31

BERTA PANATIS

Tancada amb clau, a les fosques, pensava quines coses tenia la vida. Només li faltava això: la revolucionària imbècil que perd l’armament acaba rebent propostes delictives del burgès més fastigós de la comarca encaminades a ajudar-lo a salvar el coll!

Havia de sortir d’aquella casa com fos, però sabia que era incapaç d’intentar-ho. Ni allò, ni res. Li havien ensenyat que, en aquests casos, calia simular que tot plegat angoixava més del que era en realitat, calia que l’adversari pensés que estava psicològicament tocada. No tenia força ni per això. Ja fos perquè va commoure el seu segrestador o perquè aquest se’n va cansar, el quart dia, de sobte, es va encendre el llum. Tanmateix, no va entrar-hi ningú. Vint-i-quatre hores més en silenci. Va fer un reconeixement de l’espai: a part d’un armari de roba, una tauleta de nit i una cadira, hi havia una pica amb una aixeta en un racó. En quatre dies, en Xernac no l’havia pressionat més, no li havien fet res, ni tan sols no li havien preguntat res. Només havia entrat a xerrar. També havia intentat forçar-la a menjar. Però era inútil, només havia de concentrar la seva escassa energia en els músculs dels llavis. Tancava la boca i era impossible que la hi fessin obrir. Intentava raonar. En Xernac devia estar ben atrapat si l’única sortida que tenia era segrestar-la. Es notava més lleugera que no pas feble, com si fos paper de fumar.

El cinquè dia va tornar a aparèixer en Segarra. Fred i distant, com era norma en la nova situació. Va portar-li les seves coses, les de can Bulló. I unes tovalloles. En silenci. L’home va observar un petit toll de pixum per terra. Ni se la va mirar. Va xiular. Com si no hi fos. Va obrir la finestra, va airejar l’habitació, va fregar-ho amb un drap i va endreçar tot l’espai. Se’n va anar. Més tard, va portar-li un brou claret de gallina, però ella no el va tocar. Va demanar-li més aigua.

Més tard s’hi va presentar en Joaquim Xernac. Va ordenar a en Segarra que l’assegués al llit. Va posar-se a parlar en un to calmat, gairebé jovial.

—Berta, si no em vol ajudar de grat, ho farà per força. No tingui por, no penso torturar-la ni res d’això. No em caldrà…

L’home venia amb ganes de demostrar-li el seu poder i de xerrar, d’explicar-li coses de l’actualitat de la Dictadura. En el fons volia distreure-la perquè mengés. No se’n va sortir.

L’endemà, finalment, es va acabar aquella mena de pròleg. En Xernac va entrar tot decidit amb una carpeta i un puret. Va seure a la cadira. En Segarra, dret, va quedar-se al llindar de la porta.

—Anem per feina. Ja li vaig explicar que no tenia gaire temps. Segarra…

El caporal va allargar-li un objecte dins d’una bossa de roba.

—En Segarra m’ha dit que això era seu —va fer en Xernac mentre treia la pistola de plata de la bossa i la hi mostrava.

Va observar-la i no va demostrar el més mínim senyal de reconeixement. Què significava? Que son pare se n’havia anat sense en dur-se’n la pistola i les bales? Va intentar pensar què podia saber en Xernac d’ella i el que ella li podria respondre. Estava a l’aguait, a punt per defensar-se. No pas com un gat panxa enlaire, no podia. Però sí fent passar la seva feblesa per desinterès.

—No m’agraden les armes.

—El cas és que en Segarra m’ha comentat que l’havia trobada a casa seva —va fer en Xernac.

—Impossible, a casa no hem tingut mai armes.

—És una pistola una mica especial… És de plata.

—No en tinc ni idea.

—És ben curiós… tenint en compte que és —o va ser— la propietària d’un grapat de bales platejades…

—Jo?

—Sí, vostè. N’hi va donar quatre per vendre a la Carlota Monrós. No se’n recorda? En fi, que té bales de plata però no reconeix com a pròpia una pistola també de plata trobada a casa seva al costat de dues bales més, no cal dir-ho, de plata.

—Molt bé. És meva —va fer amb cansament—. I què? És una arma antiga, record de família, com si fos una joia…

—Els records de família són importants, oi? I valuosos. Un té una pistola i no hi veu una arma de foc, hi veu un record de família…

—Si la vol, la hi regalo.

—No pot fer-ho per dues raons. No era seva i ara ja és meva.

En Xernac va fer un senyal i en Segarra va entrar amb un plat amb pollastre. L’aroma del rostit va omplir l’habitació. Va sentir una fiblada a l’estómac.

