Escena per-dormir-tota-la-nit-amb-el-llum-encès núm. 4

ES TROBAVA al fons del mar, envoltat de la foscor més absoluta, en un món de tenebres que només el potent feix lluminós del seu batiscaf podia travessar. Damunt seu, deu quilòmetres d’aigua fins a la superfície. A sota, l’inconegut, l’ignot, el secret que es disposava a arrabassar a les profunditats.

—Ara o mai —es va dir amb coratge.

La pressió havia fet malbé els mesuradors, amb prou feines li quedava oxigen, els motors auxiliars no funcionaven, les bateries de la ràdio tan sols li permetrien donar un últim missatge, la llum aviat deixaria d’acompanyar-lo.

I, malgrat tot, no tenia por.

Pensava únicament en el seu destí.

Era un valent.

Els pocs peixos que entreveia a l’altre costat de les finestres circulars del batiscaf eren extraordinaris, singulars, tan bonics en la seva essència marina i natural com monstruosos als seus ulls esbatanats. Animals vistos per primer cop en la història. Potser residus prehistòrics.

El batiscaf va tocar el fons.

Va comprovar la posició. Es trobava en una mena d’altiplà situat al costat del nou abisme, el gran Abisme sense Fi de què parlaven les llegendes. Si estava connectat amb el centre del món, com suggerien aquestes, moriria al mateix cor de l’univers conegut.

Una tomba immillorable per a algú com ell!

Es disposava a fer el salt, el decisiu salt sense retorn, i en aquell moment es va apagar la llum. L’última cosa que va recordar va ser la imatge d’un peix que el mirava amb uns ulls enormes i platejats, uns ulls que li ocupaven la meitat del cos.

—S’ha acabat —va sospirar.

De sobte, va creure sentir una remor.

Els sentits el traïen? ¿Eren, potser, les resquícies finals de les seves energies? Va esperar. No, no s’havia enganyat. La remor existia, persistia, augmentava de volum… s’acostava.

Una resplendor!

Una resplendor, allà, a l’abisme? Potser un estrany habitant marí. Potser un reflex. Potser… No, era més que una resplendor, era una claror, una llum!, i es movia, avançava cap a ell.

—Es impossible —va exhalar.

La llum va esdevenir més intensa, més poderosa, més encegadora. Li va fer l’efecte que hi havia alguna cosa al centre d’aquella claror, una forma estranya. Es va amorrar al vidre de la finestra i, amb sorpresa, va veure que la confusa forma tenia un cap, unes extremitats.

Va esperar, sense gosar respirar.

I, quan va tenir aquell ésser prou a la vora per identificar-lo, en Roc va comprovar que fins i tot els impossibles eren possibles.

Un homenet verd!

Un homenet verd amb tres ulls, cinc antenes i una diminuta boca circular!

Per primera vegada va tenir por. Va provar d’enviar aquell darrer missatge per ràdio, però les bateries de l’emissor semblava que s’havien esgotat completament, com si alguna cosa hagués acabat de xuclar-ne l’energia.

—No pateixis —va dir una veu dintre seu—, la meva energia farà anar el teu batiscaf. El necessito per arribar al teu món i conquerir-lo. Feia molt temps que t’esperava.

Telepatia! Quina cosa més extraordinària! Però, de què parlava aquella veu? ¿Era possible el que sentia? Aquell ésser…

La llum va travessar el batiscaf, es va fer molt potent i, de cop i volta, va desaparèixer, i tots els sistemes van tornar a funcionar.

Però ara no estava sol.

L’homenet verd era allà, amb ell.

—Qui ets? —va preguntar en Roc—. Jo sóc amic. Volem…

Es va sentir un soroll grotesc. Va trigar a comprendre que l’ésser de les profunditats reia.

—No diguis bestieses, humà. Te’m cruspiré, saps? I, quan arribi a dalt, em menjaré a tots els teus. Tinc una gana d’un milió de temps.

Es va tornar a sentir el mateix soroll.

