3

Marasme

M’havia tornat dolenta.

Vaig comprar una llibreta de fulls quadriculats i un bolígraf. Dins la coberta, les cartes del meu pare a l’Anton.

A Can 65, una merceria del carrer de Barcelona de Mataró, em vaig fer amb les quatre coses que em van semblar imprescindibles per començar una vida nova. Tu, als dinou anys, tornada de l’evacuació al teu poble, amb què comptaves? Havies perdut el pare, però la mare et tenia en un altar i tots dos germans et creien a la primera mirada. I tot el poble a l’aguait, posat l’esment en la casa del racó de la plaça, la dels rojos, em respondries tu, però ara no cal que t’escolti ni que miri les teves llàgrimes.

Havia entaforat en una feble paperera de la riera el que havia portat posat, tot junt, vell i més nou, els colors ingenus de les pollines. Només em vaig quedar el rellotge del pare, sempre havia descansat al seu canell esquerre, massa gran per al meu, algun dia m’hauria de fer escurçar la corretja.

Avançava «a pleiret» per la vora, les teves paraules es filtraven fent força al pensament, que les rebutjava com qui aparta les pedres de les llenties i les llença. «Fotuda carallot!».

Tan sols em faltaven unes sabates que no fossin motlle dels meus peus adolescents; llavors, els meus, eren peus que buscaven sabates segures.

Ni els mitjons de llana de la padrina, tan perfectes, i els jerseis, no havia conservat. L’espiga gloriosa de cada cisa i els vius del coll, diadema que tothom havia de tocar.

Fent la muda, com les serps que abandonen la pell, esperava tenir part del que les persones grans manegen: llibertat i poder. La resta per mi, llavors, formava cos amb el temps malversat.

Avançava damunt la sorra, només lamentant les sabates encara d’abans, i mirava l’aigua, el davallar d’onades mullant. De tant en tant, una ventada que es calmava amb l’esgarrinx de ferro contra ferro. El tren que arribava, el tren que sortia.

El mar d’hivern era l’espai adequat per als meus ulls i la sorra de la platja el camí que em calia per anar enlloc. Havia trobat aquell tros de platja a prop de les vies, ignorat ara pels banyistes del bon temps, ombrejat per sons variats, clapejat de tresors naturals i de brutícia. De tant en tant, una casa blanca no gaire alta, més baixa que la de la Rosalia i de l’Antoni on tu vivies. I allí, fins que les onades es confonien amb l’aigua dels ulls. Davant del mar em tornaven els moments feliços. Quan tots ens havíem allunyat del pis del terrat. Passada l’enrabiada de sortir tard i no acabar mai, llavors tu, oblidada d’obligacions, et lliuraves a l’alegria de l’espai lliure, fos el riu, el bosc o els prats. O la del menjar asseguda a l’herba, les ganes de jugar llavors. Al teu poble, mentre ben mudats anàvem a l’església o al ball de plaça. I enmig dels homes de casa, quan el pare brillava per les seves paraules assenyades, que no eren pas d’home de la terra sinó d’home entès en comptes, de qui procedien les xifres dels guanys de les companyies i empreses que li feien confiança. I quan la Veva, desfilant la seva superioritat entre les dones, llesta i guapa, moderna, sempre com «sortida de la capsa», que guanyava els seus diners, aquesta cosina política a qui, segons tu, només li faltava un marit. I encara durant els dinars bulliciosos, al principi, amb el senyor Felip i la senyora Montserrat. Ell, atiant les brases i ella, confiant a canviar-lo. I a l’església del col·legi, escoltant com jo deia els versos del mes de maig i a les festes de final de curs, amb les bones notes a la mà, voltada d’altres mares menys alegres.

Totes dues juntes, en els viatges: jo a la teva falda, bressolada pels teus batecs; a l’escala de pujada al cap de casa teva, al terrat cobert escapant de les abelles i, encara més enrere, resant abans d’adormir-me. Les onades em portaven una immensitat de benestar que m’interrogava. Vaig alçar-me enfredorida. Enfilant un carrer en sentit contrari al mar, em vaig comprar unes sabates tancades i, després de calçar-me-les i abandonar les que duia, vaig notar l’estómac buit. A la nova vida, la gana també existia.

