Escena esborronadorament terrorífica núm. 2

ERA MOLT FÀCIL dir-ho, però fer-ho…

—Un llibre de por, un llibre de por —va protestar.

Encara que la idea, així, d’entrada, ja començava a seduir-lo. El millor per a un escriptor és, sempre, encarar-se amb nous reptes, amb horitzons verges, amb temes per on encara no ha transitat la seva ploma àvida i voraç. Però això no impedia la seva punta de rebel·lia, el seu àtom d’intransigència. Després de tot, no es tractava d’una idea SEVA, sinó del SEU editor. Per què no se li havia acudit a ell abans?

—Què puc fer? —va dir distretament.

De tota manera, per més distretament que s’ho digués, i per més que dissimulés, el seu cap ja treballava en el futur llibre, el seu cervell es disparava, els seus reflexos s’adaptaven al cabal de fantasies que, a glopades, sorgien ja pertot arreu, a través dels més petits racons de la seva imaginació.

Monstres, éssers extraordinaris, fantàstics personatges de ficció, únicament possibles en la ment desbordada d’un escriptor (o en els malsons nocturns d’un infant), indrets remots, països estranys, ciutats innominables, poders sobrenaturals.

—Sí, sí… —va començar a dir-se dintre seu en Roc.

Els capítols havien de ser molt curts, molt intensos, perquè al final de cada un hi pogués passar alguna cosa tenebrosa que sacsegés l’esquelet del lector. L’heroi… encara que, ben mirat, per què hi havia d’haver un heroi?… Sí, sí, valia més posar-n’hi. Per regla general, els llibres amb un bon protagonista tenien més acceptació. Una altra cosa era que, a sobre, li hagués de posar parella. Això sí que… A les noies els agradava la «mel», perquè elles són dolces, però a molts nois, quan arribava l’embafament romàntic, els feia l’efecte que el llibre dequeia. Bé, hi hauria heroi, o heroïna, ja es veuria, encara que sense fer-ne un gra massa. L’essencial era el contingut, i en el contingut hi sobresortirien els autèntics protagonistes de la història: els personatges capaços de provocar terror.

—Ja veuran… ja! —va mormolar encara més animat en Roc.

Es va dirigir cap a la seva taula. Com que havia acabat un llibre, la tenia pulcra i desembarassada, neta com una patena, igual que la prestatgeria més propera, endreçada amb cura, amb cada diccionari o llibre de consulta al seu lloc. Es va asseure a la seva cadira, dura i espartana, com havia de ser, i va agafar el seu bloc d’apunts i treballs previs. Hi va anotar escrupolosament les primeres directrius.

La història? L’argument? Sí… se li van acudir un parell d’idees bastant bones.

Les va escriure.

Després va intentar desenvolupar-les, cadascuna separadament. Va tenir una altra idea. També la va treballar. La primera va arribar a un punt sense retorn i, tot i que li hauria estat fàcil continuar, es va estimar més no fer-ho. No li acabava d’agradar. La segona va fluir més ràpidament. De cop i volta, es va adonar que podia incloure la tercera en la segona com una part integrant d’aquesta. Es va emocionar. Va continuar per aquí. Vinga monstres i més monstres. Es va excitar.

Ja ho tenia, ja ho tenia!

Efectivament, en un parell d’hores encara no, l’esquema preliminar va quedar enllestit. Llavors només faltava fer el guió, el pas previ al treball d’escriure pròpiament dit. El guió era una mena de «xuleta» del llibre. La història es fragmentava en capítols, i a cada capítol hi anotava acuradament l’escenografia, l’ambient, els personatges que hi intervenien i, fins i tot, hi esbossava els diàlegs.

Notes per aquí, notes per allà. Reculada fins al capítol tres per afegir-hi alguna cosa, retocs en el cinc per adaptar-lo a la nova situació del nou. Això aquí, allò allà.

Ah, aquella espècie de… «cosa», de petit monstre estrany, li havia sortit rodó!

—Compte, que no perquè li posi unes gotes d’humor perdi l’efecte tenebrós.

Por. Molta por. Tanta, que, quan es va fer de nit, va començar a tenir-ne ell. Es clar, amb tantes portes que grinyolaven i gemegaven, i tants éssers nascuts de la seva imaginació truculenta… En Roc va alçar els ulls del paper un parell de vegades. El vent udolant per sobre de la teulada. La pluja que va caure de sobte durant deu minuts. Un gos que bordava al carrer. El crit de…

Un crit?

