava de com havia intentat fer-se’t amable i obtenir bon viure. M’hauria agradat avisar-la, però jo encara maldava pel mateix i no m’acabava de creure que era impossible. S’havia engreixat, però els botons de la brusa ja no amenaçaven amb la promesa d’un daltabaix de mamelles. Aquell matí la vam veure marxar, la bateta sense mànigues doblegada al braç dret, aquella de les lletres a la butxaca de dalt. Al cos tibat, hi duia imprès un aire de dignitat ofesa o de retret. El Ramon es relaxava quan tu o ella faltàveu, fins deixava de fumar.

Ens vam instal·lar al teu poble a migdia, a la casa del racó de la plaça. Tu, jo, l’Anna i el nen. Però abans, al peu de les escales, havies plorat.

El Johnny t’havia fet pensar en aquell germà xic que s’havia quedat mentre t’evacuaven a tu i a la tieta amb la padrina. El nen havia saltat del cotxe com un ocell, repenjava el cos prim a la baraneta de les escales i ens mirava fixament. Amb un fil de veu mullada ho havies explicat: una veïna dels de casa s’havia exclamat als soldats dient que aquella criatura esquifida estava malalta i que la vella el podia cuidar. Salvats de marxar ells dos, l’oncle Tomàs era llavors si fa no fa de l’edat del Johnny, ningú no havia gosat fer córrer el blat dels calassos i l’aviram, el que fos que hi hagués dins la casa. Gràcies a ell havíeu menjat a la tornada d’Aragó. A penes m’havies enraonat d’aquella veïna compassiva.

Havia passat, just després que el Ramon alcés el braç i girés el volant del taxi per deixar la plaça i el poble, mentre jo tenia els braços ocupats amb els rams de dàlies i gladiols que la Rosalia havia tallat a l’hort, aquell mateix matí, perquè fessin bonic a l’església durant la cerimònia.

Hi va haver un temps serè aquell dia abans de la boda, al teu poble, entre tots quatre, un corrent d’alegria. Vam netejar la casa des dels dormitoris fins a l’últim graó de l’escala, vidres inclosos. Vas improvisar un dinar senzill, deliciós, les galtes de l’Anna van acolorir-se i encara estava més guapa i el nen, sotmès a la teva mirada, es va acabar el menjar del plat.

Vam anar al riu, vas ensenyar-nos els prats arrendats, tota la bellesa de la muntanya encara verda i del país de l’aigua, explicant el teu temps de flors i núvols flonjos. La meva amiga, acostumada a dones figa tova, et trobava més fascinant encara que el paisatge i captava tota l’energia que eres capaç de posar en joc. El Johnny i jo preferíem mantenir-nos al marge de la conversa, anàvem davant de l’Anna i tu, jo maldava inútilment per no sentir les fetes tants cops escoltades. De sobte, se’t va enrogallar la veu, una broma fosca dins del cel d’estiu. Deies com la majoria de les famílies us havien girat l’esquena després que matessin el padrí, i de nou vas arrancar a bramar com un bàtec d’aigua. El Johnny va fixar en tu els seus ulls foscos, algú devia haver-li explicat que només els nens petits ploren. L’Anna et va agafar una mà entre les seves i et vas calmar de pressa, la pluja estroncada. Una vegada més em vaig enganyar. Em va semblar possible així aprendre jo a fer suau la teva pena.

La vetlla del primer diumenge de juliol, l’any 70 era a tocar. Perfumada encara pels fruits de la dalla i les fulles dels freixes, refrescada pel raig gelat damunt l’abeurador de la plaça, havien quedat enrere les cases mudes i un estiu més la tarima dels músics restaria en silenci, disgregades les famílies per les ciutats, fossin hereves dels noms ungits o dels pobres. Feia molt que no hi havia mossos ni minyones per llogar, ni els temporers per a la sega o dones mandongueres a la matança del porc. Darrere les parets gruixudes, casa Melis, casa Tora, casa Pla, alguns vells resistien la calor d’estiu; al costat del foc a terra, tardor, hivern i primavera.

