34

JOAQUIM XERNAC

Va entrar a l’habitació. La Berta Panatis jeia al llit amb els ulls tancats. Potser encara dormia. Va tastar-li el front, cremava. Aquella noia tenia un punt místic que el neguitejava d’allò més. Segur que devia fantasiejar amb la pròpia mort. La seva intenció era no donar-li aquell gust, però li estava costant molt, moltíssim.

Amb tota tranquil·litat, la va despertar. No en temia res. Si amb prou feines podia seure al llit, encara menys intentaria escapar. I si ho feia, cauria rodona a terra tan bon punt s’aixequés. Quan, sense gaire esperança, va voler forçar-la a beure una mica de brou, una vegada més la noia va alçar la mà per llençar-li pel damunt. Però ni esma d’això, no va tenir. Va limitar-se a tancar els llavis amb força.

—Per què no menges una mica?

La Berta Panatis va respondre amb una veu amb prou feines audible:

—Vull aigua.

—Vols morir?

—No. Però no penso menjar res fins que no em deixis lliure.

—Avui et donaré una bona raó perquè mengis i et recuperis. I un cop recuperada, perquè m’ajudis.

Amb una traça i una finor sorprenents, va treure-li la camisa de dormir. Tota ella era pell i ossos. Tenia la cara grogosa, les galtes xuclades i els ulls enfonsats. Els pits, eixuts, buits, li penjaven com els d’una vella. Va ajudar-la a rentar-se i vestir-se. La noia es deixava fer. Semblava idiotitzada.

—Som-hi, Berta.

—On em portes?

—No gaire lluny.

Entre ell i en Segarra la van fer baixar fins al soterrani.

—Mira aquí dins, qui hi veus? —van preguntar-li després d’obrir la porta.

Per l’expressió del rostre, la noia devia creure’s que patia al·lucinacions. L’últim que s’esperava trobar en aquell forat humit era son pare. S’havia quedat amb la boca oberta i semblava incapaç de tancar-la. El senyor Panatis jeia amb els ulls tancats.

—No n’hi ha per a tant, dona —va fer en Segarra—. Només és ton pare… No t’amoïnis, l’hem hagut d’adormir. Té bon aspecte, oi? Ell sí que menja. I beu. No s’està de res.

—Li hem explicat la teva tossuderia —va intervenir en Xernac—. No l’entén.

—No m’ho crec, deixa’m parlar amb ell —va pregar la Berta Panatis amb un fil de veu.

—Per ara no és possible. Li he detallat l’oferta que t’he fet. Cada matí em demana si has acceptat. Quan li dic que no, s’enfada molt. No és gens ximple. A més, es recorda de les sessions prèvies amb en Segarra.

Llavors va treure’s de la butxaca unes quantes fotografies.

—Mira-te-les bé.

La Berta hi va veure el seu pare, rebentat, apallissat i humiliat. Va tancar els ulls.

—Fills de puta…

—L’hauríem pogut matar a bastonades, com un gos. Només l’hem estovat una mica. Però podríem tornar-hi. Seria una llàstima perquè el teu pare s’ha recuperat la mar de bé de la batussa. Menja amb gana, beu els seus gotets de vi… Fa dies, em va demanar un joc d’escacs i l’hi vaig donar. S’hi passa les estones ben agradablement. S’ha engreixat i tot. En Segarra és molt bèstia, si vol. El que es veu a les fotos és tot obra seva. Ja vas veure com va deixar en Vilanova. I això que havia col·laborat! No tindries pas un tracte millor pel fet de ser dona. Més aviat al contrari, t’ho puc assegurar. A en Segarra, que siguis un esquelet que camina li és ben igual. Ja m’entens… Et faria de tot davant de ton pare. Després, ens el carregaríem a ell a poc a poc i tu en series l’espectadora. Coneixes el so que fa una cama quan es trenca? És igual que el petar d’una branca seca… Quan l’home estigués a punt de dinyar-la, t’obligaríem a clavar-li el tret de gràcia. Amb la pistola de plata, és clar. T’ho imagines? Te la posaríem a la mà, t’obligaríem a repenjar-la-hi al cap, faríem que el miressis als ulls i finalment… pum!

—Prou!

