4

Segona aparició

No va tenir altre remei que no pensar-hi més, un cop passat Nadal.

Tenia coses millors en què pensar i en què ocupar-se.

I no va ser solament perquè no el creien, sinó perquè com que no hi havia ni rastre de la seva presència, fins i tot ell es va estimar més no tornar a pensar en aquell estrany incident.

De fet, tan sols va intentar parlar-ne un parell de vegades: la primera després que la Montse donés la notícia aquell dia, i la segona durant l’enterrament de la senyora Amàlia. El primer cop, la mare, impressionada per la trista notícia, va acabar demanant-li que es deixés de ximpleries i que respectés els morts. El segon, li van dir a crits que si continuava parlant-ne el castigarien, i que fes el favor de no barrejar la realitat amb la fantasia.

En Sergi es va posar una cremallera als llavis.

Però no es va poder esborrar aquelles imatges del cap.

Els set homes de negre, asseguts a les cadires, davant la casa de la senyora Amàlia, la viuda de l’oncle Gener.

Fins el seu amic Fèlix va dubtar d’ell.

—Escolta, que no els ha vist ningú, tu.

—Jo sí, i no estic boig.

—Potser eren parents llunyans d’ella, i la van anar a veure després de morta.

—La van anar a veure el matí que va morir. I si haguessin estat parents seus, no s’haurien quedat a l’enterrament?

—Bé, i què? És igual, no? Anem a jugar, o se’ns acabaran les vacances abans que ens en adonem.

Les vacances, naturalment, es van acabar sense que se n’adonessin. El vuit de gener van tornar a l’escola. Els homes de les cadires van esdevenir un record imprecís en la memòria d’en Sergi.

Ja s’ho farien.

El món era ple de gent rara. El seu pare ho deia.

Però, el vint-i-set de gener…

Aquesta vegada no els va veure arribar, caminant, portant les cadires, amb els gestos mesurats multiplicats per set. Aquesta vegada ja eren allà, asseguts, davant la casa en ruïnes del carrer contigu al seu, mirant-la fixament.

Feia fred, molt fred, i el cel amenaçava pluja, que en cas de caure probablement es convertiria en neu. Això no obstant, anaven com la primera vegada, amb el vestit negre, les sabates negres, la corbata negra, el barret negre, el bigoti negre i la camisa blanca. No semblava que la gelor de l’ambient els afectés. No tremolaven ni parlaven. Ni es movien. Només miraven aquella casa deshabitada amb els rostres esblaimats, grisos, i aquells ulls tan tristos, tan buits i inexpressius. Uns ulls que semblaven mirar, absorbir, i tanmateix… no sentir res.

Va recordar que la primera vegada els havia trobat divertits, curiosos, tot i que també… sinistres.

Ara aquest detall es va fer més palès.

En Sergi gairebé no es va moure, com ells. Però això va durar pocs segons, després de la sorpresa inicial. Va mirar el carrer de dalt a baix. No s’hi veia ningú. Massa fred. Es feia fosc molt de pressa.

Què hi feien, allà?

A la casa en ruïnes no hi havia ningú. Ni tan sols els hi deixaven anar a jugar, per por que no s’ensorrés i els enterrés. L’havien tapiat convenientment. Els últims estadants la van haver d’abandonar poc abans de l’estiu. Hi havien viscut tota la vida, però ja no admetia cap reparació.

Per què la miraven d’una manera tan fixa i atenta?

En Sergi no sabia què fer.

Es podia quedar al lloc on era, esperar que arribés algú per un dels dos caps del carrer, o que alguna persona tragués el cap per qualsevol de les finestres dels edificis pròxims, i comentar l’estranya presència dels homes de les cadires. I també podia arrencar a córrer, plantar-se a casa en menys d’un minut, agafar la mare o el pare per la mà i arrossegar-los fins allà perquè els veiessin.

Durant els segons següents no va aparèixer ningú.

