20

La revelació final

El va obrir la vella majordoma, que va quedar molt sorpresa en veure’l. Devia fer molt temps que ningú no trucava a aquella porta, i encara menys, que una persona entrava a la casa. I en dos dies, ell repetia.

Va observar el nouvingut amb una curiositat perplexa i no exempta de vacil·lacions.

—Que hi és la senyora?

Es va adonar que era una pregunta estúpida. Ella «sempre» era a casa.

La majordoma va parpellejar.

—Digui-li que ha arribat en Sergi. Ahir em va convidar a berenar.

Això encara la va agafar més desprevinguda. Òbviament, la que hauria de preparar el berenar seria ella.

El va fer entrar, i després el va fer esperar, en una de les saletes. Més que parlar, remugava a sota veu. Era com si s’ho digués tot dintre seu, a si mateixa. En Sergi, per si de cas, es va comportar com Déu mana, i encara que no es va asseure, no va tocar res. Tot era massa ple de coses i se sentia com un elefant voltat de cristalleria. A més, els quadres de les parets, retrats d’avantpassats molt solemnes i tibats, semblaven mirar-lo amb cara greu i ulls circumspectes. Fins i tot un cardenal d’aspecte ferotge el perseguia allà on anava mitjançant un suggeridor efecte aconseguit pel pintor del quadre.

Es va alegrar que la majordoma vingués a buscar-lo.

La va seguir, fins a l’ascensor, i un cop a l’interior de la cabina va tornar a pujar a les altures del tercer pis, amb la lenta parsimònia de la primera vegada. Quan l’aparell es va aturar, Margarida de Roquesblanques, marquesa de Roquesblanques, va aparèixer asseguda a la mateixa butaca del dia anterior. L’única diferència era la roba. Si el primer dia lluïa una impecable bata de seda vermella, aquesta vegada era blava. Era, de molt, la dona més elegant que havia vist o conegut mai.

En Sergi va pensar que, durant la seva joventut, la seva amfitriona devia ser una noia extraordinàriament bonica. Encara conservava una part de les seves faccions delicades, senzilles i naturals, gairebé etèries.

—Hola, Sergi —el va saludar.

—Hola —no sabia encara com anomenar-la. Era una marquesa.

—Passa, vinga.

La va obeir, i s’hi va acostar a poc a poc. El coratge s’anava esfumant a mesura que ho feia. Tot l’ànim previ es diluïa ara novament. I si ella no volia…?

Podia pensar que ell, després, ho aniria explicant per tot el poble.

Es va aturar al seu costat, i aquesta vegada, la mestressa de la casa li va assenyalar una cadira pròxima. S’hi va asseure i va esperar.

—Has vingut a berenar o…?

En Sergi va respirar fondo.

—He vingut a dir-li que ja conec la història.

—Ah, sí?

—Sí.

Els ulls de Margarida de Roquesblanques van emetre un espurneig perspicaç.

—Tota la història?

—Bé…

—A veure què saps —el va convidar.

Potser en faria un gra massa. Potser era massa arriscat. Potser aquella pobra dona…

Potser els homes de les cadires tenien alguna cosa a veure amb ella.

—Sé que vostè i en Gaspar s’estimaven, i molt, i que ell va fer aquell quadre per guanyar diners, probablement per fugir amb vostè, o potser buscant el reconeixement que tots li negaven, i així poder aspirar a la seva mà.

—Bé, això és el que sempre s’ha dit pel poble, i tu ho has expressat amb molta claredat.

—I no és veritat? —va vacil·lar ell.

La senyora va somriure amb tendresa.

Amb molta tendresa.

—Pensàvem fugir, en efecte —li va revelar.

—Així doncs, va ser…

—El destí es va aliar en contra nostre.

—Havia arribat a pensar que, a en Gaspar, el van matar o alguna cosa així.

—Oh, no, no —va negar ella amb el cap—. Va ser molt més senzill. Qüestió de mala sort.

—Vostè va pagar la seva tomba, el mausoleu, la làpida, i li posa flors cada dia.

—És veritat. I una altra cosa.

—Què?

—Un dia descansaré al seu costat. Quan em mori, m’enterraran en un altre mausoleu, al costat del seu. Per tota l’eternitat.

—L’estimava moltíssim?

—Moltíssim és fins i tot poc —va ser naturalment sincera.

—Hi ha una cosa que no entenc.

—A veure si puc aclarir-t’ho —el va convidar a seguir la dona.

—Quan es va produir aquell incendi diuen que ell se’n podia haver escapat, i que tanmateix va tornar a entrar a casa seva, i llavors va morir, abraçat als seus quadres.

—És veritat.

—Si el que estimava més en aquest món era vostè, per què…?

—Precisament per això —va declarar a poc a poc—. De fet, en Gaspar no va intentar salvar tots els seus quadres, sinó «els meus» quadres, els retrats que m’havia fet i que l’acompanyaven dia i nit. Per a ell tenien gairebé tanta vida com jo.

