8

CARLOTA MONRÓS

Quan no hi havia feina a l’estafeta, sovint deixava el taulell, s’acostava a la vidriera i contemplava el carrer. Així podia observar sense ser vista. El paisatge, davant seu, en primer terme, era anodí: una placeta apareguda a partir de la urbanització de l’entrada del poble. Quan va arribar a Biribil, disset anys enrere, només hi havia l’oficina de Correus i la carretera. Ara, més que carretera, era la prolongació del carrer Major, que s’eixamplava i donava lloc a una plaça on hi havia la pensió Bones Aigües, la parada del cotxe de línia de Ripoll, el casino La Fraternitat, una botiga de queviures i tot de cases particulars. Si aixecava el cap, això sí, tenia una vista magnífica del Monturder, la muntanya que presidia la vall i que era objecte continuat de l’atenció de la gent del poble.

Durant aquells mesos, va trobar-se sovint amb la Berta Panatis. La veia entrar al poble tota seriosa pedalant damunt la bicicleta amb la seva bossa penjada al pit en bandolera. Sempre aprofitava per venir a l’estafeta a preguntar-li si havia rebut el seu telegrama. La Carlota no es treia de la memòria aquell altre, el primer, el que la noia va enviar el mateix dia de la seva arribada: «Comença el ball. Stop». Vet aquí el poder de les paraules. Tres mots concrets si hi comptàvem l’article. Tres mots, cadascun amb el seu significat. Però, darrere, tot un món. A quin ball es referia? Les persones, quan redacten un telegrama per confirmar que han arribat on sigui sans i estalvis, ho fan de la manera més clara i simple: «Arribats bé. Stop. Escriuré aviat. Stop». O: «Ja som a casa. Stop».

Va somriure. Va ser donar curs a aquell telegrama i frisar per tenir-ne entre mans la resposta…

Quan baixaven pare i filla, els veia aparèixer per la plaça tot xano-xano, abrigats i amb el fred als ossos. No feien ostentació de poder ni de diners, però tampoc no s’estaven de res. La mateixa Berta, més d’un cop dinava tota sola al casino. Des de l’estafeta, la veia caminant cap a l’establiment, lenta, però sense por, amb el seu equilibri característic entre la vergonya i l’altivesa. Ella, de tant en tant, també hi anava a dinar i hi coincidien. Se saludaven de manera cordial, però cadascuna seia a la seva taula. La Berta Panatis, fugint d’estudi, mirava enfora, buscava a través de la finestra el que sovint buscava també pel finestral de l’estafeta: la silueta del Monturder, indiferent, fins i tot en el recompte del temps. Empaitava l’apatia dels minuts i els segons per escapar de la seva condició de captiva d’un refotut telegrama que no arribava. La Carlota l’observava, asseguda en una de les tauletes amb estovalles a quadrets escaquejats vermells i blancs, menjotejant, com un nen petit, un tall de truita de patata. O esperant torn per fer unes quantes caramboles al billar. D’altres vegades, la sorprenia en el sofà d’orelles que en Josep Caminal tenia al casino, especial per assaborir-hi tranquil·lament un bon conyac o un cafè. La noia hi seia d’una manera mandrosa i indolent. Com que, al contrari dels altres clients, ella menyspreava els diaris o les revistes il·lustrades que hi havia a l’abast, al costat, en una tauleta, ocupava aquell sofà d’una manera inusual, contemplativa. Per això la gent, al principi, mig d’amagat, se la miraven. Ella n’era conscient i s’esforçava a mantenir un somriure, entre cortès i enyoradís, però voluntàriament allunyat de l’atmosfera atapeïda del casino, amb les seves anades i vingudes, el seu joc de dards, les veus que cridaven, i l’ambient carregat de fum i dels perfums de les dones que, si era diumenge, hi entraven amb els seus homes després de missa a prendre un vermut negre amb sifó. Al cap de poc temps, tothom l’observava sense vergonya. Tal com feia la mateixa Carlota, que pensava que la noia, tossuda en el seu avorriment, buidament cordial, s’imposava aquella mena d’exhibició per tal de frenar les especulacions sobre la vida d’ella i del seu pare. Que tothom s’adonés que eren una simple parella de visitants. I que, d’acord, era estrany pujar fins a Biribil a descansar o a estudiar o al que fos, durant els tres pitjors mesos de l’any, però que no s’amoïnessin, que tal com havien vingut, se n’anirien…

