8

El teixit que mai no s’acaba

El Ramon no para a casa, ben just les hores de menjar. Noto una tibantor entre ell i el pare que plana damunt l’ambient. Quan el meu germà és a fora, tu et queixes de tot allò que fa i no t’agrada, enverines l’aigua, i quan ell fa el que fa, el pare esclata i corres a posar pau lamentant que no pots afegir els trossos de concòrdia.

El pare aprova que m’escrigui amb una noia de Brussel·les per aprendre millor el francès, tal com ha proposat el professor de l’institut, tu saltes i dius que tot són despeses: segells, sobres, papers. Procuro enraonar al meu pare, a soles, sobre les persones que he conegut, els professors, les companyes. M’escolta atentament, el fum davant la mirada i se’m fan curts aquests instants, tu interromps manant feines o ell se n’ha d’anar a treballar.

El dia de Cap d’Any em llevo tard i trobo el pis revoltat. La Veva ha anat a trobar el metge, tu plores a la cuina mentre mous eines d’un costat a l’altre i el pare acana el terrat amb els seus passos fumant sense parar. Vas al dormitori del meu germà i jo et segueixo, es belluga d’una banda a l’altra, pàl·lid com la calç. Surts esperitada cap al terrat i dius al pare que el Ramon desvarieja, crida noms estranys, ell et respon amb un renec. Em mires esverada i et demano què puc fer.

—Ferra’m lo gat!

Me’n torno al llit i, just m’he tapat, cap i tot, entres i poses el crit al cel. Dius que a Barcelona m’acabaré de tornar una farnaca com aquelles inútils que no saben fer res i necessiten una altra dona que els tregui la merda de casa. Em llevo, em vesteixo, vaig a rentar-me i m’esperes amb el moneder als dits a la sortida perquè vagi a casa la Rosalia a veure si ens pot fer un porro, quatre pastanagues i un nap per al caldo. Baixo les escales a poc a poc. Encara no he entrat a saludar la Rosalia i l’Anton, tampoc no els he trobat. Em reben amb atenció i amb respecte, com si jo fos la gran i ells, uns nens. No sé què dir i els explico que el Ramon està malalt. L’Anton fa cara d’amoïnat i la Rosalia afirma que no serà res, que aquests dies es menja una mica massa. Diu que l’acompanyi a l’hort i ho fem sense dir re. Mai no ha estat gaire enraonadora, però avui el seu silenci em pesa. Al carrer fa molt fred, hi ha la boira i avancem com si estiguéssim soles al món. Ni ella ni jo portem abric, he baixat amb sabatilles. Passem per davant del lloc on hi havia plantada la tomatera que em va regalar. Em sento molt desagraïda amb ella que em va fer tan feliç i jo me n’he allunyat com una traïdora. Em recordo del que m’has dit sobre les amigues i m’assalta la certesa que ets tu qui té raó, però, a la realitat, sóc jo la dolenta, no pas les altres. La Rosalia cull les hortalisses i n’omple un cistell. Quan me l’allarga s’adona que ploro, insisteix que el malestar del Ramon no serà res. M’ho diu tan segura, com si tingués informació vera del futur, que em fa riure i barrejo riure i llàgrimes.

—Vés passant que agafaràs fred. Espera’m a casa, vaig a recollir uns quants ous d’avui i te’ls emportes.

Pujo les escales sentint-me l’ésser més mesquí de la terra i al mateix temps tinc la seguretat que la Rosalia no me’n fa cap retret, no puc entendre per què m’estima de franc.

Més que al naixement de l’any sembla que assistim a la seva sepultura. U de gener, el germà és al llit, i doncs, paro taula per cinc, tu has convidat el senyor Felip.

Arriba i escolta seriós els teus planys, però després comença a fer broma i diu que el que li passa al Ramon no ho fa l’aigua. Com que tots callem es gira cap a mi.

—Borinotet! I què, a Barcelona? Ha vingut la meva dona a dir-te paraules refinades?

Noto que em poso vermella, com si tingués alguna cosa per amagar. La Veva li diu que només vaig de l’institut a casa, que no conec la ciutat.

—I què, ja no t’agrada cosir?

En el nou silenci, se sent «mare!» i tu saltes de la cadira i vas corrent a l’habitació del Ramon. Tornes amb la cara radiant a fer-nos saber que t’ha dit que té gana. El cosí es riu de tu i, de passada, de totes les mares, el pare no ha badat boca, però omple les copes de xampany i cadascú alça la seva desitjant bon any als altres.

Abans de marxar, el cosí Felip em pregunta qui fa els abrics més ben fets del poble.

—Eh borinot?

Em passen pel cap tot de respostes feridores, però tinc damunt meu les mirades del pare i la Veva demanant clemència, la teva, cridant-me a files.

—Vostè!

Et veig somriure i estar trista i cridar-me l’atenció sobre tots els perills del món, a la vorera del davant del Cafè Ponent, on és aparcat el cotxe de línia, a punt de sortir en direcció a la capital. Et trobes entre altres persones que també miren cap a les finestres, amb el pare al costat, fumant i amb un llibre sota el braç. Em sembles una estranya de cara coneguda i et sento plena d’alleujament i de recança tal com jo estic. Quan el cotxe arranca, el pare alça el braç que li queda lliure i tan sols somriu i mou una mica la mà. Tan bonic com va ser arribar, trobo que marxar és trist. Miro la Veva i ja ha tancat els ulls, li veig les llargues pestanyes encreuant-se, la boca pintada i les ondes rosses emmarcar-li l’ample front fins a les orelles.

Penso que passaran molts dies sense veure el Serni. Em disposo a repassar les vacances que avui acaben, però el cotxe travessa el pont del riu, li dic adéu en silenci, de la carretera estant, no puc veure els revolts on he anat a mirar les aigües inquietes, les basses on m’he banyat cada estiu, les pedres amoroses sota el sol, l’ombra dels clops. Des que m’allunyo del poble, he descobert que el paisatge és com un ser estimat que mai no et fa retrets. Crec que és una equivocació anar a la ciutat a estudiar, però encara no he gosat comunicar-ho a ningú. M’he promès al Serni, quan jo faci vint-i-un anys ens casarem perquè abans tu no hi donaries consentiment. Jo això no ho sabia, però ell m’ho ha explicat. Ningú no es pot casar sense permís dels pares, però quan tens la majoria d’edat, pots fer el que vulguis. Potser el pare me’l donaria menys que tu aquest permís per casar-me amb el Serni. I el Ramon se’n riuria molt si sabés que em vull casar amb el fill del drapaire.

Després d’uns dies de boira, neu i fred, avui el cel és d’un blau intens i no sé si decidir que és una sort perquè fa l’adéu menys trist o lamentar no tenir aquest bon dia per passejar i sentir-me contenta. M’he constipat i tu m’has interrogat sobre canvis de roba, bufanda oblidada, sabates molles, per deduir que és ben culpa meva que em trobi en aquest estat lamentable de mocs, pes al mig del pit i cansament just ara que hauria d’estar al màxim de condicions per afrontar el segon trimestre d’estudis i feines. A més de trobar-me malament, em sap greu. Torno a mirar la Veva, serro bé la boca perquè el baf de benzina no se’m coli a dins, deixo reposar el cap i tanco els ulls com ella. Torno a pensar en tu i sé que una vegada més he fracassat: no he aconseguit treure’t ni una sola preocupació, no t’he fet feliç, al contrari.

