Escena decisivament terrorífica núm. 3

QUAN EN ROC escrivia un llibre, com els succeeix a tots els escriptors, el temps deixava d’existir per a ell.

Sabia que era hora de menjar quan l’estómac es queixava amb una potència cavernosa, i sabia que era hora d’anar a dormir en el moment que veia sobre la taula els trenta fulls de rigor que solia escriure en una de les seves jornades més atapeïdes. Fora d’això, no sabia res més. El món sencer se’n podia anar en orri, i ell com si res. Amb una mica de sort, un matí obria una finestra per comprovar si era hivern o estiu, si feia sol o plovia, i amb una altra mica de sort, una nit, sopant, engegava el televisor perquè li fes companyia, ja que, absorbit en el seu cabal creatiu, ni tan sols veia la petita pantalla o prestava atenció al que hi sortia.

L’única cosa important era que la pila de fulls escrits creixia i que el guió previ al llibre s’anava consumint. Això sí, el llibre va arribar a fer-li tanta por, que més d’un cop es va haver d’aturar per beure un got d’aigua o per examinar un soroll sospitós detectat sota un armari o entre els prestatges. En tres moments d’aquests, al·lucinat, es va veure obligat a aixecar-se i posar-se a cantar, obrir les finestres i, fins i tot, trucar, ell!, al seu editor per sentir una veu humana. La primera vegada va ser quan el protagonista de la novel·la obria la tomba de la Zup, la lletja, i just en el moment de caure la làpida per l’altre costat, enmig d’un gran estrèpit, un tro va fer ressonar la casa. L’esglai va ser terrible i d’un salt es va posar dret, tremolós. La segona vegada va ser a l’inquietant capítol quinze, quan el protagonista caminava per la foscor, palpant les parets, disposat a defensar-se del possible atac de la Kargo, la mudaombres. No tenia altre remei que actuar a les fosques perquè d’aquesta manera la seva ombra estigués enganxada a ell. I just en el moment en què tocava amb les mans la freda cara d’un ésser humà (que després resultava que era una estàtua de bronze)… se li’n va anar la llum, a en Roc! Li va fer l’efecte que era l’heroi i que ell vivia aquella aventura. I, a sobre, els cinc minuts que va passar a les fosques… ui, com van ser, aquells cinc minuts! En Roc va maleir en Dídac tant com calia maleir-lo, per l’encàrrec. I, així i tot, va ser pitjor la tercera vegada, prop del final de l’obra, quan els sinistres personatges empaitaven el noi i la noia (sí, a l’últim hi va posar una parelleta, sempre hi quedava més bé), que es veien assetjats al fons de l’Avenc Tenebrós. Era de nit i, justament quan l’Hunta, la dragona, deia amb una veu horripilant: «Ja sou nostres», va sentir una veu allà mateix, al despatx, que li deia:

—Se’l menjaran les rates.

El salt que va fer va provocar diversos fenòmens: que gairebé arribés al sostre i s’obrís el cap, que la cadira caigués a terra i fes un soroll inesperat, que els fulls dipositats sobre la taula voletegessin i s’escampessin pertot arreu i, finalment, que el cor se li disparés i estigués a punt de tenir una apoplexia. I, a sobre, quan va veure a la porta aquella dona…

Semblava la mort.

Tota vestida de negre, i tan lletja com la Zup, amb un gra al mig del nas…

Però no, ni era la Zup ni era una aparició. Només la Maia, la dona de fer feines, que, com una cosa extraordinària, anava a casa seva un cop al mes a treure-li la pols. Va recordar, dominant amb penes i treballs l’espant, que, com que no sentia mai el timbre de la porta, l’última vegada li havia donat la clau perquè pogués entrar i netejar.

I a qui se li acut de dir aquella animalada de «se’l menjaran les rates» quan al seu llibre els protagonistes se’ls anaven a menjar uns éssers dantescos pitjors que les mateixes rates?

Però, problemes, esglais i taquicàrdies a part, va arribar al darrer dia, com sempre, i, posseït per la crispació del moment culminant i final, va ser capaç de completar la seva apocalíptica obra d’horror i terror, el llibre més tenebrós que s’hagués escrit mai.

El súmmum de la por.

Que li ho diguessin a ell, que havia fet cada pàgina, havia sentit cada escena i havia imaginat cada monstre!

Va treure el full, amb la paraula «FI» escrita al final dels paràgrafs decisius, gràcies als quals els lectors respirarien tranquils i se sentirien feliços per l’acabament perfecte de la novel·la, i va sospirar alleujat, mentre els ulls se li movien d’una banda a l’altra del despatx. El llibre estava llest, però la inèrcia persistia, el sentiment encara perdurava i, no cal dir-ho, la por. Tants dies vivint en un món de malson i ensurts no es podien oblidar d’un cop de ploma, només perquè la paraula «FI» hagués fet caure el teló sobre l’obra.

L’obra continuava viva a la ment d’en Roc.

Va mirar el conjunt de fulls amb una certa aprensió.

No, per més que la paraula «FI» posés terme a l’acció, cap lector no podria oblidar tot allò pel sol fet de tancar el llibre. Ningú no respiraria ni es relaxaria. Tothom faria el mateix que va fer ell en aquell moment: mirar un altre cop sota el llit, als armaris, darrere de les portes, i obrir tots els llums perquè no hi hagués ombres enlloc.

A més a més, era de nit.

En Roc va tremolar.

—Potser que li porti Pobra, a en Dídac, perquè la llegeixi aquesta nit mateix.

Una bona idea en el seu resultat final, però dolenta en el seu plantejament. No estava disposat a sortir de casa de nit amb aquell estat d’ànim.

Un llibre de por!

Doncs mira que l’escriptor…!

Afortunadament, va ser més forta la seva satisfacció d’artista, conscient que havia aconseguit plenament el seu propòsit, que el neguit que experimentava, i dominant-se amb serenitat renovada es va dir que el millor que podia fer era sopar, veure la televisió i a continuació… anar-se’n a dormir.

Allò de sopar va ser un dir. I allò de veure la televisió, un altre. Va resultar que feien una pel·lícula de por, d’autèntica por, i va restar enganxat a la butaca, tremolant, fins que va acabar del tot l’emissió.

—Només em faltava això —va gemegar en Roc.

De manera que se’n va anar a dormir espantat, ple d’angoixa, amb el llum i un ull oberts, desitjant que fos de dia per portar el llibre a en Dídac.

El maleït llibre de por que, un cop acabat, esperava sobre la taula, allà mateix, molt a prop seu.

No va saber mai com ni de quina manera. Es va pensar que seria impossible. El cas és que es va adormir.