3

La cosa nostra

Tu no saps que son vacances, però el Ramon i jo, arribat Sant Joan, ja no anem a l’escola. El nostre pis sota teulat és un forn, el terrat una paella. Bullen les teules a dalt i les rajoles sota els peus, la claror empaita tots els racons del nostre espai. Encara que els blats rossegen amb retard, a muntanya dies fa que fan feina. Ho tens ben present i, a més, el matí de mercat sempre trobes algú que et porta noves de la família, del poble. Del teu poble, dins la petita vall, la dimensió de l’univers, d’aquell que vas deixar per casar-te, d’on has extret la brasa de la memòria, encesa per sempre més.

Quan tu, jo, el Ramon i els paquets trobem lloc al cotxe de línia, tot just s’hi veu, però no fa calor. Quan m’has despertat encara era fosc i del somni me’n queda un niu d’imatges com cries de pardal i la boca amarga. Només de pensar en la bafarada del cotxe se’m regira la panxa. Em fas esmorzar, hores abans del moment acostumat, dius que si no, demanaré menjar durant el viatge i em fas beure llet, que alimenta. Sé que no hi valdrà res que digui que no tinc gana i que em marejaré si menjo per força i, sobretot, si bec la llet. Estàs per cinquanta coses, però sempre que penso a abocar la llet a l’aigüera veig damunt meu els teus ulls ferms, mitjans i d’un castany fosc. O la teva veu atura el meu braç dret, la mà que acosta el pot d’alumini al forat del desguàs. No, no ho faig, encara que no penso en altra cosa mentre se’m situa una mena de bola al centre del cos que ja comença a inflar-se. El Ramon, amb un instant, ha llençat el pa per la finestra que dóna al galliner i fa estona que ha buidat el seu pot a la pica. Ha rebut un reny ràpid perquè has entrat i tenia l’aigua donada damunt dels dits. Ho he mirat tot amb una atenció fonda, en acabat són els ulls del meu germà que em fiten burletes. No sé de què serveix mirar les coses, entendre, només que fa més alt el meu desig de créixer.

Quan estem col·locats, jo a la teva falda al seient de la finestra, encara no pagues bitllet per mi, i el Ramon remugant al del passadís, sé que em manaràs que dormi i jo faré com qui tanca els ulls. Però la claror de l’estiu va fent-se forta i pica amb pessigolles a les meves parpelles. I m’agrada veure el riu, les seves obagues verdes. Passa el cobrador i el personal que viatja, consumits per la son i les incomoditats, callant en majoria, com una sola persona, desperten a pleret al seu reclam i alcen veus. Sovint al cotxe et trobes algú del teu poble, o de prop. El que sol començar com una animada conversa et deixa els ulls brillants brillants sota les llargues pestanyes, i les celles pintades. Sempre has maleït la moda que et va dur a depilar-les. Acosto la mà a la teva galta i et miro fixament. Tu em passes la teva damunt dels ulls i l’hi deixes uns instants eterns. «Dorm».

El cotxe de línia ens deixa a la petita capital de comarca, continua per la carretera al costat del riu cap a la frontera amb França. El teu poble és dins la primera vall que s’obre a l’esquerra del camí ral. Quan hem reunit totes les bosses i senalles que duem ens fas quedar quiets per guardar-los i tu busques amb qui fer cotxada. Hem d’esperar molt i, ben sovint, decideixes fer els quatre quilòmetres a peu, per la pista que puja, a l’hora del bat del sol. Tu l’havies caminat tants cops de soltera, quan no duies sabates de mig tacó ni dues criatures ni cinquanta paquets. Mentre avanço darrere teu, amb la bossa que menys pesa arrossegant per terra, penso què vol dir exactament «de soltera», corro al teu darrere, malgrat que fa estona que estic creguda que no puc més. T’ho pregunto i em mires seriosa, m’adono que dels cabells et baixen unes gotetes, per un moment estic a punt de deixar córrer la resposta, però estem a sota l’ombra d’un freixe i deixes els pesos a terra. El Ramon fa estona que s’ha esfumat en un revolt de la pista davant nostre. No sé per què et quedes d’aquella manera com si estiguessis sola. Sort en tinc que miro endavant i veig la capelleta. Alço l’índex i dic la paraula amb tota la joia que produeixen les palmeres de l’oasi als caminants del desert. Em giro per veure la teva satisfacció i les gotes del front ara et van ulls avall. Em clavo a córrer amb la bossa cridant: Ramon, Ramon.

