7

Veure’s les orelles

De l’arbre de setembre pengen unes quantes, poques, fulles, d’aquelles amb la rastellera de miniatures, cada una amb la petita tija, com les acàcies del nostre carrer. En el meu ànim hi ha estones de cada manera: des d’una alegre exaltació a un temor inconcret. Tinc moltes ganes de quedar-me al poble i moltes d’anar-me’n. Si m’enfades, m’alleuja allunyar-me; quan endevino la feblesa en la teva empenta o la llum melangiosa dins els ulls del pare, em pregunto com he arribat en aquest llindar. Per què?

Han recomençat les classes dins les parets del col·legi on he estudiat. Fa dies que ha estat segellat per a mi, espessament, el temps d’abans d’aquest estiu. Sense escarrassar-me gaire puc pensar-lo com una sola cosa, un temps en què sense adonar-me’n he descansat sobre el teu cos, he format part de la teva vida igual que una branca jove que va néixer un dia del tronc potent. O potser, simple enfiladissa, arrapada a la teva escorça com una feble nosa i alhora testimoni alegre de verdor.

De vegades, noto que em mires d’un tros lluny. Vols que me’n vagi i et reca. No sóc la filla dolça que et cura les ferides, no sóc dòcil malgrat acatar les teves ordres. Ja hauries d’haver marxat!, em dius quan no faig el que vols a l’acte. Però saps com jo que, si ara passo la porta, no allargarà el temps dels dies que han durat fins avui.

Sóc sincera: no entenc què s’imposa perquè jo marxi. Em sembla que és un afegit de circumstàncies les que se m’emporten; sobretot, l’instint de tots tres que jo tingui allò que ni tu, ni el pare, ni la cosina Veva no heu tingut. Ben mirat, podria quedar-me cosint al taller del senyor Felip i prometre’m amb el fill del drapaire, aquest Serni de pell blanca i en part gravada, alt, que se’m mira amb pena i vol collir de pressa el fruit de l’arbre que dies fa que vetlla, com la guineu el formatge pintat a l’aigua nocturna. No sap que, com no podria fer cap fórmula religiosa, igual que ales, les teves paraules de fàstic em separen del seu cos, encara sostenen el cordó umbilical entre tu i jo.

No sé on vaig i no he aclarit si és bo venir d’on vinc.

El pare m’acompanya, fa el viatge amb mi dins del cotxe de línia, i m’explica un cop més alguna cosa que ja he sentit sense fixar-m’hi. Abans de la guerra, ell va viure uns anys a Barcelona, pocs, no van arribar a quatre. Com que jo encara he de començar em sembla força temps. S’estava en una pensió a prop de casa d’un oncle i va treballar a Montjuïc en les obres de l’Exposició. A la tarda, estudiava Comptabilitat a l’Escola del Treball. La cosina viu a la vora d’allí, si tenim temps anirem a veure l’edifici.

Des de la finestra dic adéu al meu paisatge estimat. El riu que s’amaga entre el joncar; a la seva vora, tot d’horts menuts, boscos de pins en les suaus elevacions de terra vermellosa; més enllà els camps d’oliveres i d’ametllers, un retall amb ceps arrenglerats, i el cel amb el seu domini. Comença a fer fresca. Aviat serà l’aniversari del pare, el teu és un mes més tard, m’he proposat escriure-us un cop per setmana. T’he deixat enfeinada amb la roba que el Ramon puja cada dissabte, i l’adéu que m’espantava ha estat quasi alegre. «No facis tonteries pel que més vulguis!». Avui no estic per batalles, et dic que no, que no, deseixint-me de la força dels teus braços.

L’autocar baixa el port amb moviments de banda a banda, que l’estómac segueix, sé que el viatge se’m farà interminable. Tanco els ulls una estona. El pare es quedarà fins diumenge al migdia. Aquest pensament em descansa i m’alegra; sense mirar puc pensar millor en el Serni. M’ha dit que no li agrada escriure, però m’ha promès resposta. Tornaré per Nadal o, amb molta sort, abans.

La cosina ha mirat el pare i ell m’ha fet un gest d’alerta en veure que jo anava a parlar. He callat durant el trajecte, encara estic marejada. Tinc la primera vista del carrer amb la maleta i els paquets a terra mentre el pare i la cosina es barallen per pagar al taxista que ens ha portat des de la ronda Universitat on el cotxe de línia té la parada. La paraula ronda em recorda alguna cosa agradable i m’ha quedat gravada.

Doncs el carrer Porvenir no és gaire ample i la claror hi entra només en part. A tocar, n’hi ha un de més gran que deu ser el carrer Calvet.

Des d’aquest moment tot s’enllaça en una festa sense color vermell al calendari. Els dissabtes la Veva treballa fins a les dotze, però avui ha sortit abans per venir-nos a recollir. Diu que d’hores extra en fa contínuament, «no faltaria més». La trobo més guapa encara, elegant, però ni tu la coneixeries quan entra al seu pis. Després de deixar les coses en una habitació, que ha dit que serà la meva, s’ha posat una bata cordada al davant i ens ha donat un davantal a cada un. He vist una taula, un llit, un armari i una finestra. Per a mi sola?