I ell no es va moure.

Ni tan sols per acostar-se als set silenciosos i estàtics espectadors de… De què?

—Eh!

Al parc, el primer dia, el seu crit no havia fet cap mena d’efecte, excepte en els coloms d’allà prop. Ara va ser més fort, i sabia que els havia encertat de ple.

Però cap dels set no es va moure.

Res.

Ni ningú a prop.

Valia més anar a casa. La mare, el pare, la Montse, o tots tres. Quan ho veiessin amb els seus propis ulls…

Anava a reaccionar. Anava a moure’s, un cop superades l’estupefacció i la sorpresa, i de sobte es va produir un fet inesperat.

Perquè d’entre totes les coses que en Sergi s’hagués imaginat en aquell moment, aquella era la que menys s’hauria esperat.

La casa es va ensorrar.

Va caure a terra, tot d’un plegat, desplomant-se amb una evocadora tristesa, amb la solemnitat d’un cos ferit de mort, exhalant un gemec planyívol, enmig de la fregadissa de la runa i la torbadora densitat de la seva tragèdia íntima i solitària.

En Sergi va fer uns ulls com unes taronges.

Al mateix lloc on abans hi havia hagut l’edifici de dues plantes, hi va néixer un núvol de pols, que en va agafar el relleu. Al compàs dels darrers sorolls, cada vegada més sords i ofegats per l’epíleg del seu drama, el núvol va esdevenir presència, i va créixer a una velocitat fantasmagòrica, omplint l’aire, escampant-se cap amunt i, encara més, cap endavant, que eren les seves dues úniques vies d’escapament. Era una pols grisenca, fosca, tan lúgubre i trista com ho acabava de ser la fi del seu origen. Una pols densa, gairebé compacta, que no permetia veure res a través seu.

I que es va menjar els set homes de les cadires.

Els va engolir com una ameba engoleix la vida que atrapa per existir.

Semblava com si en Sergi hagués arrelat a terra.

Ara sí. Com per art d’encantament, igual que si haguessin estat a l’aguait a les quatre cantonades o darrere les finestres de les cases del carrer, van començar a aparèixer persones, homes, dones i nens. Els del carrer van córrer en direcció al núvol de pols. Els de les finestres van cridar els de dins, gesticulant amb les mans a manera d’aspes de molí. El soroll del sord defalliment urbà va ser substituït per les veus de la vida, immerses en la sorpresa d’aquella mort sobtada, colpidora, tot i que esperada.

L’únic que ja no pensava en la casa era ell.

En Sergi mirava fixament el núvol de pols.

El lloc on havien de ser els set homes de les cadires.

Perquè cap d’ells no s’havia mogut. El núvol els havia atrapat. Haurien tingut temps d’aixecar-se, allunyar-se, fins i tot d’haver sortit ja de sota la pols, i en canvi…

Per què?

—Hi havia algú a dins, cap noi? —va cridar una veu.

—L’havien d’haver tirat a terra, i no esperar que passés això! —va sentenciar una altra.

—No hi havia ningú, segur! —va anunciar una tercera veu des d’una finestra—. Jo acabava de mirar casualment des de darrere la cortina per si veia l’Andreu! Només he vist en Sergi aquí aturat!

En Sergi ni tan sols va girar els ulls per donar una ullada a la persona que acabava de parlar.

Ningú?

El núvol començava a dissipar-se.

A sota hi havia d’haver els set homes. Cap d’ells no havia sortit del seu interior.

Inexplicable però cert.

—Sergi!, que has vist res?

S’hi acostaven corrent.

I ell tenia la gola seca.

Els ulls ben oberts.

El núvol ja es transparentava, es tornava lleugerament difús, permetia començar a veure-hi a través seu.

—Sergi!

Eren al seu costat, però ni els veia ni els sentia.

Davant la casa ja no hi havia ningú.

Els set homes i les cadires havien desaparegut.