El carrer Porvenir em sembla un lloc humit i fosc quan hi arribem. Ens has posat menjar per a uns quants dies, la Veva rondina contra la teva insistència. Carregant entre totes dues, tenim treballs de portar-ho tot del taxi a l’entrada. No ens caldrà anar a comprar de seguida, però els paquets pesen i l’un, embolicat amb diaris, ensenya una taca que contrasta massa amb el seu abric rosa.

El petit pis em cau al damunt, he d’acabar els deures, em posaria a bramar com quan em clavaves pernada seca, però truquen a la porta. La veïna em dóna un objecte en forma de cub, embolicat en paper bonic, em diu que va portar-lo un noi la vetlla de Reis. Va a nom de la Veva. Ella l’obre davant meu i de dins d’una capsa de cartró blanc amb lletres daurades en treu una ampolla de perfum, que és un cos geomètric de molts costats. L’obre i me’n posa una gota darrere de cada orella i somriu d’una forma especial, com si s’alcés d’un llit de núvols. No sé què dir: és una olor que suggereix luxe: dolç i fi i tou, tot junt. Després s’asseu a la butaca i llegeix una targeta mentre jo vaig a la meva cambra i poso la roba de la bossa a l’armari. Hi penjo el tres quarts marró canyella que el senyor Felip m’ha tallat i que ha fet cosir a alguna modista del taller a tota pressa i els aprenents deuen haver sobrefilat i fet les vores maleint-me els ossos perquè era feina extra. Em vénen al cap els xiulets i les paraules d’ell, que brunzeixen com abelles. Tinc un pensament: el perfum de la Veva les deu atreure com la flor blanca.

Dins de la cambra del carrer Porvenir, torno a ser gran. No tinc la teva veu per recordar-me què cal fer i no saps com avui l’enyoro. Em sembla que no resistiré tot el trimestre fins la Pasqua sense tornar al poble. Abans de posar-me a estudiar escric al Serni per dir-li que el trobo a faltar, com si la tinta s’entollés al paper, els mots se m’encallen. Mirant la casa del davant em veig al cinema veient El cebo amb el Serni al costat. La protagonista em resulta familiar, sóc jo uns anys abans, passeja per un bosquet de pins com el que hi ha al poble, a l’altre costat de les vies del ferrocarril. La nena està en perill i no entenc per què l’home gras que sembla un nen gran i té de tot, la vol matar com ha fet amb d’altres nenes. Mentrestant, la mà dreta del Serni frega els meus genolls i continua amunt sota les faldilles noves de quadres escocesos. Jo vull veure què passa al bosquet, però ell em fa un petó. Com una ventada acanalada sobre el meu pensament «la dona que s’hi deixa caure», «aquestes desgraciades, com unes faves…» li prenc la mà exploradora, l’hi serro amb la meva esquerra i ell es desprèn del lligam i, després de posar els peus contra el respatller del seient del davant, es posa a mirar la pantalla fent morros.

Deixo la carta començada i canvio de full. Ara, el que escric és per a tu i el pare tal com m’has demanat:

—Ni que sigui per dir que heu arribat bé.

La caminada repetida un matí i un altre, una tarda i una altra, des de Calvet, com indica la Veva als taxistes, fins als petits carrers costeruts de damunt de la Via Augusta que baixen a Balmes, com rierols al riu major, i recalant a Copèrnic, suma un temps semblant. A l’aula, les classes, quasi indestriables l’una de l’altra, només pigades per les anècdotes, els sobresalts i els lligams que es teixeixen lentament, amb puntada baldera. Al cap de les setmanes, així com augmenta la claror hivernal damunt la ciutat, s’estretirà la malla i es farà amanosa. Sobresurt en mi l’instint d’aprovar i treure bones notes, trenat amb el raonament d’abandonar el curs a favor d’un nuviatge. Però ni que només sigui per justificar la distància i les despeses, el viatge, guanya l’impuls contra el menyspreu de la jovenesa ingrata que anhela el salt precipitat cap a l’edat adulta. Més que tu, són les teves paraules sempre a la vora del meu pensament, o sóc jo que em trobo al devorell seu com si es tractés d’un aire. No es limiten a ventilar-me com qui s’asseu al costat de la porta oberta, però m’esgarrinxen i em fan burla, a hores m’empenten a callar i, també, rebaixen els grans problemes existencials de les companyes a una ganyota o un cop de porta.

La Filosofia i les Matemàtiques seran les dues matèries que estimaré en silenci. Reconeixe’n l’atracció públicament em sembla un perill. Només el pare i la Veva sabran que n’escolto els clams de seducció. Les setmanes passen discretament en un espai que és extens com els camps que envolten el teu poble, tant si són de forment o d’englevat, horts o bancals amb farratge. Aquest espai dins la ciutat no té tants colors, però més línies, és llis i jo m’hi moc refiada, ignorant la resta de claps i clarianes que no puc ni tan sols imaginar.

Un vespre, semblant a qualsevol, de finals de gener, la Veva arriba més tard i rebutja el sopar que he preparat amb cura, em diu que no es troba bé, que es posa al llit, em deixa el número de telèfon de la Universitat perquè hi truqui l’endemà, de camí cap a l’institut.

—Digues que estic malalta —em diu.

Passa tot un dia sense menjar, al llit, sense enraonar. L’endemà, abans de marxar a l’institut, em veig entrant a veure com es troba. Tinc examen de Naturals, m’he passat la tarda i part de la nit estudiant i m’he llevat tard i molt cansada. L’arròs bullit que vaig deixar-li per sopar entenc que no se l’hagi menjat, no era gaire bo; al plat de la tauleta de nit s’ha convertit en pasta crua. Els cabells li jeuen aplanats damunt del coixí, està girada del cantó dret i sembla adormida. De sobte em crida l’atenció un rodal a la coixinera, la línia que marca la mullena en un teixit després d’assecar-se. Passo un xic més la cortina i la veig molt pàl·lida, el cor em fa un sotrac i molt de pressa m’adono que fa moltes hores que és al llit, no ha menjat i sempre que hi entro té els ulls tancats, no m’ha parlat, com he pogut badar així? Em sembla sentir-te «n’hi hauria per fotre’t de batzac a la paret». La crido, més fort la segona vegada, acosto una orella al seu nas i, d’acord, respira, però ara no en tinc prou, dic el seu nom i li passo una mà per la galta. Per fi obre els ulls. Li dic que trucaré a algun metge o als meus pares, al teu germà.

—O a la Universitat.

—No!

Aquest mot ha semblat despertar-la i en canvi jo em quedo de fusta. «Soc, socal, soqueta». Em mira com si no em reconegués. Dic:

—Sóc la Rita.

Se li enruna el somriure just començat a bastir.

—Et preparo la llet? —és el primer que se m’ocorre.

—Sí, però, quina hora és?