Vas començar a guisar mentre l’Anna i jo ens ocupàvem de les feines secundàries: passar un drap per plats i coberts, copes, parar taula, batre clares per al pastís, tota la feina que es podia avançar d’un dia a l’altre.

Va ser a l’església, totes dues col·locant les flors amb el Johnny d’ajudant, que li vaig parlar del pare, com era de meravellós, i de quina forma més absurda l’havia perdut.

—Ara l’idealitzes —va fer.

Hi feia fred allà dins i la llum de les bombetes era agònica. Vam sortir a fora i la claror i el sol eren excessius com tots els estius de foc. Després de la sentència benintencionada, que la nostàlgia del pare no mullés la festa, el silenci ja m’estava bé. Em van venir les imatges apressades de les festes majors: totes les veus alçades a la taula llarga del menjador ombrívol, les rialles i, a la impensada, els teus plors. Em veia molt petita i feliç; vanitosa, dins dels vestits clars bombats pel can-can, giravoltant com una papallona d’uns braços als altres. Més endavant, amb pantalons curts de pitet, gran com el Johnny, volent ser igual que el Ramon per obtenir de tu més màniga ampla. A la fi, adolescent, esfugant-me dels grans i sobretot del teu poder, d’un costat a l’altre. I l’última Festa Major, la de la Regina i el Ramon, la del Conrad de família enemiga convertit en el meu ballador. Una pessigada ben amarga m’havia vingut de pensar en la força d’aquella il·lusió que m’oposava a tu. De feia estona que els ulls de l’Anna, sense permís de cap mena, em demanaven com havia pogut absentar-me en silenci de la teva vida.

* * *

Un brunzit solitari va aterrar dins del meu cap, en vaig despertar i era nit serrada. Em trobava al costat de l’Anna i del nen, de feia estona adormits, en el llit gran, el de l’oncle i la tieta. M’havies concedit una de les camises de la padrina, de cotó fort, ben blanca, amb un calat geomètric sota l’escot. Vaig pensar que l’endemà faria una escapada al cap de casa. Amb el Johnny, que no em desemparava ni un instant, havia desistit de pujar-hi durant la neteja dels dormitoris.

En acabat, tot el pensament se’m va anar omplint d’obreres i, poc després, l’eixam sencer, jerarquia inclosa, va ocupar el meu son. No hi havia espirals de sorra ni la figura desdibuixada que es llençava a la bassa, sinó una música monòtona.

Al matí, la mà del Johnny a prop del meus ulls em va descobrir la llum. L’Anna no era al llit. Vaig baixar amb el nen a coll i en passar davant del mirall només vaig veure un llarg de camisa fins a mitja cama, les meves grenyes de color coure i la cara del Johnny expectant. Al fons del corredor, al costat del foc apagat, l’Anna seia escoltant la teva veu, que era com un far, mentre pelaves trumfes dreta a tocar de l’aigüera. Abans de respondre el bon dia vas posar el crit al cel perquè anava descalça i no havia baixat les sandàlies del nen.

—Mare, que avui em caso.

—Em-caso-em-caso i vols arreplegar un constipat!

Vaig témer que em diguessis tretzepets davant d’ells dos. Deixat el Johnny a la falda de l’Anna, vaig tornar amunt.

Davant del mirall vaig pensar que era el moment de pujar al cap de casa. Sentia el meu cor bategar abans d’obrir la porta i, acabat de fer-ho, el frec de rodes davant de casa. Vaig avançar cap a la barana al mateix temps que una brunzidera m’assaltava. Vaig córrer cap a dins pensant en les abelles, que continuaven fent rusc en la casa solitària i continuaven espantant-me.

