33

BERTA PANATIS

L’endemà, en Xernac va tornar. Aquest cop, sense fineses. La va destapar d’una revolada i li va dir:

—De comunistes, per bé o per mal, n’hi ha per donar i vendre. Si tu en fossis una més ja t’hauríem lliurat a la Guàrdia Civil. O t’hauríem estimbat daltabaix d’un barranc. No. Tu ets una comunista especial, una bona peça. Ho sospitava, però m’han calgut uns quants dies per comprovar-ho.

—No sé de què em parles —va respondre-li amb els ulls tancats.

—No gastis energia, de seguida ho veuràs. Si us plau, Segarra…

El caporal del Sometent va sortir de l’habitació gairebé com una guilla. Ràpid i silenciós. Un sioux, un apatxe, no ho haurien fet millor.

Va sentir-se un petit terrabastall. Va obrir els ulls en el moment que travessava el llindar un cos rodolant per terra. Era un noi en un estat lamentable. L’havien apallissat a fons. Amb prou feines podia alenar. Tenia els dos ulls botits i tancats, el nas trencat i els llavis inflats grotescament. La sang que li rajava de la boca, barrejada amb coàguls i saliva, li regalimava fins a la barbeta, i d’aquí saltava al pit, amb prou feines cobert per una samarreta estripada i xopa també de sang. La pallissa no impedia veure’n la pell, blanquíssima, i la cabellera, vermella, vermella. Com si fos carn de moniato, va recordar. Era en Turu Vilanova, el seu amic de militància, el que va avalar-la davant els madrilenys per tal que la triessin per a la missió.

—Vet aquí el paquet que havia de rebre —va dir en Xernac amb els ulls brillants.

—Un paquet de carn picada… —va afegir en Segarra, entre dents, des de la porta.

—El coneixes? —va preguntar en Xernac.

—No —va respondre ella.

En Segarra va fer aixecar el noi i, gairebé arrossegant-lo, el va acostar fins al llit. Va posar-li el cos tan a prop que gairebé s’haurien pogut tocar traient la llengua.

—I ara, el reconeixes?

—No.

El va enretirar i el va deixar llençat per terra. En Turu Vilanova ni tan sols gemegava, semblava un ninot. En Xernac va treure un altre full de la carpeta.

—L’han detingut fa poc. En una de les declaracions fetes a la policia parla de tu. Resulta que et coneix molt i molt bé. Hi explica una història tan increïble, que ningú no n’ha fet cas. Jo, sí.

La noia es va mirar el cos d’en Vilanova nafrat i trencat. La resistència d’un home té un límit. En Xernac va ordenar en Segarra que tornés a aixecar-lo. Estava sense sentit.

—Desperta’l!

En Segarra va arrossegar-lo fins a la pica i va començar a remullar-li la cara i el cap. Quan van tornar, en Vilanova tenia els ulls oberts, tots dos injectats en sang.

—Senyor Vilanova, com que no es troba en gaire bones condicions només cal que em respongui que sí a les preguntes següents: Confirma que la senyoreta Berta Panatis va ser triada per convertir-se en la mà executora del general Primo de Rivera?

En Vilanova va girar la vista cap a terra; amb la cara matxucada i inflada, va evitar mirar la Berta als ulls.

—No diu res? Confirma que la senyoreta Panatis va ser enviada a Biribil a esperar el moment adequat per a l’atemptat?

En Segarra va agafar el presoner pels cabells i li va aixecar el cap a la força. En Vilanova i ella es van poder veure, finalment. Va intentar comunicar-li que no li retreia res. Fins i tot els companys més forts acabaven caient. Segons qui, era torturat fins que parlava o fins que moria.

Ara ja estaven al cap del carrer. En Xernac era conscient que tenia entre mans una peça de categoria. L’únic que canviava era que, si la lliurava —o si la torturava fins a treure-li informació important— la glòria i el reconeixement serien més grans. Però, de duro, continuaria sense caure-n’hi un. Va insistir-hi:

—I doncs, senyor Vilanova, ara se n’avergonyeix, d’haver xerrat? No vol que la seva amiga sàpiga que, per salvar la pell, no sols ha acceptat d’explicar-nos tota una pila d’informacions molt útils sinó que, a més, ha estat d’acord a treballar per a nosaltres i convertir-se en un agent infiltrat? Tampoc no contesta? Tant és. A efectes pràctics, és el mateix. En tenim la confessió signada i validada per les autoritats…

Llavors, va adreçar-se a ella amb ràbia:

