17

Margarida de Roquesblanques

La majordoma era tan vella com l’àvia o l’oncle Ezequiel, i molt més callada. Ni tan sols feia soroll quan caminava. Era com si flotés, lliscant per damunt del sobri terra de fusta del pis, del qual amb prou feines la separava un metre i mig, ja que era molt menuda. Li va obrir la porta abans que ell arribés a trucar, encara impressionat per aquella mena de cop inesperat, i li va indicar que la seguís.

Era a la mansió.

Ni més ni menys.

Encara que només fos per això…

Però de sobte va intuir que era per alguna altra cosa. Ja res no podia ser casual en aquell seguit d’esdeveniments.

Ni tan sols va pensar a fugir, fer cas omís de la invitació de la senyora, arrencar a córrer per si de cas, atesa la seva condició de «nen». Si passava res, ningú no li faria cas. Tothom donava per fet que un «nen» és el culpable de tot el que passa sempre.

La majordoma el va conduir per un passadís embellit amb vells quadres de marcs gruixuts i treballats, llums, catifes, tapissos, mobles antics, canelobres daurats i cornucòpies. Tot era dens, bigarrat, excessivament barroc. No hi havia ni un buit per col·locar-hi res més. I en passar per davant d’un parell de sales, enormes, la sensació va ser la mateixa. En una, hi va veure un piano, butaques solemnes, cadires il·lustres, bufets farcits de peces i objectes d’art, ceràmiques, escultures. En una altra, hi va veure més bufets amb vaixelles decorades, cristalleria molt fina, una taula per a una dotzena o més de comensals, columnes de marbre. I tot sota una tènue i crepuscular claror, o més aviat penombra, ja que les cortines estaven corregudes, i per damunt d’elles, els cortinatges eren gruixuts, de vellut i cretones opaques.

Aquella casa era un museu en si mateixa.

I també el darrer residu de l’esplendor d’una nissaga.

La majordoma es va aturar finalment i li va obrir una porta. No era la d’una sala, sinó la d’un ascensor interior. Va entrar a la cabina, i ella mateixa, sense dir res, va tocar el botó del pis al qual es dirigien. En Sergi sabia que era el tercer.

I en arribar al tercer, l’aparell es va aturar.

Ella estava asseguda en un racó de l’habitació, en una gran butaca daurada amb dues grans orelles a banda i banda. L’estança, de grans dimensions, amb finestres que donaven als quatre vents, era tanmateix molt menys plena d’objectes que les de baix, i també era menys rància i estantissa. Un llit perfectament fet a l’esquerra, uns armaris, un vell fonògraf, un escriptori d’època, una taula i algunes cadires, també d’aspecte noble, i diverses tauletes de diferents mides plenes de fotografies. No hi faltava una llar de foc, al prestatge de la qual s’atapeïen dues dotzenes més de retrats emmarcats.

Tan bon punt va sortir de l’ascensor, en Sergi va restar immòbil.

—Vine, acosta’t.

Margarida de Roquesblanques tenia uns seixanta-cinc anys. Ho havia sentit dir a l’àvia. S’hi endevinava una aparença sòbria i elegant, però també una indefinible distància. Els seus ulls estaven mancats de vivesa. Això va ser la primera cosa que li va cridar l’atenció. Eren els ulls d’una dona que semblava mirar més cap endins que cap enfora. Sens dubte, no era gens estrany en el cas d’una persona que feia anys i panys que estava reclosa en aquella casa, de la qual no sortia mai. Una presó de vidre per a un ésser oblidat. Intencionadament i voluntàriament oblidat.

Tot i això, en la seva mirada, ara, hi va veure també curiositat.

S’hi va acostar.

Es va tornar a aturar a uns tres metres d’ella.

Es va fixar en un detall. Per les finestres de la dreta es veia el cementiri. Per les de l’esquerra, el solar on hi havia hagut la casa de Gaspar Foix. En tots dos casos, la distància era la mateixa, uns cinquanta metres, potser fins i tot més.

I ella era allà, enmig de tot, asseguda en aquella mena de tron daurat.

—Sóc…

—Sé qui ets —el va aturar—. Et dius Sergi. Ets el fill d’Eliseu Torres i Renata Domènec. Com està l’Agripina?

—Bé.

—He sentit dir que va patir una xacra.

—Ja s’ha refet.

Com era possible que estigués assabentada de tot si no sortia d’allà?

En Sergi es va empassar la saliva.

—A què és degut el teu interès per aquella tomba?

No feia l’efecte que estigués boja, ni que fos una vella que no hi toqués gaire. La seva veu era ferma, segura, i ara els seus ulls semblaven un flagell.

—Quina tomba?

—Vinga, Sergi.

Era inútil dissimular. I, a més, potser ella també tenia respostes. Des d’aquelles finestres, en un altre temps, podia veure la casa de Gaspar Foix.

—Quin mal hi ha? —va temptejar encara indecís.

—Fa molts anys que ningú no visita aquella tomba, i tu, en un parell de dies, ho has fet dues vegades.

Anava a preguntar-li si estava tot el dia mirant per la finestra, però va optar per no fer-ho per tal de no semblar mal educat.

—Tenia curiositat.

—Per què?

—He sentit parlar d’ell.

—A l’escola, a casa teva?

—El meu professor, el senyor Ubald, em va explicar algunes coses sobre el seu quadre.

—Els televidents?

—Sí.

—L’has vist?

—No. Vaig anar al museu però ja no hi era. L’han guardat.

—Jo vaig fer que el guardessin.

—Per què?

—Què en saps, d’aquest quadre?