He fet tard a l’institut, a l’examen. Amb l’alleujament em ve la recança de les hores que he vetllat per intentar aprovar. Suspendré la Mineralogia, no he suspès mai i…

—No hauries de ser a l’institut?

La veu no em fa cas i prefereix bramar abans que dir un sol mot. M’he alçat.

—Porta’m paper que et faig un justificant!

Vaig a la cambra, la taula té un aspecte lamentable que et faria «batre pernes i clavar-me una coça». En comptes d’un paper agafo un mocador i passo a la cuina, escalfo llet per posar-la en una tassa.

Quan torno a entrar al dormitori de la Veva la llum que penetra des de l’exterior em sembla un punt més intensa. Ella s’ha incorporat damunt del coixí i la mirada reposa en el buit. Fa l’efecte que un temps llarg ha passat en aquests pocs minuts. Deixo la tassa i m’enduc el plat de l’arròs. Torno i tot és ara tal com ho acabo de deixar. Em fa senyal de seure al llit, a prop. Em diu que l’ha tornat a espifiar i quasi em fa riure. Li agrada, de tant en tant, sorprendre’m amb paraules que fan servir els universitaris. Ho ha dit amb ràbia.

—Tinc l’orgull ferit. La nostra família en té molt, d’això, encara que a tu no t’arriba tan de ple.

Me la miro.

—Amor propi, saps?

Moc el cap perquè continuï. Pot estar certa que l’escolto amb tots els sentits.

—No sé si faré bé d’explicar-te, ets massa jove…

Els meus ulls se li giren indignats, incrèduls, i s’enretiren humiliats. M’agafa la mà i torno a mirar: prova d’estirar els llavis en un somriure.

—De fet, no és res, ja ha passat —i ara li surt la rialla completa, però esquerdada.

S’ha enamorat d’un home que és intel·ligent, culte, guapo i elegant. Un catedràtic de la facultat. Sé que en la Veva la paraula catedràtic reuneix les qualitats d’un ídol en un tot, com les cares del diamant insinuant miralls senzills que n’amaguen la magnífica duresa.

Des de bon començament es van agradar i li havia demanat per sortir. Ara ha sabut que és casat. Sóc a punt de dir alguna cosa, però alça la mà al meu davant i m’imposa silenci. Em sorprèn quan afegeix que ell, després d’informar-la, li ha demanat relacions serioses, se’n riu amb els llavis de plorar, ha promès que li posarà un pis per viure amb ella una segona vida. Escolto la seva veu que es fa greu a mesura que parla.

—Li he dit que no, que no em torni a mirar ni a parlar-me, i ho he fet sense pensar-m’hi gens. Em volia de querida.

De nou em condemna al silenci amb una mirada desafiant que després gira cap a la finestra. Li acosto la llet que es refreda i llavors tomba els ulls cap a mi.

—Ho entens?

Entenc les paraules, però la manera amb què s’ho agafa, tant a la valenta, m’espanta. No sé què dir-li i dec fer aquella cara que tu en diries «de fata».

—Pobra Rita…

El començament de la frase m’és un revés, dels que tu em dónes sense que jo pugui captar per què, però ja m’ha enxampat el canell d’una mà i m’estira als seus braços.

—… també ets dona.

Tu m’has ensenyat a buscar la raó de les coses, a voler-les entendre. Encara que ja conec l’error d’aquesta via, prenc sempre el mateix camí d’aproximació als misteris.

* * *

Sento la Veva avançant al meu costat perquè, malgrat la justificació a la falta d’assistència a l’examen de Naturals, el professor no m’ha concedit la repetició de la prova. Anem juntes a l’institut perquè ha demanat entrevista amb el Cap d’Estudis a primera hora i d’allí se n’anirà a treballar. Veig la Montse a la porta de casa seva i dic a la Veva que me’n vaig de pressa i ella em somriu.

—Adéu.

Malgrat que entrem al centre per separat, la informació inexacta sobre qui és aquella senyora arriba a algunes companyes de curs. A l’hora del pati, l’una, amb qui a penes he parlat mai, em diu:

—No t’assembles gens a la teva mare! —i em repassa com per tornar-ho a comprovar.

Precisament avui que porto la faldilla que va quedar en dos tons de blau, la que em vas tenyir a casa dins la galleda de ferro amb el sobret, que semblava de litines. Jo li responc que la persona que ha vist no ets tu, però em sento neguitosa i molesta després de dir-ho.

Em repetiran l’examen de Mineralogia.

Quan la Montse m’explica que vol estudiar Medicina com el seu germà, li dic que jo em casaré quan faci els vint-i-un, que estic compromesa amb un noi del meu poble. Es para al mig de la pujada de Copèrnic i em gira els ulls espurnejants.

—Com t’ho has fet?

Els nois són una preocupació general perquè el centre és tot de noies i a la classe de Religió ens parlen molt de Déu, dels preceptes, però no pas com relacionar-se amb l’altre sexe sense ser dolentes. Jo sé que he fet pecats, però penso que tu preferiràs que em casi abans que passar-me la vida a Barcelona estudiant. A més, el Serni diu que m’estima. Tu m’has repetit cinquanta vegades «mira a la Veva què li passa per no haver-se casat a l’hora» i ara sé que tens raó. Si s’hagués casat no li hauria passat això del catedràtic, perquè ni l’hauria conegut. El seu home l’hauria fet plegar de treballar. Em pregunto per què estudiar tant si has de deixar de treballar quan et cases i tens fills. De sobte m’adono que si em caso potser tindré fills i només sé que és una cosa que fa molt mal, i que les mares perden molta sang.

Esperaré endebades que la Veva m’expliqui com ha anat la ruptura.

M’ha comprat un vestit de punt estampat amb gira-sols sobre fons marró que em fa més gran. Un dia tornant de l’institut trobo un noi amb un ram de roses vermelles a l’entrada. Em pregunta el pis de la senyoreta Albera i li dic que sóc jo, que és el meu, i el noi em mira desconfiat.

—Senyoreta Genoveva Albera?

—És la meva…, cosina; si vol me les dóna.

Em mira la cartera botent de llibres i diu que prefereix pujaries ell. Vaig al seu davant i el paper que embolica les roses frega el meu tres quarts canyella. Si un noi em regalés un ram com aquest no dormiria en tota la nit. Truco al timbre i la Veva obre de seguida, ens veu a tots dos i no diu res, gira cua i torna amb una moneda per al noi. Quan vaig a la cuina trobo les roses al cubell d’escombraries.

Només el pare respon les meves cartes. Em diu coses de tu. Que m’enyores i que enyores el Ramon. Que ell té molta feina. Sempre em parla una mica en general sobre els caràcters de les persones, m’anima a estudiar per preparar-me un esdevenidor millor. M’agraden molt les cartes del pare, però sovint em posen trista perquè veig que no t’adones com et comprèn i com justifica les teves enrabiades sense solta. Però jo preferiria, en comptes de la lletra petitíssima del pare, veure al sobre els gargots del Serni, aquella bellugadissa com una sardana de principiants en què unes quantes lletres estiressin els colls a un costat i els altres balladors, cap a l’altre. He enviat dues cartes al meu germà i res de res.

