1

I lluïen els estels

Com si fos un suro errant damunt aigua, acompanyo la Veva pel carrer. Quan sento que enraona m’adono que va al meu costat, camina amb una bossa on has volgut posar-li mitja dotzena d’ous comprats a la Rosalia. Em diu la Veva que farà arribar la justificació de la meva absència a la facultat. Me la miro burleta. No sap que en aquell dormitori d’elefants no es troben a faltar els alumnes? Llavors se m’ocorre: Si truca un noi, li dius el que ha passat. Vol somriure, però és ella qui comença a plorar i llavors, la dalla em burxa l’estómac, sento que em falta aire, la visió de persones del poble esperant a la vorera del Cafè Ponent augmenta el capgirell. Un home gran s’acosta a donar-me el condol, però no puc respondre, em poso a córrer cap a dins, cap al lavabo i allí vomito, tu dius «orxego», el teu mot és l’únic serè que m’arriba al pensament i per aquest motiu m’hi agafo. Orxegar, or-xe-gar, orxego. No sé si és mot de burla ni d’on l’has tret, abans em feia gràcia sentir-te’l, i torno eixuta a la vorera davant dels cotxes. El mateix home parla amb la Veva i llavors ella s’avança, em fa dos petons ràpids i em diu:

—Au, vés. Vés cap a casa.

M’encamino cap al riu. És un dia opac de finals de novembre i el sol, frenat per la capa de núvols prims, fa una llum mat.

Ni els pantalons de pana amb jersei gruixut, ni el tres quarts canyella no abriguen prou. En baixar cap a la drecera on el Serni m’agafava per la cintura les llàgrimes m’esborren la visió de l’aigua; els clops són noses verticals que deixen rastre, enllarden la superfície com la màniga damunt els mots de tinta fresca. Quan m’assossego torno enrere; tu em deus estar esperant.

A casa feineges i em dónes feina. Em poso al telèfon per rebre el condol de persones que ho han sabut tard. He d’escriure cartes a les amigues, no tinc valor de trucar. La teva figura sembla que s’hagi escolrit dins de la roba negra. Sento que dius: què faria sense vosaltres?, i els sons m’escalfen dolçament. Fa estona que ho he decidit: em quedo amb tu, poso la meva vida a les teves mans, el coll sobre el piló.

Reacciono al timbre del telèfon una vegada més; a tu no t’agrada fer-ho, tens feina. La veu de la padrina es trenca dins la meva oïda abans que tu vinguis. Per sort, en sentir que era ella, m’has tret dels dits l’auricular, que sostenia amb esforç.

Es va posar malalta i no era, amb l’oncle, a l’enterrament. M’ha dit que vol que passem Nadal a Barcelona. Nadal. Ara aquest mot m’és una esfera de terra humida que em calgués buidar de cucs. El Ramon ve a dinar a l’hora i tu el tens a punt, tot és excepció a casa nostra. Diu que ha trobat feina i el mires fixament esperant que continuï. Explica que el carnet de primera que es va treure durant el servei militar li obre portes i ha notat que quan ha dit que sap de mecànica el senyor Ricard, un dels dos taxistes del poble, ha decidit dar-li el lloc.

—Però, què? Per fer el taxi?

El Ramon alça la cara amb valentia i no respon. Un silenci que ens diu sí a totes dues.

—Que em vols fer parar «lela»? —saltes.

Para-l·lela, penso, i no em ve ni un badall de rialla. Para-l·lela, penso sense somriure.

—És l’únic que m’agrada. Vull treballar conduint un cotxe —diu, mentrestant, el meu germà—, així és que no t’hi capfiquis.

Tu tornes a mussitar: què faria sense vosaltres, jo?, i plores sense vergonya damunt del plat. Mentre el Ramon s’empassa la verdura de pressa jo m’afegeixo a tu esforçant-me inútilment per no fer-me sentir, fins que m’alço per rentar-me la cara. Només desitjo dormir, però sé que em diries que totes les coses s’han de fer al seu temps, i torno a la taula, al cap i a la fi despertar també és una ferida.