—Primer, Rita, i poso per testimoni ton pare, a partir d’avui serem companyes i espero que amigues. Segon, la feina es fa entre tots: homes, dones i nens.

S’ha posat a riure en veure’ns esperant que continués.

Ha dit que per començar a preparar el dinar, no en calen més. Imagino la cara que posaries si ens veiessis tots tres a la cuina obrint els armaris i remenant els calaixos de la Veva sense que ella s’enfadi. Està certa que devem tenir molta gana. Jo encara em sembla que mastego benzina. No et creuries que avui aprenc a fer macarrons, i també el pare.

El menjador és una sala mitjana. Al costat de la finestra hi ha una taula rodona. Més a prop de la porta, moble baix en un costat i, a l’altre, una llibreria, amb bastants llibres. Dues butaques. I un tocadiscos. De sobte em recordo dels germans Puig, els que pugen al poble per vacances, viuen aquí, a la ciutat.

Hem parat la taula, tal com hem col·laborat a la cuina. Ja sé on hi ha moltes coses. Quan m’ha donat el tovalló em diu:

—El canviarem cada setmana.

A la taula hi ha tot el dinar, també la fruita, ningú s’haurà d’alçar per servir els altres com tu fas a cada repàs. Mengem i enraonem. Arriba un xic de sol i s’hi està molt a gust. La claror envolta la nostra reunió i en un moment veig el pare rient que es peta amb un fumerol al davant que s’alça des de la cigarreta. Descanso el cap als braços damunt la taula i noto que se’m tanquen els ulls escoltant-los. Abans d’adormir-me sento que aquesta és la família que jo triaria i un dolor punxant té temps de castigar-me.

Encara hi ha llum quan, a la tarda, tots tres caminem per carrers no gaire grans, tranquils, pugem fins a l’institut perquè jo aprengui el camí que hauré de fer cada dia quatre cops, anar i tornar, matí i tarda. M’imaginava Barcelona tota plana; no m’agrada gaire, la veritat. La Veva comenta que el grup de Ciències, que és l’opció que he triat, és més xic i em pot ser favorable per adaptar-me de seguida, afegeix que hi ha matèries que es fan per a tots dos grups conjuntament.

M’adono que l’hora de la veritat s’acosta, ara te’n riuries si veiessis com em sento de petita. «Allà et trauran la son de les orelles!». Sé que t’he traït de pensament. Que la Veva no és ni serà mai la meva mare i, sobretot, que no ha patit com tu. Sé que et sents inferior a ella perquè ha estudiat i guanya diners encara que tu «li passes la ploma pel nas» perquè tens marit i fills. De sobte em ve a la memòria la senyora Montserrat. Li’n pregunto a la cosina i ens explica que treballa en una casa de modes important, però que no vol que ningú del poble ho sàpiga. Desitjo veure-la i sento que continuo fent de Judes amb la teva veritat. Se m’ha posat un nus a la gola mentre segueixo el pare i la Veva, que ara parlen baixet, segur que ho fan sobre Franco sense dir el seu nom.

Els sons de la ciutat dringuen en l’aire resguardats pels carrers tranquils de dissabte a la tarda. Tot em sembla molt estrany en aquests moments, una mica trist. Una reixa alta de ferro en un carrer molt costerut i una porta de fusta, més xica, al costat, són les entrades a l’institut. No veig gaire res, només un edifici gran i voltant cap dalt, unes branques. La Veva diu que el pati és «molt maco», que ella hi va fer un tomb el dia que em va venir a matricular. Quan el pare em diu que aquí passaré moltes hores dels pròxims anys i en sortiré amb el Batxillerat Superior provo de somriure-li però sento una esgarrifança. Es va fent fosc. Baixem per un carrer molt més gran que hi ha de Copèrnic cap a l’esquerra perquè la Veva vol passejar-nos una mica i diu que el carrer de Balmes és molt important. Després ens ensenya la plaça Molina, com si fos el pati de casa seva, i continuem cap avall fins a Travessera, després tot recte fins a Calvet.

—Dilluns no facis tants tombs, pots baixar per on hem pujat —em diu.

Ells tenen gana i jo no. Encara molt menys de posar-me a la cuina. Tu em faries menjar per força, perquè «s’ha de sopar, encara que sigui una mica» i me’l faries tu donant-me l’explicació «ets un moqueli i no trobaries ni la paella». El pare em diu que si estic cansada, a dormir, i llavors la Veva avisa que dormiré amb ella.

Abans de tancar els ulls dins del llit plegable em proposo pensar com puc convèncer el pare de tornar amb ell sense que sigui un daltabaix. La ciutat no m’agrada gens i l’aspecte de l’institut, menys encara. Tot és massa gran aquí, i gris, jo tinc ganes d’estar amb el Serni i la Regina, anar al riu i a l’estació. A més, ja ho veig, serà pitjor si em separo de tu.

Sento la porta i obro els ulls a la fosca. De seguit, la veu de la Veva.

