Escena tatxim-tatxim final, no gens terrorífica i meravellosa núm. 15

EL CRIT de la princesa va fer que a l’altre costat de la porta s’armés un enrenou considerable.

—Filla! Filla! —va cridar la reina Luxòria.

—Què passa? —va preguntar el rei Karnak—. Podem obrir?

—No! —va ordenar en Roc.

I és que, en aquell mateix moment, el sorprès i desprotegit Mengor, igual que un núvol blanc, saltava fora del seu abast, deixant la falda de la Lia.

—Oooh! —va gemegar ella, coberta fins al capdamunt de pólvores de talc—. Però, què has… fet?

No va poder presentar-li excuses i demanar-li perdó. En Mengor deixava ara un rastre vaporós per allà on passava. Si aconseguia treure’s el talc, el tornaria a perdre. La seva forma era imprecisa, com una esponja que es mogués a gran velocitat, però a en Roc li va semblar veure per un moment els seus ulls furiosos, desconcertats.

I va començar la persecució.

—No obriu la porta, princesa! —va recomanar l’escriptor.

La Lia continuava al mateix lloc, blanca com un ninot de neu.

En Roc no va tenir més remei que oblidar-se de la seva estimada.

Va acorralar en Mengor en un racó. Se li va esmunyir per entre les cames. Li va semblar que el tenia al sofà. El va tombar i va caure de l’altre costat. El va perseguir per entremig dels mobles i els adorns. Els va trencar gairebé tots sense el més petit èxit. Obria i tancava el llibre sense parar, però no aconseguia atrapar-lo. Una vegada i una altra se sentien els «blam!, blam!, blam!» que feia el volum quan es copejava a si mateix estèrilment. En Mengor amb prou feines era ja un rastre blanquinós.

—Està a punt de recuperar la invisibilitat! —va anunciar en Roc.

—Què passa? Què és aquest soroll? —va preguntar el rei Karnak a l’altra banda de la porta.

—Deu estar lluitant aferrissadament! —va assegurar el Governant Principal.

—Es un heroi! —va dir en Mungo.

—Filla! —va cridar la reina Luxòria.

En Roc s’havia oblidat de la Lia, preocupat ja únicament d’agafar en Mengor. Amb prou feines li quedava alè. Va fer un últim esforç i es va tirar de cap en direcció al seu monstruós i rebel personatge.

En Mengor el va esquivar.

I, en aquell moment, la Lia es va ajupir i el va agafar de sorpresa.

La mateixa sorpresa amb què en Roc se la va quedar mirant.

—Bé!, i ara, què faig amb… això? —va preguntar la princesa, fent cara de fàstic.

En Roc va reaccionar.

—No us mogueu, aguanteu-lo, resistiu, quieta…!

En Mengor es debatia inútilment entre les mans de la Lia, provant de fer-li pessigolles, però aquest cop ella el tenia ben agafat. En Roc es va aixecar, va obrir el llibre i, suaument, per no agafar els dits delicats de la seva estimada, el va tancar al voltant del roll foll i invisible.

Un petit núvol final de pols va aletejar entorn d’ell i les quatre mans.

Era… la fi.

—Jo… —va tractar de dir en Roc.

—Ja està? Això és tot? —va preguntar la Lia.

—Em sembla que… sí —va sospirar l’escriptor, feliç que hagués acabat el malson, però compungit de la manera com finalment s’havien desenvolupat els esdeveniments.

Es disposava a dir la veritat.

Anava a demanar perdó a la princesa.

Anava a…

No va poder fer res de tot allò.

—Gràcies, heroi del meu cor —va dir la Lia.

Se li va tirar al coll i li va fer un petó.

Un gran petó que, més que d’agraïment, era tot… d’amor.

La porta de la sala es va obrir inesperadament, però ells ni tan sols se’n van adonar. Uns espantats rei Karnak, reina Luxòria, Governant Principal, Mungo i ajudant de cambra, van treure el cap, incapaços d’esperar més sense saber què passava o havia passat.

Es van quedar mirant l’escena en silenci.

Després, l’un darrere l’altre, van apuntar un somriure.

No entenien res, però sabien de sobres quan una cosa havia acabat bé i quan dues persones estaven enamorades.

—Oh! —es va sentir sospirar la reina Luxòria com a únic senyal de vida.

En Roc i la Lia van continuar igual.

No eren en aquell món.