Tindria temps per dir al pare com l’estimava. Tota la vida em vagaria fer-ho. I el novembre és fred, fa boira la meitat dels matins i les tardes són curtes. Davant dels ulls, la casa, el paisatge, són impostors o traïdors. He trencat els apunts que vaig pujar d’esma, desenes de números i signes ordenats dins les quadrícules, poques paraules, després de la telefonada del Ramon a la Veva. Faig el que em manes i quan puc, de seguida, a la perruqueria a veure la Regina. Em pregunto: i ara què. Desitjo, tinc por, que siguis tu qui em digui què em cal fer. Però tu no amolles com he de viure, prou feina hi ha: «fes això, fes allò, s’hauria de…». Anar al taller del cosí Felip, potser? Al cementiri? Mentre el paleta segellava el nínxol, el cosí sastre li va demanar qui faria el mateix per a ell i el xicot va girar un instant el cap. Sense badar boca va continuar treballant. He somrigut. Aquell moment, tots drets esperant sota un sol quasi alegre, em sentia serena, tu ja havies marxat a casa a fer el dinar per a la família. Potser em recordaràs que el cosí Felip és cosa nostra i ens vol bé.

Sento paraules com boira, citroën, gelada; entenc que la Regina explica l’accident del meu pare a una senyora que era fora del poble quan va passar. Escolto el resum de la meva amiga com si sentís els fets per primera vegada. Hi ha alguna cosa nova en la seva explicació, però no puc aclarir què és. Quan callen m’adono que fa estona que les observo al mirall i que elles, d’esquitllentes, fan el mateix. La Regina li fixa cada bigudí amb dues pinces i quan la senyora es troba repapada, el cap embolicat amb una reixeta de fil sedós, sota l’aire calent, els ulls apuntant a les fotos virolades d’una revista, la Regina em pregunta què penso fer. M’aconsella que parli amb alguna monja, a ella li va anar bé quan allò del Quico, mentre jo només desitjo ser aspirada pel caputxó d’assecar adormit damunt del meu cap.

Quan veig que us abraceu amb la padrina, negre sobre negre, bramant amb la boca oberta, quina més en pot, me’n vaig al lavabo i, quan sento que l’has portat cap a la cuina, dic des de la porta del rebedor que ja torno. No sé com, he fet cap al jardí del meu antic col·legi. Em giro cap al reixat i veig la germana hortolana. Em fa senyal i treu de sota la toga una clau immensa. Em fa passar. Els caquis alegren la tarda d’hivern amb la vivesa dels seus colors, m’hi fixo mentre la germana m’exposa, perquè sap, i em pregunta si reso però no puc respondre. En veure que miro cap amunt, em diu: són verds; en acabat em parla de Crist, de devoció i sacrificis, mentre m’encaro a la terra i després un altre cop, a les branques sense a penes fulles, al costat dels fruits carbassa. La monja em diu si vull anar a la capella a resar pel meu pare i una onada sobtada m’impedeix respondre; després d’una pausa em diu que puc quedar-me a l’hort una estona, quan me’n vagi només cal que ajusti la reixa, ella passarà a girar la clau. La veig desaparèixer al cap de les escales i m’assec sota el sol d’hivern fins que el pensament em queda escombrat de paraules, com si algú hi hagués deixat un pòster de mar o una carena immensa. Arribo a casa confortada per aquesta calma immòbil i només entrar, per la cara de la padrina, m’adono que s’ha fet tard. Abans que em sobtis amb un raig de foc poso per escut la visita que he fet a les monges del col·legi, «no és escola, tretzepets», que he enraonat amb la germana hortolana i m’ha convidat a resar i a quedar-me una estona.

—M’ha donat molts records per a tu.

—I què en faré dels seus records?, fotre-me’ls al cul? On s’és vist anar a xerrar a gent d’iglésia que han fet més mal que els dimonis!

—Dona, la criatura…

—Vós no us hi poseu, que aquesta no és cap criatura, va a la Universitat i li sembla que ja és al cap del carrer encara que no es guanyi la sal de bullir l’olla!

—Però, Teresa…

—Si no calleu us foto de batzac a la paret.

—No parlis així a la padrina, sents? Ja no hi vaig a la Universitat! Em posaré a treballar i guanyaré diners.

—Tuu?