El poble queda enfonsat en relació amb el camí. Quan veig la primera casa ballo al voltant de la bossa com els indis de les pel·lícules fent tombs a la xera de tres troncs. Recupero les sensacions de l’estiu passat: les olors, el so del riu xic i belluguent, l’accent diferent de les paraules dels veïns, els pedrots i el fang sec per on avancem de baixada cap a la plaça. Tu enraones amb tothom des del carrer a la finestra o al balcó, des de baix a dalt d’un carro, sembla que un pregoner hagi avisat de la nostra arribada. Encara que la teva cara torna a estar conforme, serena i fins alegre, no t’espero, avanço determinada cap a casa la padrina. Quan ja sóc a tocar de les escales, surt l’oncle del portal gran, el que va a l’era i al corral. El veig polsós i prim, la closca calba i em llenço als seus braços, que m’emboliquen ja en el seu món. Tu li dius Tomàs. No em quedo a veure com us saludeu, enfilo les escales amb el desig de sorprendre la padrina.

Els graons són desiguals. Lloses de pissarra sense polir. Mentre els pujo recordo cada clot, el de la vinça blanca, els ressalts. Passo per davant de la finestra xica que dóna a l’estable, però no m’aturo. Quan sóc a dalt, la porta de fusta només és ajustada i la deixo enrere. La frescor de la casa m’assalta al primer pas que faig cap a dins. Sóc davant de l’armari del blat, del calàs. El blauet desigual s’espargeix per les parets. A la dreta, abans del graó, hi ha el mirall. Com si estigués robant no m’hi encaro, però d’esquitllentes, m’acompanya una ombra que porta posat el meu mateix vestit mentre avanço pel passadís que es fa fosc de seguida. Deixo a l’esquerra la porta prima, té el terç de dalt de vidre opac, que tanca el menjador, aquesta sala ombrívola quasi secreta. Abans del graó ample que em descavalca a la cuina, l’escala que comunica amb casa Obrador m’és una temptació que deixo de banda. No és l’hora de sucumbir-hi.

La llum entra per la finestra del racó, menuda, amb una olla de clavellines a l’ampit. Sembla que no hi ha ningú. Però camino cap a la cambra del foc segura de trobar-la. Sóc la Rita, sóc jo, la teva única néta, diu la meva veu sense so. Els capfoguers resisteixen inerts envoltats de l’estalzí fosc i fred. Sóc a punt de girar cua quan empenyo la porta escarransida que duu a l’aigüera. Trec el cap. Silenci. D’esma faig un pas i un altre. La padrina es gira i la cara menuda s’eixampla, la cantarella d’alegries s’eleva mentre me li tiro als braços i ella fa un sospir, quasi un crit. El seu cos em sembla més fràgil que el que he recordat al llarg de l’any. El seu vestit, més negre. Les mans se li veuen desgastades, amb els dits plans, també les ungles, aquestes eines de fer feina que no deixa descansar. Ella em separa i em mira amb l’ull dret. Somriu amb la boca de llavis estrets i la cara, fina i colrada, se li eixampla.

—Ja pots comptar i creure que, si t’arribo a veure pel carrer, no t’hauria conegut! Estàs feta una mossarda!

Em torno a abraçar a la seva cintura i en aquell precís instant, travessant el vidre de la finestrola de damunt de l’aigüera, la mirada se m’atura al llosat de la casa veïna, aquest rusc negre que es decanta cap a l’espai on s’escolen les escasses matèries de rebuig de la vida diària.

—I la teua mare? —diu, sempre vinculant-te a mi.

A l’hora de fer migdiada jo dic que no tinc son. Tu sentencies: et convé dormir una mica. Jo sé que vols endreçar-me una estona perquè no faci nosa. Em quedo mirant-vos fixament. La padrina calla com si fos lluny.

—Vols que abans anem al cap de casa?

Em disposo a acompanyar-te encara que sé que m’acabes de comprar. A partir de la planta dels dormitoris les escales són més xiques i estretes; en l’últim tram hem d’ajupir-nos. A dalt, el terra és de fusta i a les parets, els trossos de pissarra són sense arrebossar. Per una obertura arriba el so del riu.

