18

El gran amor

Va esperar que l’àvia estigués sola, a la seva habitació, abans d’anar a parlar amb ella. No volia fer-ho davant del pare i la mare o de la Montse, per si de cas sortia a parlar dels homes de les cadires, o de la seva estada inesperada a la mansió dels Roquesblanques. La mare era capaç d’assetjar-lo a preguntes sobre com era tot allà dins, sense oblidar que voldria saber el motiu pel qual l’última marquesa de Roquesblanques l’havia convidat a entrar a casa seva.

—Àvia, puc parlar amb tu?

La vella, asseguda davant del tocador, que també tenia molts anys, va deixar d’examinar-se les mans, en un altre temps un dels seus orgulls.

—És clar, Sergi. Passa.

Va entrar a dins i es va asseure al llit. Això va ser un indici que no es tractava d’una simple visita llampec, per la qual cosa ella va girar el cos i va esperar que el seu nét comencés a parlar. S’endevinava que aquell detall la complaïa enormement.

—Coneixes Margarida de Roquesblanques? —va anar directe al gra.

—És clar.

—Però personalment?

—Tinc uns quants anys més que ella, i no érem amigues, ni pertanyíem als mateixos cercles —va dir de broma la vella—, però sí que la coneixia. Abans, al poble, tots ens coneixíem més que ara.

—Quant temps fa que està tancada a casa seva?

—Quaranta anys.

—Està boja?

—No ho sé. Hi ha qui diu que sí.

—Però tu ho creus?

—És el més probable. Després del que li va passar…

—I què li va passar?

—Estava enamorada d’un home.

Les flors fresques. La tomba neta. Un raig de llum va penetrar la foscor.

Probablement, Margarida de Roquesblanques sí que sortia de casa seva, cada dia, a trenc d’alba, o potser al capvespre. O era possible que ho fes la vella majordoma.

—Aquell home era Gaspar Foix, el pintor?

—Vaja, em pensava que aquesta era una història antiga. Com ho saps?

—N’he sentit dir alguna cosa.

—Doncs sí, estava enamorada d’ell —va convenir l’anciana—. Un d’aquells amors d’abans, forts, imparables, capaços de tot.

—I ell? L’estimava a ella?

—També.

—És a dir, que quan aquell home va morir a l’incendi de casa seva…

—No, va ser molt abans —el va interrompre amb un gest reflexiu—. De fet, es va tractar de la típica història: noia rica, noi pobre. Vivien l’un davant de l’altre, i s’estimaven des que eren nens. Un sentiment pur, sincer, honest i net. Just aquella mena de sentiment d’amor sense esperança. En Gaspar la veia des de casa seva, Margarida el veia des de la mansió. Infantesa, adolescència… i al final, l’inevitable.

—L’amor.

—Sí.

—Què va passar?

—Doncs que per als marquesos de Roquesblanques ell no era res més que un estrany, un pobre desgraciat, un somiador quimèric. Imagina’t: pintor, artista. Com podia aspirar a la mà de la seva única filla i hereva? Perquè la mare de la Margarida, després del difícil part de la nena, ja no va poder tornar a engendrar cap fill, saps? Quan ells van saber la veritat, l’existència d’aquell amor…

—Que fort, no?

—Sí, però típic de l’època.

—Tanmateix, si vivien l’un davant de l’altre…

—Aquesta va ser la qüestió. A la Margarida se la van endur d’un costat a l’altre, la van fer estudiar a París, a Londres, a Roma, però sempre tornava, aquesta era la seva llar, i en Gaspar seguia al seu estudi, pintant, esperant. Com més els separaven, més s’estimaven. Com més s’hi esforçaven, més topaven amb l’extraordinària força d’aquell gran amor impossible de vèncer. Crec que ells en tenien prou amb veure’s des de les seves finestres. Per dur que sembli, esperaven, i esperaven, i esperaven.

—De què vivia ell?

—Era pintor de parets. Però també pintava teles. Tothom deia que estava boig. Les seves obres eren molt peculiars, no agradaven a ningú. Això no obstant, es diu que a casa seva hi havia quadres a dotzenes.

—Va guanyar un concurs.

—Sí. En aquella època devia tenir uns trenta anys, i ella uns vint-i-cinc. La major part de la gent pensava que acabarien escapant-se junts. Fins i tot es feien apostes. Els marquesos volien que la seva filla es casés amb un home molt important. De manera que era qüestió de dies, o setmanes. En Gaspar necessitava diners, i per això es va presentar a aquell concurs. Però quan el va guanyar, ja havia mort a l’incendi de casa seva. Va tenir molt mala sort.

—És possible que algú l’assassinés?

—Assassinar-lo? No, és clar que no. Va ser un fet fortuït, ja ho crec. Qui voldria matar aquell pobre diable?

Va pensar en els pares de Margarida de Roquesblanques.

Sens dubte, una idea molt novel·lesca però poc real.

—I des de llavors ella està reclosa a casa seva?

—Es va posar molt malalta. Probablement ho havia vist tot des de la finestra, i allò devia ser una experiència terrible. Van haver d’internar-la en un sanatori mental. Però va tornar, i va iniciar el seu llarg pelegrinatge sense sortir de la mansió. Després va morir el marquès, i més tard la marquesa. I la Margarida va continuar sola. I continua sola avui. Per als del poble és gairebé un anacronisme. Amb prou feines parlen d’ella. És igual que un fantasma viu, però sense interès. Ja veus, les noves generacions ni tan sols la coneixeu, aquesta història, oi?

No la coneixia, però ara li semblava apassionant. L’amor impossible, els anys d’espera, els més que possibles plans de fugida, el quadre genial, el premi que els hauria permès disposar d’uns quants diners per poder començar una nova vida en un altre lloc, la mort inesperada. Tot lligava.

Tot menys la presència dels homes de les cadires.

«En Gaspar hi va posar l’ànima, en aquest quadre».

És que va morir sense ànima? És que, com havia dit a la senyora marquesa, la seva ànima vivia en el quadre?

—Què et passa, Sergi?

—Res, res —va recuperar la concentració després d’haver-se abstret durant uns segons—. Solament que…

—A tot arreu hi ha històries sorprenents, fill. Potser un dia escriuràs aquesta.

—L’has vist mai, aquest quadre, àvia?

—No, per què?

Li havia parlat dels homes de les cadires. Evidentment, ella no en tenia ni idea, de la seva existència. De tot allò feia quaranta anys.

Tota una vida.

—Gràcies, àvia —li va dir aixecant-se del llit.

—Sempre he dit que tots els vells som testimonis privilegiats de la història, i que quan ens morim, no solament deixem d’existir nosaltres, sinó també la història. Estem plens de records, saps, Sergi? Tenim la memòria impresa amb la seva llum. No deixis que em mori sense explicar-te’n uns quants més.

Mai no hi havia pensat, en allò.

I sens dubte tenia raó.