Havia tingut temps de veure el taxi que conduïa el meu germà. La Regina volia pentinar-nos, a tu i a mi, malgrat que jo havia dit inútilment que no em calia.

—Au va, què vols? Semblar un tofall?

Des d’aquella hora, tot es va amassar en corredisses d’aquí cap allà i viceversa. Veus, ordres teves, l’única que a les onze no havia tastat res, amb una cort d’ajudants tots esmorzats: la padrina, la Veva, la tieta, la teva germana i l’Anna; l’oncle i el Ramon. El cosí Felip era l’únic que s’havia fet un lloc al banc amb el porró davant. Jo era foragitada cada cop que treia el cap, pentinat chez Regina, a qui havia donat entenent perquè no m’esculpís res formal i em deixés la cabellera, tan sols amb un recollit fluix sota el clatell. Hi duria dues roses xiques del roser de la Rosalia. Ella i l’Anton no havien acceptat la invitació.

—Tots sou de família!

—Per mi, vostès són tant de família com els altres.

—Ai aquesta Rita!

Em semblava que haurien vingut si haguessis estat tu qui els convidés.

Havien tocat les onze i va arribar el John carregat amb una caixa de begudes i de seguida va ser auxiliat pel cosí Felip i per l’oncle que el deixaren lliure de mans i, llavors, abordat a abraçades pel Johnny, l’Anna i jo. Et veig des de l’aigüera prenent mides amb els ulls brillants a la figura cepada i clara, a la parla peculiar del meu amic, sense parar de treballar ni acostar-te a saludar-lo. Fins que jo te’l portava agafat d’una mà i ell et penjava flors per tot: jove, maca, treballadora, qui sap, i tu, sense dir-ho, em miraves i jo llegia: «quin tabalot!, d’on has tret aquest foraster?».

Sabia l’esvalot causat per les veus d’home a la casa que fou de dones soles temps enllà. En sentir-les, les parets semblaven esponjar-se com objectes vius després de la gran tanda de sons aguts, cloqueig, plors, sospirs, silencis. Veus mascles que, després de deixar-hi l’empremta de la força i dels dons, eren foragitades fins a les hores de menjar. Llavors, entre la potència de l’accent del John, el zumzeig interminable del cosí Felip, els solos espaiats del meu germà, la melodia irònica de l’oncle Tomàs, pensava si et vindria a tu com venia cap a mi el record de la veu discreta del pare fent-se escoltar per tots, només tu gosaves interrompre’l. I la seva reverència a la padrina, que ella rebia com estàtua de sal. S’hauria agenollat davant seu, com davant l’altar major, si no hagués temut una allau de protestes. Ara era una altra persona, tota blanca de cabells, asseguda al costat de la finestra, amb la mirada eixorca, callava. Vora les arracades de clip, cada una amb una perla, la Veva me les havia dut en secret de part de la senyora Montserrat, em sobtava l’exclamació alegre del pare, fantasma, àngel i llavors sentia jo la fondària del meu delicte, allò que amb totes les forces provava d’oblidar.

La segona cosa que li vaig demanar va ser que et tragués a ballar.