—La casa dóna a un esbalç per aquesta banda.

Et demano per esbalç i, per resposta, m’alces fins que trec el cap pel forat i tot de brancam verd, la fressa intensa, m’ajuden a fer-me una idea del que vols dir. Quan torno a tocar de peus als taulons, veig que, de sobte, agafes una escampa de bedoll i te’n vas decidida al terradet cobert que dóna a la plaça. La llum impacta tan fortament a les parets, aquí arrebossades de blanc, que tanco els ulls i resto uns instants perduda com si volés en la immensitat del cel alhora que la calor em pren per assalt i domina el meu cos. Quan els obro et veig empenyent, amb l’extrem dels bedolls reunits en mànec, una esfera de la mida d’un puny. Tot passa molt de pressa. La bola, plena de caselles, bota a la baraneta de ferro i en surten unes abelles. Tu m’empentes cap a dins i en veure que ric, dius:

—Aparta’t!

Jo no puc parar encara les rialles, només frenar-les, mentre no deixes l’escampa mirant a la porta del terrat. Després la llences i em prens fort del braç, m’estires escales avall fins que arribem als dormitoris i tanques rere nostre la porta de l’escala, la fixes amb un petit ganxo rovellat que hi ha a l’extrem, a mitja alçada. Veig la suor que et rellisca pels polsos, la respiració sacsejada. Tota la diversió se m’ha fos coll avall.

M’expliques que, antigament, en comptes del terrat del cap de casa amb l’estenedor, hi havia un tou d’abelles que donava mel a la família per a tot l’any. Acabada la guerra es va deixar perdre, «com tantes coses», però cada estiu amb la calor, unes quantes tornen a refer el niu. La cara t’ha canviat i sé que no t’agradarà, però així i tot desensello la pregunta.

—No s’han de deixar estar?

Ara no me n’escapo. M’envies a dormir la migdiada. Quan veig el llit de ferro de la padrina, en la cambra excavada, blanca, em passa la pena. M’estiro a la meva banda i em fixo en la cortina verd botella ramejada que fa de porta i de finestra. A l’hivern hi deu tenir fred, penso. M’hi trobo bé i, de sobte, com si encara fos dins del vaivé del cotxe, m’adormo de seguida.

Quan em desperto salto del matalàs i el terra és molt avall, per uns instants no sé on sóc, les abelles del somni encara em segueixen, el pis és ombrívol i l’escala, fosca. Torno a tenir la boca amarga. Us trobo al replà, en cadires baixes, al costat del mirall. La porta està ajustada, entra un retall de sol i es veu una punta de la plaça. La padrina sargeix mitjons i tu em somrius, em dius que passi a la cuina a berenar.

—Però abans renta’t la cara, que encara hi tens son.

Com si fos un tel de boira, d’aquells que a l’hivern hi ha damunt del nostre poble. Quan et fixes que no sóc capaç de respondre rius obertament. Sé que et sents feliç de tenir-me, i al Ramon; som el fruit de la teva decisió d’abandonar el pubillatge. I ja ho dius: Qui en té se’n croca.

El pare ens vindrà a buscar al cap de quinze dies, i es quedarà amb nosaltres dissabte i diumenge, els de la Festa Major. És desperta la consciència de la meva felicitat a l’espera de tants moments agradables. I corro a l’aigüera, així no he de tornar a pujar i baixar escales, sense fixar-me que ho faig pel passadís fosc i llarg, però ja sóc a l’extrem a punt de saltar el graó i deixar les escales de casa Obrador aparcades a l’esquerra. Quan refaig el camí, sento que parles d’arracades a la padrina i em recordo que el maig que ve he de fer la primera comunió. Per mi és un enigma però sé que es tracta per a tu d’un fet important. Em dius que aniràs a fer un cop de mà als homes, al prat, i jo vull venir amb tu. No hi fa res que afegeixis que, si em quedo, la padrina deixarà que l’ajudi a apariar el sopar. Ella calla i jo miro el seu rostre fi, escolrit, com ella diu, em fa vergonya, però vull sortir, veure què fan el Ramon i l’oncle.

—Ets una moqueli!

Moqueli. Que hagis triat aquesta paraula, on reny i tendresa es barregen a parts iguals, vol dir que et ve de gust que vingui amb tu.

