7

Sospites i certeses

Aquesta vegada, en Fèlix estava impressionat.

—Te n’adones? Sempre apareixen quan ha de passar alguna cosa. Ells ho saben, i són allà per veure-ho.

—Però només els veus tu.

Era el pitjor argument en contra.

Només ell.

Per què?

Per l’operació, pel bony? Havia vist una pel·lícula d’un home que tenia el mateix que ell, i que es tornava més intel·ligent, capaç d’aprendre idiomes i de fer coses excepcionals, però això era abans que l’hi traguessin, no després.

Allò no tenia sentit.

—La primera vegada va ser molt ràpid, i no va passar ningú. La segona estava sol. I ahir, amb la tempesta…

Va alçar els ulls al cel, blau, radiant. Semblava mentida que unes hores abans tot hagués estat tan diferent.

—No tens por? —va voler saber en Fèlix.

La pregunta el va sorprendre.

—De què?

—Si veus coses…

—No em tancaran en cap manicomi, no pateixis.

—Ja, però…

—Hi ha persones que tenen percepcions extrasensorials.

—Percep… què?

—Percepcions extrasensorials —li ho va repetir.

A vegades oblidava que el seu amic, per desgràcia seva, no llegia gairebé res. Només el que li manava el senyor Ubald, el professor de llengua i literatura.

—És a dir, que tens poders.

—No, no ho crec.

—Poders o imaginació.

—Hi ha d’haver una explicació lògica —va assentir en Sergi amb vehemència—. Al cap i a la fi, també és lògica la manera com apareixen cada vegada que està a punt de passar alguna cosa.

—I com ho saben, que passarà alguna cosa? Això del pont i el riu… d’acord, perquè amb la pluja que va caure, però allò altre… —En Fèlix va fer uns ulls com unes taronges—. Escolta, i si li van posar verí, a la senyora Amàlia, per matar-la, i ells mateixos van fer caure a terra la casa en ruïnes per veure com es desplomava?

Era gairebé tan fantàstic com el fet que els set homes existissin.

I sabessin exactament quan i com es produiria una desgràcia.

Els quatre genets de l’Apocalipsi eren quatre: la fam, la pesta, la guerra i la mort. I, a més, anaven a cavall, i eren espantosos. Aquells set homes tenien quelcom de sinistre, però en el fons també eren ridículs. Ells i les cadires. Ells i els bigotis, els barrets, els moviments feixucs, iguals, clònics.

—Bé, tampoc no ha estat tan greu —va sospirar en Fèlix davant el silenci de l’amic preocupat.

Sens dubte, podia haver estat pitjor. La inundació només havia afectat la part baixa del poble, amb la qual cosa no hi havia hagut víctimes ni danys materials greus, i pel que fa al pont… només havia cedit per un dels quatre pilars, si bé els desperfectes eren importants i no seria fàcil reparar-lo. Si hagués plogut riu amunt amb la mateixa intensitat amb què ho havia fet al poble, tot hauria estat diferent. La zona més afectada era la dels pobles següents, i la vall, perquè on havia caigut més aigua era justament allà, sobre els seus caps, durant la llarga nit. A trenc d’alba, els núvols ja havien marxat.

I els set homes també.

Havien esperat fins que el pilar del pont cedís per assistir a l’enfonsament? Això devia haver passat a altes hores de la matinada, i sota aquella pluja intensa… Llavors en Sergi ja dormia. Al lloc on havien estat ells, ara s’hi podia veure aigua. Si no hagués estat per això, hauria pogut inspeccionar les petjades, els forats deixats per les potes de les cadires a terra, potser algun rastre. Proves.

—I per què no duien paraigua, eh? —en Fèlix el va treure de la seva abstracció—. Quin sonat s’està sota la pluja, assegut en una cadira, sense ni un maleït paraigua per protegir-se? I a sobre set sonats.

Tot eren preguntes.

I cap resposta.

Ni tan sols un mínim de lògica.

Llevat que aquells homes, com un ocell malastruc, apareixien sempre que anava a passar una desgràcia.

Era l’única cosa certa d’aquella absurda història.