Escena molt i molt terrorífica núm. 13

EN ROC es va aixecar.

Li pesaven les parpelles, estava adolorit —feia anys que no realitzava tant d’exercici com al llarg del dia abans, especialment durant les hores que va passar saltant a la discoteca Soroll Lliure—, se sentia deprimit i, a més a més, encara no sabia què fer ni on anar.

No es tractava d’errar a la ventura per Kuor.

I si en Mengor se n’havia anat de la ciutat?

—Pobra Garogàndria! —va sospirar.

El llibre, la seva magna obra terrorífica, era sobre la taula, ben tancat. El va obrir i el va fullejar. Semblava sencer, però aquí i allà, en breus fragments, hi persistien els espais en blanc: aquells que en Mengor havia d’omplir amb la seva presència. Ells li van recordar que no es podia quedar de braços plegats, que la seva missió consistia a mantenir-se ferm, a no abaixar veles. Era la seva responsabilitat.

Va tenir una idea.

La televisió.

Després de tot, si passava alguna cosa, la televisió ho diria.

Va engegar l’aparell i s’hi va asseure al davant. En Cartum Menda, el locutor i presentador de moda, exhibia el seu irresistible magnetisme matinal en un show espectacular i col·loquial, propi de l’hora en què només aquells i aquelles que no treballaven en res de concret estaven en disposició de veure la televisió. En Cartum Menda mirava fixament a la càmera. Es clar que només tenia un ull, però deixant de banda aquest detall, la seva mirada, segons deia tothom, era molt penetrant. Les seves dents d’or lluïen opacament.

En aquell moment presentava el seu famós concurs de les olors. Mitja dotzena de persones amb dos, tres i, fins i tot, quatre nassos, oloraven un centenar d’aromes a tota velocitat. La que n’identificava més, guanyava. Després faria segurament el de sons, per als orelluts.

No semblava que passés res d’extraordinari, però així i tot no va apagar el televisor. Potser en l’informatiu, o en un avanç… Es va dedicar a telefonar als seus amics i a les seves amigues per preguntar-los «com va tot per aquí». Si en Mengor feia estralls en alguna zona de la ciutat, li ho dirien. N’hi hauria prou amb un simple:

—El barri s’ha tornat boig, no sé què passa.

Tanmateix, ningú no li va dir res. Tots es van alegrar de la seva trucada i els va estranyar. Sobretot quan els va dir que no estava escrivint.

—Et trobes bé, estimat? —es va esverar la Bènia, una clon híbrida que li anava al darrere des de feia temps, disposada a ser la seva dona—. Vols alguna cosa? Em necessites? Em puc plantar a casa teva en mitja hora. <-Et fa falta parlar amb algú? Ja saps que em tens a la-te-va-dis-po-si-ci-ó.

Va aconseguir tranquil·litzar-la i va penjar. En Cartum Menda parlava i parlava amb la seva veu de gola. En Roc no entenia que pogués fascinar tant les dones. Era un pedant.

I aquella excentricitat de tenir un sol ull!

A ell li semblava lleig, grotesc.

Es disposava a telefonar a en Dídac, el seu editor, com a últim recurs, quan la veu del presentador televisiu li va cridar l’atenció.

—I ara —va anunciar en Cartum Menda—, connectarem amb el nostre equip destacat al Palau Reial perquè ens informin, en directe, del que sens dubte és la notícia del dia: l’atac de riure i pessigolles de la nostra molt egrègia família reial. Endavant, Groc.

Un altre locutor, proveït d’un micròfon, va aparèixer a la pantalla. Era calb i tenia una antena de televisió encastada al cap. Al pit hi duia, adossats, una infinitat de cables, registres, dígits, rellotgets, mescladors, igualadors i altres aparells. Darrere seu es veia la silueta imposant del Palau Reial.

—Aquí en Groc, unitat mòbil informant des de la porta de la residència de ses Alteses Sereníssimes, el rei Karnak, la reina Luxòria i la princesa Lia.

—Es confirma la notícia amb què obríem l’última connexió? —va preguntar la veu d’en Cartum Menda.

En Groc va parlar amb gravetat.

—Efectivament, es confirma —va dir—. Ses Majestats els reis han passat molt mala nit víctimes d’un atac de pessigolles i rialles irrefrenables, fins al punt que, el que d’entrada semblava agradable i provocava el somriure, ara ja s’està convertint en un problema i una preocupació. Han estat avisats els metges reials, que ara mateix estan examinant el rei, la reina i la princesa. Curiosament, les pessigolles, la causa d’aquest riure irrefrenable, sembla que no els afecten a tots tres al mateix temps, sinó que són rotatòries, oscil·lants, i salten de l’un a l’altre sense parar. Quan els metges examinen el que riu, deixa de sentir les pessigolles immediatament i és un dels altres dos el que les experimenta, i li desapareixen, al seu torn, quan se li acosta algú. Les primeres mostres d’alarma estan sortint aquí, motivades tant pel fet que es pugui tractar d’una malaltia que, curiosament, només hagi afectat ses Alteses, com pel fet que sigui una epidèmia.