No sé quant tardaré a adonar-me que, al teu poble, sóc diferent de les nenes de la meva edat, potser sempre ho he sabut i no hi he pensat fins al moment precís. Però la teva voluntat de fer-me més fina i senyoreta hi ha estat sempre, enfrontada a la meva de ser al més igual possible a les altres. El vestidet millor és per a la Festa Major del teu poble. Les sabates de xarol s’estrenen en els carrers sense asfaltar. Els cabells s’igualen a casa la pentinadora just abans de comprar el bitllet del cotxe de línia. No sé qui em regala els primers pantalons curts, amb pitet. Són verds i tenen butxaques. Me’ls acostumes a posar amb un jerseiet blanc de perlé, màniga curta, encara que sense res a sota són una delícia. Jo no t’he vist mai amb pantalons i has segat, dallat i carregat el carro. Has anat a regar i a regirar l’herba, la forca apuntada al feix que sovint amaga el son de la serp. A la padrina li’n va aparèixer una penjant de la branca d’un freixe damunt del rec on s’havia ajupit a beure. Branca brèvola, tu dius «breula». I així es va burxar un ull, que va voler curar amb herbes i pegats, de l’opinió de l’un al remei de l’altre. Per acabar que, en la conca esquerra, la llum hi rebota, es va fer opaca.

Quan m’he llevat, la padrina ja no era al llit. He baixat amb la camisa de dormir, la porta del carrer era tancada i l’espai davant del mirall era a l’ombra, hi he passat i de cua d’ull he vist uns peus descalços, els meus. He parat. Després, amb una corredissa, he salvat el corredor fosc, la porta del menjador, tancada fins al graó gran.

De la finestra de la cuina entra una claror intensa, no se sent res. A la llarga taula hi ha un plat tapat per un altre posat a l’inrevés. L’alço i veig una llesca gruixuda de pa amb tomata i una magra de pernil. La tapo corrents. Quan m’amorro al raig de l’aigüera, sento passos i em dono un cop amb l’aixeta de coure. Torno cap a la taula i entra la padrina carregada amb un feix de branques de freixe.

A mig matí, quan arribes de portar les deu hores amb la senalla «botent d’eines per escurar», una veu crida Tresaa! a l’entrada i tens una gran alegria perquè és la Pepa que et ve a veure, una amiga teva de quan eres petita. Gràcies a ella em salvo d’una ramblada. Els teus ulls ja s’han girat al tros de pa que he deixat al plat i als peus descalços que jo gronsejo sota la taula. Tan sols em manes, molt de veres, que em vagi a vestir «com cal» i que em renti la cara «ben neta» i que al punt torni a la cuina amb la pinta. Salto el graó i corro pel passadís. Davant de la porta, ara hi ha un triangle blanc a terra, la Pepa deu haver-la deixat oberta. Em veig un instant al mirall, després miro un tros de la plaça i pujo amunt al dormitori i no trobo el vestit. Només les sandàlies.

Quan torno a la cuina, el foc de la llar és encès i la Pepa i tu feu escoltets, una mena de rum-rum, somrients. No arribo a sentir què dieu.

—Rita, vine aquí!

Que estrany, no em renyes i vaig encara amb la camisa de dormir. Això sí, duc els peus dins les sandàlies ben cordades.

Em fas seure al banc del foc i la Pepa em mira el cap molt de prop. Ara dirà que tinc uns cabells tan bonics i tu afegiràs complaguda: i domables. Res de tot això no passa. Diu la Pepa: No voldràs cap fer la comunió sense arracades! Jo et miro i em somrius com si estiguessin a punt de penjar-me la medalla d’aplicació a l’escola. I m’agafes fort mentre la Pepa acosta una agulla al meu coll. Perdo el foc de vista i, si el pogués veure, perdria el món sencer. Quan revinc sento la veu de la padrina. «On s’és vist!».

