11

BERTA PANATIS

El sol brillava per la seva absència sobre la vall de l’Urder. El cel, cobert de núvols baixos de color de plom, insinuava la possibilitat d’una altra nevada. Un dia de finals de tardor gris i glaçat. I la veritat és que, a part aquesta predicció meteorològica que hauria pogut fer un nen de cinc anys, no s’atrevia a dir gaire més sobre el seu futur. Més aviat al contrari. Sentia el seu pare treballant fora de casa. Havia sortit de bon matí a buscar castanyes. Ja les tenia en remull, amb els talls en forma de creu. Segurament les torraria al vespre. En aquells moments, picava amb la maceta. Gràcies a ell, en tot aquell temps, la casa no els havia caigut definitivament al damunt. Ho aprofitava tot: taulons, claus rovellats, teules trencades, cartrons… Fins i tot havia arribat a coure fang a la cuina econòmica per fer maons rudimentaris. Ara mateix estava clavant una fullola en una de les finestres. El vidre havia petat, i l’aire fred, entrant a raig, convertia la masieta en un pou de glaç. Era digne de veure com el seu pare s’adaptava millor que ella a les condicions de vida tan adverses que duien darrerament. Treballava en silenci. Abans xiulava sense parar. Ara, ja no. De fet, ni tan sols parlava. O sí, xerrava tot sol. Amb ella, amb prou feines intercanviava unes quantes frases al cap del dia.

La noia va obrir la porta i va sortir fora arrossegant la maleta. Per sort, era buida, altrament no hauria pogut pas carregar-la. Va ofegar el grinyol de la porta per no alertar-lo. Es va aturar un moment, però com que el va veure capficat, va continuar endavant sense dir-li res. En el fons, millor. Tampoc no tenia gens de ganes d’explicar-li on anava i per què.

Gairebé sis anys.

L’un darrere l’altre. Sis anys que ni s’havien escolat com una ventada ni havien passat volant. Al contrari, els havia mastegats dia a dia. Els havia bavejats, els havia estovats i se’ls havia empassats sense gens de ganes. I cada vegada que hi pensava, se li quedava a la cara una ganyota d’estupefacció. L’ordre de matar el general Primo de Rivera no arribava.

La fase d’organització de l’atemptat no havia de durar enllà de tres o quatre mesos. L’experiència demostrava que, si s’allargava, calia deixar-ho córrer. Massa probabilitats de caure en mans de la policia. Almenys era el que li havien explicat al Partit. S’ho va creure. I amb aquest ànim va pujar a can Bulló amb el seu pare.

Però feia sis anys que esperava.

Tants d’anys esperant una ordre d’aquesta mena són molts, massa.

I el més estrany no era l’ajornament continu de l’atemptat sinó l’absència de senyals de vida. Allò era molt pitjor que l’agonia d’esperar, molt pitjor que el pas del temps. El món de la lluita política li començava a semblar tan llunyà com el planeta Venus. Va passar de l’efervescència personal i social, del desfici de la lluita diària a Barcelona, a la tensió de l’espera i, a poc a poc, al neguit de la inacció. I de la inacció, a l’encapsulament vital. Per pura supervivència.

Li havien ensenyat que la primera virtut d’un comunista era la disciplina. I era per disciplina que aguantava sense saber res del que passava. No comprenia per què ningú no s’hi havia posat en contacte en tant de temps. No en tenia cap explicació i, alhora, les podia imaginar totes. En els primers moments de la Dictadura, quan ells van pujar a Biribil, hi havia hagut detencions massives de membres del Partit. La cosa s’havia posat molt i molt lletja. Que s’anul·lés l’operació d’atemptar contra el dictador entrava dins del possible. Fins i tot del raonable. Però en aquest cas, algú hauria hagut d’avisar-la. Era impossible que l’haguessin deixada abandonada…

Un silenci de sis anys burxa fort. No és un cúmul de silencis, sinó un bloc espès i compacte.