—Després seria el teu torn. No et mataré. He tingut una conversa telefònica amb un dels nous ministres. Li he explicat el teu cas. Ha decidit comprar la teva pell. A canvi, m’ha promès obrir una petita línia de crèdit al meu nom. No és gaire, però em permetrà de guanyar una mica de temps, d’esperar temps millors. Un cop lliurada a la policia, faríem circular pels cercles comunistes que igualment t’havies venut. Que eres una traïdora. Com en Vilanova. No ens costaria gens, quan van donar-te el senyal que esperaves per atemptar contra el general, no els vas fer cas, no et vas bellugar de Biribil…

—Mentida! Mai, no em van avisar!

—Potser sí o potser no. Del teu pas pel món no se’n salvarà ni la memòria. I parlant de memòria —aquí va dubtar un instant, però va afegir—: També m’agradaria que pensessis en el difunt Josep Maria Foix. Em seria tan fàcil, fer circular tota mena de documents i rumors… En dos dies, la seva, de memòria, estaria tan empastifada que mai més no es podria netejar…

—Ni l’esmentis!

De l’esforç gairebé es va desmaiar. Ell, fastiguejat, va dir-li lleument:

—Em sap molt de greu, però em temo que haig d’esmentar tot allò que em calgui… Es fa difícil de suportar, oi? No apareixia enlloc la possibilitat d’un final tan horrorós, al manual de la bona bolxevic? Ningú no et vindrà a ajudar, ni del Partit Comunista Català, que per cert ja existeix, ni dels comunistes espanyols ni de la Internacional moscovita… I el més ridícul de tot, la llàstima, és que no es tracta de res personal. Ni amb tu ni amb el teu pare. I encara menys, polític. Al principi m’interessava la pistola de plata. Després, que m’ajudessis a resoldre els meus problemes econòmics. Se me’n refot mil vegades que siguis comunista o monja missionera. Amb això vull dir que no us desitjo cap mal. Si no m’ajudes, hi perdrà tothom. Jo el primer, però no tant com vosaltres. Amb tu al costat podria sortir-me’n millor, d’una manera més ràpida i neta. Sense tu me’n sortiré igualment. Hauré d’anar més amb compte, hauré de gastar més diners tapant boques, fins i tot és possible que em vegi forçat a fotre el camp i canviar d’identitat. Però pots posar-t’hi de peus: me’n sortiré. La gent com jo, més tard o més d’hora, sempre ens en sortim. En canvi, vosaltres no. Mai. Encara hi ets a temps. Si m’ajudes, tots hi guanyem. Podreu tornar a Barcelona, lliures i amb molts diners a la butxaca. Per començar una nova vida o el que vulgueu. A més, tot quedarà entre nosaltres. Te’n dono la meva paraula. Si vols, podràs continuar amb els comunistes, tu mateixa. Els teus camarades no sabran mai que has ajudat un porc burgès a estafar uns altres porcs burgesos. Què me’n dius?

—Tibidabo.

—Eh?

—Tibi Dabo. Tercera temptació. El diable s’enduu Jesús dalt d’una muntanya molt alta, li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: «Et donaré tot això si et prosternes i m’adores. Tindràs poder. Seràs l’amo del món. Deixa el teu Déu, deixa la teva missió, deixa aquest camí de patiment…».

—Què collons ets, una mena de monja comunista?

—Ma mare. Vade retro, Satanàs.

—Prou broma! No sou els grans defensors del resultat per damunt de la manera d’aconseguir-lo? L’efecte és el més important. Les causes fins i tot poden ser canviades a posteriori i adaptades a l’efecte aconseguit. Doncs, mira-t’ho així: si em fas ric a mi, hi haurà com a mínim un parell de milionaris, burgesos, capitalistes, escanyapobres…, que deixaran d’existir. És una bona oferta: dos per un. Rumia-t’ho. Fins i tot podries arribar-te a París i liquidar el general per compte propi… Més val tard que mai, no? A mi m’és ben igual…

—A París?

—Sí, se n’ha anat d’Espanya. Sembla que s’ho passa força bé: teatres, cabarets, restaurants… I ara, prou xerrameca. Vull…

Va callar. La noia havia perdut el sentit i havia caigut a terra com un sac. Començava a estar-ne molt tip. Amb en Segarra van dur-la de nou a l’habitació i van deixar-la estirada al llit. Estava molt més preocupat del que donava a entendre. La història de la xerrada amb el ministre era mentida. Ningú en el nou govern no donaria un ral per la terrorista que havia de matar un exdictador. Tenia a la butxaca un telegrama de monsieur Randonné amb un ultimàtum. El temps se li acabava a ell, també.