Em deixes anar sola a casa Obrador. A la dreta del graó gran empenyo la porta desajustada i enfilo les escales dretes, desiguals, notant el dolor punxant a banda i banda. A l’esquerra hi ha el paller, però avui la porta dins dels meus ulls fa onades. Em dirigeixo a la calaixera dels recordatoris. Al damunt hi ha una tela de llana fina color vi, amb ramells de blanc sedós cosits amb punt de cadeneta; al seu centre, un gerro ple de crisantems secs. Generacions de morts han trobat un lloc per als seus noms i per a les xifres dels anys que van viure. Miro el de Roseta Gasia i el diminutiu em porta una cara jove, Gertrudis Semino ha de ser molt vella per força; Francisco Farré devia ser un pare molt més gran que el meu i de Lluís Badia n’imagino la cara idèntica del veí de la padrina. Esteve Mora és petit com jo! Quan la vista se m’ha asserenat del tot, em fixo que l’ambient té una quietud polsosa i pesant mentre les cares que els noms em suggereixen es passegen sense cos pel meu pensament. M’encanto en les paraules: els seus fills estimats, família tota, etern repòs de la seva ànima. De cop les orelles em desperten del miratge de normalitat i no m’aturo davant el llit que hi ha a la cambra del costat, veig que està fet i un instant em pregunto qui hi dorm. Resolc abordar el que era el meu objectiu, l’enorme gàbia de conills, on entro sense acotar el cap. S’escapen en desbandada i he d’esperar estona ajupida abans no puc passar la mà per la pell tan suau. No he recordat pessigar un feix d’aufals que me’ls hauria aproximat abans.

—Hi ha catxapons.

No t’he sentit arribar. I encara que trobo bonic el nom dels conills xics, catxapons, que havia oblidat, surto de la gàbia sense respondre i no deixo que m’agafis, baixo les escales de la que fou una altra casa que, no sé quant temps fa, el teu pare que era paleta va reunir a la que teníeu i que devia resultar xica per als pares de la padrina i vosaltres cinc. Em segueixes i jo m’escapo corrent. Tu proves de fer-me pessigolles per darrere. Ensopego, m’abraces i ara sí que ploro. Les orelles em fan mal i la trampa que m’has posat per foradar-les, encara més.

Ha arribat el dia. M’has deixat un vestit rosa pàl·lid i un cancan perquè em vesteixi. En comptes de les cues, em pentines amb els cabells deixats anar i una cinta feta amb roba del vestit; se sosté amb una goma curta que queda al clatell, no es veu. Però em balla i «a jo no m’agrada» que et dic. «No m’agrada-no m’agrada» respons i te’n vas. M’entretinc mirant per la finestra del pis que dóna a un passadís al costat del paller. Quan tornes ho fas amb una agulla enfilada amb fil de cotó blanc. Jo arranco a córrer escales avall i només tinc temps de sentir:

—Cony de borda!

Si surto a la plaça sóc pell i si vaig cap a la cuina de seguida em tindràs. Obro la porta amb mig cos de vidre del menjador, és completament a les fosques, i m’amago darrere la taula. Sento l’aire que mous passant. Sé que m’estovaràs, però ara ja no puc tornar enrere. La Festa Major. M’ho havia de passar tan bé. A més, el pare ha tingut feina i no ha arribat encara.

Com obra d’un miracle sento la seva veu a l’entrada i surto sense precaució a tirar-me als seus braços. Quan ets davant seu la teva cara, fa un moment enfadada, somriu. Jo no deixo la seva mà dreta i m’amago amb el seu cos. Tu li prens la cartera de l’altra mà. «Aquesta filla teva que no fa bondat!». Llavors sí que salto.

—Qui ho diu que no he fet bondat? Mira, mira!

Li ensenyo les orelles; de cada una en penja una anella de fil entre crostes. Ell em fa acostar a la finestra de la cuina. Abans de mirar-me bé, saluda gentilment a la padrina que li respon humil, com si no en fos digna. Jo sento que estimo molt aquesta dona delicada i silenciosa, i al pare. Però a tu, a tu i al Ramon, no n’estic gens segura.

—Porta esperit de vi!

Ho fas remugant fluix que embrutarem el vestit. Tots estem pendents del que fa el pare amb la meva orella. Es treu la navalla de la butxaca i la neteja amb el líquid que pica, però no dic ni piu. S’acosta i faig un passet enrere, però em mira i diu: no tinguis por. Em fa seure al banc i sembla que tothom respira. Jo sóc entre les seves mans i sé que tot anirà bé. Em neteja el tou de l’orella. «Cou?». Em faig la valenta perquè tu ho sàpigues. «No». Amb la navalla talla l’anella de fil i després torna a netejar bé amb cotó fluix i esperit. Sento la teva veu.