Va posar-se en camí, muntanya amunt. Volia intentar que els del mas Perarnau li compressin la maleta. De les que havien portat a Biribil era la més grossa, la més maca, amb pany, clau i cantoneres metàl·liques. Era difícil de transportar pel camí de mula que duia a la masia dels veïns. Li anava retopant a les cames. Va haver de reposar un parell de vegades, asseguda a la mateixa maleta. Darrerament es cansava de seguida. Era un camí conegut. L’havia fet gairebé corrents, en altres èpoques. A can Perarnau fornejaven un pa molt bo i els n’havien comprat més d’un cop. Va trigar tres quarts d’hora ben bons a arribar-hi. Va aturar-se un moment a l’era, cohibida, envoltada de gossos, gats i gallines. Va arribar-li la ferum de l’existència propera dels porcs, tancats a la cort. També tenien una vaca i un vedell. Tot un món. De seguida van aparèixer en Magí Perarnau i la seva dona, la Caterina, tots dos encara joves, i els fillets de tots dos, un nen i una nena, i el cigró que creixia al ventre de la dona. Anaven de cap a l’hivern. La feina es reduïa. Els animals hivernaven i ells també, fins a la primavera. No li va costar d’imaginar-se’ls, tota aquella família, escampats, els dies de bon temps, per la quietud de la muntanya. Va saludar-los. En Perarnau, un home alt i sec, de posat indesxifrable, va convidar-la a passar dins. A la sala principal hi havia la vella matriarca, més que silenciosa, muda, passant els dies asseguda a l’escó negre i fumat, davant la llar de foc, amb les tenalles a la mà i un gat als genolls. Van seure a taula i, davant la sorpresa d’en Magí Perarnau, la Berta va rebutjar amablement els talls de llonganissa i el glop de vi del porró. Era l’oferiment del pa i trago tradicional als visitants i ella es moria de gana. Però, tossuda, havia decidit que, si havia de sobreviure, seria només sota les seves condicions, no sota les dels altres, sota les del món. Va interessar-se per les collites passades o pel bestiar abans de plantejar el que veritablement l’havia duta allà dalt. Havia d’aconseguir diners abans que el seu pare es tornés boig. I va haver de deixar-se enganyar, admetent el que aquella gent li deien. És a dir, en Magí Perarnau, eixugant-se les mans brutes, somrient, explicant-li que no en necessitaven cap, de maleta. I que, suposant que en volguessin una, tampoc no tindrien diners per pagar-la. Però ja que s’havia pres la molèstia de carregar-la fins a casa seva, podia oferir-li, com a molt, una petita provisió de porc confitat, uns quants tomàquets, un grapat d’arròs, un parell d’ous, unes quantes patates i un pa de quilo. La noia va acceptar el tracte sense dubtar-ho ni un instant…

Es va acomiadar dels Perarnau amb un sentiment vague de neguit. Ell, amb un dels nens penjat del braç i amb la maleta a terra, li deia adéu amb un somriure. La seva dona prenyada, al costat, amb l’altre nen agafat de la mà, se la mirava. Eren pobres. I la seva vida, com la natura al seu voltant, consistia a guanyar-se la subsistència. Poca cosa més. Podia imaginar-se’ls dormint, el cos blanc d’en Magí, ja una mica deteriorat per la proximitat dels quaranta anys, però fibrós com el d’un gat, amb els calçotets llargs de cotó, nets però grogosos. I arraulida al seu costat la Caterina, encara esvelta i de cos arrodonit sota la camisa de dormir i que quinze anys enrere devia ser fi i delicat i ara tenia arrugues entre els pits i durícies a les mans. I un ventre donat, que se li tornaria a inflar fins a agafar la tibantor de la pell d’un timbal. En Magí Perarnau era com son pare i el pare de son pare. I així, endarrere fins a la fi dels temps. Més d’un cop se l’havia trobat davant la masieta, amb un bastó a la mà, guiant les cabres que travessaven el camí. Normalment sortia a saludar-lo i ell, tot murri, li feia adéu amb la mà lliure. Com son pare i el pare de son pare, se sabia de memòria cada centímetre quadrat de la contrada. I endevinava que ella no era sinó una nouvinguda de la ciutat, que tal com havia vingut se n’aniria. I que no portaria res de bo, però sí potser res de dolent. La prova, avui mateix, patètica: incapaç de sobreviure, li volia vendre una maleta. A ell, que pràcticament mai no havia sortit de casa seva! Segur que des de la ciutat ja hi devia haver pujat algú, en algun moment, tres-cents anys abans. I allà mateix s’hi devia haver trobat el rebesavi Perarnau conduint les mateixes cabres. I pensant exactament el mateix. S’hi obria pas alguna cosa, fins allà dalt? La mateixa Dictadura hi arribava, al mas Perarnau? I la Revolució, hi seria a temps de tornar-los els somnis perduts? Era una de les coses més xocants que havia conegut abans de pujar a Biribil. A la Unió Soviètica molts camperols no acceptaven les col·lectivitzacions i havien de ser reduïts a la força. Incapaços de veure enllà del seu tros, del seu terreny, de la seva egoista i ignorant insolidaritat, se’ls havia de mostrar a la força els beneficis de la nova societat socialista.