Em traeixo a mi mateixa estudiant molt. A què treu cap fer-ho si en acabar el curs penso quedar-me al teu costat fins que m’hagi de casar? Estudio i vaig a classe. Pel camí parlo amb la Montse i després amb les companyes de les files de la vora per comentar el resultat dels problemes, les traduccions del francès a l’espanyol. M’he fet una mica amiga amb la millor estudiant del grup, la Pilar, encara que ella es reserva, no es dóna completament. Totes volem que expliqui les fórmules de química o els límits i les derivades que no entenem. Com que s’ha d’asseure davant meu, sovint entre classes es gira i enraonem; un dia em va dir molt seriosa que la gent de poble érem millors i no vaig saber què respondre. Ella viu lluny de l’institut i es queda a dinar a la cantina; després de les classes de la tarda, agafa el metro.

La sortida del centre és un combat de veus. La majoria es dispersa de seguit; hi ha nois esperant algunes de Preu, recolzats a la paret i amb els cigarrets penjant de la boca; hi ha mares i pares esperant les de primer. La Montse no acostuma a anar a casa; té reunions al cau amb la Glòria i altres escoltes. Quan baixo sola, alliberada de les classes, acostumo a caminar de pressa. Penso en les meves muntanyes roges i en el riu, l’espai al voltant del poble, els petits horts, l’estació del tren. He descobert que la primavera a la ciutat esclata en una llum molt clara, però quan m’acosto al carrer Porvenir l’ombra sembla acollir-me i m’enyoro. Penso en el terrat on deus rentar o cosir, aquelles estones de calma que et permets tan poc sovint, on potser et sabria dir com t’estimo.

La Montse m’ha passat El diari d’Anna Maria, tant ella com la Glòria l’han llegit. Em sento molt egoista si em comparo amb aquest personatge.

Quan no tinc gaires deures vaig a veure la padrina i el teu germà, la tieta Mercè i el petit. Baixo per Calvet i travesso la Diagonal. Després continuo Villarroel fins que arribo a Provença i giro a l’esquerra. Llavors he de comptar quatre travessies; no és gaire lluny.

La padrina ha après a conèixer les lletres grans a la portada d’un diari, m’ho diu una tarda que és sola al pis. Noto que està satisfeta. M’explica que no va anar a costura perquè eren molts germans i de seguida ajudaven a les feines. Em pregunta per tu, sempre amb aquell respecte com si em parlés d’una cosa d’església. Li dic que estàs molt bé. Torna al temps d’abans, a la guerra i em diu que, més que ella, tu vas patir menyspreu dels de la dreta. T’assenyalaven com a filla d’un roig, que equivalia a dolenta i desgraciada, tot junt. Desitjo que canviï de cançó, però ella em diu que t’he d’estimar molt. Que el teu pare us havia instruït, a tu i a la tieta dolça, com que es guanyava uns diners amb l’ofici de paleta us comprava bones espardenyes i el llibre de l’escola i t’havia fet anar a aprendre de cosir, però poc havies pogut aprofitar perquè la guerra se us havia tirat a sobre. Per primera vegada, em sobta amb salut una figura de sorra que s’esbalça en un gran toll d’aigua, un somni que m’acompanya sempre que tinc febre. Callo amb el desig de canviar de conversa, però és ella qui ho fa.

—Ja tens xicot?

—Sí.

—És aquell que t’esperava a la porta de la Clínica?

—Sí.

—Ja ho sap la teua mare?

—Només ho sabeu vós.

Decanta el cap gris damunt la falda negra i les mans de pell lluent, dits esmolats, com si li acabés de donar un present massa gran.

—És el fill del drapaire.

—Així no et faltaran coses velles! —riu.

—Sí, guanyen bastant, m’ha dit que la gent ven coses de valor perquè necessita quartos per menjar.

Se’m mira sorpresa, a veure si me’n ric, i després belluga els dits en un tocar sense instrument.

M’explica que, tornades de l’evacuació, gana no en vau passar perquè la mare d’ella, la teva padrina, es va poder quedar al poble amb el xic, l’oncle Tomàs. Hi teníeu les gallines, els conills, l’hort, blat, la llet de les vaques. Però que tota la família es resumia en quatre dones: una vella, dues joves: tu i la tieta, i «jo, que no valia per res». Es queda així un moment com si hagués de fer un esforç per recordar què ve, per callar per què, en plena maduresa, havia quedat balba. Llavors tu reclames els deutes que li tenien al padrí i tothom s’exclama de les pèrdues, de la moneda que es va canviar. No hi ha compassió per a vosaltres, tan sols reps una escassa resposta, i en espècies. No hi ha diners i cal pagar la contribució. La mestressa de la casa gran del poble, casa Melis, emparentada amb els qui manen i els qui vigilen la conformitat amb el règim, lloga noies per servir al temps de la feina grossa o per la matança del porc, quan es fa el mandongo. Tu hi fas cap com qualsevol altra per guanyar alguns cèntims, però et toca «mastegar tora» i procures fer la feina bé i per la resta, com si fossis sorda i cega. Però a dins del casal la ràdio dispara l’himne espanyol i talment l’Angelus al pic del migdia, tothom sap que faci el que faci ho ha de deixar estar, ha d’acudir a la sala gran i escoltar amb el braç dret ben alt. En acabat, davant de tots els reunits, la mestressa et renya perquè la teva mà s’ha afluixat i no ha estat prou ferma.

—Què és tora?

—Una planta amarga.

Alguns fills de famílies, que abans eren del tarter, i acabada la guerra han pujat com l’espuma, et vénen al darrere, la padrina diu «al rader». Tu dius no, que no i una altra vegada, no. Corre la brama que no et casaràs, la jovenalla del poble comenta que ets bruscota i ella, com a mare, en té un sentiment perquè «la joventut passa lleu l’estamparra».

Casa Melis és la dels padrins i dels oncles de la Montse i del Conrad.

De sobte, d’un dia a l’altre tu te’n vas de muntanya, casada amb un jove que no viu de la terra sinó d’un ofici, que té estudis. Els qui volien seguir ofenent-te han quedat amb els morros eixuts. Se m’aclareix de cop la reverència amb què la padrina tracta el meu pare.

Tot seguit, ella passa a enraonar de les propostes de matrimoni que va tenir. M’ho explica d’una manera exacta a la primera vegada que ho va fer, em costa creure que no se’n recordi, no sé què dir ni crec que ella esperi paraules. De sobte, se sent la clau petant dins del pany i la veu del Quim. La padrina s’empara en el silenci com ha fet, ja viuda, per respondre a cada un dels homes que s’hi han volgut casar. Escoltant la proposició, teixia; l’absència de resposta empeltava esperances al pretendent i, en aquell mateix instant, ella començava a desfilar.

A Ronda Universitat, llum i calor formen un tot esplendorós. He pujat al cotxe de línia per no sentir tan intensa la bravada de benzina. Confio a no marejar-me, faig el meu primer viatge tota sola, la Veva encara no té vacances.

