20

JOAQUIM XERNAC

El suro de les comarques gironines va començar a exhaurir-se a principis del segle anterior. Els ulls dels productors i transformadors van fixar-se en Andalusia i Extremadura. En aquelles terres, les alzines només servien per produir glans amb què alimentar porcs i toros. El suro, amb prou feines s’utilitzava per construir ruscs d’abelles, unes quantes eines tradicionals i, convertit en closca picada, per a la indústria de la pell. Els industrials britànics del ram, tan bons com els catalans, ja havien començat a invertir-hi diners. L’avi Xernac, vidu, i els seus dos fills van tancar amb clau la casa de Palafrugell i van acompanyar, com a simples artesans, l’industrial d’aquesta mateixa localitat, Feliu Basora. Era el 1838 i viatjar a Extremadura era com anar a la fi del món. No hi havia tren, i el més senzill era embarcar-se a Palamós i navegar fins a Sevilla. I, des de la capital andalusa, organitzar una caravana de carros i tartanes. En Feliu Basora va comprar el suro de diversos terrenys comunals a Tejeda de Tiétar i va instal·lar-se a la població de Serrejón. En Joaquim Xernac hi va néixer vint anys més tard.

En poc temps els Xernac van passar de simples artesans i operaris a negociar compres i vendes, a fer d’intermediaris i especuladors, i a establir allà mateix les pròpies fàbriques de tractament del suro (per fer-ne planxes, paper i taps) des d’on l’enviaven a Portugal, Anglaterra i Catalunya.

Ell va retornar a casa a finals del segle convertit en un home molt ric i influent. I amb el propòsit ferm de treballar poc i guanyar molts diners. Va edificar la casa familiar a Ripoll per qüestions d’interès comercial i polític. Cap al 1901 o el 1902 va intuir les immenses possibilitats comercials que oferia la vall de l’Urder i la seva capital, Biribil. A l’època en què va fixar-hi el seu interès era un poble endarrerit i pobre, cau de contrabandistes de mig pèl, on, tret del carrer Major i la plaça de l’Ajuntament, encara es llançaven al carrer les escombraries, els excrements del bestiar i fins i tot els animals morts.

Va comprar terrenys als pagesos i els va revendre als estiuejants, bàsicament barcelonins. Polítics, metges, advocats, notaris, tota mena de professionals i rendistes s’hi van fer construir cases i xalets. Fins i tot, a proposta seva, una plaça nova va aparèixer del no res, ben rodona, amb un jardí al mig, envoltada i tancada per mansions d’allò més elegants. Les seves gestions (junt amb les aigües, el clima i l’atmosfera pura de l’alta muntanya) van acabar per portar la font d’ingressos i de benestar de què ja gaudien les valls germanes de Ribes o de Camprodon.

Va observar amb sornegueria com els birbilencs intentaven esborrar el passat amarat de femta, pudor i mosques, i com frisaven per consagrar-se al comerç i a l’explotació del turisme. A ell, ja li anava bé, però no perdia ocasió de burxar-los tot recordant l’antiga situació:

—L’any u, quan vaig arribar a Biribil, encara buidàveu les latrines de les cases a còpia d’omplir cossis. Els carregàveu dalt d’un carro i els transportàveu als camps del voltant per aprofitar els cagallons com a adob. Els carrers plens de sots feien que els carros avancessin a sacsejades i els cossis vessaven i esquitxaven, i anaven deixant un rastre de brutícia que impregnava el poble de pudor de merda durant dies i dies…

Va somriure, va xiular i va obrir el calaix de la tauleta de nit. Va agafar l’embolcall fet amb un mocador de seda blanc que duia les seves inicials brodades: JX. El va obrir amb compte i va deixar que li caigués a la mà el contingut: quatre bales de plata.

Quan se li va presentar al despatx el joier Carretes, va suposar que venia a proposar-li alguna operació especial. Va somriure-li amb curiositat. Només veure’l passar per la porta del despatx, va posar-se a pensar com podria treure-li uns quants calés. El somriure de superioritat se li va convertir en ganyota quan l’home, després de tibar el seu coll llarg de pollastre, li va col·locar a la taula, dretes, teatralment plantades, quatre bales de plata.

—Me les ha portades aquest matí la senyora Monrós. Les volia vendre. En demanava molts diners. Els hi he pagat. He cregut que a vostè li agradaria saber-ho…

Un cop superada la sorpresa inicial, les hi va recomprar immediatament i va suggerir al joier —més que no pas demanar— que aquella transacció quedés entre tots dos. I que no deixés de comunicar-li qualsevol altre moviment de gènere que inclogués bales de plata…

Va tancar el calaix de la tauleta de nit i va tornar al despatx amb les bales embolicades a la mà. Mentre baixava les escales, les remenava, les feia rodolar amb els dits, les palpejava. Va començar a comptar-les fins a l’infinit, com qui passa el rosari: una, dues, tres, quatre… La mà va anar-les escalfant. Vet aquí: unes quantes bales de plata tèbies… D’on les havia tretes, la Carlota Monrós? Per què se les venia? Tenia diners de sobres… A ell li agradava viure i deixar viure. Però també tenir controlades les seves propietats. I la Carlota era seva.