—I així per la comunió, què?, sense arracades?

El pare no respon. Tu te’n vas amb molt aire i la padrina torna al guisat que omple d’olor l’ambient. Ens quedem el pare i jo tots sols. Ell acaba de tallar l’altra petita anella de fil.

—M’ho van fer amb la Pepa, amb una agulla de cosir —li dic, ara sí, amb els ulls anegats.

Em mira i treu el seu gran mocador. M’eixuga els ulls.

—Ja està. Ara vés i creu a la teva mare.

Enfilo el passadís compungida, no entenc res, com pot ser això? Em poso la cinta més enrere, quasi a la closca. Allà s’aguanta bé. Em col·loco davant del mirall i em fa l’efecte d’un ocell platejat que m’anés a saltar damunt. No recordava que anava tan mudada.

Quan entrem a l’església enfilo cap al primer banc, és buit. Tu m’estires la faldilla i em signes un dels de darrere a la banda esquerra. Quan tots quatre ens situem et pregunto per a qui és el de davant. Em respons:

—Per aquells que són tot de Déu llevat de l’ànima.

No t’entenc, et dic que no ho entenc. Calla, saltes geniüda, al moment que una dona baixeta i prima de pell blanquíssima i un home fosc, alt i corpulent, amb cabells de color palla, s’hi col·loquen. Al mateix moment que ells s’agenollen, per la banda esquerra de l’altar, avancen dos escolans i, darrere seu, el capellà, amb vestidures brodades, i tothom s’alça. El pare em diu a l’orella:

—Són els de casa Melis.

Estàs molt elegant, però no m’agrada el color de la roba, que fa contrastos, una mena de roses setinades en un fons mat, tot negre. T’has pintat les celles i els ulls castanys et brillen; els cabells en ondes destaquen i portes un collaret de fantasia i un rellotge de polsera petit i l’anell d’or. Miro el Ramon que duu el vestit de comunió. Li va un xic estret. Somric i ell em treu la llengua.

He passat la resta del matí amb una amiga que vaig fer l’any passat, la Montse. És més gran que jo, però també li agrada saltar a la tarima dels músics i m’ha convidat al seu corral a veure un corderet acabat de néixer. Hi havia el seu germà Conrad, que és molt diferent del Ramon. La padrina, que és la senyora menuda del primer banc, m’ha dit si era filla teva i que anava molt mudada. M’ho he passat molt bé, però m’he embrutat una sabata i una pudor m’ha seguit de prop tota l’estona. Després hem anat al seu hort i hem menjat prinyons, eren verds. Al final ens hem quedat a la plaça. Hi havia el Ramon amb tres nens més i feien de les seves. Ha fet veure que no em coneixia. Els joves acabaven de netejar la plaça amb llargues escombres de bedoll, d’aquelles de bruixa, la padrina i tu en dieu escampes, i llavors ha travessat una dona que seguia quatre vaques i han tornat a embrutar per on ha de passar la processó de la tarda i on es farà el ball. Un dels joves ha dit unes paraules i els altres han rigut. La dona és veïna de la padrina, jo la conec, li diuen Doraida, i ens hem fet un panxó de riure perquè ella li ha plantat cara i se les han tingut. La Doraida parla amb una veu que sembla que surti de molt endins, és fosca com ella i desafina.

Quan m’ho he passat millor ha estat abans de dinar. Tothom estava molt content i tenien molta gana menys jo. Ha arribat la tieta, la teva germana segona, tu ets la gran, i m’ha fet una abraçada molt carinyosa, em diu Riteta, i s’assembla a tu, però és molt diferent. No s’enfada mai. El seu marit és molt alt i sempre diu paraules d’una manera que no entenc. El pare era entre els homes i tots l’escoltaven. M’ha somrigut a distància. Tu m’has dit que m’anés a posar una bata per dinar i no m’has vist la sabata bruta. El Ramon m’ha etzibat:

—Ja veuràs quan la mare sàpiga que et passeges amb la canalla de Melis!