Feia estona que els convidats havien seguit, cap a la cuina, el Guillem i el John amb la trompeta i el saxo. Em divertia veure’ls mudats recordant com solien assajar. Tu t’havies absentat a l’inici de la sobretaula i la Regina t’havia seguit a l’aigüera. Hi havia estona d’eines per escurar i encara les copetes de conyac o d’anís perfumaven el vell menjador obac amb les tasses de cafè. Acabaves de sortir tu i la cunyada, revestida de pubilla jove que vol fer mèrits, quan el John m’havia fet l’ullet. Al cap d’uns minuts havia tornat amb els instruments. Les primeres notes havien alçat exclamacions de sorpresa, aplaudiments i rialles. Deixant l’espai reduït del menjador de les festes, el John havia desfilat cap a la cuina, el Guillem darrere seu, i els altres havíem seguit en processó. S’havien situat al costat teu, davant l’espai que anava del graó alt, a tocar de les escales que duien a casa Obrador, fins a la taula llarga amb els seus bancs sense respatller, de seguida enretirada fins a la paret. Després de la Regina rebutjar l’oferiment d’ajuda de la padrina, jo la vaig acompanyar al seu racó preferit. Amb veu primeta que vaig sentir tan sols dins la meva orella esquerra, em va dir: és un bon minyó!, i jo li havia somrigut fent que sí amb el cap, llavors les seves mans llises m’havien deixat anar com quan l’aigua del riu expulsa una fulla. Les obres, supervisades per tu i que no m’havien agradat perquè em robaven una mica del passat feliç, permetien que visquéssim a la mateixa sala aquella estona de festa, impedien la teva deserció dins la boca terrible de la fera-feina.

L’oncle i el germà estaven més sorpresos que les criatures. El Quim va abandonar els braços de la tieta dolça i va triar el Johnny per fer pallassades davant del duo musical. El Guillem i el John havien assajat pasdobles, valsets, algun bolero, les cançons de l’estiu, mai abans no els havia sentit tocar aquelles peces populars. «Yo té daré, te daré. Te daré, niña hermosa. Te daré una cosa. Una cosa que yo solo sé… ¡Café!». El Guillem em va somriure endevinant que allò em feia feliç i jo li vaig respondre. El cosí Felip havia tret la Veva a ballar, però no n’havia tingut l’exclusiva perquè després ella havia estirat l’oncle Tomàs del seient. Jo havia buscat els ulls de la tieta Mercè i reptaven mirant-los des de damunt de la boca severa. En acabada la peça, la Veva havia tret a ballar l’oncle de la tieta dolça, que tenia cos de pi i una mirada blava, uns cabells ondulats. Ara entenia l’impacte que m’havia produït quan només era una pollina. La seva dona somreia feliç en braços del nebot, el meu germà. Jo ballava amb el cosí Felip i ell em deixava anar des de la punta del bigoti, «ja saps què fas, borinotet?» i se n’havia rigut mentre jo em sentia com si la sang se’m refredés de sobte. Els pares del Guillem ballaven un punt solemnes.

Al meu voltant, les vides d’abans feien rotllana i cor; al meu davant, la cara somrient del Guillem, atent a la mirada que jo vaig acabar dedicant-li, sostenint la seva com en un repte, en exclusiva. Un aplaudiment fort i sostingut va rematar el final de la llarga peça, i com un glaç va deixar a la fi la quietud arrapada als meus peus.

Sense enterrar el temps mort del passat, el dia del meu casament jo havia aterrat de no sé quin planeta, entre música i flors. En veure a tocar de l’altar la cara del Guillem, vaig pensar que havia anat massa lluny demanant-li que s’afaités la barba. Per què m’havia fet cas? Al cap d’unes hores, li deia que et convidés a ballar.

El vespre ens havia trobat tots tres junts i sols a la barana de l’entrada, al cap de les escales, encara hi hauria llum per estona i vaig dir al Guillem que em canviava i anàvem a fer un volt.

L’Anna i el John havien deixat un impacte en la meva família. La simpatia d’ell, el seu català perfecte, la bellesa i senyoriu d’ella, la mirada atenta i greu del Johnny. Vaig trobar el Guillem enraonant amb tu, escoltant-te, amb el mocador blanc a la mà i els ulls brillants. Li parlaves de quan vivia el pare, com estàveu d’units, tu sorties arreu amb ell i ara ja no tenies ganes d’anar enlloc. Ell protestava, una persona jove amb aquella empenta no podia quedar-se a casa. Tu vas mirar-lo fixament en sentir la seva vehemència i jo em reunia definitivament amb vosaltres. Va deixar tan sols l’americana i vam avançar escales avall, jo amb el sentiment que ell et queia bé. Sentia els teus ulls a la nostra esquena i vaig agafar la mà del Guillem, l’havia guiat pel primer trencall de la plaça.

