Escena terrorífica de suspens màxim núm. 7

-A VEURE —va dir en veu alta en Roc—. En primer lloc, haig de pensar com ho farien ells i obrar en conseqüència. En segon lloc, i ja que han sortit de mi, qui els coneix més bé que jo? Cal actuar amb intel·ligència.

El magatzem d’en Zengfu!

Allà hi havia de tot. Si es volien disfressar, hi podrien trobar les robes més insòlites i els vestits més adequats per passar desapercebuts. Si necessitaven menjar, en Zengfu tenia conserves de gat salvatge, ulls d’aranya, potes de centpeus i tot el que fes falta. Si buscaven documents per legalitzar una identitat, en Zengfu era l’impressor estatal. I, a sobre, si l’única cosa que volien era passar-s’ho bé, al costat mateix del magatzem hi havia el cine principal de Kuor, amb els seus grans programes.

Precisament, de lluny, hi va veure el rètol amb les pel·lícules del dia. Molt interessant. Hi havia anunciades «Les estaques amb sang entren» i «L’ullal perdut de Frankenstein».

En Zengfu despatxava un jove prim que tenia dos caps. En Roc va recordar l’horrorós Bump. Només a un escriptor com ell se li podia acudir de posar tres caps a un ésser viu! Tothom sabia que sols se’n permetien dos com a màxim, i així i tot, era una tendència que anava de baixa, una moda efímera. Els dos caps del jove discutien amb passió sobre els pantalons que anaven a comprar. El de l’esquerra opinava que dos camals fins al peu i un de més curt, només fins al genoll, era molt «xic». El de la dreta insistia que ell tenia fred i que per la cama destapada li pujaven les ràfegues gelades que després el constipaven. Evidentment, no es van posar d’acord i se’n van anar barallant-se agrament. En Zengfu va posar els seus tres ulls violats sobre en Roc i li obrí els seus quatre braços de bat a bat.

—Roc! Com anem, amic meu?

Els dos ullals que li sortien als dos costats de la boca, enorme i circular com una mitja lluna oberta, van llambrejar amb alegria.

En Roc el va abraçar, es van dir les paraules de salutació habituals i, a continuació, es va disposar a abordar directament el problema. No hi havia ningú al magatzem.

—Escolta, Zengfu. Et vull fer una pregunta, i és molt important. <*No has vist pas per aquí, aquest matí, un individu de peus molt grossos que va trepitjant les cases per menjar-se-les després, un vampir que no para de beure sang, una noia que té els cabells molt llargs i de color vermell i porta una guitarra estrident penjada al coll, un home que roba els sentiments a la gent, una paia que es diverteix canviant ombres, i un roll foll, que si els uns són lletjos i horrorosos, els altres encara ho són més?

Els tres ulls d’en Zengfu es van dilatar de l’espant.

—Renoi, Roc! No —va tremolar—. I espero no veure mai una cosa així! ¿Pot ser que existeixin uns monstres com aquests?

—Em temo que de moment… sí que existeixen —va dir en Roc, apesarat—. Se m’han escapat, saps? Els haig de trobar abans que facin tanta por a la gent que la ciutat quedi buida.

—Tancaré les portes i les finestres —va assegurar en Zengfu, estremint-se de nou—. Abans d’obrir a algú m’asseguraré bé de qui és i què vol. I, si veig alguna cosa sospitosa, et trucaré de seguida, Roc. Quina barbaritat, quines coses que passen!

—Vigila també el cine —li va aconsellar ell—. Tindran ganes de coneix-ho tot, de veure-ho tot, són com uns infants! Gràcies i perdona les molèsties, amic meu.

En Zengfu va fer un gest de resignació. En Roc se’n va anar del magatzem i el va deixar molt abatut i amoïnat. Tenia els ullals blancs de por només de pensar que aquells monstres podien aparèixer per allà.

Segon pas.

—La Volna, la bruixa.

Era molt despistada, i ja no exercia gaire perquè la gent no se’n fiava. De vegades confonia les coses, barrejava receptes que no es podien barrejar, donava un filtre d’amor a qui en volia un per canviar de cara, i un altre de somnis feliços a qui en volia un per fer un petit vol. Però, malgrat això, la seva experiència comptava. Era la bruixa més vella de Garogàndria. Potser els seus sis escàpols havien anat a veure-la per demanar-li unes pocions que els fessin canviar d’aspecte, encara que… calia una poció molt poderosa per fer un miracle com aquell! Una cosa és treure un gra, o una arruga, i una altra fer desaparèixer tanta lletjor i monstruositat.

La Volna vivia als afores de Kuor, al límit d’un bosc frondós i ombrívol. Era la cosa més normal. Totes les bruixes vivien en boscos frondosos i ombrívols; no havien de viure pas al centre de la ciutat, en un apartament! La seva caseta era de pedra i tova. Per fora semblava molt petita, però per dins, en canvi, era gran. En això sí que es notava que era una bruixa. Es clar que allò de la casa ho va fer de jove, quan tenia poders de debò i dominava el difícil art de l’alquímia. Ara, amb tant de progrés, tantes potingues sintètiques i tants canvis de clima, sense oblidar el consumisme voraç i l’intrusisme…

—Roc! —va dir, sorpresa, en veure’l—. Quant de temps fa que no et veia! Què et passa, ja no vens llibres i vols que et doni alguna cosa per recuperar el teu talent, o bé t’estimes més unes pólvores que impregnin els exemplars de les teves obres i captivin els lectors?

—De fet, no vull res, Volna —va dir en Roc—. Però se m’han escapat uns personatges horripilants d’un dels meus llibres, i volia saber si han tret el nas per aquí.

—Horripilants? Com d’horripilants?

En Roc li ho va explicar. A mesura que ho feia, el corb de la Volna es va anar tapant el cap amb les ales, els cucs que solia fer servir per als condiments es van empetitir de pànic, un gripau que surava en un líquid groguenc va tancar els ulls, i el gos de dos caps de la bruixa —un a cada extrem del cos, naturalment— va començar a girar fins a marejar-se, perquè no sabia en quina direcció fugir. Bé, de fet, això els passava sempre als gossos d’aquella raça; per això els anomenaven «cagadubtes».

—No he vist res que s’assemblés a aquests esguerros que dius, Roc —va assegurar la Volna—, i et puc confessar que, si els veig, el meu poder no podrà fer res contra ells. Després diuen que nosaltres, les bruixes, fem coses rares! Doncs mira que els escriptors…!

Els dos nassos de la Volna —cadascun amb un gra pelut i de dimensions considerables a la punta, com correspon a una bruixa, ja que el seu poder no els arriba per a tant ni amb elles mateixes— es van agitar, indignats.

—No saps on poden haver anat aquests sis éssers?

—Jo? —va remugar ella—. Rumia tu, que per alguna cosa els has creat! Com vols que jo sàpiga quins gustos tenen i què se’ls hi ha ficat entre cella i cella!

Veient que la Volna estava enfadada, va decidir anar-se’n. Tot just va travessar la porta, va sentir el soroll del forrellat per dins. Si fins la bruixa més experimentada de Garogàndria s’espantava…

Es va sentir perdut.

Encara que la Volna tenia raó. Qui, fora d’ell, podia conèixer per endavant el comportament o les intencions dels seus personatges? Només li calia una mica de calma, tranquil·litat, posar cada cosa al seu lloc, no deixar-se dur per la pressa, el pànic o la urgència.

Males companyies per a la serenitat que li feia falta.

I llavors se li va acudir la primera idea.

La primera autèntica i real idea d’on podia ser almenys un dels fugitius.

En Xian, el vampir insaciable.