—Per què no menja? Només amb una paraula podria convertir el dolor en plaer —va fer en Xernac, somrient.

Record de la mare. Primera temptació de Crist. El ventre buit, la manca de forces. El diable temptador arriba en el pitjor moment, el d’extrema solitud i de fragilitat física. Jesús se sent vulnerable. Tens gana? Doncs converteix les pedres en pans i surt d’aquest tràngol. No allarguis més la tortura. Tens gana? Allarga la mà i agafa la cuixa de pollastre, melosa, que es desfà a la boca.

—No en vull! —va somiquejar.

—Fa la vaga de la fam?

—No. Simplement, no tinc gana.

—Veient-la ningú no ho diria —a una indicació seva, en Segarra va emportar-se la plàtera amb el pollastre—. M’agradaria que fos raonable. Pensa ser-ho?

—Sí.

—Bé. Si m’enganya, morirà.

—Tots hem de morir, un dia o altre.

—Sí, però n’hi ha que se’n van a l’altre barri en calma i n’hi ha que se n’hi van rabiant. Entén què li vull dir?

—Sí.

—Perfecte. Miri, a hores d’ara coneixem tantes coses de la seva vida que se’n faria creus. És possible, fins i tot, que en sapiguem més que vostè mateixa. És comunista?

—No.

—Comencem malament. Primera qüestió, primera mentida.

Intentava deduir què era el que sabia. Però cap detingut del món no té mai aquesta informació. Continuava convençuda que en Xernac no la mataria. En qualsevol cas, el més probable era que es morís tota soleta. L’última espurna de vitalitat serviria per no dir res a aquell cabró. En Xernac va passar del vostè al tu.

—Penses que mentint potser salvaràs algú. O que et salvaràs tu mateixa. Personalment, opino que, veient el teu estat, ja fa temps que has decidit morir-te sense cap ajut exterior. Si és així, no seré jo qui ho impedeixi. Però abans m’agradaria intentar arribar a un acord amb tu.

—Amb mi, no arribes ni a la cantonada.

En Segarra es va acostar a la Berta amb la intenció de bufetejar-la, però en Xernac el va aturar:

—La senyoreta se’ns quedaria a les mans com un ocellet, que no ho veus? I no és el que volem, oi?

Va agafar la carpeta, en va treure uns quants fulls i va posar-se les ulleres.

—T’ho feia bé, en Foix? —va preguntar de sobte.

—Qui?

—En Josep Maria Foix, el teu xicot.

Es va posar a tremolar. Cada dia d’aquells sis anys havia tingut en Josep Maria al cap en un moment o altre. El seu nom en boca d’en Xernac era obscè.

—El senyor Foix —va continuar— va ser mort per un pistoler de la patronal, és una mena d’heroi, de màrtir del moviment obrer. I tots dos volem que continuï sent així, oi?

—Una mica de respecte pels…

—Pels morts? I tant, tranquil·la, dona, tranquil·la. Ja hi tornarem més endavant…

En Joaquim Xernac va començar a llegir l’informe que tenia a les mans. Amb una concreció increïble, en deu minuts va fer un resum de la vida personal i política de la Berta incloent-hi detalls impossibles de conèixer. Era la típica informació procedent d’algú infiltrat o de les confessions d’un camarada. Va parlar-li d’en Maurín, d’en Foix, de l’ingrés al Partit Comunista. Fins i tot li va recordar la conferència del metal·lúrgic rus bolxevic a l’Ateneu, anys enrere. Ho sabia tot.

—Continues negant la pertinença al Partit? Vols que t’ensenyi una còpia de l’acte d’admissió? El tinc fotografiat.

—Molt bé, vaig ser comunista.

—Anem bé.

—No anem de cap manera.

—Calma’t, et trobes massa delicada per enfadar-te. Per què t’hi refereixes en passat?

—Perquè ja no ho sóc.

—Des de quan?

—Des que vaig pujar a Biribil.

—Vas desenganyar-te’n als pocs mesos d’ingressar al Partit?

—Sí. En vaig tenir prou. Els bolxevics queien en les mateixes contradiccions que els burgesos.

—És difícil de creure. Te n’adones, oi?

Rumiava tan de pressa com la seva resistència li permetia:

—Se me’n fot el que creguis o deixis de creure.

L’home va mirar-la de fit a fit i li va demanar:

—Què significa tota aquesta comèdia de can Bulló?

—Quina comèdia? —va respondre, falsament sorpresa.