—No em diguis que encara dorms!

—M’acabo de despertar.

—Al teu pare, li ha sabut greu no dir-te adéu, però m’ha donat molts records.

—Però, quina hora és?

—La una.

M’alço d’una revolada i sóc a punt de caure. La Veva s’està traient el vestit i jo passo descalça al lavabo. Entenc que he dormit tot el matí, que el pare ha marxat i jo sóc tota sola a Barcelona a punt de començar el cinquè de Batxiller. El món se’m trenca a trossets mentre sento la teva veu dins del meu cap: «Massa poc!, així et trauran la son de les orelles!».

Em rento la cara, em fa mal el clatell. Quan puc torno al dormitori de la Veva i la llum del balcó, que mentrestant ha obert, m’enlluerna. Porta una bata i em diu que dinarem i, si em sembla, després podem arreglar l’habitació. Li dic que sí. S’acosta i m’alça la cara cap als seus ulls verds.

—Què tens?

No puc parar de plorar i ella fa estona que ha deixat de preguntar-me. M’explica que és normal que em trobi estranya, però que faré amigues de seguida i que aviat tothom estarà per mi. Quan aconsegueixo restar dos instants seguits serena, em demana que em renti bé, que em vesteixi mentre ella comença a preparar el dinar. Davant del mirall penso una vegada més que el pare ja ha marxat i he de tornar a rentar-me la cara.

Em diu que si ens espavilem un xic encara podrem anar al cinema, que ella ha quedat amb la Mercè i han triat una pel·lícula apta perquè els hi pugui acompanyar. A poc a poc vaig sentint que poso els peus a terra i em sostenen. Quan miro la que serà la meva cambra m’adono que és la primera vegada que m’estaré en un dormitori d’un sol llit. També, que tinc una taula per estudiar, un prestatge per llibres i un armari. La Veva es queda parada que només tingui un vestit, una faldilla blau marí de l’escola i un parell de jerseis; la jaqueta també és blau marí i encara porta la insígnia. Li ho explico.

—Com que portava uniforme, cada dia, només tinc el vestit del diumenge.

—Igualment la teva mare…

Em tornen a caure les llàgrimes i la Veva em pitja les espatlles.

—No t’amoïnis, això rai!

Ella es diu Montse i és el primer dia que ens trobem per pujar juntes. Viu més o menys a mig camí, al carrer Santaló, a prop del mercat. Fa una setmana que ha començat el curs. Abans d’entrar, formem en fila per cursos i, després de resar, seguim el professor que ens toca a la primera sessió. Les de Preu són les més grans i entren les últimes.

A l’aula, hi caben unes setanta persones, té dos balcons grans, dues zones amb taules i cadires, amb passadís central, una pissarra, damunt la tarima alta de fusta, al costat i darrere la taula dels professors. En la seva majoria porten bata blanca com només havia vist als metges i infermeres. Menys el de matemàtiques, que és cap d’estudis, passen llista abans de començar les explicacions. Som sis per filera i estem col·locades per ordre alfabètic dels cognoms. Jo sóc al primer lloc de la segona fila, tinc el balcó al costat i puc mirar el pati, però per sortir, m’he d’esperar. Algunes companyes es coneixen des de primer, però no pas totes. Hi ha mitja hora per esmorzar i una cantina per comprar entrepans i begudes. El pati té tres nivells, devia haver estat un jardí, i l’edifici, una casa noble amb capella. Em veig transitant per aquells espais, oblidada de tu i dels teus neguits, assaborint l’anonimat, escoltant les veus de les companyes mentre devorem l’esmorzar que vaig oblidar el primer dia. Em veig molt esporuguida encara, quan em cal trepitjar el passadís i remuntar el graó de la tarima, i amb el guix a la mà o només recitant, davant el silenci tens de l’aula. Despuntant rialles en les estones entre classes si alguna imita un professor o explica anècdotes de cursos anteriors. Quant temps trigaré a trobar el meu lloc de cada estona? Quin dia em veuré amb cor de plantejar un dubte en els problemes a l’alumna més llesta? Es troba a la filera del davant, a l’abast del meu braç estirat. Tot ho fa bé, inclosa la gimnàstica i l’assignatura que anomenen «Hogar». Has tingut una alegria quan t’he fet saber que ens ensenyarien fins i tot a planxar. Gràcies a la Pilar, sé que sóc una estudiant bona; de vegades, notable, però no pas excel·lent com se’m considerava al col·legi.

Les primeres setmanes sovint m’aparto de les veus i dels riures sense moure’m del lloc que ocupo. Noto una mena de boira que em separa del món viu: em quedo rumiant una paraula o, absent del tot, navego sense rems en un mar quiet. Tot em sembla mentida, l’institut amb el munt de persones que s’hi belluguen, la ciutat amb els sorolls i la varietat. Només tu em sembles real, l’enuig que t’empeny cap a la vida i fa que la insultis tot seguit. Detecto que sóc lluny per bé i per mal, tot junt.