Et surt un esgarip escapçat, els ulls et lluen. Tens ganes de brega i jo també. Una allau de retrets és a punt d’inundar la cuina i tot el pis vessant de la meva boca com si es tractés d’una comporta botent d’aigua. La padrina m’agafa pel canell, el tacte de la mà esmolada d’escurar, de munyir, de fer mandongo, de-de, em fa de fre instantani, m’estira i em porta al terrat, però allí em desfaig d’ella amb una estrebada i baixo les escales sabent al mateix instant que no sé on vaig, sabent que faig un pas en fals. Des de l’entrada constato que s’ha fet de nit, que fa molt fred i retorno amunt, només un pany d’escales, empenyo la porta de la Rosalia, com sempre crido el seu nom des de la llinda i quan acudeix a pas d’ànec, li dic que necessito dormir, que he marxat de casa perquè tu i jo no ens entenem, que no ho puc resistir més. Quan entro a la cuina càlida, l’Anton, que és assegut amb els braços a la taula, em mira amb el color esvaït, en silenci, com si s’hagués espantat. La Rosalia em fa seure i em posa un plat al davant, després, forquilla i ganivet a banda i banda. Deu ser molt aviat, però ells ja sopen, al costat de l’estufa de serradures que tenen entre el safareig i la taula, davant la cuina econòmica, on acudim cada Pasqua a fer la mona.

—Ara la teua mare és com si fos una altra persona. Si et quedes a casa nostra, la faràs patir.

Tothom et disculpa. Tu ets l’òrfena, tu ets la viuda, tu, la que pateix. Qui m’ha aculat al diploma únic de filla?

M’aconsellen que digui que he anat a comprar ous a casa seva, que pugi. Demano per telefonar i marco el número de la Regina. La seva mare em diu que encara no ha arribat; així doncs, no hi ha més sortida. Dic bona nit i l’Anton m’allarga uns sobres. «Ens vam escriure amb el teu pare durant la guerra; de joves havíem estat amics». Tinc tota la vida per llegir aquests papers, ara. Pujo les escales decidida a marxar amb el tres quarts i quatre coses si m’empaites. Sou a la sala de l’estufa amb la padrina, cosint. Deixo la dotzena a la cuina i dic que no em trobo bé i me’n vaig a dormir. Quan m’acabo de posar al llit, entres i t’acostes. Quan veus que ploro, m’abraces, plorem juntes. Em dius que ha trucat la senyora Montserrat des de Barcelona i que ho tornarà a fer perquè vol parlar amb mi. Em manes alçar-me i passar a la cuina, ni que sigui a peu dret, he de sopar una mica.

He somniat que t’acostaves al camió, la caixa plena d’homes joves, vestida de negre, estiraves els braços cap al pare i un soldat et deia que no et preocupessis, que els diners no li farien falta. M’he despertat. Del llit estant sento la veu de la padrina, no pas el que diu. Ella és viuda amb tu com tu vas ser-ho amb ella, però no heu fet les paus. Tot el que ella et dóna i et donarà li sembla poc, sempre es troba en deute davant la teva mirada.

Sona el telèfon i, pensant en la Lia o la Montse, en el Lau, m’alço precipitadament i arribo al menjador, dius: ara s’hi posa, i em reülles els peus descalços. La veu de la senyora Montserrat m’acaricia i desgela el nou iceberg que ocupa el meu dintre aquest matí i que acabo de notar. Quan véns amb les sabatilles, en veure que no responc, em prens l’auricular i sento que li dius que ja enraonarem una altra hora.

Tota la vida pensant el pare això, el pare allò; comentant el meu pare ha dit, el meu pare ha fet. Ara el nom que li van posar encapçala les seves paraules, els seus fets. El Ventura va dir, sempre deia. El Ventura va fer, feia. No sabia d’ell tantes coses. No calia, era el meu pare. El tindria tota la vida a la vora perquè em digués, perquè fes i jo, per veure’l. Tothom està d’acord que es considerava afortunat. Al lavabo faig els exercicis que ell m’havia ensenyat: no me’n recordo bé i quan em miro al mirall em veig cara d’espantada, en canvi, els cabells se’m continuen esvalotant. «Tofall; calla, tofall; sembles un tofall».