—Hi ha imatges de…? —va començar a preguntar en Cartum Menda.

En Roc va apagar el televisor.

Ja sabia on era en Mengor.

—Aquest tros de…! —va remugar.

Com podia entrar al palau i enxampar-lo? Com se les enginyaria per fer-lo visible, ja que, mentre fos invisible, fes el que fes no se sortiria mai amb la seva?

Ni més ni menys que el rei Karnak, la reina Luxòria i la princesa Lia!

¿E1s aniria a veure i els diria que al darrere de tot allò hi havia un roll foll que havia creat ell mateix i que se li havia escapat del seu últim llibre?

El tancarien i llençarien la clau al Llac de Sang!

Amb tot, havia de fer alguna cosa. No podia girar-se d’esquena a la realitat ni protegir-se a ell mateix al preu de causar tants problemes als altres, als reis de Garogàndria per començar. En Mengor era infatigable. Per a ell no existien ni el temps ni la prudència ni el seny. Encara que el tanquessin, encara que el castiguessin per allò, el deure d’en Roc era donar la cara.

I ho havia d’intentar.

Atrapar en Mengor per posar fi d’una vegada a aquell malson.

No hi va pensar més. Va sortir de casa seva corrents i, per sort, va trobar un transport a la mateixa cantonada. Era un ràpid Fletxa. Li va donar l’adreça i es va asseure a la càpsula. L’arc va programar la distància, la velocitat i les coordenades. En Roc va pagar el viatge per endavant, naturalment, i després fou disparat amb una precisió exacta. Quan va arribar sobre la vertical del punt de destinació, la càpsula es va separar de la Fletxa i ell va caure suaument en paracaiguda plegable fins a terra. El paracaiguda, que tenia un sistema propi de desplaçament, tornava tot sol al lloc que se li indiqués.

En Roc es trobava davant del Palau Reial.

En Groc, la unitat mòbil de televisió, encara informava del fet, i és que l’escriptor havia viatjat a molta velocitat. La gent, i allò no ho captaven les càmeres, s’arremolinava als accessos de l’edifici. Una gran massa humana i animal es trobava concentrada allà, tot esperant les notícies d’última hora. Els murs del palau, solemne, en protegien la pau de la torbació exterior.

En Roc es va armar de coratge i es va acostar a la porta de ferro de l’entrada. El camí que duia al palau era ple de gent que anava amunt i avall, que parlava atribolada i meditava. A la porta el va aturar un lacai uniformat de rostre greu, gravíssim.

—On vas? Qui ets? —va voler saber el custodi d’aquell lloc sacrosant.

—Sóc en Roc. Sé com curar el rei, la reina i la princesa —va dir ell.

El lacai no es va impressionar gaire. Més ben dit: no es va impressionar gens.

—Un altre —va esbufegar.

Al seu costat van aparèixer dos homes més, tan uniformats com ell i amb la mateixa expressió vinagrosa.

—Amb aquest ja en són vint-i-quatre —va exclamar un d’ells.

—N’hi ha que tenen nassos —va reafirmar el segon.

—Vés-te’n —va ordenar el primer de tots—. A ses Majestats ja els atenen els millors metges de Kuor.

—Jo no sóc metge —va dir en Roc—. Sóc escriptor.

Als tres lacais se n’hi afegiren quatre més. Tots iguals.

—Què?

—Com?

—Un escriptor?

—I per què vol el rei un escriptor?

—Com et dius?

—Roc —va dir ell.

Un home que en aquell moment es disposava a sortir per la porta es va deturar en sentir el nom. Anava tan abstret que no s’havia adonat de res. Va reaccionar amb sorpresa.

—Roc? —va exclamar. I, en reconèixer-lo, va cridar—: Roc!

L’escriptor el coneixia. Era un dels Governants, precisament el que s’encarregava dels aspectes culturals, recreatius, d’esbarjo i lleure. Un bon tipus.

—Mungo —va dir—. Haig d’entrar al palau. Es molt important.

—Per què? El rei no es troba precisament gaire bé després de passar tota una nit rient.

—Sé com curar-lo.

—De debò?

El grup de lacais va fer una cara general d’enuig.

—Si no me’n surto, cediré tots els meus drets d’autor al Govern.

En Mungo es va animar.

—Home, el rei s’ha llegit tots els teus llibres, és un entusiasta de les teves obres. Et respecta i suposo que no hi perdrem res provant-ho, si estàs segur que…

—Ho estic —va assegurar en Roc.

El Governant va rumiar un altre parell de segons. A l’últim va ordenar:

—Deixeu-lo passar.

I els set lacais es van quedar bocabadats.