Estic cansada. Tu em diries: Mai tant! Et sembla que estudiar i fer el que faig no és per cansar-se gaire. Si sabies que estic així perquè ahir hi va haver la festa de comiat de l’institut, encara hi afegiries: «Farnaca!». Sembla que, a punt de veure’t, les teves paraules surten a rebre’m perquè no m’estranyi gens aclimatar-me a casa. Penso que en tot moment la teva veu m’és un eco al pensament, encara que la majoria de cops no vull sentir-la.

M’ho vaig passar molt bé, a la festa. Hi havia germans i amics de les companyes i més d’un em va agradar. Els professors estaven de bon humor i em miraven amb simpatia. Les meves notes són tot notables fora de la de Gimnàstica i la de Naturals, he tingut un sis de cada. Per ser de les noves, el curs m’ha anat molt bé.

Hi ha més d’una companya que estimo, no sé si t’agradarien totes, però no he trobat amb ningú la confiança total de la Regina, aquí som moltes, tot és més gran i cadascú va bastant pel seu compte. A tu ja t’estaria bé. Sempre em dius que no em fiï de ningú, només dels de casa. En aquest punt no et puc fer cas. A la Montse, a la Pilar, a la Glòria, a la Lia, els confiaria tot el que tinc i penso. Per aquest motiu, tot baixant, vaig explicar a la Montse el que tu no saps encara, que quan faci vint-i-un anys, amb el Serni ens volem casar. I si doneu el permís, tu i el pare, potser abans. M’he proposat ser sincera amb tu i, sobretot, prou d’egoisme. El llibre El diari d’Anna Maria ha canviat la meva vida.

No sé si et deus recordar que avui fa setze anys que vaig néixer de tu, ja sé que no t’agrada que parli d’aquestes coses, perquè dius que llavors som com les bèsties. Jo, en canvi, desitjo que m’ho expliquis tot perquè si he de tenir fills aviat… Durant les vacances d’estiu he de parlar amb tu de tantes coses!

S’ha assegut un home gras al meu costat i he sentit com si em faltés aire. Viatjar amb la Veva és ben diferent. No t’explicaré res del catedràtic, em sap greu, perquè m’agradaria entendre què passa quan et cases i, després, t’enamores d’una altra persona. La Veva està més guapa i més elegant que mai i em sembla que quan hi ha altres persones riu un xic més alt. Jo la veig tan diferent a la d’abans, la que venia a casa tres cops a l’any, que em costa pensar que és la mateixa persona. M’adono que, al poble, no la coneix ningú i, ni la Mercè, la seva amiga de Barcelona, amb qui va al cine cada diumenge, no en té ni idea del que sent. A mi em tracta de formes diferents; sobretot, com si em fos una germana gran. Un dia em va fer confiança com una amiga, quan es va posar malalta que semblava que es volgués morir, però de vegades penso que aquell matí que em vaig perdre l’examen de Naturals el vaig somniar, que no va ser de debò, perquè per a la Veva no existeix.

Tinc ganes de veure a tothom. El Serni, la Regina, el pare, el Ramon, a tu, la Rosalia i l’Anton, les companyes, els Joans. Sento un pessigolleig com si m’anés a alçar del seient sense fer cap esforç. No tinc ganes de veure el cosí Felip. El teu germà i oncle meu va trobar la senyora Montserrat a la Rambla. Va dir:

—Sembla un arrossegall.

De vegades l’oncle parla com tu. Es veu que ella s’ha aprimat bastant.

—Tan guapa com era, pastada a la Loreta Young —diu la Veva—, els ulls i el nas, clavats!

No tinc ganes de veure ningú del taller. He pensat que si vols que vagi a cosir ha de ser en un altra sastreria. El brunzit d’abelles m’espanta.

Veig a l’andana el meu germà. Està molt guapo, em llenço als seus braços i no sóc capaç de preguntar-li per què no ha respost cap de les meves cartes, em sento encisada. Agafa la maleta i l’alça com si fos un mocador de butxaca. Tot passant saludo la gent, però aviat me’n cansaré perquè a Barcelona he descobert com és de còmode l’anonimat. Quan som al nostre carrer, el Ramon que ha callat sota el meu raig de paraules per explicar-li-ho tot, em diu que, a casa, hi ha maror. Que han descobert que ho ha suspès tot i que el pare no li parla. Li pregunto amb la mirada, però no em respon res.

—Me n’aniré a la mili de voluntari.

Em quedo espantada, no sé de què es tracta; quan m’ho explica m’impressiona saber que estarà ben bé un any fent el soldat. Li pregunto què en penseu tu i el pare.

—Ells encara no ho saben.

Quan dic si no li reca passar tant temps així, em respon que només desitja ser ben lluny del poble.

—I d’aquesta casa —afegeix quan comencem a pujar les escales.

Just al revés meu. M’ha esborrat la felicitat dels moments d’arribada, estic segura que sense adonar-se’n. Jo li vull dir que tots l’estimem molt, que és únic per a cada un de nosaltres. Sobretot per a mi, però pensant en tu, crec que el sobretot és ben teu. Aquest últim pensament asserena el neguit esbravat que m’afecta i el concentra en un sol punt de dolor intens.

Tu ets al dormitori fent els vidres i m’abraces ben fort.

—Ui, que et veig rara! Sembles un tofall, amb aquests cabells!

Amb tantes emocions he oblidat que he obert la finestra del cotxe per ensumar l’aire dels últims dies de primavera. Em dec haver descabellat.

—Adéu!

El meu germà ha fet petar la porta i tu poses una cara compungida.

—Aquest carnús! Jesús!

—Què passa?

M’expliques que, a Lleida, el Ramon ha malversat el temps, no ha pas suspès com m’ha dit ell, és que a l’Escola no el coneixen i la mestressa de la Pensió, al final, ha cantat. Sortir i gastar i dormir durant el dia.

—Hem estat uns carallots. El teu pare no té perdó.

Tu penses que és l’home a qui correspon viatjar, controlar els fills. Llavors em preguntes:

—I tu, què?

Et dic que he tret bones notes, he passat el curs sencer. Et gires cap al vidre i no fas cap comentari.

—La Veva m’ha donat molts records.

—La Veva, com la Veva?, que mengeu les sopes al mateix plat?

T’explico que a ella li agrada.

—Ai la fata! Estem ben arreglats si el primer que us ensenyen és a perdre el respecte!

Mentre continues fregant amb el drap, entro la maleta a l’habitació. Veig els dos llits i l’armari mirall tocant al meu. No tinc cap taula ni cap cadira on col·locar-la i torno a la sala, la deixo damunt d’una cadira. Abans d’obrir-la em vaig a pentinar.

Sóc molt feliç. He vist el Serni, hem caminat cap al riu i ens hem dit que ens estimem. Ell volia anar més enllà dels petons i m’ha posat les mans per la cintura de la faldilla avall a dins de les calces. Les teves paraules de la guarda m’han separat d’ell i, just llavors, davant nostre ha aparegut un home que, amb ulls brillants, la mirada reptant-nos, semblava preguntar què fèiem.

M’ha regalat una medalla, el Serni. Sembla antiga. He pensat que la deu haver trobat dins d’un moble ple de queres: hi ha una imatge de dona damunt d’una capa blanca, com si fos marbre, i pels volts, una sanefa d’or. Em recordo dels teus escapularis enganxats amb la imperdible a la samarreta de llana color mel.