El Ramon fa el taxi i tu li tens l’esmorzar a punt i la camisa planxada com feies amb el pare. Les vostres converses giren al voltant dels diners. És urgent que jo busqui alguna cosa, però ha de ser al teu costat. Amb la padrina parleu i torneu a parlar del teu poble, de les sospites sobre els delators del padrí executat. Del mal rebut.

Trobo que el convent és un lloc bo per pensar, per aconseguir silenci. Potser la Regina sap alguna feina. Vaig a veure-la a primera hora del matí, just acaba d’alçar la porta de canaleta, la mestressa encara no ha arribat i no hi ha cap clienta.

—Fins les vores de Nadal, poca feina!

—Saps on podria trobar-ne, jo?

—Però, què saps fer? —es para a mirar-me com volent desxifrar en les meves pigues el misteri.

—Podria portar comptes com el pare o, potser, despatxar; cosir no m’agrada, però convé que en torbi perquè a casa…

—Però, no tens la matrícula pagada per tot l’any?

Em sorprèn que sàpiga tant la meva amiga, mai no li he parlat de matrícules ni de res de la Universitat.

—Sí, però cal que faci costat a la mare.

—T’he de dir una cosa.

La Regina ha avançat cap a jo amb l’escombra amb què netejava el terra. La miro interrogant i continua.

—Surto amb algú.

—Ah! Me n’alegro molt, Regina, de veritat…

Em talla i s’allunya tornant a escombrar.

—No sé si te n’alegraràs tant quan sàpigues qui és.

Tinc la seguretat d’endevinar-ho. M’assec.

—El Ramon i jo sortim. El teu germà, m’entens?

Li dic que estic molt contenta i ella, que, en certa manera, m’ho deuen a mi.

—Però, de moment, entens…?, no ho diguis.

Em quedo mig instant sense saber què fer.

—Ens estimem, m’entens?

Ha entrat la primera clienta i la Regina li ha posat un pentinador blanc damunt les espatlles i l’ha fet seure al rentador. Jo li dic adéu somrient, a la mestressa no li agrada que hi hagi estaquirots quan hi ha feina i deu ser a punt d’arribar.

Els carrers del poble resulten solitaris en aquesta hora. Les botigues han anat obrint però són buides de clientela. Em sento en fals caminant sense pressa. Penso en el trànsit del carrer Porvenir i enyoro la Montse, la Glòria, la Lia, la Pilar, la Veva, l’institut. De la Universitat, només enyoro el Lau. He anat rebent cartes de totes les amigues; del Lau, res. Tants nois al meu voltant i jo m’he fixat en un que està massa embolicat. Em fa l’efecte que ara ja no importa, m’he de quedar: tu em necessites. De sobte sóc davant de l’edifici on hi ha el taller del cosí Felip. Giro cua i torno a casa.

El telèfon i el carter són les dues obsessions que m’emparen. Quan ja he aconseguit enraonar amb la senyora Montserrat, sentir la franquesa amb què em consola i m’empeny perquè la vagi a veure, que m’ha de parlar de moltes coses, del telèfon surt una oferta de treball. Una monja que fa les classes de matemàtiques a primer i segon de batxiller s’ha posat malalta. I han pensat en mi. Em quedo muda i em proposen de passar pel col·legi l’endemà a tres quarts de deu. Jo t’ho comento i els teus ulls m’interroguen però no dius res.

La superiora em rep i em dóna el condol. De seguida em proposa la feina i li dic que m’ho hauria de mirar, excusa prèvia per dir que no. Imaginar-me ocupant la petita tarima de l’aula em regira l’estómac. Llavors, ella treu tots dos llibres de text i em diu que per a una universitària el nivell ha de resultar bàsic. I veig que és fàcil, sí, però… Aboca el nombre de pessetes setmanals que em donaran i en veure’m indecisa comenta que ella pensava que ara que el pare no hi era, tindria interès a ajudar a l’economia domèstica. Així ho ha dit, en comptes d’esmentar-te a tu com jo esperava.

—Vingui.

Em tracta de vostè i segueixo el seu hàbit negre que frega cada graó de les petites escales que menen a les aules de batxiller i deixa entreveure unes sabates molt planes de pell gastada, negra.

—Provi-ho i després en parlem.

