Escena menys terrorífica núm. 14

AIXÍ que va travessar la porta principal del Palau Reial de Kuor, en Roc va poder sentir les rialles d’una dona. La consternació era general: els criats, els guàrdies, el personal acreditat, els membres del Govern, les personalitats importants, els metges i l’altra gent que hi havia allà dins, anaven d’una banda a l’altra sense saber què fer. En Mungo, Governant dels aspectes culturals, recreatius, d’esbarjo i lleure, va acompanyar l’escriptor pels amplis corredors i les nobles sales del recinte.

—La que riu ara és la princesa Lia —el va informar—. Sembla que les pessigolles, en aquest moment, es concentren en ella.

En Roc no va dir res.

Havia estat unes quantes vegades al Palau Reial, amb motiu d’algunes festes i, fins i tot, en el lliurament de premis i diplomes acreditatius de la seva obra, o en recepcions especials, tant al Gremi d’Escriptors com a ell, tot sol, ja que, en efecte, el rei Karnak era un entusiasta dels seus llibres. Amb tot, aquesta vegada es va sentir poc feliç, incòmode, malament de debò. Si fracassava, si en Mengor se li escapava…

Bé, la família reial, potser, deixaria de ser víctima de les bogeries del roll, però això no volia dir que el perill hagués desaparegut. Tot Garogàndria continuaria estant exposada als abusos del seu monstre.

En Mungo el va deixar en una avantsala. Va esperar. El Governant havia anat probablement a anunciar-lo al rei. En Roc va sentir uns crits i, després, unes paraules en defensa seva. A la pregunta de «Què pot fer un escriptor per solucionar aquests atacs?», en Mungo va respondre: «Tot i res, senyor, però si els metges no se n’han sortit, ¿no és hora de prestar atenció a qualsevol que tingui una idea? Us asseguro que en Roc no és cap boig. La seva obra literària ho demostra àmpliament».

De sobte, es va produir un silenci, i poc després l’última porta fou franquejada. En Roc es va trobar a les habitacions personals del rei Karnak i la reina Luxòria. L’aspecte dels sobirans era desastrós, amb ulleres profundes i mostres d’haver-ho passat malament de veritat. A l’estança només hi havia tres persones més, incloent-hi en Mungo. Una era l’ajudant de cambra del rei. L’altra, el Governant Principal.

Les rialles desenfrenades de la princesa se sentien darrere d’una porta situada a la dreta.

—Pobra filla meva! —va gemegar la reina Luxòria.

En Roc es va inclinar davant el rei.

—Diuen que ens pots ajudar, escriptor? —va manifestar el monarca—. De quina manera?

—Tinc indicis provats que el que us turmenta és un ésser irreal, Majestat —va anunciar en Roc—. Com a coneixedor de la irrealitat tant com de la realitat, estic convençut que el podré eliminar. Necessito el vostre permís per actuar.

—Oh, que faci el que convingui, el que sigui! —va cridar la reina.

—Si realment fossin certes les teves paraules… —va sospirar Karnak.

El Governant Principal i en Mungo van intercanviar una mirada.

—No hi tenim res a perdre, Majestat —va dir el segon.

—I, sigui com sigui, hem d’obrir aquesta porta —va dir el primer, al qual la reina Luxòria va fer costat amb vigorosos moviments de cap.

—La meva filla, la princesa Lia —va explicar Karnak—, s’ha tancat en una saleta, tota sola, quan ha sentit les pessigolles al cos. No cal dir que, ara, el mal és amb ella, ja que fa una estona que ni la meva esposa ni jo en tenim. A l’últim, es tornarà boja. L’hem de treure d’allà, encara que el turment torni a nosaltres.

En Roc va considerar que la situació era perfecta.

—No la tragueu, Majestat, al contrari: seré jo qui entrarà allà dins. I no obriu la porta fins que us ho digui.