—No, no, espera! —va cridar en Roc.

Ja no era valent. El mar ja no seria la seva tomba gloriosa. Ara tenia por, moltíssima por. Estava a punt d’esdevenir l’aperitiu de l’homenet verd. Es va posar a tremolar.

I ho va fer encara més quan l’ésser va convertir la seva boca diminuta en una cavitat immensa capaç d’engolir-lo tot d’un cop. A dintre hi va veure milers de petites dents, un estómac obert, una infinitat d’òrgans viscosos que segregaven sucs fumejants, àcids…

—No! —va tornar a cridar en Roc—. No!

L’homenet verd es va acostar.

Es va acostar.

I, en el moment que es disposava a devorar-lo, en Roc va obrir els ulls.

Es va asseure al llit, esbufegant, espantat, amarat de suor. Un malson. Ni més ni menys. Un malson horrible com a colofó del treball del llibre. Ves per on, aquella obra l’havia afectat més del que es pensava, més del que mai s’hagués imaginat. Bé, això volia dir que era formidable, que faria molta por, que agradaria amb deliri, que…

I el llum? Es pensava que l’havia deixat encès. Però no, estava apagat. Potser l’havia tancat ell mateix abans d’adormir-se. Potser no se’n recordava a causa del xoc del malson.

Un murmuri.

Enmig de la foscor, gairebé va esperar que aparegués la llum, i l’homenet verd dels tres ulls i les cinc antenes.

Encara dormia? ¿Es tractava d’un malson dins d’un altre malson? Es va pessigar. Estava despert.

—Ai, ai, ai —va gemegar en veu baixa.

El murmuri es va repetir.

Va provar de calmar-se. Es va dir que eren els efectes de la pèssima nit que havia passat i de l’excés de feina. Fins i tot el sopar, que se li havia assentat malament per culpa d’aquella maleïda pel·lícula. Mira que veure una pel·lícula de por després d’acabar un llibre com aquell! Segur que no passava res. Només havia d’encendre el llum, i amb la claror… adéu problemes! No hi havia malson que pogués resistir la llum.

—Apa —es va encoratjar—, només has d’allargar la mà i tocar l’interruptor.

Però estava esfereït, no es podia bellugar. No l’obeïa cap múscul.

El murmuri es va repetir per tercer vegada, i ara va ser alguna cosa més.

No es tractava d’un fregadís, d’un soroll, sinó… d’una veu.

I era allà, allà dins, a la seva habitació.

Segur.

—Ai, ai, ai —va tornar a fer en Roc.

No sabia si havien passat cinc segons, cinc minuts o cinc hores. Solament sabia que continuava al mateix lloc, immòbil, mort de por, dominat per les ombres i sense atrevir-se a fer el pas decisiu.

Potser ni tan sols l’hauria fet.

Però llavors va sentir la veu, amb tota claredat.

—Roc.

No va poder més. Aquell nou esglai li va fer fer un salt. El salt el va fer posar-se dret. La seva mà va volar en direcció a l’interruptor. Per damunt del soroll eixordador produït pels batecs del seu cor, va percebre el feble «cric» que li permetria fer cara al que fos.

Es va fer la llum.

I llavors els va veure.

A ells i a elles.

Asseguts sobre la taula, drets, ajupits o de genolls, perquè alguns i algunes no cabien a l’habitació. Formaven el grup més bigarradament espantós que mai hagués imaginat o concebut persona humana.

No n’hi faltava cap.

Hi eren tots.

En Zak, el piconador menjacases; la Golfa, la paparra implacable; en Xian, el vampir insaciable; la Kargo, la mudaombres; en Mengor, el roll foll i invisible (ara visible); en Kense, el lladre de sentiments; l’Hunta, la dragona; la Ku, la rockera decibèlica; la Zup, la lletja; l’Hídac, el monstre horrorós; en Bump tres caps; en Benmi, el gegant tímid.

Els personatges monstruosos del seu llibre.