—La veritat, no t’entenc. Matar Primo? Ja veus quin objectiu… Era un dictador de pena. Una merda de dictador, vaja. Malalt, sense retòrica, sense èpica, amb aquesta cara fugissera de gos sant Bernat que gasta… Si fins i tot escrivia notes als diaris on explicava les seves penes d’amor! Patètic. Si almenys em diguessis que et volies carregar Mussolini… Aquest sí que és un fill de puta integral! Vols escoltar una bona història? Un tal Matteoti, socialista, denominat «la Tempesta» pels seus companys de partit, piulava massa contra els feixistes. Primer, Mussolini va enviar-li uns missatgers, els quals, com a avís, li van cremar el cul amb una espelma. Però l’home va continuar exposant públicament les martingales electorals del partit feixista. El Duce, enfurismat, va donar instruccions d’espantar-lo de debò. Els sicaris van ser tan maldestres que no solament van segrestar-lo davant de testimonis, sinó que, per accident, li van tallar el coll. Una tercera negligència dels assassins —van excavar un clot massa petit i van haver d’enterrar doblegat el pobre Matteoti— va fer que el cadàver es descobrís molt aviat. Els van detenir sense problemes. L’escàndol va ser fenomenal. Mussolini, desafiant, va comparèixer davant la Cambra, va assumir la responsabilitat de la mort de Matteoti, va declarar que havia estat un accident i va continuar endavant, com si res. Encara més, aquella acció va encoratjar-lo directament a l’assumpció plena del poder, el gener del 1925. Diabòlic. Primo de Rivera, més que diabòlic, és demoníac, però de dimoni dels Pastorets…

Si ella hagués pogut triar quin dictador liquidar, és evident que no hauria dubtat ni un segon: Mussolini, el mascle dels mascles, el paó reial italià, el polític de moda a Europa. Però no podia ser, no era seu.

—És de la Violeta… —va mormolar.

—Com dius? —En Xernac encara continuava amb el seu sermó—. Matar Primo, Déu meu… Si no l’ha volgut ningú gairebé des del principi! Ni els seus! Ha patit confabulacions, cops d’Estat, fins i tot possibles invasions. La guerra d’Àfrica, l’ha guanyada gràcies als francesos. Va perdre des del primer dia la confiança de la meitat dels militars que li van donar suport, que han conspirat contra ell a plena llum del dia. La gran estupidesa de la teva missió és una paradoxa. Si haguessis arribat a assassinar el general, de sotamà t’hauria aplaudit la immensa majoria de la gent que tu i els teus detesteu a mort, incloent-hi el mateix rei d’Espanya! Encara trobes tan espavilats els estrategues del teu partit? Et considero una noia intel·ligent, no em diguis que sí. L’única realitat és que, si van adonar-se de l’error de voler executar Primo, van callar, van suspendre l’operació… i a tu et van abandonar a la muntanya com a una gossa. No és així?

—No!

—Molt bé, doncs demostra-m’ho. Arrisca’t. Si són tan fidels, els camarades, demana’ls auxili, que et vinguin a salvar… Vols un telèfon?

Record de la mare. Segona temptació de Crist. El diable li diu: «Tira’t daltabaix del penya-segat, i vindran els àngels del Cel, i et recolliran amb les mans i evitaran que t’estavellis contra terra. Mostra els teus poders…».

—Vés-te’n, si us plau… —va fer ella.

—I tant! De fet, hem de retornar el senyor Vilanova a la Guàrdia Civil, que ens l’ha deixat una estona perquè poguessis veure’l. Dins d’un parell o tres d’hores continuarem aquesta conversa tan interessant. Encara tinc alguna sorpresa més, per a tu.

Va aixecar-se per anar cap a la porta. Va ser llavors quan en Turu Vilanova, amb una força estranya, va agafar per sorpresa en Segarra i el va empènyer per terra. Durant un segon, en Xernac, a la porta, i ell, van quedar cara a cara. Abans que en Segarra s’aixequés, en Vilanova va xisclar una mena de bram animal i va agafar carrera. Però en comptes d’atacar en Xernac, va estampar el cap contra la paret, al seu costat. Es va sentir un so sord. El noi va quedar estès a terra estabornit. Semblava mort. En Xernac es va posar pàl·lid. Havia passat por.

—S’hi ha quedat? —va preguntar.

En Segarra s’hi va acostar. S’anava formant un petit toll de sang sota el cap d’en Vilanova.

—El fill de puta s’ha obert el cap però encara respira, senyor Xernac.

—Agafa aquest sac de merda i fotem el camp. Mentre el tornem viu, no passa res.