De seguit he trucat a la Regina i ha estat molt contenta, m’ha dit que passi un dia per la perruqueria. «Un dia», ha dit, com si jo pogués esperar temps a explicar-li tantes coses. He pensat demanar-te diners i anar-hi de seguida, però no he gosat perquè m’has manat pelar tomàquets per fer conserva. Al terrat, n’hi ha una de les nostres galledes de ferro plena. «No et cauran els anells, eh, pelfa?», m’has dit. A part, a la perruqueria no es pot enraonar bé.

El pare no ha arribat fins al vespre, quan tu i jo fa estona que callem. M’abraça després de mirar les notes, tu deies voler que ell hi fos per mirar-les, però no hi poses cullerada. Ell em pregunta per la Veva i pels parents, però jo noto que l’aire pesa. A l’hora de sopar, trobo un paquet embolicat de la llibreria del poble a sota el meu tovalló.

Després que el pare digui «per molts anys» i el Ramon i tu us mireu amb un somriure escorregut, trobo un llibre de fulls finíssims, sembla un missal, es titula Confesiones, és de Sant Agustí.

Les vacances a casa no poden començar pitjor. El meu germà deu haver dit que se’n va de voluntari perquè tu no parles i quan ho fas es nota que estàs de molt mal humor.

He anat a comprar tot el que m’has manat i he entrat a saludar la Rosalia. M’ha mirat des de baix, l’he trobat més baixeta, com si no gosés enraonar per por d’equivocar-se davant meu, com si jo no fos la persona a qui va regalar la tomatera, la tofall i pelfa i trebulosi a qui aguantava els conills perquè els passés la mà per la pell tova. S’ha quedat parada amb la porta en una mà sense convidar-me a la cuina desordenada amb el safareig sota la finestra, tan diferent a la nostra. Tampoc no he passat al rebost-taller on té les balances i pinta sandàlies blanques, amb cistells i coves on pot dormir un gatet.

—Necessitem una dotzena d’ous.

He dubtat, però he dit que m’agradaria entrar al galliner. «Com abans». Hem baixat juntes l’últim tram d’escales, ella no parlava i li he explicat que a Barcelona m’estava amb la Veva i que havia de caminar mitja hora per anar a l’institut. M’ha dit que tu ja li explicaves que treia bones notes i ha afegit que m’enyoraves molt. Ha semblat que desfèiem aquella distància alçada durant el temps de fer-me gran. Tot passant li he signat el lloc on hi havia la meva tomatera i esperava que digués «Ai aquesta Rita!», però només ha somrigut. Ha tallat les dues úniques roses que resistien el sol potent, d’aquelles de rovell d’ou, les ha embolicades amb una fulla de col, com solia fer, i m’ha dit que eren per a tu. Ha estat com si em fes una rascada i em comencés a coure la pell esquinçada, vermella. Carregada i tot, he pujat les escales de pressa, la Rosalia s’ha quedat a fer feina a l’hort. Quan he entrat a casa esbufegant t’he sentit plorar.

Per fi hem fet la xerrada amb la Regina. S’ha engreixat, marca molt pit i sembla força més gran. M’ha dit que es casarà després de la Festa Major, a la tardor, quan no hi hagi tanta feina a la perruqueria. Li agrada treballar-hi i ja fa permanents i talla. M’ha recomanat que em pentini amb el bucle cap amunt, que es porta molt. No sé si a tu t’agradaria. M’ha fet saber que amb el Quico és molt feliç, que només té ganes de casar-se i passar-se tot el diumenge al llit, amb ell.

—I tu què? —ha fet.

—Jo, bé. He vist el Serni i també pensem casar-nos. Si els meus pares em donen permís, aviat.

—T’imagines casar-nos juntes?

Una volada de bromes blanques com el cotó fluix ha envoltat el meu cos i per uns instants l’ha sostingut ben amunt del cel.

—De moment no puc dir res. El meu germà se’n va de voluntari.

M’ha mirat fixament com si anés a comptar-me les pigues del nas.

—Els posen als llocs de més perill, els voluntaris, però potser al Ramon li anirà bé, és un cregut i un bala, així es farà un home.

Al poble tothom deu saber que el Ramon no fa bondat. Se m’ha posat una nosa damunt del pit com si respirar em costés. Li he dit que havia tret bones notes i que hi havia companyes molt bones persones i que algunes eren elegants. M’ha mirat. Que tenien una finor especial, no hi havia ningú al poble d’aquell estil. Ha fet una rialla burleta.

—Ai, Rita, t’estàs tornant barcelonina cap de tupina!

He rigut amb ella, però, com amb el mocador al nas, de seguida se m’ha estroncat la sang alegre.

L’acompanyo a la porta de la perruqueria i torno a casa trepitjant els núvols blancs.

Continuen els silencis quan tots quatre som al pis, però el pare i el germà, durant el dia, hi passen poca estona; tu i jo, ens hi trobem contínuament. Em pregunto si és possible que no sàpigues que surto amb el Serni, algú t’ho deu haver portat a l’orella. Tinc ganes de parlar-te’n. Un dia et trobo ajustant un uniforme militar. Em dius que el Ramon es vestirà de soldat, somric, i continues.

—Com els qui van anar a buscar el meu pare un migdia, i ja mai més no el vam tornar a veure.

M’imagino que em pogués passar i un dolor ja m’estreny ben fort. Hi ha moments en què penso que l’única persona que aquí m’entén una mica és el pare, encara que cada cop enraona menys i ja no ho sé. Quan et torno a mirar m’adono que plores quietament sense deixar de cosir. Et dic que jo et donaré una alegria. Que em quedaré al poble, no em cal continuar estudiant, cosiré i em casaré. Alces la veu encara embromallada de llàgrimes.

—I amb qui et vols casar, tretzepets?

Em desconcerto.

—M’he promès amb el Serni de cal drapaire.

—T’has promès?

Et poses a riure i ara sí que deixes de cosir per mirar-me amb els ulls molls i jo em poso a córrer cap a la porta i sento:

—On vas tofall?

El Ramon ha entrat a treballar al forn fins que el cridin a fer el soldat i ara no em cal anar a comprar pa; ell cada dia el porta quan torna a casa. Estàs molt satisfeta, et sembla un privilegi gran. El pare s’ha esbandit un xic els ulls de boira i m’ha començat a enraonar dels llibres que llegeix. Ha descobert el ioga, un exercici del cos en què la ment queda involucrada, diu que es proposa deixar de fumar. La Veva ens ha escrit a tots, però m’ha dedicat unes ratlles i diu que em troba a faltar. M’ha semblat que t’agradava i que em miraves com quan parles de com aprecien la feina del pare.

El Serni em telefona per dir-me que té molta feina, precisament la revetlla de Sant Pere, però poc després la Mariona Puig em convida a la revetlla que el germà i ella organitzen al terrat de casa la seva mare. M’agradaria molt un dia amb el Ramon fer una festa al nostre terrat, però a tu ni t’ho esmento. Em sé la resposta: donaríem molta feina, faríem soroll i els conills i les gallines de la gàbia es tornarien com bojos.