S’havia tret el vestit de Festa Major i jo m’he posat les sandàlies de cada dia i una bata. En comptes de trobar-ho malament, quan m’has vist, has dit ben fet i jo he saltat a rentar-me les mans, no m’ho he fet dir dos camins, com diu la padrina. El passadís no era fosc. La porta del menjador oberta, amb el llum encès, perquè la finestra dóna entre parets, també a la porta del paller, i hi entra poca claror. S’hi estava molt fresc i he vist una ràdio damunt del bufet i unes tasses que sembla que no han servit mai. Hi ha hagut un moment que tots hem callat perquè menjàvem. He comptat: érem vuit. En acabat de la sopa, els homes han començat a passar-se el porró. Han fet broma a les dones. I tu has fet riure molt a tothom bevent amb traça i dient no sé què. M’agrades molt així.

La padrina m’ha deixat ajudar-la. A part de la taula i del bufet i la ràdio, el menjador té un banc amb una funda de roba florejada i coixins. Quan menjàvem el pollastre han entrat les noies amb mantellina blanca i una safata amb la verge. Els homes han posat mà a la cartera i han deixat uns diners mentre feien broma a l’oncle perquè tots diuen que s’ha de casar i elles són fadrines. Quan se n’han anat i ja s’havia començat a encendre caliquenyos i faries i a servir xampany han comentat coses de les noies, de les seves famílies. Tu has dit una cosa que jo no he sentit i de sobte tothom ha callat, menys el Ramon que ha dit una cosa graciosa i el pare l’ha castigat. Jo no ho he entès. M’he acostat al meu germà i m’ha donat una puntada a la cama i m’he posat a plorar. El pare s’ha alçat d’una revolada i llavors tu has estirat el braç i l’has agafat i li has dit:

—No, no, deixa’ls estar!

He vist que tenies les galtes molles i he sortit del menjador. La Festa Major! He anat a la cuina i la padrina posava sucre damunt una plata de crema i hi acostava una peça de ferro i feia fum. M’ha deixat portar els platets, però m’ha fet por tornar al menjador. M’ha dit que en portés un plat al Ramon que era a casa Obrador i allí he anat. Estava estirat al llit i es feia l’adormit perquè, en acabat de deixar el plat a la tauleta de nit i la cullera al costat, l’he mirat de prop i m’ha tret la llengua. He marxat corrents. Hi ha hores que casa Obrador em fa por i s’havia posat núvol, quasi no s’hi veia per les escales, que són dretes i de graons estrets. M’he acostat al menjador i he sentit la teva veu i una exclamació alegre de l’oncle solter i he anat a menjar el meu platet de crema i després m’he estirat al banc dels coixins sentint com enraonàveu i quan la tieta m’ha despertat m’ha arribat la música de la plaça i tenia la boca amarga.

—No sé ballar, jo! —dic a la Montse, i m’agafa per la cintura i amb l’altra mà em posa el braç alt i m’arrossega fins que la segueixo. Diu que el seu germà Conrad me’n pot ensenyar. És amb els que no ballen i ens mira. Mentre giravolto en braços de la meva amiga em distrec veient les parelles seguir la música amb gestos còmics i cares serioses. Ella, de tant en tant, em clava una estrebada i llavors me la miro i m’ha fet tombar cap a l’altra banda. M’acompanya l’olor que la tieta m’ha posat quan em pentinava. Ha dit, si jo tingués una nena com tu!, i m’ha fet un petó al front. Jo vull que siguis com la teva germana i que no destarotis a tothom, sobretot al pare, que sempre parla suau fins que tu t’enfades i ell castiga el Ramon i jo sé que el meu germà n’està fart i se n’anirà ben lluny. Un dia no fa gaire m’ho va dir i va ser com si m’obrissin un forat entre la panxa i el coll.

De sobte la gent va a cambra a menjar coca i beure vi, s’han de baixar dues escales i, a dins, tot és fosc i humit, però tothom hi riu més fort que enlloc. Llavors et veig amb el pare. Per sort portes un vestit més senzill, faldilla estreta i cos separat amb gris clar. A mi m’agrada la roba amb flors de molts colors. M’envies un petó des de la boca amb la mà i el pare només somriu. La Montse ha trobat un nen per ballar i jo estic cansada i m’arribo a casa. Hi ha la meva padrina com un punt negre al capdamunt de les escales, a la cadireta de cosir. Pujo saltironant.

—Que no has cap trobat ballador?