La companya de trajecte, la Montse, em diu que pertany a un agrupament escolta. Me la miro i m’explica que fan excursions i tenen un responsable i ella aviat tindrà el càrrec d’«aquela» i haurà de fer-se responsable d’un grup de nens. Té els cabells molt llisos i negres, una mirada brillant; és baixa i grassoneta, però el que realment la fa diferent és la manera de riure. Em sona estrany el que em diu i espero que continuï. En canvi, ella, que es veu que espera que jo respongui, m’empenta un xic per l’esquena i em diu estirant els llavis d’un extrem a l’altre i posant-se una mà damunt la panxa mentre deixa esclatar la rialla:

—Ei!, no t’espantis, Rita, que som bona gent!

Segurament m’ha descobert amb aquella cara de soc, de què tu m’acuses, la que poso quan ignoro o em perdo. Jo li explico que el meu poble té un riu preciós i, al voltant, tot és de muntanyes de color caqui, i que d’on ets tu, on jo anava cada estiu, encara hi ha muntanyes més altes, verdes i en algun bocí quasi negres, de les lloses de pissarra, i boscos de pins i d’avets. Hi afegeixo que jo també faig caminades, però en família, per anar a pescar truites o a aplegar bolets i xicoies, o terra-fem per les plantes. Per arrancar te de roca o pessigar fragues. Que no hi he anat gaire amb colla d’amics, i que ho he fet sense responsabilitat, fent-te cas a tu ja en tinc prou, que sempre saps què és el que s’ha de fer.

Ara és ella qui em mira convertida en soc de fusta, d’aquells que la padrina es calçava per entrar a munyir a l’estable. Després d’uns instants de silenci, torna a deixar anar el seu riure, un espectacle que tu mai em permetries al mig del carrer i que fa voltar els ulls dels vianants cap a nosaltres. Em diu que sóc múrria, un mot que no he sentit mai, però entenc que és semblant a quan tu em dius guita o guineu o garsa. M’explica que semblo bona nena, com si mai no hagués trencat un plat, però que les deixo anar. Em recordaries allò de «beneïda la paraula que queda per dir» quan ja no hi sóc a temps, encara que tu ets qui pitjor practica el consell, sempre ets abundant en paraules, no et ve pas de quinze, tan fàcilment les engegues.

Som davant del portal alt i amb reixa negra de casa seva. Com que m’he quedat somrient i no li dic res, ella torna a abocar el riure. No ho penso encara, però mentre continuo sola el camí cap a casa la Veva, sento que la seva rialla és com una benvinguda que em donés el barri i la ciutat sencera, on m’enyoro de tot el bo que he tingut fins ara sense fixar-m’hi ni poder-ho comparar amb res.

* * *

Els dies passen. A poc a poc, les estones que estic o em sento sola, submergida en l’enyorança. De pressa, quan m’adono que ja ha passat tot l’octubre i el dia de Tots Sants, fins i tot que a l’institut es comença a enraonar de Nadal, dels exàmens trimestrals que tindran lloc la primera quinzena de desembre. He pensat llargament en les nostres relacions. Sé que sóc culpable. Que si m’hi esforço et faré contenta.

La cosina Veva és el lligam entre el poble i Barcelona. Continua essent la persona optimista, plena de simpatia i d’elegància. Però, a més, sap organitzar. Programa els menjars de cada setmana i cada vespre em dóna instruccions. S’ha quedat parada que no sàpiga cuinar, que al poble només em deixis anar a comprar i em facis pelar patates i netejar l’amanida o les tavelles. Al migdia ella arriba mitja hora abans que jo me n’haig d’anar.

Al vespre, la Veva no enraona gaire. Totes dues sopem en pijama amb el plat a la falda, enfonsades en les butaques del menjador amb música de fons. Llàstima que només li agrada la música clàssica. Ens diries «farnaques» si ens poguessis veure menjant sense preocupar-nos de les molles que cauen a terra ni de la rotllana dels gots a la tauleta. Fins ara que veig la Veva cada dia no m’adono que treballa més que tu, que mai no pares. Ella que, com tu dius, sempre sembla que «surt de la capsa» i al poble fa girar els caps darrere els seus passos, i vinga barretades, està de secretària a la Universitat, compra, fa el menjar, renta la roba i manté el seu pis. El mateix que tu, és clar que no com tu, i vuit hores a fora. Cada vespre em pregunta com m’ha anat i jo li explico si he sortit a la pissarra o m’han donat alguna nota. Alguns moments em sembla que li faig nosa. No vull explicar-li com em sento de sola, no tinc amigues i la ciutat em resulta estranya, a l’institut ni se n’adonarien si jo hi faltés. A la butaca, sovint tanca els ulls i quan el disc acaba diu: «Ritona que demà serà un altre dia!». Encara passa una estona davant del mirall del lavabo cobrint-se la cara i el coll de crema i fent-hi massatges. Al poble, mentre ho feia asseguda al meu llit, davant de l’armari mirall, xerràvem i després, encara, fins que ens adormíem o fins que tu ens feies xssst. Aquí cada una té el seu dormitori i jo, abans de dormir, sempre compto els dies que em falten per tornar a casa.