—Doncs que hi ha set homes asseguts en set cadires, vestits de negre, amb bolets, mirant cap endavant amb uns ulls esglaiadors i… —Va tenir una esgarrifança. Li passava cada vegada que recordava els set homes caminant amb les cadires, o asseguts tot esperant la corresponent fatalitat. Per això va deixar de parlar i va afegir un lacònic—: Bé, això.

Va descobrir de nou en ella una altra mirada especial.

Una mirada que va sentir en el seu cap, en el seu cor, en el seu estómac, com si una mà invisible l’estigués remenant per dintre.

I llavors Margarida de Roquesblanques va dir allò, el més inesperat.

—Els veus, oi?

En Sergi va quedar glaçat a l’instant.

—Co… m?

—Digue’m, els veus?

—A qui?

—Vinga, noi.

No tenia escapatòria, i a més, abans ningú no l’havia cregut. Ningú.

Ara ella li preguntava directament pels homes de les cadires.

—Sí —va acceptar esglaiat per l’estupefacció.

—Bé, me n’alegro. —Va somriure orgullosa assentint amb el cap—. En Gaspar era excepcional, brillant, poderós. Totes les seves obres eren molt fortes, realistes, massa pel seu temps. No el va entendre mai ningú. La gent s’espantava. Els seus quadres els removien l’ànima, els feien enfrontar-se a les seves pors. Eren com miralls, sí, com miralls. Tothom s’hi veia a si mateix. No pintava utopies, ni retrats amables. Escopia la veritat.

En Sergi va deixar de banda la seva passió, la seva orgullosa passió.

—Vostè… també els veu? —va balbucejar.

—Sí.

—Llavors…

—Em pensava que era l’única —el va mirar fixament—. M’alegro que no sigui així, encara que em pregunto què deus tenir d’especial per poder-los veure.

—No ho sé —va reconèixer.

Li havia de parlar de l’operació, o d’allò de ser escriptor?

—Quantes vegades els has vist?

—Cinc.

—Vaja —va comentar admirada.

—Per què no ha parlat mai d’ells? Per què no ha dit…?

—I per què ho hauria de fer? —el va aturar ella—. En primer lloc, qui s’ho creuria? I en segon lloc, no fan mal a ningú. A vegades els veig passar i ja està. Això és tot. Ells no provoquen cap tragèdia, no són causa de res, simplement saben que passarà alguna cosa, i van a veure-ho, tal com fem nosaltres cada dia davant del televisor.

—Jo no els vull veure —va ser sincer en Sergi—. No vull saber quan passarà una desgràcia.

—T’entenc —va somriure Margarida de Roquesblanques per primera vegada, mostrant el seu costat més humà i amable, com el de qualsevol vella bondadosa—. Vine, acosta’t més.

La va obeir. Va arribar al seu costat. La dona va alçar la mà per acariciar-li la galta. Després li va passar el palmell pels cabells. A l’últim li va agafar una mà i la hi va estrènyer suaument, en senyal de confiança i afecte. També eren ja de pergamí, com les de l’àvia.

—Per què els veiem? —va xiuxiuejar en Sergi.

—No ho sé —va admetre ella.

—I per què surten del quadre? Perquè no hi ha dubte que en surten, no és veritat?

—Aquest quadre s’havia d’haver cremat amb els altres, noiet —va afirmar amb el cap la senyora—. Tan senzill com això. Va ser una obra mestra, autèntica, i tan real que… bé, no ho sé. És l’única cosa que queda d’ell, ho entens? Aquests homes de les cadires no descansaran mai en pau, perquè ells van ser la darrera empremta terrenal d’un geni incomprès, el seu darrer sospir. En Gaspar em va dir que hi havia posat l’ànima, en aquest quadre.

—L’ànima? —en Sergi estava bocabadat.

—Sí, l’ànima —va repetir Margarida de Roquesblanques.

—Llavors… aquest quadre viu per ell.

—És possible —el va mirar de fit a fit—. Ets intel·ligent, saps? No ho havia mirat mai d’aquesta manera.

—Però, per què vostè i jo els podem veure i els altres no?

—És possible que hi hagi més gent que els vegi, i que no ho diguin, per por que els prenguin per bojos. Encara que no ho crec. Potser tu i jo som els dos únics esperits purs del poble.

—Jo no vull ser cap esperit pur. No els vull veure.

—Et fan por?

—No!

—Llavors procura oblidar-ho, no et traumatitzis per això. Viu. I quan els vegis, accepta-ho.

—És molt fàcil de dir.

—Jo fa quaranta anys que els veig, fill.

—I viu tancada en aquesta casa, i no en surt mai.

Ho havia dit sense mala intenció, sense ànim de ferir-la, però va veure com a ella li canviava la cara després d’haver pronunciat aquelles paraules, i com se li ennuvolava sota una sobtada capa de tristesa. Se’n va penedir a l’instant.

—Escolti, jo… em sap greu —va provar d’excusar-se.

—Tant se val, tant se val. Ja sé què pensa la gent del poble.

—És que…

—Vinga, Sergi. —Li va estrènyer de nou la mà i va apuntar un somriure, abans de deixar-la-hi anar i preguntar—: Et vols quedar a berenar?

Devia ser la primera persona que havia entrat allà després de molts anys, i no solament això.

El convidava a quedar-s’hi.

Va mirar l’hora. Amb prou feines disposava de temps per arribar a casa abans que la mare l’esbronqués per presentar-se tan tard. Estava en època d’exàmens i se suposava que havia d’estudiar.

—No puc, em sap greu.

—Tornaràs?

Hi tornaria?

Tenien un nexe comú. Un nexe molt fort.

Es va sentir dir a si mateix:

—Sí.

Però va ser com si algú, dins el seu cos, li hagués manllevat la voluntat i la veu.

—Llavors, fins aviat, fill —es va acomiadar Margarida de Roquesblanques.