No sé si l’entenc, no sé què respondre, i m’acosto i me li poso a la falda, de cara a la plaça, i ella passa els braços per la meva cintura i abaixo el cap per veure les mans tan primes que semblen esmolades amb pedra foguera i els dits amb les ungles transparents. Li dic:

—Padrina, no us pinteu vós?

M’agafa més fort i per un moment sento el seu front repenjat a la meva esquena i com diu: Rita, té sort la teua mare. La meva mare és la seva filla gran i estic a punt de preguntar-li per què té sort, però ja ha tornat a alçar el cap i, com jo, deu mirar com les parelles ballen aixecant pols i, de sobte, els músics que paren de tocar i diuen unes paraules en castellà i hi tornen.

Quan, després de sopar, tu em fas un petó i em dius que aneu a sarau jo m’apresso a respondre que també vull venir. Encara no ets prou gran, diu el pare. Has de fer la primera comunió i créixer fins que siguis una noia, afegeixes tu. El Ramon em treu la llengua i és per això que m’alço de taula morruda i dignament m’encamino corredor enllà cap al pis. Sento la teva veu que em recorda que es diu bona nit i es fa un petó a tothom. Torno, em beso dos dits de la mà dreta i els alço a la colla. El pare riu; quan he tornat a girar cua, la teva veu encara m’encalça.

—Cony de borda!

Em poso la camisa de dormir i trobo a faltar els llibres de contes que tinc a casa meva. Decididament, la Festa Major no és el que esperava. Sort que al cap de dos dies marxem. Però trobaré a faltar les vaques i els corders, els catxapons. De gallines, n’hi ha a l’hort de la Rosalia i a la nostra gàbia. Una escalfor de llum m’empaita en recordar-me d’ella. I en el seu marit, fins i tot en els Joans i la família del guàrdia civil. De sobte em desperto i veig la padrina que es treu la roba negra i es posa una camisa blanca amb un adorn de cadeneta al pit. Es desfà el recollit i una cascada de cabells lleugerament ondulats baixa i envolta el seu cap. S’ha transformat en una persona molt més jove, li veig una cara fineta emmarcada. Allargo la mà cap a ella. «Pobreta, t’he despertat!». «No», menteixo. Alça el llençol per damunt del cobrellit, s’estira al meu costat i m’abraço al seu cos.

Mentre em torno a adormir em pregunto pel seu home, pel padrí.

Al matí m’he llevat molt tard. Ho he sabut perquè, quan he baixat, entrava una gran braçada de llum per la porta gran i només estava un tros oberta. He passat per davant del mirall i no m’he girat gens, però igualment he vist una lluor com si em fes una llepada a l’esquena. Tu ets a la cuina amb una pila de plats nets a punt de ser endreçats. No m’has dit res fins que t’he fet un petó i t’he dit bon dia. Llavors he sentit el raig de l’aigüera i he vist la padrina escurant. Amb la trossa al mig del clatell i els vestits negres. M’he encantat mirant-la, pensant que ja abans, quan sentia que la cridaven Teresina, em semblava que no la coneixia bé. Ara li sé el secret: es disfressa amb vestits negres per aparentar més gran. Però, per què? Quan s’adona que sóc a tocar, abaixa la cara i em somriu. Li faig un petó. Responc sí a la pregunta de dormir bé, no entenc que es pugui dormir d’una altra manera. Demano pel meu pare, pel Ramon, pels oncles. La tieta ja ha tornat al seu poble amb el marit. El pare ha anat a pescar amb l’oncle i el Ramon encara dorm. Ell va anar a sarau. La bombolla de sucre es desfà a pleret. Enyoro ser gran per fer el que vulgui, ballar després de sopar, marxar amb qui em diu coses agradables, «una nena com tu», o anar al riu. Quan tu dius: renta’t la cara i les mans, moqueli, i passa a esmorzar, ho enyoro més encara.

No recordo com va ser aquell segon dia de festa de l’any abans de la meva primera comunió. Però, al teu poble, vaig anar a pescar unes quantes vegades amb el pare, i a recollir el que la padrina en deia fragues, les maduixes silvestres. Un dia l’oncle Tomàs em va encomanar les vaques fins al prat que tenia a tocar del camí ral. Tota sola, una bona estona, a aviar. Em sentia gran, una reina. Una tarda vaig aprendre a lligar les garbes i em va agradar molt.