Va iniciar el descens cap a can Bulló a poc a poc, per no gastar energia. A mig camí va seure en una pedra humida, plena de molsa. Va clavar els ulls en l’espessor del bosc, allà al davant, una massa compacta d’arbres foscos. Tants d’anys a la muntanya i no s’hi havia acostumat. Se sentia aclaparada. En mala hora havia triat aquell lloc per amagar-se! Va posar-se a taral·larejar una cançó per espolsar-se l’angoixa, per distreure’s de la fam, però no se’n va sortir. Li semblava que el bosc la volia xuclar. Va aixecar-se, va agafar el farcell amb els aliments i va afanyar-se a baixar.

El més absurd de tota la qüestió, el més estrambòtic, era que havien acabat per viure en la misèria. Eren pobres com les rates. Ara mateix, tenien deutes amb tothom. Duien mesos vagant per la muntanya, morts de gana. La gent de Biribil els evitava i quan es creuaven pel carrer, arrufaven el nas, com si ella o el seu pare fessin pudor.

De bon començament, van anar disposant sense problemes del fons econòmic lliurat per l’organització. Però com que no hi havia hagut cap més contacte, després d’uns quants mesos va començar a racionar els diners. Primer una mica, per precaució. Després, tant com va poder, per necessitat. Esperant algun senyal de fora va aconseguir d’allargar-los més d’un any. Va donar gràcies que l’Ajuntament de Biribil els cobrava un lloguer especialment baix, ja que considerava que, ocupant la casa, se n’evitava el deteriorament. La vida, a la muntanya, no era gens cara. S’hi podia sobreviure amb molt poc, però el lloguer s’havia de pagar. El doble fons de la bossa del pa, que havia guardat ben atapeïts tants de rotlles de bitllets, va anar disminuint inexorablement fins a esdevenir una anècdota. Van subsistir una temporada gràcies al que el seu pare va guanyar fent de carregador a la carbonera o a la serradora. Fins que va haver-ho de deixar perquè, simplement, no podia. Ja era gran. Van viure un quant temps més a còpia d’exhaurir els estalvis de la Berta. Quan es van acabar del tot, no va tenir més remei que contradir les ordres rebudes (fer-se conèixer el menys possible) i va començar a acceptar de treballar escadusserament al poble. No va ser fàcil trobar-hi feina. En Josep Caminal va agafar-la per ajudar-lo al casino els caps de setmana i algun dia de festa. Tres estius enrere, la Berta va arribar a treballar-hi força dies seguits. Però aquella situació no va durar. El negoci no donava prou per a un sou més. En Caminal va continuar cridant-la de tant en tant, a canvi només del menjar i les propines. Fins que això també es va acabar. Va ser ell mateix qui va aconseguir-li, feia dos anys, una feina de temporada a casa d’uns estiuejants, fent classes particulars de repàs als fills. Un any i mig enrere va treballar per a l’Ajuntament, ara ajudant en la comptabilitat municipal, ara endreçant els arxius. Fins i tot l’havien llogada ocasionalment com a mecanògrafa. Els passava documents a màquina a canvi del lloguer de can Bulló.