La Regina m’ha dit que m’hauria de quedar a casa si el Serni no surt per la revetlla. No m’atreveixo a comentar-t’ho, però dic al pare, interrompent la seva lectura:

—Em sembla que no em paga la pena sortir aquesta revetlla!, el Serni té feina.

—Si no surts et foto un bolet que t’esnasso.

I afegeix que un dia vol parlar amb mi. Per primera vegada, m’ha parlat com sol fer-ho al meu germà. Deus haver-li explicat que em vull casar amb el Serni. Callo, però penso que, després de sopar, em tancaré al dormitori i me n’aniré a dormir.

Al vespre, el Ramon ha portat una coca. Tu estàs molt animada i el pare ha posat damunt la taula una ampolla de vi del racó per acompanyar les postres.

Som tots quatre al terrat mirant com encenen la foguera al mig de la plaça, reunits per un moment. Gràcies al foc, has deixat els plats bruts a l’aigüera. Després d’uns instants màgics, lliurats als colors de les flames i als sorolls dels petards, el meu germà diu que la família del drapaire ha marxat del poble. Sis ulls interrogants es giren cap a ell. Continua explicant que es comenta que han trobat una fortuna dins d’un moble i s’han escapat per no donar explicacions a ningú.

El pare em mira. Tu em dius:

—Ho veus tretzepets?

Quinze dies sencers he espiat el carter i m’hi he fet trobadissa al peu de l’escala. M’ha mirat amb aquella cara d’un pàl·lid encès, de malalt, sense un bri de simpatia. He estat atenta al telèfon i he defugit els comentaris sobre la família del drapaire. El pare no ha admès que se’n parlés a les hores de menjar, fins el Ramon ha parat de burxar-me, però trobo la teva mirada que em parla a cau d’orella: «Carallot, què et deia?, no t’has de fiar de res ni de ningú!». O potser tan sols preguntes: «Tu pensaves casar-te, pelfa?».

No vull veure a ningú. Aprofitant una estona sola a casa he trucat a la Veva a la Universitat, encara que no li he dit res del que volia.

Com les fletxes fan amb els vaquers de les pel·lícules de l’oest del Centre Catòlic, les teves paraules m’enxampen a casa i em ressonen al cervell quan sóc a fora.

He caminat durant més d’una hora sense parar. Fins que m’he trobat al riu. He arribat al lloc on vam ser amb el Serni l’última vegada, ell duia tovallola i havia volgut que ens hi estiréssim, però llavors, des de dins, les teves paraules m’havien tret la son de les orelles i de seguida aquell home del poble ens havia mirat i des dels ulls lluents ens havia llençat brutícia.

Em pregunto encara pel silenci del Serni, per totes les paraules que m’ha dit quan ni jo ni ningú li manava pronunciar-les. Després de plorar, em deixo atuir per la calor i el bonir de l’aigua. Emparat el cos en el tronc d’un clop gran, em quedo entredormida a la seva ombra. Un soroll suau em desperta i, com si sorgís del meu pensament, tinc al davant el mateix home. Em mira amb l’expressió humida, com si s’hagués quedat esperant des d’aquell dia. He sortit corrent, esquitxat el pensament per fils de somni. Sota un sol potent he refet el camí sense notar el temps i, vermella i suada, he arribat a casa. L’hora de dinar era passada. El meu germà deu dormir la seva migdiada de forner. El pare m’ha dit que no el torni a fer patir d’aquesta manera i, molt seriós, passa la porta cap al carrer. Al costat del telèfon, i agafada a la columneta del bufet, m’has girat els ulls, encara aigualits, i en un instant hi he vist néixer l’espurna del reny i m’ha espantat la foguera. Abans que diguessis res m’he posat al llit i de seguida una figura humana tirant-se dins una bassa de sorra ha ocupat el meu pensament.

Has preparat caldo i aigua de timonets. La panxa sempre és al darrere del malestar, hi insisteixes una vegada més. Però em queda ben clar que al país que guardes dintre teu no hi cap una altra desgràcia, ni que sigui minsa i esquifida com un marge. Després d’un parell de dies de febre, de grans de sorra fent banyera i l’ombra vinga abocar-s’hi, la calma ha tornat al meu cos. Des del llit he sentit com escarnies el locutor quan donava la notícia que Franco inaugurarà un pantà a Astúries i m’has fet riure.

Dilluns a la tarda, la Regina em passa a veure, el matalàs de la Veva s’enfonsa sota el seu cul mentre em mira d’aquella forma, com si hagués de respondre a la quantitat de pigues. Tu tanques suaument la porta després de deixar-nos soles al dormitori. Ella et troba molt simpàtica. La qüestió és que la Regina no ha vingut tan sols a alabar-te ni a explicar-me què li passa de debò al Serni. Ella i el Quico saben el mateix que el poble sencer. Mercadeja paraula per somriure, però ha repetit el que fa al cas:

—Es veu que s’han fet riquíssims!

L’última síl·laba la pronuncia com una xeix. «Riquíxims». Ha vingut confiada que jo posseeixo els detalls de l’operació milionària. Però en mirar-me pàl·lida i feble dins del llit, s’adona a l’acte que no tinc el plat principal del banquet. Sense això, encara queda un fet que excita la seva gormanderia: el perquè no participo en una situació òptima, segons es diu, per a la família del Serni. Al cap de quatre paraules sap que és precisament aquesta la causa que jo estigui aplanada, fora de combat i amb els morros eixuts. Ens mirem avorrides, no sé què s’ha fet dels nostres tips de riure. Sort que el Ramon treu el cap per saber com estic. Va empolsinat i la Regina s’acomoda les faldilles mentre ell li posa els ulls a sobre. No es diuen res, tan sols un cop de cap.

Quan el cobrellit de la Veva, que tu tens sempre posat perquè el matalàs pelat no faci lleig, queda en rebrec per l’acció de la Regina aixecant-se, em sento alleujada.

Després d’acompanyar-la al replà i agrair-li la visita, tornes a repetir la història que li has fet correspondre.

—Pobra nena, sense pare. I de la seva mare, diuen que és mansa!

El Ramon surt del bany amb la pell lluent, colrada. Et sent i els seus ulls em sorprenen mirant-te ferament.

Ens acostem avançant per camins diferents; fins i tot, contraposats.

Dies fa que t’empudega no poder feinejar a tot aire, obrint portes i finestres, sense fixar-t’hi, com a tu t’agrada. Et fa nosa que m’hagi posat malalta, segons tu una activitat per a llafecs i palparnes. A casa teva no hi ha lloc per a qui es tria el menjar, com els llafecs: «això vull, això no vull», ni per als qui no són àgils ni fan l’ull viu als obstacles, palparnes. Tu ens has pujat alerta, el germà i jo: el plat ha de quedar com una patena; no s’hi val a entrepassar i anar de morros a terra fent un «adorapau».

Desitjo respirar al carrer. Amb la calor del pis sota teulat, l’aigua del riu em fa dentetes. Penso que amb l’accent desmenjat sense remei, les as obertes, les os estretides en us, el grup de Barcelona deu haver copat les millors taules del Cafè Ponent.