En Segarra va embolicar el cap del ferit amb una tovallola, se’l va carregar com si fos un be i se’l va emportar deixant darrere seu un reguerot de sang.

En Xernac va acostar-se a ella, va treure un altre full de la carpeta i l’hi va donar.

—Si t’avorreixes, llegeix això. És una de les moltes declaracions signades per l’amic Vilanova. Hi explica extensament i al detall el funcionament del Partit. No em sembla pas inventat. A més, els infiltrats de la policia ho han confirmat. Llegeix, llegeix, sobretot el paràgraf subratllat. Hi ha una descripció de l’estratègia del teu partit davant l’Assemblea Nacional.

—Quina assemblea?

—És clar. No deus saber de què es tracta. En Primo va treure-se-la de la màniga per donar una aparença més democràtica a la Dictadura. No hi ha col·laborat pràcticament ningú. Els comunistes van fer crides enceses a combatre-la. I a considerar traïdor qualsevol que hi tingués tracte… Llegeix… I un cop ho hagis llegit, rumia quina merda de camarades tens. O tenies. No són pitjors que jo. Potser llavors valoraràs diferent la meva oferta…

Dit això, en Xernac va llançar-li el full a sobre el llit, va sortir i va tancar amb clau.

Se’n va adonar. De sobte, ja no tenia gana. L’ànima i l’enteniment semblaven voler escapar-se-li del cos i deixar-la òrfena. La ment, llavors, li feia l’efecte de regnar sobre un espai desert, vacu, despoblat. I ella se sentia, més que lleugera i absent, porosa. Va esperar que li passés el mareig per agafar el document.

La declaració d’en Vilanova descrivia reunions secretes d’alts dirigents comunistes on es decidia, per una banda, accentuar la lluita pública contra l’assemblea i, per una altra, seleccionar afiliats per col·laborar en secret amb la institució dictatorial… Va deixar de llegir. La visió se li ennuvolava. El que semblava contradictori no ho era. Però costava molt d’empassar. Va recordar un cop que va ordenar-se a determinats afiliats presents en una reunió d’alt nivell que s’oferissin als patrons per treballar en les empreses aturades per una vaga en el gremi de la construcció. Sorpresos, es van indignar amb la proposta. El mateix Vilanova —ho recordava com si l’estigués veient— va convence’ls que allò no era fer d’esquirols, sinó d’ajudants per fer triomfar una maniobra encaminada a enfortir el Partit en el gremi de la construcció. «Els patrons baixaran la guàrdia perquè es pensaran d’haver buidat les empreses de la nostra gent», afirmava, «i serà el contrari, hi entrarem a sac, d’incògnit i per la porta del darrere…». Allò era estafar els paletes, els manobres, els peons i fins i tot algun mestre d’obra honrat que se n’havien refiat i havien seguit les consignes de vaga. Els podia costar la feina i fins i tot la presó. Ella hi va votar a favor. Ho exigia la disciplina de partit… I així, en aquella vaga, mentre uns quants afiliats continuaven cridant a parar les obres, es continuaven construint edificis nous gràcies a altres militants comunistes, teòricament esquirols.

Era esgotador. Va deixar caure a terra el full d’en Xernac i es va estirar al llit, morta de fatiga, menjada per la febre. Quin era el millor final, per a ella i els seus sis anys d’espera? S’havia equivocat? Un podia equivocar-se, ser un negligent, un impresentable, però hi havia un principi impertorbable. Gairebé totes les coses poden fer-se amb dignitat o sense. Ella havia pagat amb tots aquells anys i amb aquesta fi. Havia estat la seva contribució. Res que el partit demanés no podia ser mai massa si contribuïa a avançar una micra en la construcció d’un futur socialista. I ni tan sols considerava que hagués hagut de suportar res especialment dur. Durant sis anys pràcticament no havia sabut res de l’exterior. Hauria pogut caure el règim soviètic i no se n’hauria adonat. O ho hauria sabut amb setmanes de retard. I fins i tot en aquest cas, hauria mantingut la disciplina.

La mà li tremolava. Tenia molt de fred. Sentia una feblesa muscular immensa. Estava arribant al final. No podia més. No hi hauria més oportunitats. Les havia exhaurit totes.

I ara nedava cap al mar envoltada per totes aquelles pampallugues. Cinc tons diferents se li van acudir i, un instant després, estava disposant les pampallugues sobre el riu, emmotllant-les als sons. Podia imaginar sons diversos i barrejar-los. O agafar-ne un de sol i treure’n els matisos. Ara ja ho dominava, primer eren els sons i després les pampallugues. Tot estava sotmès al seu enteniment.