Un cop al despatx, va deixar les bales a la taula i va seure.

Va sentir com trucaven a la porta i la minyona acudia a obrir. Va consultar el rellotge de la paret. Devia ser ella. Només sentir com pujava per l’escala ja li va venir una erecció. La Carlota era una femella de primera.

Després de fer l’amor, al llit, a les fosques, amb la claror de la lluna entrant per la finestra, li va preguntar en veu baixa:

—No tens res d’especial per explicar-me?

—No…

Se li va abocar damunt somrient perquè pensés que volia tornar a posar-s’hi. En comptes d’això, de sobte va engrapar-li la cara amb una mà i li va prémer les galtes amb força. Va obrir la llum de la tauleta. El rostre li havia canviat d’un moment per l’altre. Ara era dur i tallant com un vidre trencat. Va abocar-li, ràpidament:

—Avui, Carlota, he tingut una conversa molt interessant amb el joier Carretes. M’ha explicat que aquest matí li has dut a vendre unes bales de plata…

—M’estàs fent mal!

Va deixar-la anar.

—Perdona, però no m’agrada que la meva gent m’amagui res. A tu no et cal gens ni mica anar pel món venent-te coses… D’on han sortit aquestes bales?

—Per què? —va demanar-li tot fregant-se les galtes.

—D’on! —va fer ell amb to amenaçant.

—Eren de la noia de can Bulló —va respondre ella ràpidament—: Me les va donar perquè les hi vengués.

—I què en treus, tu? Una comissió?

—Al contrari. En Carretes és un ronyós… Ha taxat les bales força baix. He pensat d’afegir-hi cent pessetes de la meva butxaca, per arrodonir.

—Però, això, per què?

—I jo què sé! Em fan mitja pena, aquesta família…

—I no me’n pensaves dir res?

—Quina importància té? Que t’ho haig de dir tot, potser?

—Segons què, sí.

—Què t’agafa, Joaquim? Per què t’interessa tant? No és res de l’altre món. Ja els coneixes, semblaven qui sap què, al principi, i ara no tenen ni cinc. Estan amb l’aigua al coll i…

—En té més?

—No en tinc ni idea.

—On hi ha bales, és probable que hi hagi una pistola… T’ho ha dit?

—No —va respondre-li amb seguretat—. La noia em va explicar que les bales eren un record de família…

—Un record de família? Per a ella, com si les bales continuessin en poder d’en Carretes. Entesos?

—Entesos.

—Si te’n vol fer vendre més, m’ho comuniques a l’instant. Fot el camp.

La Carlota Monrós, ofesa, va vestir-se i va desaparèixer escales avall. El cop de porta va anunciar-li que ja era fora.

En realitat, tota la història de la Berta Panatis i els seus secrets no li importava gaire. O gens. A aquelles alçades de la vida ja havia fet tot el que havia de fer. I havia aconseguit tot el que havia d’aconseguir (que gairebé coincidia amb tot el que havia desitjat). Però no podia evitar d’enrabiar-se si percebia que perdia el control o es posava en qüestió el principi d’autoritat.

Va treure’s de la butxaca la clau de la caixa forta rodona. La va obrir per guardar-hi les bales. Aquesta la tenia a la vista, sense amagar. Se n’havia fetes fer dues i, la rodona era per distreure. El més valuós ho guardava a l’altra, amagada sota la taula baixa. Era un moble de roure pesant, baix, amb un gran braser al mig, envoltat per tres sofàs, en un racó del despatx. Un mecanisme feia que la tauleta s’obrís en dues parts, i el braser, que era fals, es partia per la meitat com un meló. Es deixava al descobert la caixa forta de debò, construïda especialment per a en Xernac. Era plana i s’obria amunt, com qui obre una trapa per baixar a un soterrani. Hi guardava or i plata, l’única seguretat en temps d’incertesa. Se’n feia lingots en forma de lletra ix, la seva marca. No n’hi havia gaires, ara mateix. De fet, no n’hi havia cap.