La Carlota amagava un somriure. A ella també l’havien tractada així. La Berta Panatis, per als birbilencs, era «la forastera»… però és que ella també! Anys enrere, quan va instal·lar-se a Biribil, de seguida va adonar-se que, per més que s’hi esforcés, una cosa no canviaria mai: la seva condició d’estrangera (en aquell poble, com si fos una ordenança municipal tàcita, fins a la tercera generació, eres foraster). La seva integració, amb el temps, no havia millorat gaire. Tampoc no havia empitjorat. Només amb aquest desinterès, els birbilencs podien tornar-li l’exhibició d’independència i de gosadia que la Carlota havia mantingut sempre, una actitud que engalipava els homes i posava molt nervioses les dones, que mai no havien deixat de covar secretament una gran rancúnia contra ella. Els ossos li deien que tothom la menyspreava per tafanera i espieta sense saber ben bé del cert si n’era. Intuïen que ho sabia tot sobre ells, mentre que ells gairebé no en sabien res, d’ella. I això no ho suportaven. Més d’un fins i tot la detestava perquè a causa de la seva relació amb en Joaquim Xernac, era intocable. Gens d’estranyar, doncs, que la Carlota no tingués amics a Biribil i que, per pura supervivència, li caiguessin bé els forasters i s’alegrés de trobar-se’n. Era una mena d’impuls de solidaritat. Per això no va poder evitar de sentir, ja des del principi, un cert afecte per la Berta Panatis. La noia havia vingut per un període curt. Aviat rebria el famós telegrama i se n’aniria. I ella, pensava la Carlota, s’hi quedaria per sempre, a Biribil?

Va arribar-hi el 1912 procedent d’Alfalac, un poble antiquíssim de la Catalunya central, famós pel seu mercat, la indústria farinera i les mines de carbó de baixa qualitat. Llavors era una noia prima i eixuta, d’ulls brillants, pòmuls sortits i cabells castanys ondulats. Tenia dinou anys i un marit nou de trinca que es deia Ignasi Borrull, un home amb estudis, d’esperit positiu. Lluïa un bigoti espès i fosc que li vessava sobre el llavi superior, uns ulls dolços com la mel i un somriure franc que, dintre, semblava que hi cabia el món sencer. Era vint-i-tres anys més gran que ella i gras, molt gras.

No li agradava Alfalac i, si s’havia enamorat de l’Ignasi era perquè aquell amor incloïa l’exigència de la fugida cap a un món millor. No li feia vergonya d’admetre-ho. L’amor de franc no existia. Com que l’Ignasi Borrull li havia promès endur-se-la d’Alfalac, se n’havia enamorat. Així de fàcil. En cas contrari l’hauria plan tat. L’amor com a passatemps? Potser es donava entre la gent de diners, però entre els pobres la cosa era diferent i calia espavilar-se, ser metòdic. La vida era bona per als rics. Per als pobres era dura i amarga. Calia trobar un camí entremig. Havia vist els seus pares esllomar-se fins a morir, treballant a les mines de carbó del poble. Ell, amb la pell i els llavis blaus pels problemes respiratoris, excavava la galeria; ella, com tantes dones, fora, sota un cobert, seleccionava el carbó. Tots dos, amb la negror incrustada a la pell de per vida. Calia fotre el camp.

Després de festejar durant un any, es va casar amb l’Ignasi. I encara no se n’havia adonat que ja era dalt d’un tren en direcció al poble de Biribil, on ningú no la coneixeria. Seria l’esposa del cap de la nova estafeta de Correus…

L’Ignasi va morir-se-li tres anys més tard. S’havia engreixat molt. Els últims temps semblava un bocoi amb bigoti. Amb prou feines podia encabir-se darrere el taulell de l’estafeta. A l’estiu, suava molt i s’atipava de botifarra de perol. Va patir un atac fulminant. Només tenia quaranta-dos anys. L’alcalde del poble, més per comoditat que no pas per una altra cosa, va demanar a la Carlota d’ocupar provisionalment el lloc del seu difunt marit. Ella va acceptar la proposta ja que tampoc no tenia enlloc on anar. Per a ella, Alfalac no existia i, a més, volia estar prop dels ossos de l’Ignasi, un home que l’havia estimada tant com la botifarra de perol.