A Barcelona he sabut que no t’estima gaire. Em va dir que el meu pare, amb una dona com tu, no aniria pas gaire lluny. I ella creu que el pare val molt, té intel·ligència i sensibilitat, però vivint al poble i amb tu al costat… Vaig callar mentre m’ho deia, però li penso donar la sorpresa de tornar amb tu com més aviat millor. Sé que us sacrifiqueu perquè jo acabi el batxillerat. De moment no acceptaré que em convidi al cinema amb la seva amiga, la Mercè. Tinc una bona i real excusa: cal que estudiï si no vull que la meva curta estada a la ciutat sigui més inútil encara.

A la tarda torno de l’institut i bereno a la taula de la meva habitació mirant la façana de la casa del davant. Hi ha balcons petits de ferro forjat i no s’hi veu ningú. Faig els deures i escric cartes. Només he rebut resposta del pare; el Serni i la Regina no han piulat. Quan arriba la Veva al vespre i em pregunta com m’ha anat em revifo una mica. Ara penso que preferiria conèixer-la només com aquell raig de llum que penetrava a casa nostra per vacances.

S’acosta Nadal. El professor de matemàtiques ha portat els exàmens corregits a l’aula. Hem vist com deixava el feix de papers damunt la taula, s’asseia a mirar-nos, mentre el silenci s’anava fent gruixut i encomanadís. Després ha preguntat qui era la Rita Albera i ha esperat. He estirat un braç, tremolava. Llavors ha fet:

—Quina fera!

Perquè al senyor Prior de vegades se li escapa el català.

He tret un sis de l’examen; l’estrella de la intel·ligència, la Pilar, un vuit, i hi ha dos sis i mig. La resta són suspesos. He notat que moltes companyes es giraven cap a mi. Com el mateix professor no sabien quina cara feia la persona que portava aquest nom. A l’hora del pati he estat envoltada i algunes m’han demanat que les ajudi a entendre la teoria de conjunts. Quan la mitja hora era a punt d’expirar, la Montse m’ha vingut a felicitar i m’ha presentat la Glòria, una noia del seu agrupament, del cinquè de lletres. La tenia vista. Suposo que era impossible no haver-se fixat en aquesta expressió de bondat i en uns ulls que ocupen mitja cara. És més alta que la Montse, castanya. Aquest dilluns gloriós porta una faldilla preciosa de quadres vermells i blaus i un conjunt de jerseis blau cel. L’escolta amb una dolçor absoluta mentre l’altra li diu:

—Aquesta és la Rita. És un geni, ha aprovat les mates!

La Glòria em felicita i em somriu mentre no sóc capaç de respondre ni distreure l’atenció de totes dues cap a una altra banda.

—És de Lleida, com el pare. Em fa gràcia perquè diu «jo» igual que ell.

Riu la Montse i la Glòria em pregunta:

—T’hi trobes bé, a Barcelona?

Menteixo i, per compensar-ho, tot seguit, li dic una veritat.

—Però m’enyoro del poble i de la família encara que visc amb la cosina del pare i la meva padrina no està gaire lluny.

Sona el timbre i em sento alleujada. Aquestes companyes que els caps de setmana es reuneixen i van d’excursió són diferents de les persones que he conegut fins ara. Em trobo sense mots davant seu i sento que m’admiren encara que no puc entendre per què.

Després d’uns dies llarguíssims, on l’únic consol ha estat alçar el cap dels llibres per mirar l’edifici de davant des de la finestra de la cambra, la nota de matemàtiques ha estat com si avisés els altres de la meva existència. La Veva ha estat molt contenta i m’ha dit que em vol comprar un vestit ben modern. I jo, que m’estimo més unes faldilles de quadres.

A l’institut vaig fent amistats. Fins i tot he parlat un parell de vegades amb la noia que té totes les notes amb excel·lent o matrícula d’honor. Es diu Pilar. El pare m’ha escrit i tu has posat, amb la teva lletra grossa i insegura, un comiat afectuós al peu del full. Però, estic contenta sobretot, perquè he rebut carta del Serni i, encara que són sis ratlles molt separades, amb faltes, m’he sentit molt feliç. No m’explica res. Només em pregunta. Ni tan sols respon si aquest any farà de dimoni als Pastorets, però acaba dient que té ganes que tornem a estar junts, allí on jo sé.

El teu germà, l’oncle Tomàs, ha trucat a la Veva per convidar-nos el diumenge. Celebrarem el sant de la padrina.

M’estreno el jersei i la faldilla que la Veva m’ha regalat. Em sento com una persona nova. Diu que quan et vegi per Nadal vol parlar-te d’un abric. De moment, m’he de posar el blau marí de les monges. A Barcelona no hi fa fred i, a més, tothom va com vol. Acompanyo la Veva a comprar un tortell en una pastisseria del carrer Calvet. Hi ha una noia com jo que despatxa. L’amo saluda la cosina i la mira enamorat, ella somriu i em passa uns caramels que ell li acaba de donar. Quan sortim, li dic sense pensar:

—Per què no et cases?