Per molta lectura d’El diari d’Anna Maria i converses amb les amigues, no sabia res d’estimar. Però tu, tampoc, ni idea. Perquè coneixent que al pare no li agradava conduir no havies parat. Si tinguéssim un tros de cotxe…, fins que el pare havia comprat el Dos Cavalls. Pobre Ventura, havia mussitat la Veva davant del seu cos.

Aquest pensament que havia estat dintre meu des de la seva mort em va fer arribar a l’altre: m’havia tornat dolenta.

Em va dir el preu i vaig pensar que l’endemà buscaria una altra cambra més barata. Mentre pujàvem les escales em va repetir que ja ho veuria, era una habitació fantàstica, «sobretot per la vista», amb fogó de butà i dutxa. «A l’hivern, un pèl humida, però a partir del març és un tresor». Volia respondre-li que només la necessitava per una nit, però estava molt cansada. Al matí, pagaria i me n’aniria. Què hi feia a Mataró? No m’havia volgut cobrar la «primera» nit per endavant ni m’havia demanat el carnet d’identitat. El vaig veure si fa o no fa de l’edat del Ramon, cepat i ros, ulls blaus, portava una camisa estampada amb colors vius, de franel·la, que em feia venir més fred.

Quan vaig tornar a veure la llum era la d’un sol esclatant, concentrada en un balcó, amb marc de fusta blanca. Em vaig alçar d’un bot, el cap em va rodar, i vaig tornar a estirar-me. Llavors amb els ulls aclucats, de nou a la cel·la, veia la noia de primer de Filosofia, aquella morena ben pentinada que vestia amb gust. El Lau venia a treure-la, m’havia dit a l’orella que era de Lletres, com si es tractés d’una raça d’individus dèbils, i jo li somreia agraïda des de darrere la reixa.

Vaig tornar-me a alçar i vaig obrir la porta, tot de sorolls se’m van tirar a sobre. Vaig veure la via del tren i, en un nivell inferior, una claror que em feria la vista. Més enllà, les onades insomnes. Vaig agafar el rellotge del pare i marcava les quatre i cinc. Me’l vaig acostar a l’orella i em va tornar el frec dels cabells del Lau dient-me: ella estudia Filosofia, amor meu.

Vaig dutxar-me. Emparada a la cadira, la roba nova de trinca; les sabates lluents, a terra. No em recordaven més lluny del dia abans, no m’inquietaven. Res per netejar ni endreçar, ni llibres per llegir. A la taula, el rellotge del pare, la llibreta amb el bolígraf damunt i a dins, les cartes. Els diners no em durarien; de moment pagaria dues nits, em trobava dins de la segona jornada ja que era a la tarda.

Vaig trucar amb els diners als dits però va insistir a fer-me passar. Em vaig trobar en una sala gran que devia correspondre a l’espai de la cuina i el dormitori que jo tenia. Era molt clara, amb sofà de flors roses i fons groc palla, una taula de fusta de pi rodona, amb llapis de colors i papers guixats escampats al damunt, tot de cadires al voltant. El desordre era considerable, t’hauria sorprès. Joguines, alguna peça de roba, fins una cassola, per terra. L’home havia tornat, en comptes de la fitxa, amb un plat de macarrons i una forquilla a dins, sempre deies que així no se servia el menjar. Me’l va posar al davant.

—He vingut a pagar la cambra d’ahir i d’avui. Em quedo.

—Ah! Molt bé, ja m’ho pensava. Si vols viure a Mataró, l’apartament és agradable i, per poc més del preu, pots dinar amb nosaltres. On mengen tres hi mengen quatre.

—Ja me’l faré.

—Com vulguis.

Va aparèixer un nen d’un sis anys al llindar.

—Vine, Johnny!

L’olor de la pasta amb salsa feia roncar el meu estómac, a ratlla des de la tarda del dia abans. Vaig començar per menjar-me les excuses que havia anat preparant mentre ell enraonava. El nen va tornar corrents amb una llesca de pa a la mà dreta i es va quedar amb el cap i els braços recolzats a l’altra banda de la taula mirant-me menjar. Tenia l’expressió quieta com la d’una fotografia; negres com els cabells, els ulls em van semblar tristos. Vaig deixar el plat lluent i vaig escurar el pa fins a les engrunes. Després, ell va tornar amb un got d’aigua.