Però ara mateix, en plena tardor del 1929, feia mesos que no entrava ni una pesseta i el seu pare estava malalt. Massa hiverns a la muntanya li havien provocat una bronquitis crònica, que, segons el dia, l’obligava a quedar-se al llit, enfebrat i tossint.

Havien pagat els últims lloguers malvenent tot el que tenien amb una mica de valor. Roba, objectes personals…

Per tal de no donar explicacions, va espaiar les visites al poble. Darrerament, només feia les imprescindibles per aconseguir queviures (sovint gràcies a la generositat d’en Josep Caminal), acudir a l’oficina de Correus a comprovar si havia arribat el telegrama dels camarades o, simplement, de passada, per anar d’excursió a la creu de terme, que mai no havia deixat de ser el seu lloc preferit.

Quant a la gent del poble, feia anys que no li preguntaven res, ni fins a quan s’hi estarien ni si encara estava preparant els seus suposats exàmens. A hores d’ara, a Biribil devien tenir-los per llunàtics inofensius. I gairebé suïcides. Semblava ben bé que havien decidit deixar-se morir a poc a poc. Si un dia algú baixava i deia que els havien trobat morts (per la causa que fos), ningú no se n’estranyaria, dirien que allò es veia a venir i continuarien fent.

Portaven dies menjant sopa de col i patates per dinar i per sopar. Solia llevar-se afamada i igualment afamada se n’anava a dormir.

A part d’aquesta incòmoda situació, la veritat era que a can Bulló la Dictadura gairebé no s’havia notat. Era el que tenien les dictadures. Si no piulaves, si callaves, si tancaves els ulls, tot anava sobre rodes. I els Panatis, durant tots aquells anys (tret de la inassistència als oficis religiosos), havien fet la viu-viu de manera admirable. Al començament, quan encara semblaven rendistes desocupats, fins i tot van rebre requeriments de la colònia d’estiuejants per participar en la vida social. Però de seguida es van acabar quan algú va descobrir que es tractava tan sols d’una família formada per un expicapedrer i una extreballadora de la banca.

Mentrestant, hivern rere hivern, Primo de Rivera havia superat totes les crisis que se li havien anat presentant pel camí. Ho sabia pel seu pare, que la informava més o menys dels fets més importants. Sobretot, quan les notícies dels diaris donaven a entendre que podia haver-hi un cop d’Estat, o que la situació política es desestabilitzava.

—Fins al moment, aquest cabronàs ha tingut sort. Ha triomfat al Marroc amb l’ajut dels francesos i ha vist fracassar una invasió (la de Macià) i tres cops d’Estat contra seu el 1926, el 1928 i, l’últim, aviat farà un any, el gener del 1929. D’atacs directes, fixa-t’hi bé, amb prou feines n’ha patit un, i ridícul. Un anarquista va intentar clavar-li un ganivet el juliol del 1926 a Barcelona. No va arribar a fer-li ni una esgarrapada. Per alguna raó deu ser…

En qualsevol cas, tant era: a ella, ningú no la cridava ni li donava cap senyal.

Vivien una sensació tan estranya… A mesura que va anar passant el temps, la missió va aparèixer cada cop menys en les converses, substituïda per les necessitats més immediates. Ni tan sols l’esmentaven. Després dels anys, figurava que sí, que temps enrere havien discutit sobre el fons de la qüestió que els tenia tots dos clavats allà dalt de la muntanya, esperant. Això era cert. Però la memòria ho havia anat cobrint amb una mena de vel. Costava tornar-hi. Fins al punt que, segons el moment, es passaven setmanes oblidant la raó de la seva estada a Biribil. I a ella, francament, li semblava que al seu pare tant li feia tot, ja. Les paraules antigues, les reflexions sobre la necessitat o la inutilitat de matar un dictador, ressonaven buides, perillosament sense sentit fins i tot per a ella.