—Quadres seus? Però si deien que pintava coses extravagants, dures, realistes.

—Mai no va ensenyar els meus retrats. En ells, hi va posar alguna cosa més que la seva realitat. Hi va posar el seu amor.

—Llavors per què no va enviar un d’aquells retrats al premi? Per què va pintar Els televidents?

—Amb un retrat meu no hauria guanyat, o potser sí, no ho sé. Va pensar que jo no tenia per què ser jutjada, ni valorada. Va creure que el nostre amor era superior a tot. De manera que va voler ser com era habitualment, transgressor, agosarat. Necessitava aquells diners i el reconeixement, però sense renunciar a la seva identitat. Per això va pintar Els televidents. D’altra banda, l’obra guanyadora ja no tornaria a les mans del seu amo, i ell no volia desprendre’s de cap dels meus retrats, encara que n’hagués fet molts. Ja has vist que va morir per salvar-los.

—M’han dit que el van enterrar abraçat a…

—Hi ha moltes llegendes —va ser sincera—. Per respecte, o perquè no van poder separar-lo d’elles, ja que formaven un tot, van recollir les cendres sobre les quals descansava, i el van enterrar així. No cal dir que aquelles cendres devien ser les restes d’aquells quadres.

—Llavors, tot el que queda de Gaspar Foix és el quadre de Els televidents.

—En efecte. El seu únic i darrer llegat.

Viatjar pel túnel del temps no li feia mal, però sí que s’advertia en ella una suau malenconia. Vivia aferrada als records. Potser aquests la mantenien encara amb vida, tot esperant la dolça pau de la mort, que en el seu cas seria un alliberament.

—Per què no té el quadre aquí, amb vostè?

Va entendre, de sobte, que era una pregunta estúpida.

—Per por.

—Pel fet que ells surten de la tela i tenen vida pròpia?

—No sé si tenen vida pròpia, però no hi ha dubte que surten de la tela. Però aquest no és el motiu pel qual no el tinc en aquesta casa.

—Llavors…

—L’has vist ja, el quadre?

—No.

—Impressiona —ho va dir plenament convençuda—. De la mateixa manera que impressionen ells.

—Els homes de les cadires —va sospirar en Sergi.

—En Gaspar els va fer tan reals, no pel que fa a la seva forma, però sí pel que fa al seu fons! Ells aniran sempre on estigui a punt de passar alguna cosa terrible. Seran testimonis freds i impassibles de la tragèdia humana, tal com fan exactament la majoria dels televidents d’arreu del món. Tens televisió a casa teva, Sergi?

—Sí, és clar.

Hi ha algú que no en tingui?

—Jo no en tinc —li va revelar ella responent la seva silenciosa pregunta—. Però sé què passa a qualsevol lloc. Quan un locutor diu «les imatges que veuran a continuació són desagradables i poden ferir la seva sensibilitat», tothom s’amuntega davant la petita pantalla per poder veure-les, encara que estiguin menjant. La morbositat, la fatalitat aliena, el dolor i la mort fascinen l’ésser humà. Tot el que els passi «als altres» no ens passa «a nosaltres». No hi ha solidaritat en aquest dolor, hi ha alleujament. És com un contrapès de la pròpia vida. Aquests set homes de negre no fan sinó allò per a la qual cosa van ser creats, a imatge i semblança de tots nosaltres. I són l’exemple de milions d’éssers del món sencer. El seu exemple i el seu mirall.

—Però són espantosos.

—No fan mal a ningú.

—N’està segura?

Margarida de Roquesblanques no li va respondre. S’havien oblidat del presumpte berenar. La conversa els tenia totalment embrancats. I alguna cosa més: la complicitat.

Tots dos s’havien fet amics.

Units per aquella estranya presència.

—Per què m’ho explica, vostè, tot això?

—Perquè tu els veus, igual que jo.

—I per què els veig?

—M’han dit que vols ser escriptor. Un artista hi veu més enllà que els altres. Potser és això.

—Caldria destruir aquell quadre.

Es va pensar que ella s’enfadaria, que es posaria a cridar, que el faria fora. Els televidents era la darrera obra que havia fet en vida Gaspar Foix, el seu llegat per a la història.

Es va equivocar de mig a mig.

—Fa quaranta anys que espero que algú ho faci, amic meu —va xiuxiuejar defallida la marquesa—. Quaranta anys veient aquests homes, sabent que tenen l’essència final d’en Gaspar, preguntant-me si ell descansa en pau a la tomba, sabent que ells són aquí, vivint per ell. Quaranta anys esperant una mà amiga, o un nou cop del destí, perquè es dugui a terme el que jo no m’atreveixo a fer, ni mai no m’atreviré a fer: destruir aquell maleït quadre.

En Sergi s’ho podia haver esperat tot menys allò.