Obre la porta i em trobo davant d’una quinzena de cares d’uns dotze anys cada una. En veure la superiora s’alcen i escolten com em presenta fent una gran lloança, sóc l’exalumna que va aconseguir notes extraordinàries i que ha arribat a la Universitat. Veig una gran curiositat en aquests ullets de cadells, de pollines com diuen al teu poble, i potser una alegria per no trobar-se al davant d’un altre hàbit negre. Noto la suor en forma de gotes que em regalimen per l’esquena, sota la samarreta gruixuda, per sota del jersei de llana de coll alt negre que em va fer la padrina i que et va fer enfadar «negre, una xicota jove, on s’és vist!». Per sota del tres quarts canyella, que em trec just quan la monja ha marxat, després d’acalorar-me encara amb la mirada reptadora que m’ha llençat abans de passar la porta. Jo pensava que avui només venia a parlar, que tindria encara tota la vida per decidir què faig.

Obro el llibre i pregunto on es van quedar. De sobte un sortidor de veus es dispara i quedo esquitxada. Llavors m’acosto a una nena morena de la primera fila que, quan totes enraonaven, ha callat.

—Com et dius?

—Conxita, per servir-la —un esvolt de riures continguts es passeja per l’aula.

Em diu l’última lliçó de la professora-monja malalta i, a partir d’aquell instant, el temps s’embala fins que davant la pissarra la veu em queda anul·lada sota el so de la campana.

Ha trucat la Lia i no m’hi ha trobat. Em dius que és molt amable, he descobert que no sembla afectar-te que jo tingui una amiga d’una altra religió. Ara que la padrina ha tornat a Barcelona, veure’t vestida de negre em torna a sorprendre. Canvies el coll d’una camisa a prop de l’estufa, que a penes escalfa, m’adono que és del pare, però no et pregunto res. Com que et veig interessada en la Lia, ara que ja no estudiem juntes, t’explico una festa a casa seva. Dies fa que t’he parlat de la gran cuina, de la cambrera i de la cuinera, que la mare de la Lia no fa pas l’efecte de posar-se pas cap davantal. De l’institut, tan sols la Montse i jo vam ser convidades a la festa. No era el seu aniversari, ni es tractava tampoc de cap festa religiosa, però tots al voltant, menys nosaltres dues i el servei, eren de la comunitat jueva de la ciutat. Ni l’enorme capacitat de xalar de la Montse va fer que es trobés al centre, com sempre, sinó al marge, al meu costat. Tinc ganes d’impressionar-te i et dic que celebràvem el comiat de la Lia i de la seva cosina, cinc anys més gran. Se n’anaven a Israel. S’hi havia declarat una guerra, alces la cara de la camisa i em claves les nines esperant, potser et sona de les notícies o el pare t’ho va comentar. T’explico que elles s’havien apuntat voluntàries per al que calgués. «Quines fates!». La cosina, que llavors estudiava per metge, pensava que col·laboraria en un hospital. En canvi, la Lia volia lluitar, em va dir que quan seria a Israel li ensenyarien a disparar i, qui sap, potser a llençar granades. «Ai l’orquedat!», mous el cap de costat a costat, la cara ben seriosa.

Jo continuo amb voluntat de sorprendre’t. La Lia havia de deixar el curs i estava tan contenta. Els seus pares també es veien feliços, l’abraçaven —ara l’un, després, l’altra, somrient— i deien unes paraules en hebreu i tots aplaudien i nosaltres ens hi vam afegir. Continues movent el cap i tornes al repunt. La cuinera i la donzella repartien canapès i refrescos, elles eren les úniques que feien cara d’amoïnades, perquè la majoria de les persones enraonaven i reien entre música moderna i també, en hebreu. Per als nens petits com el germà de la Lia hi havia globus i gormandades. La Montse «noia-guia sempre a punt» els va fer alguns jocs i jo hi vaig col·laborar. La tinc present com una festa alegre, la Lia s’havia vestit amb uniforme militar, pantalons i camisa amb butxaques, d’un to entre marró i verd. La mare de la Lia, amb els seus tacons altíssims, encara que és baixeta i queda pronunciada per la pitrera, els cabells tan foscos, i les pintures de la cara, es veu molt jove. Encara que no sé quina edat té, et dic. La devia tenir que devia ser una criatura, la carallot!, respons. Mare i filla es miraven i es feien petons, molt juntes, i el pare s’hi va ajuntar per una foto, tots tres somrient, els braços per darrere subjectant les cintures. Quins fatos!, dius, mentre em recordo d’aquell moment en què ells reunits somriuen amb la Lia-soldat al mig. Un moment en què jo penso i desitjo ser entre tu i el pare, sentir un braç de cada un a la cintura i després sortir a lluitar contra els qui et van fer tan mal. Però tu tens un aguller de fil blanc entre dents i ja no et dic que també voldria ser la Lia perquè, tan morena, amb el rímel i el maquillatge, està molt guapa i tots els nois la miren. Semblava molt més gran. Estudia Medicina, et dic, responent a la teva pregunta. I com que calles em quedo recordant com ella ens va acompanyar a la porta fent broma i, al final, dient que li quedaven només quatre dies per marxar i dir adéu al professor de Física. I com, la Montse i jo, després de riure, ens trobem a dins de l’ascensor, sense música ni veus, cansades, i en un gest que sembla assajat, ens mirem totes dues al mirall.

