Escena extremadament terrorífica i més núm. 12

LA MUDAOMBRES estava fent el que li era propi: canviar l’ombra d’un mort que ballava entre les tombes a la claror de la lluna, per la d’un corb que el mirava encuriosit des de la branca d’un arbre.

—Que lletja! —va exclamar en Singor—. Quina cosa més horrible, i quina por que fa!

—Sí, és bastant… sinistra —va reconèixer en Roc.

—D’on ha sortit?

—Aaah… no ho sé! A mi només m’han dit que la capturi.

—Que ets policia?

—Una cosa així.

—Doncs au, vés a capturar-la. Ara ja l’has trobat —el va animar l’esquelet amagant-se darrere del panteó que els servia de protecció.

—No és tan fàcil. Si em veu, fugirà.

—L’hauràs de sorprendre.

—Sí.

—I com ho faràs?

Va recordar la manera com havia atrapat en Kense, el lladre de sentiments.

—Li posaré un esquer —va dir en Roc—. Jo.

—Es clar! Tu encara tens la teva ombra. —En Singor el va mirar de reüll—. Escolta, i com recuperarem la nostra ombra autèntica, nosaltres?

—Així que enxampi la Kargo, el seu poder desapareixerà. Totes les ombres quedaran lliures i no hauran de fer res més que buscar el cos al qual pertanyen. Potser hi haurà alguns segons de confusió, però serà molt ràpid, no tinguis por.

—Encara sort. Què faràs?

—Compto amb tu.

—A mi ja m’han canviat l’ombra i, per cert, amb molt mal gust.

—Però pots cridar-li l’atenció. Jo em posaré d’esquena, perquè no em reconegui, i quan em canviï l’ombra m’avises. Llavors l’agafaré.

—No se t’acut res de millor? —va demanar el mort, tremolant un altre cop.

—No.

—Es que és monstruosa, horripilant. Tindré malsons la resta dels meus dies d’eternitat. I jo no tinc un mausoleu, sinó una tomba petita i estreta, no et pensis. Amb prou feines m’hi puc bellugar.

—Pitjor serà que no la capturi —va dir en Roc—. A més, quan tot hagi passat, ho podràs explicar als teus amics. Seràs un heroi.

—Sí, això sí, veus? —es va animar en Singor.

—Endavant, doncs.

El va empènyer fora de la protecció del panteó. En Singor va dubtar un moment, però després va avançar en direcció a la Kargo. Ella, en veure’l, es va fixar en la seva ombra i, reparant que ja la hi havia canviat, no li va fer cas. En Roc, mentrestant, es va situar en un lloc visible, d’esquena a la mudaombres.

En Singor es va aturar a una certa distància de la Kargo.

—Ai, caram! —va sospirar en veu alta—. Com és que jo tinc una ombra de gos i aquell mort d’allà, en canvi, conserva la seva?

Fins l’esquelet que dansava a la claror de la lluna es va aturar. Es va mirar l’ombra i, en adonar-se que no era la seva, va arrencar a córrer espantat. El corb el va seguir, grallant.

La Kargo es va fregar les grapes.

I va avançar cap a en Roc.

Tal com li havia passat abans amb en Kense, l’escriptor gairebé es va aguantar la respiració durant aquells segons interminables. Encara que allò d’en Kense hauria estat pitjor, ja que sense sentiments no hauria tornat mai a ser el mateix, i mai no l’hauria capturat. Però, de totes maneres, si la Kargo li canviava l’ombra, com podria tornar a sortir al carrer? I si li posava l’ombra d’un esquelet?

Comptava amb en Singor, el seu sorprenent amic.

De sobte, va sentir una veu darrere seu.

—Hola, Singor! —va dir algú—. T’estava buscant. Véns a una reunió al panteó d’en Mub? Jugarem una estona a ossos.

—Oh, encantat, sí!

En Roc es va posar nerviós, tens. I si el mort s’oblidava d’avisar-lo? I si pel fet de no tenir ni una engruna de cervell el deixava a l’estacada? Però no podia girar el cap. Si la Kargo es trobava fora del seu abast, fugiria. Havia de refiar-se d’en Singor.

Potser la mudaombres ja havia fet la seva feina i ell no se n’havia adonat. Per què no s’havia posat d’esquena a la lluna, per veure’s l’ombra? Per què…?

—Eh, Singor, què et passa? —va dir la veu que els acabava d’interrompre—. Què fas, tan embadocat?