Tot de perfums vegetals i d’insectes ens acompanyaven mentre portava el Guillem per l’estret camí del cementiri que fa marrada per sota la plaça i mena a la carretera per un pas excusat. Es parlava d’instal·lar una estació d’esquí que revifaria la zona, però no hi havia dates.

—Rita, això sembla el paradís terrenal!

Les muntanyes tenien tons blaus cap a la fosca, però encara, mirant al cel, la llum hi era clara.

—De debò?

—I tant! No coneixia la muntanya. A més, a casa, tot ha estat tan vulgar o…, no ho sé. Vull dir que la mare s’avé a tot, no es queixa ni rondina.

—No s’assembla gens a la meva…

Em va mirar.

—Tens raó. Ara entenc reaccions teves. Al principi, la força del teu silenci ens va impressionar. Al John, quan vas arribar a la casa, li va fer l’efecte que eres capaç de deixar-te morir. Aquí t’entenc millor, el teu pare devia ser algú molt especial.

Vaig recordar-lo dient: és tard xiqueta. I jo mirant-te enraonar darrere seu, apartant-me del Conrad com si empestés. Em vaig trobar dient al Guillem que jo m’hi havia enamorat en aquell poble, joveneta, però, com que et volia fer cas i tinc molt d’orgull, ho havia espatllat. Ell va respondre que tots dos érem un fracàs, em va agafar per la cintura i em va besar.

Havíem arribat a una desviació que portava a diversos camps, la majoria abandonats, i al barranc que, des de la fressa de l’aigua, llençava núvols de frescor.

—Quin lloc més…!

Acabava d’enraonar el Guillem i vaig veure en un redós, allí on unes pedres arrambades a un freixe que era a tocar de l’aigua, hi havia un petit ram: dos branquets de gladiol i una dàlia, ben blancs, lligats amb un fil de cosir. Vaig reconèixer que eren del ram de núvia.

—Què significa?

—Això és cosa de ma mare.

Vaig agafar-li una mà i vam retornar a la carretera.

Vaig parlar al Guillem d’aquell lloc, on es feia córrer que durant la guerra havien mort els onze homes dels pobles de la petita vall, que havien anat recollint d’un en un i deixant que fessin ramat dins la caixa descoberta d’un camió; abans, però, soldats de cara innocent devien dir a cada una de les dones: no patiu, ho tenen tot pagat. Feia poc havien descobert els ossos i els havien traslladat al cementiri del poble més gran, però la mare continuava portant flors allí.

La seva mirada d’incredulitat em va fer callar. Vam caminar en silenci mentre el cel era blau de nit i després, ja no hi havia cel.

* * *

No tenia ganes de tornar a casa teva, al teu domini, a patir sempre pels morts i a no donar repòs als vius. Era dolenta així, jo, i molt més, no ho sabies tu bé, encara. Com t’enganyava i com t’enganyaria.

En la nit de juliol, els ulls acostumats a la fosca, l’olor del redall que s’assecava en algun paller, l’escalfor humida de les vaques, el miol d’un gat, el raig de l’abeurador, formaven part de les nostres passes com els rocs amb què ensopegàvem.

Tornàvem pel camí principal i passàvem davant la casa grossa del poble; hi quedaven els amos vells a casa Melis. A dins, en primer terme, l’era per on en altres temps entraven cavallerisses, dignitats eclesiàstiques i, en temps de guerra, militars. Després, una gran cuina on havies hagut d’alçar el braç a les notes del «Cara al sol» i la mestressa o l’amo, qui de tots dos?, t’havia urgit, davant de tots, que ho fessis sense decaure. Poc temps d’arribades de matar polls d’un poble d’Aragó. Jo havia ballat amb el Conrad, el nét de l’única dona del poble a qui tothom deia senyora. No tenia ganes d’explicar el teu país al Guillem.