T’acabo explicant que la Lia no va anar a la guerra perquè el conflicte va durar tan sols sis dies. Amb molta pena —«Ai la carallot!»— va tornar a l’institut, a les classes de Física i a la resta i va aprovar tot el curs, perquè és molt llesta.

—Medicina! —(en què pensaves quan t’ho he dit abans?).

Abordes la part final entornant el coll per la part de l’esquena de la camisa i penso que jo ara deixo la carrera, no pas per anar a cap guerra sinó per estar a vora teu. Tot i que, en aquest moment, me’n sento incapaç. Has hagut de parar de cosir i jo no sé què dir-te per consolar-te. Se m’ocorre fer-te saber que em trobo a gust al col·legi de les monges, que em tracten bé. T’has eixugat els ulls i em parles del teu pare, el padrí que no he conegut, i em dius la burla que us van fer en tornar d’evacuades. «Empraven» la padrina per al mandongo i a tu per ajudar a la cuina per quatre rals i us avergonyien amb indirectes sobre els rojos. Em desconcerto perquè em creia que m’anaves a parlar del pare. Quan estic a punt d’enraonar jo, hi afegeixes que sobretot passava a la casa grossa del teu poble, la del teu ballador, afirmes mentre em recordo del Conrad, alçant el cap que havies tornat a aplanar a la vora del coll de la camisa. Tenien dues monges i un capellà a la família, els de casa Melis.

—Per què vas a missa?

T’has quedat mirant-me i sóc jo qui acoto el cap a la capsa de cosir buscant qualsevol cosa.

—Que m’he de buscar un altre Déu a hores d’ara?

Em dius si em penso que les monges em donarien feina si no anessis a missa i si no sé que sense complir els preceptes seríem malvistos.

—No crec que les monges controlin qui va a missa i qui no; elles no hi van pas a la parròquia.

—I tu què saps, xafarot?

—Les monges m’han donat la feina perquè saben que amb les Matemàtiques, me’n surto, i perquè estudio Ciències a la Universitat.

Comences a riure, potser és perquè això d’estudiar ho he dit en present, i noto que estic a punt de faltar-te al respecte.

—Per què vas a la Universitat ja et penses que ni el rei t’és bon mosso, eh?

—I tu, si vas a missa, has de perdonar i no recordar-te sempre del mal que t’han fet. Anar-hi només per no ser malvistos i que es pensin que som tan religiosos, no em sembla bé.

—Sas que ets una carnús?

Espero que diguis Jesús i tot s’acabi aquí, però alhora sento que he anat massa lluny. De seguida m’adono que em fotries de batzac a la paret, però el que passa és que et poses a plorar, el pitjor càstig. De sobte, se sent la porta i penso que tinc sort. El Ramon saluda i va a rentar-se. La teva cara s’ha assecat i totes dues esperem. Ell comença a enraonar des del lavabo per dir que li va bé de trobar-nos juntes perquè ens vol dir que ha pensat a casar-se. Estic molt enamorat de la Regina, fa mentre s’acosta a nosaltres. I llavors veig unes gotes damunt el coll nou de la camisa. No goso moure’m de la cadira, però alço els ulls al meu germà i em diu: què li has fet?