22

L’heroi

La casa era plena, no solament de veïns, sinó de periodistes.

S’havien afanyat a arribar-hi, un cop coneguda la notícia.

—Eh, noi, mira cap aquí!

—Que podem veure la teva habitació?

—Què n’opina, del seu fill, senyora?

Els flaixos de les càmeres, les preguntes constants a manera de bombardeig incruent, els curiosos, els veïns ponderant el seu coratge amb els clàssics «ja ho deia jo» o «sempre ha estat un noi molt espavilat», la mare encara commoguda per l’allau de persones, el pare encara al·lucinat pel relat dels fets, la Montse provant d’«acaparar càmera» per lluir la figura, l’àvia discretament amagada mirant-ho tot entre orgullosa i divertida…

I ell, enmig de la tempesta, a l’ull de l’huracà.

—Però, què hi feies tu, a la carretera a aquella hora? —va ser l’única pregunta incòmoda que li va plantejar la mare en un moment donat.

—Havia de…

L’excusa del treball escolar? Comptar quants cotxes passaven cada hora per l’encreuament?

—Sergi, Sergi! Et faria res posar-te aquí?

Ser un heroi no estava malament, gens malament.

Una mica pesat, però…

—Hem trucat a l’hospital una altra vegada —va anunciar una veu aliena i anònima—. Decididament està fora de perill, i sense ni una esgarrapada. Tan sols la commoció.

Hi va haver aplaudiments, i van tornar a encerclar-lo, a donar-li copets a l’esquena.

—Sí, però mira que si aquell cotxe arriba a esclatar quan ell… —es va estremir la mare.

—He vist que disposava d’uns quants segons, mama —li va repetir en Sergi—. El dipòsit era a l’altre costat. Només havia d’obrir la porta, treure-li el cinturó de seguretat, i arrossegar-la a fora. Quan ha explotat, ja érem a deu metres.

—Sí, però… —es va estremir novament ella.

—Un miracle. Si no arriba a ser allà…

Aquella dona hauria mort. Cremada. I ell era allà perquè havia seguit set homes vestits de negre, que al seu torn seguien les desgràcies com les mosques la mel.

Tenia això cap significat?

Era bo o dolent?

Hauria d’estar tota la vida esperant veure aparèixer els homes de les cadires, per ajudar les víctimes del que havia de passar davant d’ells?

Els homes de les cadires eren com un senyal d’alarma.

Però aquella no era la seva vida. No volia que ho fos.

Es tornaria boig si tot continuava igual.

—Vinga, noi, somriu. Què et passa? Ets un heroi!

En Sergi va haver d’acceptar-ho.

Si més no durant uns quants dies, abans que hagués passat tot i tornés la normalitat.

A l’escola, l’endemà, el van aplaudir i tot. Les noies que abans mai no l’havien mirat, li van adreçar amb coqueteria somriures de tendresa i afecte. Els nois que abans li feien la vida impossible o li pegaven perquè eren més grans, es van convertir en els seus inesperats protectors. Els seus amics es declaraven orgullosos de ser-ho. En Fèlix deia que «només per casualitat, no estaven junts en aquell moment, ja que eren inseparables».

Ni tan sols va tenir temps de pensar en el quadre, en el museu, en la manera de veure’l una vegada per totes i decidir què fer.

Després el van anar a veure la dona de l’accident i la seva família. És a dir, ella, el marit, i els seus tres fills i filles, que gràcies a en Sergi no havien quedat orfes. Li van portar una pila de regals, una pila ben grossa. I el van convidar a passar les vacances a la casa que tenien a la platja. Hauria dit que no, però una de les noies tenia la seva edat, i era preciosa.

És a dir, que tot anava bé.

Però no per això pensava que el fet de veure els homes de les cadires fos una cosa bona.

Recordava les seves cares, i els seus ulls, quan els va parlar de Gaspar Foix a l’encreuament de carreteres.

I la seva pregunta:

—On és ell?

Els personatges nascuts de la imaginació i el geni d’un artista, preguntaven pel seu creador.

Una bonica paradoxa.

De manera que, quan va passar tot, quan per fi van deixar de marejar-lo i va renéixer la calma i la pau al poble i al voltant de la seva persona, va tornar a ordir el pla per enfrontar-se definitivament al quadre.

I va decidir que actuaria aquell divendres a la nit.

Tot sol.