I, de cop i volta, en Roc va sentir el senyal.

—Ara! —va cridar en Singor.

Va fer mitja volta, amb el llibre obert. Tenia la Kargo pràcticament al damunt. Demostrant una agilitat extraordinària, la mudaombres va saltar cap enrere. Aquella maniobra va sorprendre en Roc, que va reaccionar sense destresa. Se li hauria escapat si no hagués estat per en Singor, que li va tallar la retirada. La Kargo va córrer, llavors, en sentit oposat, de cara a la lluna, i en Roc va veure la seva última possibilitat.

Es va llançar sobre l’ombra de la Kargo, va tancar el llibre i…

En un girar d’ulls, primer l’ombra i després la mateixa Kargo, van desaparèixer xuclades pel volum.

—Vaja, ha estat emocionant! —va sentir dir a en Singor.

Es va posar dret. Les ombres, ja lliures de l’influx de la Kargo, es van desenganxar dels éssers als quals havien estat adherides. En un tres i no res, el cementiri es va veure ple d’ombres fugisseres, que anaven d’una banda a l’altra, formant un remolí d’ànimes gairebé tan espectrals com les dels mateixos difunts. A poc a poc, tal com havia previst en Roc, tot va tornar a quedar al seu lloc. L’ombra d’en Singor va aparèixer corrent i no es va parar fins que se li va enganxar.

—Bravo! —va cridar l’esquelet.

En Roc es va dir que ja era hora d’anar-se’n d’allà.

—No me n’hauria sortit pas sense el teu ajut, amic meu —va reconèixer—. Ets un valent.

El nouvingut, company d’en Singor, se’ls va acostar.

—Què passa, aquí? Qui és, aquest? —va rondinar—. Escolta, no has vist com es movien les nostres ombres?

—Es el meu amic —el va presentar el mort—. Es diu Roc.

I se’l va endur per dirigir-se al panteó d’en Mub. En Roc es va preguntar què devia ser allò del joc dels ossos. Però va vèncer la curiositat i es va dir que com més aviat sortís d’allà millor. Encara li quedava un monstre per sentir-se tranquil.

Sens dubte el pitjor: en Mengor.

En Singor ja explicava al seu col·lega, un esquelet vell com ell, la manera com acabava d’ajudar un mortal a vèncer un exèrcit de ferotges mudaombres boges. Les seves veus es van allunyar per entremig de les tombes.

Va sortir del cementiri al cap d’un minut. Ningú no s’havia fixat en ell ni li havia preguntat què feia allà dins. No va trobar cap transport, perquè ja era molt tard, i es va veure obligat a tornar a peu al centre. Mentre caminava s’esforçava a imaginar on podia ser en Mengor, però va haver d’admetre que no en tenia ni la més petita idea. Un roll foll i, a sobre, invisible, es podia trobar a qualsevol lloc.

Fent tornar algú més boig que ell.

Sentint-se vençut, esgotat i incapaç de fer ni un sol pas més, va arribar a casa seva disposat a dormir unes quantes hores abans que es fes clar. L’endemà, després de descansar, rentar-se i esmorzar, segur que tindria les idees més clares, encara que llavors… potser ja seria massa tard.

L’últim ésser viu que va veure va ser l’Huic, el controlador del temps, que feia la ronda. A l’esfera del rellotge que formava el tronc del seu cos, hi va llegir l’hora. L’Huic el va saludar, feliç.

—A dormir després d’una nit de gresca, eh, Roc? Aquests artistes!

No va contestar. No calia. Tampoc no l’hauria cregut. Va fer que sí amb el cap i es va ficar a casa seva. Es va dutxar, va menjar alguna cosa i, al cap de deu minuts encara no, dormia completament baldat.

De totes maneres, no va tenir un son reparador.

Va somiar que escrivia, per capítols, i que lluitava contra mil monstres horripilants. Va somiar que era un espectre del cementiri «La bona vida». Va somiar que jugava al joc dels ossos amb els esquelets, i que consistia a canviar-se els ossos els uns als altres per veure què en resultava, enmig de les rialles de tots ells. I, naturalment, va somiar que perseguia en Mengor, però que no l’agafava mai, perquè cada vegada que estava a punt de posar-li la grapa a sobre, canviava i es feia invisible.

El pitjor eren les rialles d’en Mengor.

I amb elles es va despertar al matí.