9

Innocència culpable

Només ell estava assegut. El pare, la mare i la Montse eren al seu voltant, drets, implacables. Formaven una mena de tribunal inquisidor per damunt del silenci. Només hi faltava l’àvia. Li tocava xerrada amb la veïna de la casa del costat.

—Jo no he provocat cap accident —va dir.

Va ser com si desencadenés el mal humor patern.

—Ah, no? Llavors per què has entrat en aquella obra cridant?

—Sabia que hi passaria alguna cosa.

Els va mirar, desafiador. N’estava fart. De tota manera, com podia justificar la seva acció?

—Ai, fill, què dius! —va sospirar la mare, afligida.

—Aquell home ha caigut daltabaix perquè tu has entrat a l’obra cridant! —va insistir el pare.

En Sergi rarament mirava el pare als ulls quan aquest s’enfadava. I poques vegades l’havia vist tan enfadat. Això no obstant, el va mirar fixament.

—Papa, ells eren allà —va provar de ser convincent.

—Qui són ells?

—Els homes de les cadires.

—Una altra vegada aquesta bajanada? —es va lamentar la Montse—. S’ha tornat boig! Que no ho veieu? Està com una cabra!

—Van aparèixer el dia que va morir la senyora Amàlia. Us vaig preguntar per ells, us en recordeu? Volia saber si hi havia gent nova al poble.

—Set homes iguals! —la germana gran va reprendre l’atac.

—Montse, per l’amor de Déu! —la va renyar la mare.

—Aquella va ser la primera vegada —va continuar en Sergi—. I després va passar allò de la casa que es va ensorrar, i allò de la nit de la tempesta. Vosaltres no els vau voler veure. —Va recordar que una estona abans no semblava que ningú hagués vist tampoc els homes de les cadires instal·lats davant l’obra—. O deu ser que no els podeu veure, perquè no creieu en ells, no ho sé. Però us he parlat d’aquestes persones.

—Sergi, que la vida real no és cap joc fantàstic, fill —va comentar la mare amb tristesa.

—No són fantasies.

—Llavors és que t’has tornat boig. —La Montse va plegar els braços, satisfeta, en sentir les paraules del pare donant-li la raó—. T’haurem de dur a cal metge.

En Sergi no hi volia anar. Això va fer que adoptés novament una actitud de cautela.

Tancaven la gent per una cosa com aquella?

—Sergi, no deus pas fumar coses… rares? —el va temptejar la mare.

—Jo? —Aquella sí que era bona—. Però si no suporto el tabac, ni el fum!

—Com que sempre duus mistos als pantalons…

—Perquè m’agrada l’olor del fòsfor, mama, només és això. Els encenc per olorar-lo. És meravellós.

—Però mira que en fas de coses rares, eh? —va insistir la Montse.

—Bé, s’ha acabat! —va cridar el pare.

Va sonar el telèfon. Allà mateix, a la sala. Va ser com si tots es donessin un moment de respir. El pare va reprimir l’arenga i es va acostar a l’aparell per agafar l’auricular. Ho va fer sense deixar de mirar el fill, amb una barreja de fúria i impotència, de desesperació i cansament. Se’l va posar a l’orella i va preguntar:

—Sí?

I a continuació, uns segons de silenci.

—D’acord, gràcies —va ser l’única cosa que va dir abans de penjar l’auricular.

—Qui era? —va voler saber la seva dona.

—De l’hospital —va informar ell—. Aquell obrer està fora de perill. La cama trencada i res més.

—Gràcies a Déu! —La mare es va treure un pes de sobre.

—Pel que sembla, ha dit que no va sentir en Sergi, que simplement es va entrebancar i, en agafar-se a la protecció, aquesta va cedir i va caure daltabaix. Va ser un fet fortuït.

—Llavors…? —va vacil·lar ella.

—En Sergi no n’ha tingut la culpa.

El van tornar a mirar fixament.

—Però llavors, per què…?

Era la mateixa pregunta amb què havien iniciat la sessió. Una pregunta sense resposta, perquè l’única resposta era absurda per a ells.

—Estic fart de les teves ximpleries, Sergi —va dir el pare sobtadament tranquil—. Fart de les teves fantasies i que t’inventis coses. Una cosa és imaginar-les, i fins i tot escriure-les, i una altra de molt diferent creure-te-les. Tant se me’n dóna que vegis homes amb cadires o vaques volant. I tant se me’n dóna que aquell pobre home hagi caigut sol. Aquesta vegada et castigaré.

—Papa.

—Què?

—Com ho podia saber jo, que anava a caure?

Se l’estava jugant. De moment, valia més deixar les coses com estaven.

Ells tornarien una vegada i una altra. Això era el pitjor.

Ho sabia.

—Sergi, no m’escalfis el cap —el va amenaçar el pare.

—Eliseu, és veritat —va reconèixer la mare—. En Sergi…

—Ja n’hi ha prou d’aquest color —va ser rotund—. No vull sentir parlar més d’homes de negre, ni de cadires, ni de visions. M’has entès? —Primer de tot el va mirar a ell, mentre l’assenyalava amb un dit categòric. Després va fer el mateix amb la seva dona. Com que ella no va dir res, va tornar a adreçar-se al fill—: Ara vés-te’n a l’habitació i no et moguis d’allà fins que sigui l’hora d’anar a escola. Aquesta nit ja et diré en què consistirà el càstig.

Es va aixecar i, amb el cap cot, va travessar l’estança. Ni tan sols va parar atenció als comentaris, fets en veu baixa, però audibles si hagués volgut sentir-los, que van tenir lloc després que sortís de la sala. No li importava. Ni ells ni el càstig.

La pròxima vegada que veiés els homes de les cadires…

Va entrar a l’habitació i va tancar la porta.

Es va mirar al mirall. La cicatriu del cap ja era invisible gràcies als cabells.

—Sens dubte —es va dir enmig d’un molest sospir—, em devien remoure el cervell, segur.

Encara que això no justifiqués l’aparició d’aquells misteriosos personatges, només l’insòlit fet que ell pogués veure’ls.