5

L’amic incrèdul

No estava gaire segur de què li diria, ni de com li ho diria, però era el seu amic, el millor amic, l’únic amic.

Encara que fossin tan diferents.

—Recordes que et vaig parlar dels homes de les cadires?

En Fèlix va deixar de clavar puntades de peu a la llauna de refresc amb què s’estava barallant des de feia uns quants metres.

—Aquells paios tan estranys de negre?

—Sí. Doncs han tornat.

En Fèlix va mig somriure.

—Apa aquí! —va dir, burleta.

—Et dic que han tornat. Els he vist.

—Que em prens el pèl? No em vas fer perdre pas poc temps buscant-los aquella tarda. Hi ha jocs…

—No era cap joc, t’ho vaig dir. Eren reals, i ara han tornat.

En Fèlix, en adonar-se que en Sergi parlava seriosament, va canviar d’expressió. Després va recordar que també semblava haver parlat seriosament l’altra vegada.

—On els has vist?

—Davant la casa que es va ensorrar ahir a la tarda.

—I què hi feien?

—Res.

—Com que res?

—Ja estaven asseguts quan els vaig veure. I abans que pogués fer res o cridar algú, la casa es va ensorrar.

—I ells?

En Sergi va abaixar els ulls a terra.

Sens dubte era la part més inexplicable del tema.

—Van desaparèixer.

—Vinga, va… —en Fèlix va iniciar un gest d’empipament.

—Els vaig veure! —el va aturar en Sergi, amb l’amor propi tocat—. No és cap fantasia, ni cap joc, ni… Els vaig veure! Eren allà mateix, asseguts, abans que la casa s’ensorrés, i després van desaparèixer sota el núvol de pols! No estic boig!

—Caram… —En Fèlix el va mirar com si realment ho estigués—. D’acord, no et posis així.

—És que no em creu ningú!

—Mira, no és com dir que has vist el fill de l’Eulàlia o una cosa així.

El fill de l’Eulàlia havia anat a treballar a Alemanya feia molts anys, i de tant en tant visitava el poble, conduint sempre cotxes espaterrants.

—Fèlix —en Sergi es va plantar davant seu i el va agafar pels braços—, jo sé el que vaig veure. Eren els mateixos set homes, amb els mateixos vestits i amb les mateixes cadires.

—Però si no hi ha ningú així al poble, i tu ho saps.

—I a les urbanitzacions?

—Caram, encara que fos allà. Set paios així es veuen d’una hora lluny, tu. Ja hauria corregut la veu que set sonats anaven per aquí a la vora vestits igual i portant set cadires.

—Vols dir que només els he vist jo, i dues vegades?

—No ho sé —en Fèlix va arronsar les espatlles.

—Creus que estic boig?

—El teu darrer relat tractava de fantasmes, no?

—És a dir, que ho creus.

—El vas escriure abans de Nadal, te’n recordes?

—He escrit més coses des de llavors —li va aclarir.

—Ah, sí? —El seu amic va fer cara de sorpresa.

—Sí.

—I per què no ho has dit?

—Perquè ningú no em pren seriosament i ja me n’he cansat.

—Jo sí que et prenc seriosament.

—Però a vegades et rius del que escric.

—És que en fas un gra massa. —En Fèlix va somriure.

—He decidit escriure i no dir-ho a ningú. Val més així.

—Per què?

—Digues a algú que vols ser metge, advocat, o que penses muntar un negoci de picaportes, i et dirà que bé, que d’acord. Són coses normals i s’accepten. Però digues a algú que vols ser… astronauta. Segur que et dirà: «Sí! De la puntada de peu que et clavarà el teu pare, perquè aniràs a parar a la lluna». —La seva oratòria va guanyar en vehemència—. La gent es riu dels somnis dels altres, fan de la pròpia inseguretat una mena de pantalla defensiva. Per això no diré a ningú més que vull ser escriptor, ni deixaré que llegeixin els meus relats.

—Jo sóc el teu amic —va protestar en Fèlix.

—Un amic que no es creu el que li dic.

—Però si et crec!

No ho va dir amb gaire convenciment, i tots dos se’n van adonar.

—Bé, d’acord, és igual. —En Sergi va seguir caminant.

—Deu tenir una explicació, ja ho veuràs.

—Segur —va assentir ell.

No volia continuar parlant dels homes de les cadires. De tota manera era com si només els hagués vist ell.

Només.

I és que no havien desaparegut sense més ni més, inexplicablement?

Res no tenia sentit.

—Vas veure ahir la sèrie de la tele? —va canviar de conversa en Fèlix.

—No —va sospirar en Sergi.

—No?

—No, vaig escriure una estona.

—Mira que ets estrany —es va sorprendre l’amic—. Aquesta sèrie la veu tothom. És súper.

—A mi em sembla una bajanada.

—Ostres, com ets!

—Només caldria que tothom veiés el mateix, o fes el mateix i a la mateixa hora.

—Ja, però deus ser l’únic del poble… Què dic del poble, de tot el país, que no la veu!

—I si m’agrada ser diferent, què?

—Un es creu diferent i acaba veient homes de negre, i marcians, i vaques volant, i…

—Fèlix…

—D’acord, d’acord.

Estava a punt de tirar-s’hi al damunt, i el seu company ho va intuir a temps. Es va estimar més girar full. Ja estaven arribant al casino. Feia massa fred per caminar pel carrer, i la neu caiguda durant la nit amb prou feines havia resistit la primera hora de sol i les primeres guerres de boles. Ara, tot estava entollat i brut.

En Sergi va donar un cop d’ull a la plaça on acabaven d’arribar, i més enllà dels carrers circumdants. La seva silenciosa petició no va ser escoltada per ningú.

Hauria donat el que fos per veure’ls aparèixer, i demostrar…

—Què mires amb tanta preocupació? —va voler saber en Fèlix.

—Res —va sospirar en Sergi.

Tots dos van pujar les escales del casino disposats a entrar-hi, i un cop dins es van submergir en l’ambient dens i bigarrat, ple de veus i fum, propi del local a aquella hora de la tarda.