—Està ben fotuda. Sembla un principi de pulmonia… —va dir en Segarra.

—Ja ho sé, imbècil. Qualsevol ho pot veure.

—No em falti al respecte, senyor Xernac.

Era el primer cop que el gos es plantava i li ensenyava les dents. Durant una dècima de segon, va sentir nítidament, vívidament, què podia significar la revolta del gos. Va refredar l’assumpte:

—Sí que m’has sortit amb la pell fina, Feliu…

L’ús del nom de pila i el to van apaivagar en Segarra.

—Tantes hores i tants dies en ple hivern —va dir— amb una mala alimentació, asseguda al peu d’aquell cony de creu havien de passar factura per força. I ara, tot aquests dies sense menjar ni una engruna…

Tenia raó. El sorprenent era que la noia no hagués emmalaltit abans. Fins i tot si acceptava d’ajudar-lo, tindria molta feina a refer-la prou com per poder treure’n profit. Tot plegat l’estava avorrint molt. El problema era, va pensar un pèl malencònicament, que la Berta Panatis era tossuda i mística. I el fet d’estar malalta li accentuava la llunyania amb la realitat. Ara mateix estava delirant:

—M’aturo per escoltar millor el concert de pampallugues… —deia.

Tot i l’escalfor de l’estança, la noia tremolava. Va tapar-la. Tenia un sentiment clar d’haver perdut alguna cosa, però no sabia quina. Abans de sortir va agafar-li les mans i li va mirar els palmells. Va respirar tranquil, per un moment li havia semblat veure-hi estigmes.

La Berta Panatis va dormir gairebé vint-i-quatre hores. Aquella nit, ell va continuar aixecant-se en plena matinada i mirant per la finestra. I va semblar-li que ho feia perquè s’estava morint. Va caminar per la casa buida i va pensar en la seva dona i els seus fills, que estaven a Extremadura, a més de mil quilòmetres de distància (quina manca de subtilesa, la mateixa distància que hi havia fins a París), i era com si no existissin. O encara pitjor, com si no haguessin existit mai. Aquella nit va anar fins al despatx i, davant el material relacionat amb els Panatis, va sentir una fiblada al cor, com una cicatriu mal curada. Com en un altre món, durant la matinada insomne, va tenir por. De tot i de res, de no recordar alguna cosa important, de no fer el que calia, de témer que, a en Segarra, un dia se li girés definitivament el seny i li tallés el coll a trenc d’alba. Per què no? La gent sempre queia en la traïció. Hi havia caigut ell mateix. Hi caurien els que l’envoltaven i li devien fidelitat. Es donaria fatalment: en Segarra, la Carlota… Tothom acaba per ser un traïdor. Això era segur i ell ho sabia. Només calia endevinar quan. Era una de les coses positives de fer anys, acceptaves com a normal que totes les persones tenien un preu. I un cop acceptat, te n’alegraves, ja que la traïció acabava per ser una referència de pes, una certesa, enmig d’un món a la babalà, incert i insegur…

Durant les hores d’insomni, llargues com un viatge a Las Hurdes, va arribar-se fins a la cambra de convidats. Hi havia aquell sac d’ossos que l’anguniejava, dormint i delirant. Va baixar al soterrani. L’home de la mà morta roncava amb la boca oberta. Casa seva era com un hotel ple de gent estranya.

A mig matí van obligar la Berta Panatis a beure una mica de consomé. En Segarra li tapava el nas i quan la noia s’ofegava, ell li abocava la cullerada. N’anava més fora que dintre, però era millor allò que res. La noia estava furiosa, dintre de la feblesa. No va poder evitar d’ingerir una mica d’aliment. En un moment determinat, quan en Xernac va percebre que estava prou desperta, li va dir:

—Prou. Se m’ha acabat el temps i la paciència. Et demano per última vegada que col·laboris amb mi. Si em dius que no, hauràs d’assumir la teva responsabilitat. Ton pare morirà rabiant com un gos, havent vist com violaven i torturaven la seva filla. I sabent que la seva filla, podent-ho fer, no solament no l’ha salvat, sinó que, a més, l’ha rematat. Berta Panatis, has entès el que t’acabo de proposar?

—Sí.

—Comprens bé quina és la teva situació?

—Sí.

—Et dono una hora perquè et decideixis.