—Anem Johnny, que hem d’acabar les sumes. Tan poc com m’agraden els números! —va fer amb una ganyota.

—Si vol, les pot fer amb mi.

Acabat de dir, ja me’n penedia.

—Com et dius?

Ja tenia allí les confiances. De seguida em trobaria enxampada en una altra vida i no em quedava temps per fer-ho.

—Rita.

—Com la Rita Pavone. Ah! I, ara que m’hi fixo, hi tens una retirada en els ulls i la pell pigada!

No vaig acceptar una poma que em va oferir. Li vaig allargar els diners que duia a la mà i va dir «tranquil·la, ja ho trobarem». Els vaig deixar damunt la taula.

El Johnny em mirava als ulls en comptes de mirar el full. Encara no havia piulat. Em recordava el Quim, que em feia néixer petons. El meu cosinet s’havia estimat més els braços experts de la Regina, igual que el meu germà. De res no m’havia valgut l’antiguitat. Potser eren aquests pensaments els que m’havien tornat dolenta. Vaig recordar-me del gat de la comunió que un dia ja no era a l’hort de la Rosalia. Ella m’havia dit que potser havia marxat darrere una caixa d’arengades. Llavors tu en compraves i el pare les posava damunt el ferro de la cuina quan hi havia un bon foc i els treia la pell. Tu triaves el Ramon de totes totes. Acabava de perdre el pare i la Veva, que em preferien a mi. Però tot allò era vida passada, em molestava sentir compassió per mi; ara, tan sols em feien ralet en una palma. El temps m’havia de servir només per al que pagava la pena.

Vaig caminar i caminar. Rambla, riera, passeig paral·lel a la via del tren. M’apuntava adreces de pensions. I sobretot, mentrestant, pensava tractant d’esfugar la teva veu, com qui es vol treure el cuc de l’orella. Provava d’esbrinar què havia fet i triar què volia fer amb el temps que em quedava. Però el fil que encadena paraules serpentejava estona i, de tant en tant, buscava seure per reposar el cos i descarregar els ulls. La visió de la guàrdia civil em posava en estat d’alerta. Després, em venien a la memòria aquells veïns benignes del replà, ell n’era capità, i tornava a tu.

Em passava estona mirant la firma perquè només llegint la primera paraula, després de cada punt, les cartes me les sabia de cor. Ventura. Ventura que vol dir sort. La cal·ligrafia de puça del pare s’inflava dolçament en les lletres del seu nom, que prenien més distància entre si del que acostumaven. Em feia capaç que aquelles tres síl·labes resumien molt més que el meu pare, anaven enllà de la manera de ser i de la biografia que jo coneixia.

Les cartes eren d’un jove ple de dubtes que s’adreçava a un amic del seu poble que feia la guerra però en un altre regiment. Educats desitjos de salut al començament que s’esfilaven cap al mig en el desesper contingut perquè no veia la fi dels combats i de la destrucció. Feia poc que jo sabia l’amistat entre l’Anton i el pare, una amistat d’abans de la gran frontera, la guerra que ho havia descompartit tot. Després, ells devien haver-se separat per qüestions d’ofici i d’amistats, el pare treballant fora durant la setmana, l’Anton, a la botigueta fins tard. Anys després, s’havien reunit a l’edifici de la família de la Rosalia: l’un al primer; el pare, al tercer, convertit en llogater d’un amic. Perquè l’Anton era com la Rosalia, ple de seny: humil.

Embrancada jo en tants pensaments, s’aclarien ara les seves figures i em semblava que tu mai no havies valorat prou la infinitud de detalls generosos de la parella cap a nosaltres, com havia passat sempre amb la senyora Montserrat, que et sorprenia cada cop que ens obsequiava. Entre el pare i l’Anton, la guerra devia haver quedat com un tema a oblidar, però, mentre la vivien, els havia fet escriure paraules fondes. Aquell Ventura de les cartes era un noi de vint-i-tres anys ben a prop meu, insegur i trist, que no es volia casar mai, no s’assemblava gaire al meu pare. Potser també els meus dubtes un dia s’aclaririen i jo seria una persona serena i amable com ell de gran i em faria escoltar.