Es gira a mirar-me amb els ulls verds a punt de riure com si no m’acabés de conèixer. Sosté el paquet amb un índex lluny de l’abric rosa. Sembla una actriu de cinema, a qui ha arribat l’hora de dir el paper.

—Estàs de broma?

Caminem una estona sense enraonar. Després és ella qui pregunta:

—Et creus que si estudies voldràs tornar a veure aquell ros dels Pastorets?

—I tant que sí!

Riu que es trenca i em vénen ganes de donar-li una empenta. Decideixo que, quan acabi el batxiller, tornaré al poble i em casaré amb el Serni. Ella es cansa de riure, però no en té prou encara i m’etziba:

—Ets única, Rita!

Em recorda la Rosalia. Què els estranya, doncs, de mi?

Ens fan un dinar molt bo. Tothom està content. L’oncle Tomàs em pregunta sobre els estudis, la padrina només escolta i el Quim dorm. Qui duu la veu cantant és la Veva. Bromeja amb l’oncle i ell, en algun moment, es torba. La mirada de la tieta s’esquiva de tots dos quan la Veva resulta encisadora del tot. Al final, tinc el cap atapeït, just quan em pregunten per tu i el pare. Els dic que esteu molt bé, que aviat anirem de vacances al poble a passar les festes de Nadal amb vosaltres. Menjat el tortell, plana el silenci al voltant de la taula, s’han esgotat les ganes d’enraonar, els colors càlids del vi i del pollastre rostit. Encara que ja no fa de pagès, l’oncle conserva l’hàbit de la migdiada i s’esmuny després d’amollar unes paraules. La Veva em dóna pressa perquè abans del cine em vol acompanyar al pis. Per no marxar de seguida, li asseguro que no em perdré i la tieta diu que m’acompanyarà fent un tomb amb la criatura.

Ens quedem soles amb la padrina, a la cuina. De cap manera vol que l’ajudi a escurar i només accedeix a deixar-me un drap per eixugar els coberts. Llavors em pregunta si he après a sumar i restar; després d’un instant de desconcert, li dic que sí. Amb les últimes eines al gibrell entre les seves mans esmolades em demana per tu, com si les notícies que he donat a taula no li valguessin. Jo insisteixo que estàs molt bé, que em vas escriure fa poc.

—La pobreta…

Em costa entendre que aquest comentari vagi per tu i pregunto. Em diu que has patit molt i has estat molt valenta, que he de procurar no ofendre’t. De sobte entenc com sent la padrina la situació: jo he fallat volent estudiar i allunyant-me de tu. No sé dir res més i quan torna la tieta de posar el nen a dormir li dic que hauria d’estudiar, que ja me’n vaig. Insisteix a acompanyar-me un tros i m’acomiado de la teva mare que diu que no patim, que si mentrestant es desperta el Quim, ella li donarà berenar.

Caminem. La tieta Mercè és alta i airosa, morena, no gaire enraonadora. Em pregunta per la vida que faig i veig que s’interessa per tot el que dic de la Veva. Em diu si l’acompanya algun home i li dic que no, que surt amb la Mercè, una amiga.

—Un dia que la van deixar amb un cotxe preciós, que vaig veure des de la finestra, em va dir que era d’un ricatxo que havia atès a la Universitat, que ell havia insistit a acompanyar-la. Un senyor de Veneçuela. Que li havia demanat relacions.

—I ella? —fa la tieta clavant-me la mirada greu a la cara.

—Es va fer un gran tip de riure.

—Sembla que ni el rei li és bon mosso! —diu i em demana què en penses tu. Jo li responc que t’agradaria que es casés d’una vegada. I continua—: I tu, què penses fer?

—Doncs, de moment, acabar el batxillerat.

—Aquí deus estar ben tranquil·la, no?

—Sí, però he d’estudiar molt.

—Això rai!

Tornem a caminar sense parlar i arribem al pis. Pugem i li ensenyo el menjador, la cuina i la meva habitació. A la finestra hi ha una llum lila que li ve del cel, és a punt de caure la fosca damunt dels carrers. Li ensenyo els llibres de curs fins que m’adono que no està gaire atenta.

—I la Veva, on dorm?

Entrem totes dues al dormitori de la cosina. Net i ordenat. La tieta avança uns passos i obre l’armari. De sobte, sé que no està bé ser aquí sense la Veva, però no em surt ni una paraula. Ella va separant els vestits, l’un de l’altre, amb la mà plana i vertical. En treu un de blau cel d’organdí, el gira pel penjador i em noto amb la respiració desbocada. Faig un pas darrere seu i llavors, abans de tancar, mira els prestatges amb bruses i jerseis.

—No és estrany que no necessiti cap home!

S’ha posat a riure buscant complicitat, però jo no he pogut ni moure els llavis. Ella m’ha dit que vagi estudiant, que ja veu que tinc molta feina. L’he acompanyat a la porta i li he fet un petó.

—No sé si amb aquesta aprendràs el que vol ta mare!