—I si les pessigolles t’ataquen a tu? —va preguntar el rei.

—Traieu la princesa, salveu-la —es va oferir l’escriptor.

—Fins ara només han fet riure ses Majestats i la princesa —va informar el Governant Principal—. Si haguessin passat a qualsevol de nosaltres, de bon grat hauríem fet el mateix que tu pretens.

—Però jo sé com agafar aquest ésser.

—Si ni tan sols sabem que ho sigui —va objectar en Mungo—. I posat que ho fos, com podem saber quina mida té, quina fila fa, i què en farem després?

—Jo el faré desaparèixer —va assegurar en Roc, donant copets al llibre, que treia el cap per una de les seves butxaques.

Les rialles de la Lia arribaven al límit.

—Sisplau, afanyeu-vos! —va apressar la seva mare.

—Què et fa falta? —va preguntar el seu pare.

—Pólvores de talc —va dir en Roc.

—Què? —va rondinar el Governant Principal.

—Pólvores de talc! —va ordenar Karnak al seu ajudant de cambra.

En menys de vint segons l’escriptor va tenir el que acabava de demanar.

—Gràcies, Majestats —va dir inclinant-se cerimoniosament abans de sortir com una bala en direcció a la porta.

No la va obrir de cop. Primer en va fer girar la clau, després el pom. Amb prou feines la va desplaçar uns quants mil·límetres. La princesa es cargolava en un sofà situat a l’altre extrem de la saleta. No hi havia pas por, doncs, que en Mengor s’escapés.

Va obrir la porta, va entrar i la va tancar darrere seu.

En Roc recordava la princesa Lia. Uns quants anys abans, quan era adolescent, ja li va semblar bellíssima i excepcional. En els darrers temps, i malgrat que ella havia estat estudiant a l’estranger, la seva imatge apareixia regularment als mitjans informatius i, així mateix, a la televisió. No hi havia cap jove a Garogàndria que no se sentís captivat per ella. Amb tot, una cosa era veure-la en foto o a través de la pantalla, i una altra de molt diferent veure-la en persona.

Fins en aquelles increïbles condicions, a en Roc li va semblar que era la dona més bonica del món.

Fou aquella contemplació tan excelsa el que el va fer vacil·lar.

I en Mengor el degué veure a ell al seu torn.

De cop i volta, la princesa Lia es va incorporar i es va quedar asseguda al sofà.

—Per tots els…! —va esbufegar, estremint-se.

En Roc continuava immòbil.

Amb la boca oberta.

Sobtadament enamorat.

Sí, l’última vegada encara era una adolescent, però durant aquells anys s’havia convertit en una dona, i quina dona! Alta, proporcionada, exquisida, bonica… Ni l’aspecte pèssim que se li oferia als ulls podia esborrar tanta plenitud. La Lia tenia els cabells esbullats, els ulls plens de llàgrimes produïdes pel riure i la congestió, la roba regirada, la cara envermellida.

Es va fixar en ell.

—Qui… ets, tu? —va reeixir a dir.

—He vingut a ajudar-vos, princesa. Em dic Roc.

—Roc, l’escriptor? Bé —la Lia va mirar al seu voltant amb por—, sembla que ho has aconseguit. Ja no sento pessigolles.

—Cal que agafem el causant d’això, si no…

Tots dos van sentir les veus del rei i la reina a l’altre costat de la porta, estranyats d’aquell silenci sobtat.

—Què passa, com és que ja no riu la Lia?

—L’has atrapat?

—No! —va dir en Roc—, i no obriu fins que us ho digui. Preneu paciència.

La princesa se li va acostar. En un gest de coqueteria es va endreçar els cabells i es va allisar la roba.

—Què ens produeix aquestes pessigolles? Es com si un miler de petites mans em recorreguessin el cos sense parar, a tota velocitat.

—Es un roll foll —va dir en Roc, que amb prou feines podia parlar, captivat com estava per ella.