—T’ho preguntaré d’una altra manera. Per què vas pujar a can Bulló?

—Per canviar de vida i preparar uns exàmens d’Estat. Ja t’ho he dit, el comunisme m’havia decebut. També vaig venir per cuidar el meu pare.

En Xernac va fer una ganyota d’impaciència. El màxim que podia fer, ara per ara, era lliurar-la a les autoritats. No en trauria gaire més que reconeixement públic per part de la Dictadura, li posarien una medalla, però de duro, que era el que volia, ni un.

—Bé, per avui ho deixarem. Vull que conservis el màxim de força. D’altra banda, he de rebre un paquet molt especial. Segurament te l’ensenyaré demà. O demà passat.

La Berta va repenjar el cap al coixí i va tancar els ulls. El cap li giravoltava una mica. Va deixar-se endur per l’escalfor del llençol i la manta. Era en un riu, nedant. Quant de temps feia que nedava cap al mar?

Quan va obrir-los de nou, en Xernac ja no hi era. No l’havia sentit pas marxar. L’habitació estava en silenci. Li semblava com si haguessin passat mesos d’ençà que havia descobert que son pare se n’havia anat de can Bulló i que en Xernac se l’havia emportada a casa seva. Mesos? I si només havien estat uns quants minuts? Va cloure les parpelles i tot seguit va tornar a aparèixer en un riu. S’havia despullat i s’hi havia capbussat. I s’havia posat a nedar en direcció al mar, darrere unes pampallugues brillants que feien tons musicals, damunt de l’aigua…

Va obrir els ulls i va recordar en Josep Maria. En Xernac li havia preguntat que com l’hi feia. No ho sabia, no van arribar mai a fer l’amor. Va coneixe’l al bar de l’Ateneu Enciclopèdic a finals del 1922. Un jove ben vestit, amb gorra, se li va acostar i li va deixar anar, tot trempat:

—Hola. Que no em coneixes? Tots dos treballàvem al London County…

Se’n va recordar. Era en Foix, també militava a la CNT. Van seure i van estar-se xerrant una llarga estona.

—Els anglesos em van fer fora del banc… —va dir-li ell.

—Jo tampoc no hi sóc —va respondre-li ella—. Ara treballo a l’Hipotecari. La mateixa merda.

El noi, amb un mig somriure, va contradir-la:

—No ho crec. Segurament és molt pitjor. Els anglesos no dissimulaven que s’havien instal·lat a Barcelona durant la guerra per pescar el màxim de diners en circulació. N’hi havia molts, gràcies a la neutralitat. Un dia d’aquests plegaran i s’enduran els calés. Els de l’Hipotecari se n’amaguen. Volen fer creure que si concedeixen hipoteques és per fer favors…

En Foix acabava de passar nou mesos engarjolat. Li va narrar amb gran luxe de detalls la vida a la presó: l’organització dels presos de la CNT, la sensació de protecció que et donava… Va remarcar-li que, tal com acostumava a passar en aquests casos, n’havia sortit amb més empenta i força que mai…

Va decidir que aquell noi d’aspecte bondadós, de cara rodona i celles gruixudes, d’ulls tranquils, però alhora intransigents, li agradava. Xerrava apassionadament, combinant l’entusiasme amb el sarcasme irònic. No li va costar gens convèncer-la perquè entrés a treballar a La Batalla, el setmanari que acabava de fundar amb en Joaquim Maurín i en Pere Bonet, també de la CNT.

—Volem transmetre el pensament dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris. Hi militem gent que intenta acostar el sindicat a postulats més comunistes i contrarestar la influència dels sectors més anarquistes.

A ella li va semblar bé. La seva formació teòrica era limitada, caòtica, feta de principis generals. Ja era hora de concretar una mica, es va dir.

A La Batalla va conèixer en Maurín, antic secretari general de la CNT, que també acabava de sortir de la presó. Seriós, escrivia el setmanari tot sol, de cap a peus. El camarada Bonet, un noi de Lleida tot circumspecte, del món de les arts gràfiques, el composava, i en Josep Maria Foix, el seu nou amic, en portava l’administració. Cap dels tres no tenia trenta anys. Els ajudava en la tasca logística i sovint era utilitzada com a correu per transmetre missatges secrets. A punt de complir els divuit, era una noia que feia goig, d’ulls malencònics i cames llargues i delicades. I molt espavilada:

—A mi, la policia no em diu mai ni mitja paraula. El banc m’obliga a gastar en indumentària una part del jornal. Vaig pel món vestida com una oficinista amb aspiracions. És impossible que sospitin de mi. Sobretot, si vaig amb l’ocell.