Va pensar de nou en la Carlota. Quan venia a trobar-lo a casa seva, sempre es posava unes gotes d’aquell perfum que van comprar a París. Avui l’havia estat observant mentre es vestia: era una bacona ben ximpleta. Es feia vella. Els malucs se li estaven eixamplant com els d’una lloca. Ara bé, no pensava pas despatxar-la, tot i tenir amants més joves i boniques, cap no li tibava els collons com ella… Encara que de tant en tant hagués de clavar-li un crit. Se l’havia enduta de viatge unes quantes vegades. Li feia tancar l’estafeta (ella ja s’organitzava perquè els assumptes postals es despatxessin a Dompol) i se n’anaven una setmaneta o vuit dies. Havia estat així a París, a Madrid i Lisboa. La Carlota, per la diferència d’edat, podia passar per la seva filla. De fet, en aquelles sortides d’incògnit, ho havien fet d’aquesta manera. S’inscrivien als hotels com a pare i filla i demanaven habitacions, porta amb porta. Sovint, tenia la sensació que l’afecte de la Carlota per ell era més paternal que no pas passional, cosa que donava un caire particularment incestuós a la seva relació i l’excitava d’allò més. L’exemple més clar l’havia tingut amb la seva reacció davant possibles pretendents. Havia de reconèixer que, en el seu moment, va patir una gelosia més pròpia del pare que no suporta que un altre home arribi de fora i li robi la filla, que no pas la de l’amant ple de despit amorós. Només quedar-se vídua van començar a voltar-la els homes de la comarca. Jove i sense fills, la Carlota tenia a més l’afegit del càrrec a l’oficina de Correus. Tot plegat, un pastisset massa bo per no intentar menjar-se’l. Tanmateix, cap dels homes que se li van acostar amb intencions serioses va sortir-se’n. N’hi havia que ho deixaven córrer de seguida. Per una banda, la Carlota els descoratjava perquè era una noia massa independent. Per una altra, quan un possible promès es decidia i li plantejava d’oficialitzar la relació, ja se n’encarregava ell, d’espantar-lo. Si calia, amb contundència. La Carlota, que no tenia un pèl de ximple, un dia li va preguntar directament si havia tingut res a veure en la renúncia de dos dels seus millors pretendents. Ell va jurar-li que no d’una manera que ella, que ja feia uns quants anys que li tibava els collons, va percebre clarament que volia dir que sí. Va enrabiar-se molt i molt.

—A veure si, al final, un dia t’arrencaré els collons de soca-rel de debò, fill de puta! —li va deixar anar.

No cal dir que, amb aquells precedents, cap home va acabar per acostar-se-li mai més, ja que havia corregut la brama que la Carlota Monrós era una mena de vídua negra, de conseqüències fatals per als que volien festejar-hi.

No van veure’s durant uns quants mesos. Al final, però, la Carlota va tornar-hi. I fins al present.

Quan hi pensava, es rejovenia.

Abans de ficar les bales de plata a la caixa forta, va tornar a observar-les. Va fer-les ballar a la mà. Tenien una bellesa estranya, gairebé quirúrgica.

Una noia bonica, aquella Panatis… Havien coincidit un parell de vegades a Biribil. Això sí, era mentidera. Li havia dit que era la fillola del difunt Lladonosa i allò no era veritat. La vídua del fabricant de ciment li havia explicat una història ben diferent… Es va repetir: «On hi ha bales, és probable que hi hagi una pistola…». I va afegir, en veu alta: «I si les bales són de plata, si hi ha una pistola, és possible que també ho sigui».

Va tancar la caixa i va tornar al dormitori. Va ser apagar la llum i tapar-se quan hi va pensar. Una pistola de plata és un objecte preciós, d’una vàlua molt superior al simple cost econòmic. Qualsevol podria tenir-ne una exposada a casa amb tot l’orgull. Però, se’ns dubte, si a algú li hauria de fer una il·lusió particular fóra un col·leccionista d’armes. I ell en coneixia un, d’aquests, en Verrines, el seu client. Enviar-li una caixa bellament treballada contenint una pistola de plata amb les seves corresponents bales com a mostra d’agraïment per la confiança dipositada en ell significaria un cop de primera categoria… i un alleujament momentani de la seva pressió.

Va pensar en els Panatis. Per què algú que té un grapat de bales de plata massissa viu en la misèria enmig de la muntanya? Li era ben igual. Ara, per damunt de tot calia saber si hi havia pistola. I, si n’hi havia, si era de plata. En aquest cas, ja que aquella família necessitava diners, seria fàcil aconseguir que la hi venguessin a bon preu.

De sobte, va obrir els ulls en la foscor. Es va incorporar. Acabava de tenir una altra idea. Per què havia de comprar-la? Per barata que li deixessin la pistola, sempre serien força diners. I ell, ara, no en tenia. Res de comprar-la, els hi prendria. Així de senzill. Com més aviat resolgués aquesta qüestió, millor.

L’endemà de bon matí va fer venir en Segarra per donar-li noves instruccions:

—Has de vigilar discretament les anades i vingudes dels Panatis.

—Busquem res de particular?

—Sí, hem de saber si tenen una pistola. I si en tenen una, quina és i com és.