—Un… què?

—Un roll foll —va repetir l’escriptor—. I a més… invisible.

—I què en saps tu, dels rolls folls?

—No gaire, però sí que sé com agafar-los i fer-los desaparèixer.

La Lia era davant d’ell. Tots dos es miraven als ulls, immòbils.

—Això és admirable —va murmurar la noia.

Van passar uns quants segons, potser fins i tot un minut.

O dos.

—Hauria de… —va provar de dir en Roc.

—Ja no tinc pessigolles —va xiuxiuejar la Lia.

—Però ell és aquí —va dir, finalment, l’escriptor, reaccionant, sortint de l’encís que li produïa la contemplació de la princesa—. Si no l’atrapo, tot serà inútil. Si em permeteu…

Ella es va enretirar. En Roc la va protegir amb el cos. En una mà hi duia les pólvores de talc. A l’altra, el llibre que s’havia tret de la butxaca.

—Et puc ajudar? —va voler saber ella.

—Ja ho heu passat prou malament. —Va estar a punt d’afegir «per culpa meva», però va optar per no dir-ho—. Deixeu-me a mi.

—Com sabràs on és?

La sala no era gaire gran, però sí prou espaiosa perquè en Mengor l’esquivés tantes vegades com volgués. Va pensar que podia parlar amb ell i demanar-li que tornés al llibre, però es va imaginar que el roll no li faria gens de cas, i preferia que la Lia desconegués fins a quin punt ell era el culpable de tot allò.

On devia ser en Mengor?

A quin racó?

Sota el sofà? Darrere de les butaques? En algun dels mobles meravellosos que adornaven la cambra? A dins d’un gerro? Als plecs dels cortinatges?

Se n’havia sortit amb en Xian, en Zak, en Kense, la Ku i la Kargo. Ho havia d’aconseguir també amb en Mengor, era imprescindible, no solament per ell, pel llibre, per la tranquil·litat de tothom, sinó també, i més que mai, per ella.

La Lia.

La delicada, bonica, excepcional, única, sense igual…

Lia!

—Per tots els…! —va remugar en Roc.

Com és que no hi havia pensat abans? Com és que no se n’havia adonat de seguida? Coneixia bé en Mengor, perquè per alguna cosa havia sortit d’ell mateix. El fet que la Lia no tingués pessigolles no volia dir que… en Mengor no hi continués enganxat, sabent que seria l’últim lloc on el buscaria!

Que n’era d’astut i diabòlic, aquell roll foll!

Va fer veure que mirava aquí i allà, sota el sofà i dins d’alguns gerros petits. La princesa el seguia a un parell de passes. Una vegada va girar el cos i va quedar al seu davant, però el van torbar tant la seva presència i la brillantor daurada dels seus ulls, que no va poder fer el que es proposava.

I si anava errat?

Després va decidir que no podia estar equivocat, i que de totes maneres ella no voldria tornar-lo a veure, ni parlar amb ell, quan sabés la veritat, que el causant d’aquell embolic era precisament ell.

Es va encarar per segona vegada amb l’ésser que ja adorava més que cap altre en el món.

—Princesa… —va dir, vacil·lant.

—Sí, Roc? —el to de la noia va ser molt dolç.

Semblava, fins i tot, que hagués oblidat la mala estona que havia passat uns minuts abans.

—Sapigueu que, passi el que passi… us professo una gran estima i que…

Ella era molt a prop d’ell. A més de veure dintre els seus ulls, podia aspirar el seu perfum, sentir la tendresa i la suavitat de la seva pell.

—Continua —va demanar ella.

En Roc va tancar els ulls.

Va comptar fins a tres.

I, tot d’un plegat, inesperadament, tant que fins la va espantar, li va llançar tot el pot de pólvores de talc per sobre.

—Em sap greu… de debò —va gemegar en Roc mentre s’assegurava que la Lia quedés ben coberta de talc.