I a partir d’un cert moment, les mateixes paraules van començar a quedar enrere, deixades a la seva sort, embolicades amb el mateix mocador de fer farcells amb què havien abandonat dalt de l’armari, podrint-se, fora de la vista, el cúmul de dies, de mesos i d’anys que duien en compàs d’espera.

I ella, que no s’havia perdonat mai res, encara es perdonava menys aquells instants laxos, en què la consciència afluixava.

El descens des del mas Perarnau va ser tan fatigant com la pujada. Baixar sense la maleta no la feia sentir més lleugera. Quan ja arribava a can Bulló, va sentir un soroll entre els arbres. Es va quedar quieta. Un cop més, li havia semblat que l’espiaven. Entorn només hi havia el silenci del bosc, que és el més fals dels silencis.

Estava nerviosa. Més d’un cop, els darrers temps, havia tingut por de perdre el control d’ella mateixa. Quan li passava, en comptes de pujar muntanya amunt, a respirar, feia el contrari, se n’anava al poble i continuava avall fins a la creu de terme. Li agradava anar-hi caminant i no amb bicicleta, com el primer dia, que se l’havia trobada tot passejant. Hi arribava cap a mig matí. S’hi asseia i, de mica en mica, s’esvaïa aquella sensació d’ofec que era com si una mà de ferro se li arrapés als pulmons i fes força enfora, per arrencar-los-hi. Llavors es calmava i era capaç de recordar clar i net tot de mots i lliçons del passat. I es convencia que, en els moments més foscos, més desesperats, tothom podia conservar la moral si no perdia de vista que lluitava per una causa digna. I de seguida recuperava la noció del lloc i del moment. Tants de camarades a la presó, capaços de deixar-se arrencar la llengua amb unes estenalles abans que xerrar, es mereixien un esforç suplementari. N’havia conegut que havien estat tancats deu anys i havien sofert fins a límits de no dir. Qui era ella, per dubtar de res! Què eren els seus sis anys en llibertat, en comparació amb el sacrifici de tota aquella gent? S’hi sentia solidària i creia que tots plegats, al cap i a la fi, donaven cos i ànima al moviment. Demostraven que era ben falsa l’afirmació dels patrons que, en el fons, els revolucionaris només es movien per obtenir avantatges tangibles, no pas ètics. Si l’impuls per a l’acció derivés d’una simple avidesa per guanys materials, la lluita aferrissada —i de vegades letal— de molts camarades no tindria explicació.

Tots aquells anys s’havia defensat amb la incredulitat: no podia ni havia de creure que els seus l’haguessin abandonada. Aquesta actitud, si més no, esdevenia un hàbit de resistència que l’ajudava a controlar el desfici de la desesperació i la feia sentir-se lligada als criteris i als referents del principi, quan va instal·lar-se en aquell poble a esperar un telegrama «urgent».

El seu pare, a hores d’ara, ja no entenia gens la realitat que estaven vivint. En sis anys havia passat per tota mena d’estats d’ànim. Sempre havia acabat per fer confiança a la seva filla. De fet, tampoc no tenia gaires opcions més. Si decidia plantar-la, on aniria? Tornaria a Barcelona, amb una mà al davant i una altra al darrere? El recordava, quan ja duien un any sense que hagués passat res, totalment confós i destarotat. Patia un refredat rere l’altre, s’avorria i trobava a faltar la ciutat. Però, sobretot, l’home no comprenia què es duien entre mans ella i els seus camarades. Per què trigaven tant? I si l’hi preguntava, encara era pitjor:

—No en tinc ni idea, pare. Entesos? —li responia, tota irritada—. Ja m’agradaria saber-ho, també, a mi.

—Doncs, pregunta’ls-ho!

—No puc fer-ho per raons de seguretat. El contacte es reserva per a moments d’extrema urgència. Estic segura que hi ha una bona raó. Jo no em penso bellugar pas d’aquí, però tu, si vols fotre el camp, fes-ho!