Va continuar vivint damunt mateix de l’estafeta. Va començar a tenir relacions d’amagat amb en Joaquim Xernac mig any després de la mort del seu marit. Ella era una vídua jove i bonica, i ell era un home d’edat avançada, poques paraules i molt de poder, ben plantat, de cap gran i ben assentat, que podia facilitar-li molt la vida. A Biribil tothom el temia, i això, a ella, l’excitava. Tot el poble n’anava ple, de la seva relació, però en el fons tant li feia. L’un i l’altra eren discrets, cosa que permetia mantenir les formes, que era el més important. Ben aviat, en Joaquim Xernac va aconseguir que li donessin en propietat la plaça de cap de Correus de Biribil. Després, va deixar que els anys anessin passant. Com que el franqueig li sortia gratis, es feia dur per correu tota mena d’articles, colònies, vestits i complements. De tant en tant baixava fins a Ripoll, on vivia en Xernac. Es comprava novel·les d’aventures, dinava al millor restaurant, participava en reunions de la comissió benèfica de dames locals de què formava part i cap al vespre, s’arribava a casa del seu amant.

La hipocresia social feia que semblés que el preu pagat per ser lliure fos molt alt, altíssim. I no, la Carlota, en el fons del cor, no ho trobava pas tan greu. Recordava la vida miserable dels seus pares. I la que probablement havien acabat duent els seus germans. De fet, quan va deixar de veure’ls per pujar a Biribil, el petit, de nou anys, estava a punt d’entrar a la mina a fer d’arrossegador. I son pare ja gairebé no podia ni respirar. Potser devia ser mort. No ho sabia. Ni ho volia saber. Que no li vinguessin ara amb escrúpols.

D’aquesta diferència de percepcions, n’extreia un bon avantatge a l’hora d’avançar per la vida. Quan els altres hi anaven, ella ja en tornava. Sobretot en la relació amb els homes, la tranquil·litat espiritual dels quals depenia d’una cosa tan física com el sexe. Allò la meravellava i la feia sentir segura. Igual que quan era petita, el càstig físic, del mestre o dels pares, no li importava. No era més que una patacada. Mentre rebies, gemegaves i ploraves, per dins podies estar pensant el que volguessis. La vida sencera era comèdia. Tot era comèdia… menys l’engonal d’en Xernac. Quan li feia l’amor li engrapava els collons com qui aferra una bossa plena de monedes i tibava fort. Una vegada, fins i tot els hi va lligar amb un cordill, ben bé com si fossin un sac. En Xernac va tancar els ulls i ella els va donar una bona estrebada. L’home va posar-se a fer bots de dolor, però no es va aturar. Va pensar: «Té, tinc en Xernac ben agafat pels collons!». Quan els testicles van començar a posar-se blaus i la boca del seu amant va obrir-se un pèl massa tot demanant aire, els hi va deixar anar. Era una relació d’interès mutu que ja feia més de dotze anys que durava. Ell recompensava llargament la Carlota (segons el moment, amb diners, amb informació financera o amb espècies) per la seva fidelitat i la seva confiança. A canvi, ella havia d’estar sempre disponible. Per a ell, és clar. I no pensar en ningú més. Poc després del final de la Gran Guerra, van viatjar junts a París. D’aquella estada va tornar amb dos vestits del dissenyador Paul Poiret i el costum de perfumar-se cada dia. I amb la tranquil·litat d’esperit de comprovar que a la capital del món civilitzat una situació sentimental com la seva era d’allò més anodina.

Amb els anys va adonar-se que li agradava tocar poder. Encara que fos d’aquella manera. I sent al costat d’en Joaquim Xernac, hi era molt a prop.