Una sensació estranya m’ha ocupat el pensament i m’ha impedit estudiar. Quan ha arribat la Veva li he dit que la tieta m’havia acompanyat fins al pis.

—L’has convidat a passar?

—Sí.

Em quedo mirant com es treu l’abric rosa.

—Què passa?

—Hem entrat al teu dormitori i ha obert l’armari.

—I què? Li ha agradat el que ha vist?

Li dic el que la dona del teu germà ha comentat sobre no necessitar els homes i ha fet una gran rialla.

Estic molt nerviosa. Miro cada persona i cada cosa. La Veva em diu que ja em puc posar a la finestreta perquè ella intentarà dormir. Penso que puc marejar-me com altres cops he fet, però tinc tantes ganes d’arribar, trucar al Serni i a la Regina, veure’t a tu i al pare, explicar-vos coses de l’institut, visitar la Rosalia i l’Antoni, hi serà ja el Ramon?, anar al col·legi a saludar les millors professores d’anys passats, caminar fins al riu…, que em sembla que avui em trobaré bé durant tot el viatge. Quan portem dues hores de trajecte, em fixo en el paisatge als costats de la carretera. Els edificis deixen pas a les petites elevacions, als arbres i als camps. Els colors de l’hivern em sorprenen, com si mai abans m’hagués vagat de mirar-los. El cru i el verd discret, el blau esvaït pel tel d’humitat. Cada cop som més a prop de casa i tot allò que reconec m’esvalota el cor. He vist un pastor amb el ramat com una cua majestuosa de vestit de gala i he sentit l’accent de la terra en dos viatgers dels seients de darrere com música del cel.

A la nit, al meu llit, em revé cada moment del dia esfugant-se, sense que el pugui a penes retenir. He vingut a ensenyar-te les notes trimestrals al terrat, però tu vols que hi sigui el pare quan ho faci i a ell no l’he vist fins a l’hora de sopar. El més important: ens hem trobat amb el Serni i m’ha demanat que ens casem aviat, tal com esperava. Volia dir-t’ho perquè crec que et reca que m’estigui a Barcelona al costat de la Veva, però estaves tan atrafegada, precisament perquè hem pujat nosaltres i et donem tanta feina, perquè vols fer el que fas cada dia i afegir-hi tots els extres, que, al final, he callat. A part, ha arribat el Ramon i ja tens la roba estesa per tota la casa perquè al terrat, durant la nit, ho expliques dos cops, es gelaria. El pare ha volgut fer un cassó de vi cremat per celebrar la nostra arribada i mentre bevíem al voltant de l’estufa, la Veva ha explicat moltes coses i m’ha fet posar vermella un parell de vegades. Tu has dit: Ai la cony de borda. Jo he explicat sobre les companyes de l’institut, però tu t’has alçat i, des del menjador, sentia l’aigua d’escurar les eines. El Ramon ha dit que anava a fer un volt.

—Amb aquest fred? —ha rigut la Veva i el pare estava molt seriós. Li ha dit:

—No vull que facis patir la teva mare!

Llavors han parlat de política. La Veva li ha explicat coses que passen a la Universitat, els estudiants es reuneixen i el rector rep trucades del governador civil. Ella diu que la dictadura es va estovant, però el pare ho veu més fosc.

—La Rita no sabrà català si no és per les meves cartes!

He pensat que en un trimestre només me n’ha enviat dues. Quan has tornat, ja ens havíem alçat per anar a dormir.

Des del llit sento la teva veu i, més fluixa, la de la Veva. No em bellugo i deixo passar el temps dins l’agradable escalfor dels llençols i les mantes. De sobte dius: la vida és una merda!, la claror que s’infiltra a la cambra ja no em sembla alegre. La Veva et renya i després no sento bé les paraules, tan sols la remor que fan. Al cap d’uns moments la seva veu retorna. Parla del pare. Tu deus escoltar. Després parla de mi. M’alço i m’acosto a la porta. Et diu que sóc bona nena: estudio i faig tot allò que em mana de la feina de la casa.

—Algun dia que he fet tard, m’he trobat el sopar a la taula.

—Ai la moqueli! I què fa?

—Doncs una truita o verdura, una amanida, pa amb tomàquet.

—Oh carallots!

—Ho ha aprovat tot, no ha tret tan bones notes com aquí, però un institut de la capital, no és el mateix que les monges del poble, tots els professors són llicenciats, alguns catedràtics!

—No, si ja em fixo que es comença a veure les orelles i que aviat no se li podrà dir re —deixes anar un pèl atuïda.

—Per cert, que a penes té roba decent per posar-se.

—Que ha d’anar a la Festa Major, potser? —et defenses—. Li he fet tenyir una faldilla i he comprat llana perquè la meua mare li faci un jersei.

—Necessita un abric o un tres quarts.

—Ara, sense la Montserrat, és més difícil.

—El Felip li pot fer una peça bonica, la feina és més de sastre que de modista, i ell ens deixarà la roba a bon preu, ja hi aniré jo!