—Quin ocell? —van fer els tres socis de La Batalla alhora.

—Es diu Fagot. És un periquito. Sempre n’he tingut un. Quan se’m moren, me’n compro un altre. No els canvio el nom. No els dic pas Fagot II o Fagot III, etc. No, no, Fagot. Sense ordinal. Per a mi, sempre és el mateix. Si cal, agafo la gàbia i surto al carrer. L’alço i el faig anar per davant. Et malfiaries d’una noia com jo amb un periquito a la mà?

Cada setmana treien tres mil exemplars de La Batalla. A Barcelona gairebé no en venien ni un. A Catalunya, no arribaven als cinc-cents. La resta, els regalaven.

Sovint, quan ella i en Josep Maria sortien de la redacció, passejaven fins al carrer Tallers, on el noi vivia amb els seus pares. Allà, acabaven de fer petar la xerrada sota el portal. La sensació de fracàs era gran i s’encoratjaven mútuament. Tant i tant s’encoratjaven, que un vespre van passar a besar-se. Van trobar que era una bona manera d’acabar la jornada i ho van repetir cada dia, cada cop amb més passió. Una de les vegades, va descobrir que en Josep Maria duia una pistola a la cintura, una «Star» semiautomàtica.

—Per què vas armat?

N’estava terriblement enamorada, per tant, es creia amb el dret de preguntar-l’hi.

—És per defensar-me. En Maurín, en Bonet i jo estem a la llista negra de la patronal.

No li va servir de res.

Un pistoler del Sindicat Lliure el va assassinar el 27 d’abril de 1923 al migdia mentre passejava pel mateix carrer Tallers. L’esperava amagat al seu portal. Va disparar-li un tret als pulmons, un altre a l’estómac i un tercer al cor. Va sortir corrent, però un parell de guàrdies municipals van atrapar-lo al carrer Peu de la Creu. Encara duia a la mà l’arma fumejant.

En Maurín mateix va acostar-se al Banc Hipotecari i ho va comunicar a la Berta. Va ordenar-li que no es deixés veure enlloc per més que el dolor la hi empenyés. La policia secreta i els sicaris de la patronal vigilarien les entrades i sortides de cal Josep Maria i controlarien els assistents al funeral:

—És imprescindible que continuïs sent invisible.

No li va fer cas. Va recordar les abraçades i els petons fets en aquell portal. El mateix des d’on havien sortit els trets assassins. No van arribar a fer l’amor. L’únic moment en què van estar-hi a punt, van preferir seure i xerrar:

—Tenim tota la vida per davant. Ens podrem estimar milers de vegades, Berta! —va dir-li en Foix.

En Maurín, que havia estat a Moscou com a delegat de la CNT en la Tercera Internacional, els havia alliçonat sobre les relacions amoroses entre revolucionaris. Davant la fita descomunal de la revolució, era vergonyós retre culte a un simple estat d’efervescència emocional. Res d’amor ni de matrimoni. Tothom a punt per a la lluita. Formar una família implicava defugir el risc. Amor lliure i desinhibit, sí, però sense aliances burgeses. Que algú t’agradava? Se li deia i ja érem al cap del carrer:

—M’agrades, Josep Maria…

—A mi també m’agrades molt, Berta.

—Visc amb mon pare i el periquito. Ell treballa de nits, fa de vigilant. Podem pujar a casa. O anar a una pensió…

—Demà surto de viatge. Haig d’estar ben despert i a punt. Quan torni ho celebrarem…

Quan va tornar, l’únic que va poder celebrar va ser el seu funeral.

A les fosques, tancada a casa d’en Xernac, el sentit del temps se li havia dividit en dues parts iguals, com un ou dur tallat pel mig.

Tot nedant pel riu, va sorprendre’s endevinant quin soroll farien totes aquelles pampallugues sobre l’aigua. Va trobar que executaven una gamma que anava des del trinc agut d’una copa de cristall fi al rum-rum greu d’una ximbomba. Al principi, els sorolls se sentien només un instant. Hi nedava amb energia, però quan hi arribava, les pampallugues ja no hi eren i el soroll havia passat. Després d’intentar-ho unes quantes vegades, va adonar-se que tenia poder per fer que fos a l’inrevés. Ella pensava en el soroll i, de seguida, el sentia, allà enmig del riu, produint-se al mateix temps que l’esclat de la pampalluga que l’enlluernava…

Les regles eren aquestes. Ara començava a entendre-les.