A tu no t’agrada el que anomenes «fer soroll», davant dels altres, queixar-te, exhibir els sentiments.

El pare ha entrat cada dia a veure’m i hem fet les paus sense esmentar cap batalla, ni tan sols l’última. Està de mal humor des que no fuma. Em diu si he pensat què significa casar-se jove, «encara més per una dona», afegeix, suposo que em vol fer veure la sort que em representa la fugida del Serni. Parla de la seva joventut, de la de la cosina Veva. Un cop més, fa referència a la guerra i em torna a explicar que, quan va passar la frontera, ja a dins de França, caminava enmig de persones famolenques i esgotades, com ell. Una vella va sortir de sobte d’una casa amb un cistell i va repartir uns quants talls de bacallà. Ell en va poder enxampar un i, en aquells instants, es va sentir el més afortunat i agraït dels homes. Allò sí que és un fet important.

—Sí. Sempre he tingut sort.

Qui ho diria, penso i callo, amb aquesta cara que fa!

Potser perquè em veu d’aquesta manera, avui continua enraonant. Anys més tard, al poble, havia assistit per casualitat al trasllat d’uns presoners francesos. Els guàrdies havien parat a dinar al Cafè Ponent mentre els presos restaven emmanillats a la furgoneta. El pare i la mestressa s’havien posat d’acord per pagar a mitges el dinar dels homes. Abans de ser retornats al vehicle, d’un en un havien passat a dar-los les gràcies amb una inclinació de cap.

En aquest instant el meu dolor pel silenci del Serni es fa xic com una pilota de ping-pong, o més. Després de la lliçó, callo. El mestre també.

Sento com feineges a la cuina amb alguna batzacada de portes i temo que entraràs per demanar que t’ajudem i s’haurà acabat vessar llàgrimes pel pare o per jo. Ningú té en propietat un dolor com el teu.

Accepto la proposta del pare de dinar a la taula després de dies sencers al llit. Tots plegats ens aboquem a una treva i mentre em calço arriba el Ramon i traient el cap enfarinat, sense passar la llinda, m’etziba.

—Tretzepets, ja estàs bona?

Li llenço el coixí que xoca amb la porta, tancada precipitadament, i en un instant veig com cau.

Com avanço pels carrers del poble que em porten amb els companys d’altres estius, el primer dia creient que tothom m’interroga quan em diuen hola o adéu, avançaré en l’actitud de la Veva, ben mudada i somriure, com qui deixa enrere un examen massa difícil que ha passat per pèls.

Tot l’estiu aniré amb el grup de Barcelona capitanejat pels Puig. De piscina en piscina, adéu al riu on va tothom, de festa en festa, adéu al ball de plaça. Després de llençar-me un «Que t’has vist el cul amb dos miralls?», t’avens a comprar-me un banyador nou.

Aquest estiu canviaré sovint de pentinat: cues, estirat amb bucle amunt, puntes cap a dins, cua de cavall des de sota la closca. No importa que em diguis «carnaval, tofall, xona», tant passo la porta amb pantalons llargs com amb minifaldilla. A fora del teu domini ric despreocupadament; a dins, em reservo.

Ballaré amb tots, frenaré qualsevol atracció, potser perquè cap és prou forta per trencar la resistència que hi faig. Sovint sóc conscient que agrado, però faré veure que no me n’adono. La colla dels estudiants m’absorbeix quan els teus encàrrecs em deixen lliure. Algun cop trobo la Regina pel carrer ben a prop del Quico i ens diem adéu. Sense adonar-me’n, ens hem aproximat amb la Mariona Puig, som les úniques noies fixes de la colla. Sempre l’havia descartat com a amiga per aquesta finor dels de ciutat que em semblava un entrebanc, una falsedat. Ella trepitja segura des de nena, no sembla pas sentir que li cal redimir un esguerro, em concedeix i m’inocula confiança. Serem aliades en «la divertició», com tu dius, i en les conquestes papallona. Et complau que la nena d’una de les famílies riques del poble vingui al nostre pis xic i es xali al terrat tocant els conills o banyant-se dins del vell safareig quan la calor ataca amb força. També, que jo dirigeixi el petit taller només per convertir roba retirada, de qualitat, que la Mariona aboca. Assisteixes a la conversió de vestits amb màniga en bruses cisades, pantalons llargs en curts… Ho fas amb esglai, però davant la propietària no goses manar, «sempre i quan no feu malbé cap peça».

El Ramon frisa per marxar. Li ha tocat a Madrid i escataina que encara és massa a prop, que vol veure món, no sap callar. Els dies abans, recorren el nostre pis, com un plom, aires de derrota. Debades tots intentem fer-te veure que només es tracta de la mili. Per fi se’n va amb una cara immensa de felicitat. Tu plores, fins que ho acabes amb un «Quins carnussos, tota la raça dels militars!».

No m’estovo amb «Tous les garçons et les filles», ni amb «Sapore di sale», fins escarneixo la cançó que comença: «Corazón, tu estás sufriendo…», però és també l’estiu de «Ma vie» i mentre els compassos avancen en el to solemne i recòndit, la mà del ballador em prem al mig de l’esquena, faig per empassar la brossa que se’m forma a la gola.

Per fi, un dia la Regina em troba i em crida a part mentre la Mariona li clava la mirada com si fos una imperdible enmig d’una galta. Ara em dirà que quedem un dia, que no sap res de mi, que em vol explicar coses seves. I diu, en veu baixa, la meva amiga de les monges:

—La família del Serni és a València. Sé de bona tinta que hi viuen com a reis.

Em quedo parada, em semblen tan llunyanes les seves paraules com les persones de qui em parlen. Li dic «gràcies per la notícia» i, mentre m’acosto a la Mariona, que m’espera amb cara de tres déus, no sé per què, engego a riure. Dies fa que he parlat a la Puig de les meves experiències sentimentals i, amb ella, he condemnat el primer amor a la misèria d’un mig oblit.

En realitat, mentre tu esperes en va les cartes del Ramon, la resta de l’estiu, no penso en altra cosa que a tornar a la ciutat per ser-hi feliç de debò.

Em deixes marxar a continuar el Batxillerat a Barcelona. Espero la teva oposició fins a l’últim instant, en tinc por. Però, dins del cotxe de línia, encara confio que tu protestaràs des de la vorera, que pujaràs al cotxe i m’estiraràs a fora per dir-me que em necessites al teu costat, que només jo puc curar-te el dolor. Però buscaríem soroll, no?, i tu desitges ser invisible als altres; tan sols, de sobte, després de reveure’t, deixar-los atuïts d’un cop de martell al cap.

Et miro i, des de la vorera, em regales un somriure melangiós. Sé que sóc egoista: el teu riure em cou més que les teves llàgrimes i també el teu somriure, aquesta mena de perfum a la vista dels veïns que són a la vora. Potser tu m’observes com aviat mirarem els astronautes que posaran tots dos peus a la Lluna.

Crec que no he estat mai tan a prop de desertar per sempre del teixit de la padrina, del teu país, com al final d’aquest estiu.