La mar era més que una confident immillorable per al meu rumieig continuat. Així com el riu havia estat testimoni transparent, perfilat, de la meva vida anterior, la massa d’onades s’adeia amb els pensaments, que em desbordaven. Hi havia un plaer punyent en l’abandó de tot. Aquella absència quasi total de possessions. Però també hi havia la temptació del telèfon. Fins a quatre cops vaig marcar el número del Lau i vaig penjar l’auricular. Molts més, vaig somniar desperta que em venia a buscar per continuar la lluita tots dos. «Amor meu». Dos mots que abans esponjaven el meu cos, eren un coralet dins la saliva del pensament.

Em llevava molt tard, baixava de puntetes. Feia una sola menjada al Maitanquis, on anaven treballadors i ferroviaris, un entrepà gran. Abans de dormir, fruita i pa. Malgrat no gastar gaire, els diners s’acabaven. Un dia vaig veure una pensió que semblava senzilla i vaig demanar-hi cambra. Un home de cara mística, vestit de fosc, per tota resposta, em va exigir el carnet d’identitat. Tot i que el duia, vaig dir que el tenia a la maleta i vaig sortir escapada.

Un dels dies va fer més fred, plovia, i vaig recordar-me que en els meus tombs per la ciutat havia vist una biblioteca.

Hi havia els diaris. Vaig agafar el Tele-Express de la tarda, que tenia el paper arrufat de la pluja. El nou rector de la Universitat, Albadalejo, prometia llibertat d’expressió als estudiants. Semblava que Sacristán, Nadal i Tamames podrien ocupar els seus llocs a les respectives facultats. Potser el Lau celebraria el triomf, s’enduria a casa la noia de primer de Filosofia i li diria no cal allisar els llençols. Cuejava encara la vaga de miners a Astúries. Vaig tornar a mirar els prestatges i finalment vaig agafar un llibre de problemes de matemàtiques que havia fet servir per al curs Pre-universitari i n’havia repassat uns quants. S’havia fet fosc i continuava la pluja. La biblioteca s’havia omplert de canalla que hi venien a fer els deures i alçaven els xissst continuats de la bibliotecària.

Me’n vaig anar cap a la casa de la platja, havia de trobar feina o tornar a tu. Vaig pujar les escales sense fer cap soroll, la lluna esquitxava claror i tot l’apartament era a la vista. La taula amb la llibreta de quadrícula i el bolígraf damunt, la resta cabia al prestatge del lavabo.

No tenia gana i em vaig estirar de seguida. El guardià em mirava des de dalt i jo entenia que encara que anés enllà de la porta no obtindria justícia, com tu no l’havies tingut; a l’evacuació us feien resar en castellà i no t’era possible, però movies la boca perquè cap soldat et clavés un cop per darrere; de seguida el meu guardià era una silueta de persona que es llençava en una bassa de febre. I jo n’era al fons, dins la sorra, quan una dona jove havia entrat. Després de mirar-me de prop, va córrer cap a baix deixant la porta oberta. Vaig pensar que pujaria amb els grisos, però quan la vaig tornar a veure, una agradable humitat al front em va alleujar. M’hi havia posat un drap mullat. Em va fer beure una aigua una mica dolça i amb una cullereta em va fer empassar una pasteta blanca de gust àcid.

—Això t’anirà bé. És aspirina. Vols que avisem algú?

—No.

Ella em mirava fixament. Era una dona delicada, morena, una mica més alta que jo, amb un oval de cara exacte i ulls negres grans. Vaig trobar que s’assemblava a la Glòria. Portava els cabells llisos recollits amb un passador al mig del clatell. Crec que t’hauria agradat. El John, no. Era fort i ros, vermell de cara, ulls petits blaus i sempre duia la camisa per fora com un burjagues.

—No he fet res d’il·legal, pots estar tranquil·la. Quan estigui bona pagaré el que queda i me n’aniré.

Li vaig allargar el carnet que tenia damunt la tauleta de nit.

Em vaig despertar, després em vaig acostar al balcó. No es veia ningú a la platja. Em va molestar veure un plat de sopa ocupant part de la taula. Me’l devien haver deixat l’Anna i el John. M’havia tornat dolenta i els bons em feien ràbia. Me n’aniria i els deixaria una propina, encara em quedaven alguns diners. La sopa era sèmola i la sèmola també eres tu.