No solament no se’n va anar, sinó que d’una manera incomprensible i absurda, havia deixat transcórrer cinc anys més al seu costat, fent-li companyia. Això sí, s’havia anat consumint, havia anat exhaurint les reserves vitals. Fins al moment present, que gairebé ja no existien. Se li estaven desfent a les mans, després d’assumir, amb una mena de fatalitat pràctica, aquella situació d’incertesa. N’era conscient, conviure amb ella era com fer-ho amb un condemnat a la pena capital que s’eternitza al corredor de la mort, que es queda encallat indefinidament en capella. Els recursos de l’advocat dilaten l’acompliment de la sentència i es crea una mena de normalitat anormal, d’excepcionalitat rutinària. El condemnat a mort hi és, però ningú no en diu res. Això sí, l’espera es fa insuportable, destrossa els nervis.

Quan va arribar a casa, el seu pare no hi era. Va endreçar els aliments aconseguits a can Perarnau. Tot seguit, va descargolar lentament el potet amb la barreja de grans d’escaiola, panís i mill per a en Fagot. Va adonar-se que gairebé era buit. Si ja feia mesos que ella i el seu pare havien d’estrenye’s el cinturó, encara més ho havia hagut de fer en Fagot. Finalment, només era un periquito. Va agafar un grapat d’avellanes del bol de fang on les guardava i va picar-ne unes quantes amb el martell. Un cop pelades, va fer-ne trossets ben petits amb el ganivet, va afegir-les al pot i va sacsejar-lo fort per tal d’aprofitar-ne les restes al màxim. Va acostar-se a la gàbia, va obrir-ne la porta i va buidar-lo a la cassoleta. En Fagot s’estava quiet. No es bellugava fins que no s’espolsava el fred del cos. Va escurar amb el dit fins a la darrera engruna i va pregar perquè no se li morís precisament ara, després del que li havia costat que sobrevisqués tots aquells anys tan llargs, allà dalt de la muntanya.

La va guanyar la percepció que les seves angoixes, totes, enganxoses, l’una darrera l’altra, ni s’havien desfet ni s’havien allunyat. Estava sola en aquell merdós racó de món, lluny de tot i de tothom, i ningú no li deia ni ase ni bèstia. Se sentia xopa de perplexitat. Com qui aguanta un xàfec a peu dret al mig del carrer perquè espera que el recullin i té por que, si es posa a recer en un portal, passin de llarg i no el trobin.

La pregunta que es feia era què passaria el dia, i no el veia tan llunyà, que ja no tinguessin res per vendre.

De sobte, el cel es va ennegrir i va ressonar un tro llunyà. La cabana es va enfosquir com si fos el vespre. Les gotes gruixudes de pluja van començar a caure, com pedretes, damunt la teulada. L’electricitat anava inclosa en el preu del lloguer. Però un any enrere, a causa d’una altra tempesta, se’n va interrompre el subministrament. L’Ajuntament de Biribil, davant el deute acumulat dels Panatis, va decidir no adobar-ho. No tenien llum elèctrica.

Va encendre el llum de petroli, va pujar en una cadira i el va col·locar dalt del moble raconer. Esperar d’aquella manera, amb esperança, però alhora, amb el corcó del dubte, era horrorós. Era no saber res i alhora saber alguna cosa. Era intuir rius subterranis, telefonemes portadors d’un convenciment que trontollava, amagatalls des d’on el deliri i éssers sense forma sotjaven a l’aguait… Era com agafar-se a un ferro roent o a una maroma de plata que petava quan t’hi arrapaves per no caure (i sempre queies, amb el fragment de fil de plata a la mà: no arribaves mai a terra). Era com, en un dia de ple sol, voler travessar un pont llarguíssim fet de gelatina tova i flonja que es va fonent (i que no et garanteix que puguis arribar sa i estalvi a l’altre cantó).

Feia més de dos mil dies que s’esperava en silenci. I es deixaria morir de fam abans de reconèixer que els camarades l’havien engalipat i ja ni se’n recordaven, d’ella…

Però el pas del temps i la incertesa eren més destructius que la pitjor de les epidèmies.