—Sobretot que l’hi duri. Ara t’ensenyo el que em van tenyir a la tintoreria!

He entrat a la cuina que encara no havies tornat. Diu la Veva:

—Au Ritona, quin tip de dormir!

—Tenia molta son!

M’arregla els cabells. Dec semblar un tofall, ella va pentinada i s’ha dibuixat la ratlla arran de les pestanyes dels seus ulls verds. No sé com he pogut enrabiar-me amb ella, trobar-la frívola. És qui malda per mostrar-te l’altre cantó de la vida.

Vaig a la perruqueria on treballa la Regina; em talla les puntes i m’allisa els cabells mentre m’explica coses. Porta una bata blanca amb el nom de la mestressa brodat a la butxaca del pit. Intento acostar-la al meu món, dir-li anècdotes de l’institut, però ella prefereix recordar i riem com a boges.

S’enllacen les celebracions religioses de Nadal. Jo sé que el pare no va a missa. M’imagino que, quan tota la família som a l’església, llegeix en calma o escolta música. A jo em sap greu, perquè en el fons em crec els càstigs que he sentit anunciar durant deu anys a les monges. La Veva hi entra amb el cap alt i ben mudada, es posa al banc de més endavant i, a la sortida, saluda tothom, d’una forma festiva, i tu, com hi vas tu? Segura de no trobar consol, et situes de la meitat cap avall de l’església, lluny de la gràcia del perdó, però decidida a assistir-hi per sempre més. Sóc l’única de casa que vaig a veure els Pastorets. La Veva diu que si no hi surto jo, ja se’ls sap.

Des que no hi és la senyora Montserrat tu no has tornat al cinema encara que el pare et pregunta si tens ganes d’anar-hi, et diu que t’hi acompanyarà. La conversa es repeteix. Quan dius que no, ell enraona de les glòries del cinema mut, del Charles Chaplin i del Buster Keaton. Sempre que diu això, penso que el pare és molt gran.

Vaig al Centre Catòlic a la sessió de tarda dels Pastorets amb la Regina i el Quico. Jo sóc a l’extrem de la renglera, a tocar del passadís, la Regina al meu costat. En la fosca de la sala, encara que expressament no em giro, noto com ells dos s’ajunten i no paren de fer sorollets, la Regina té el seu abric blau estirat des de la seva falda a la del Quico. El Serni continua fent de dimoni, però triga a sortir. L’espectacle avança molt a poc a poc; trobo que ho fan malament, l’any passat no m’ho semblava, el seient de fusta em resulta incòmode, però el Quico sospira com si fos als núvols. Després de la representació l’espera del Serni també se’m fa molt llarga. És l’hora de sopar i sé que t’enfadaràs si no sóc puntual. Mentre la riuada de gent abandona el centre, saludo moltes persones i algunes em diuen que no em veuen mai. Quan m’explico, veig que estudiar a Barcelona fa una mica senyora, com si una es volgués fer superior, i justament és al poble on m’he adonat que, a la ciutat, només hi estudio. Tan sols en conec mitja dotzena de carrers, més aviat bruts, i un cine. Els qui estan tot l’any al poble qui sap què s’imaginen. Per fi surt el Serni i m’agafa la mà i anem cap a la nostra entrada i no vol parlar, només fer-me petons i colar-me la llengua. Sento la teva veu: «tocina!».

Una tarda abans de jo sortir, hem quedat soles al pis. Mentre planxes, et parlo de les companyes de l’institut. Algunes van a la moda, són molt educades i bones amigues. Em dius que t’agrada que trobi persones així, però que no em fiï de ningú. Et pregunto per què i alces el to de veu, la planxa, i em demanes si encara no ho sé que hi ha persones disposades a fer-nos mal, i jo no he reaccionat encara al teu canvi d’humor, que ja gires la conversa.

—A la teva edat jo ja estava farta de treballar, i com un home que ho he fet! —per un moment la veu se t’ha partit—, m’escatimaven la llet perquè calia donar-la als vedells de cria —dius tot seguit plorant a tota llàgrima.

M’he quedat com un estaquirot, com un soc, si així ho entens millor, mentre et recuperes.

—Perquè estudies a Barcelona ja et sembla que et veus les orelles, eh?

Em recordo petita, a la pica de davant del mirall, les teves mans grans ensabonant les meves i els rierols foscos que s’acorruaven al forat i després la tovallola estesa damunt dels teus braços i com m’eixugaves. «Ai, quan et vegis les orelles al mirall!».

Encara sóc al teu davant sense dir res i veig que, d’aquí a un instant, vindrà allò d’entomar la tempesta sense cobert ni paraigua amb l’aigua que t’arribava fins a la canal del cul. Et dic que he quedat d’anar al col·legi de les monges i em mires mentre passes la planxa en una gira amb un gest ràpid i enèrgic que li fa un blec ben marcat.

Tot ha vingut perquè et volia fer contenta enraonant de la Glòria. Al rebedor, a punt de passar la porta, et sento:

—Amigues, amigues, cadascú prega per ell i Déu per tots en aquest món!