Ah, vaja, un nen, i naturalment la seva mare cridant a continuació.

Potser s’estava excedint amb els personatges extravagants.

No, com més increïbles millor, segur. Després… ja se les enginyaria el dibuixant per interpretar les seves paraules i seguir les descripcions d’aquells esguerros! Ell el que havia de fer era crear, superar les coses imaginables, fer pensar els lectors.

I, sobretot, provocar-los por.

Ja ho deia en Dídac: a la gent li agrada que l’espantin.

Si fins i tot paga per passar por! Només cal veure les cues que es formen als cines quan s’hi estrenen pel·lícules de molta tensió, molts monstres i molt terror. Doncs això!

Amb els ingredients que anava posant a l’argument i, sobretot, els terribles personatges de la història…

Va haver de deixar de pensar-hi. En primer lloc ja era tard i necessitava dormir, però en segon lloc (i cosa més important), si hagués continuat, no hauria pogut aclucar l’ull. Se’n va anar al llit embegut en el llibre i es va prendre una tasseta d’herbes. Així i tot, li va costar adormir-se. Quan es va llevar al matí, va tornar a la feina i llavors es va sentir convençut i orgullós de tot el que havia fet el dia abans. El llibre estava a punt per ser escrit.

Va donar una última ullada als espantosos éssers que habitarien les pàgines de la novel·la.

—Uau! —va dir, tremolant.

Allà hi havia en Zak, el piconador menjacases, que matxucava les cases dels pobles fins a reduir-les a pols i després se les menjava; la Golfa, la paparra implacable, una bèstia que s’enganxava a tot el que trobava i després no hi havia forma de treure-se-la del damunt.

—Com algunes persones, he, he! —va somriure en Roc.

I en Xian, el vampir insaciable, que es bevia la sang a litres i no en tenia mai prou; en Benmi, el gegant tímid, enorme però espantadís, amb la qual cosa en lloc de provocar por feia riure; la Kargo, la mudaombres, que confonia a tothom canviant-li l’ombra i posant a un la d’un gat i a un altre la d’un arbre; en Mengor, el roll foll i invisible, que a més de ser això, un roll, feia coses absurdes i tenia la facultat de no deixar-se veure, de forma que era molt difícil trobar-lo; en Kense, el lladre de sentiments, un malfactor que prenia a les persones precisament això, els sentiments, i les deixava… sense res, que no eren ni carn ni peix, ensopides; l’Hunta, la dragona, perquè a tots els llibres infantils hi ha dracs, però a cap escriptor no se li havia acudit abans de posar-hi una dragona, i ja n’hi havia prou; la Ku, la rockera decibèlica, una mena de noia fascinant, amb una cabellera llarga i vermella, però que no parlava, sinó que esgarrapava la guitarra que li penjava eternament del coll i tocava la música a tota pastilla; la Zup, la lletja, una vella de mil anys que, de tan lletja que era, provocava malsons pràcticament per a tota la vida a tothom que li posava l’ull al damunt; l’Hídac, el monstre horrorós, una bèstia increïble i tan lletja com la Zup; i, finalment, en Bump tres caps, un cavaller amb tres caps que no es posaven mai d’acord i sempre discutien.

N’hauria pogut crear una dotzena més. Posats a deixar anar la seva imaginació més tortuosa…

—Però ja n’hi ha prou —va assegurar.

El que li agradava més era l’Hídac. De fet, pensava posar-li el nom del seu editor, Dídac, però es va imaginar que a ell no li faria gaire gràcia. Tenia sentit de l’humor, sí, però… valia més no excedir-se. Ja s’hi sentiria prou identificat, amb ell.

Podia començar el llibre.

Sentia un pessigolleig als dits, el seu cap era un formiguer de sensacions, les paraules se li amuntegaven a la ment, les idees anaven amunt i avall del seu ànim com sagetes rabents, tot ell era una brasa a punt de ser encesa. Va posar un full a la màquina d’escriure (en Roc odiava els ordinadors i tot allò que no fos «sentir» el llibre mentre el veia créixer, pàgina per pàgina), va respirar amb força, omplint els pulmons d’aire i, finalment, va teclejar a la blanca superfície del full el títol de la que aviat seria la seva nova obra.

La història més terrorífica de Garogàndria.

EL JARDÍ DELS MONSTRES

—Ui, quina por! —va dir, tremolant, alhora que començava a escriure sense parar.