Em sentia com una cega amb llatzeret per molt que semblés el contrari; al teu país íntim no havia trobat lloc on plantar la tenda sinó on tu m’assignaves, ni tan sols sabia si hi tenia espai reservat i si volia tenir-l’hi.

Vaig veure’m al mirall de l’entrada al costat d’un home que m’interrogava en silenci. Vam avançar cap a la llum que venia del fons del passadís. A mesura que ens acostàvem vaig sentir conversa, la teva veu se’n destacava, i un mot. Sempre que havia sonat a prop, t’havia produït un desvari, una allau de paraules de ferro i foc, llàgrimes. Havies dit «sagardia»; de xica pensava que deies «sangardilla» i el to em feia somniar esglais com quan et despenyes. La nostra presència va interrompre les paraules entre l’oncle i tu.

—Què voleu per sopar? —sol·lícita.

—Ui!, no tinc gens de gana! On són els altres?

—Tots a dormir!

—Els de casa Melis han portat cireres per als nuvis —vas dir tu mirant el Guillem.

Vaig sentir el desig de llençar-les com havia fet la Veva amb les seves roses d’amor, però vaig seure. Allí el dret de llençar et pertocava a tu.

—Són diferents, tan petites i tan vermelles —va dir el Guillem.

—Són dels cirerers d’aquí, de les tardanes; els falten adobs, per aquest motiu queden escarransides —va dir l’oncle i va continuar—: Au va, a menjar, que necessiteu força! —va fer amb aquell somriure d’orc que sabia posar quan volia insinuar.

El Guillem havia començat i jo també havia acabat cedint a la temptació de la fruita. Eren dolces, un deler golafre m’hi feia tornar i tornar. Fins que l’oncle havia dit al Guillem:

—Vine, et vull ensenyar una cosa.

Havia estat com si em despertés d’un somni. Tu t’havies alçat i ja tenies els plats a les mans cap a l’aigüera.

—Per què dos o tres flors del ram de núvia? Si m’ho haguessis dit, hauríem pogut portar-les totes al costat del freixe.

—Aquí has portat el teu marit!? —(silenci)—. Quatre flors que s’havien esqueixat dels rams de la Rosalia i s’haurien fet malbé… A més, per pansir-se allà dins de l’església i que se’n vegin grat aquells que han fet tant mal!

—Vols que jo parli amb els de casa Melis i ho arreglem d’una vegada?

—Tu calla; és el millor que pots fer.

Havies engegat a plorar.

—Què vol dir «sagardia» o una cosa així?

—Va ser el general que els va fer matar. Va dir: per cada soldat meu, quatre homes dels pobles.

—Sempre parleu del mateix amb l’oncle?

—Ell? Era un nen com el dels teus amics, pots comptar!, qui ho va passar van ser les dones, sobretot la meua mare i jo, lo bo era tan sols pel nen!

—Per què no ho deixes estar?

L’aigua havia fet de pausa.

—D’on l’has tret aquest gojat? —No sabia de qui em parlaves, primer, però només podia ser d’una persona. No vaig respondre—. Fareu una bona escudella amb la trompeta. —Jo havia acabat d’eixugar els coberts i em vaig treure el davantal—. Podeu fer un circ entre tots cinc. Els teus amics, el seu nen, saltant i fent capitombes. Hi podríeu fer bramar un ruc per més divertició de la gent!

Encara que t’havia volgut enganyar, les teves rialles eren punxes. Sempre el passat ocuparia el lloc del present en el teu país íntim; els morts, el temps dels vius. Vaig córrer passadís enllà i en arribar a la porta del menjador vaig veure que l’oncle havia posat una copeta al Guillem. Em va arribar l’esquitx d’una amable conversa. Els homes es consolaven a petits glops de la intemperància del món, fugien de les penes eternes de les dones.