Més enllà dels gestos, clarobscurs

«La transformació requereix temps, però hem fet conquestes que ja no tenen marxa enrere. Per exemple, en la relació amb els treballadors municipals, en la manera d’involucrar-los. Encara que hi hagi un canvi de govern, em costa d’imaginar que molts treballadors acceptin d’ara endavant segons quines coses».

L’Ajuntament de Barcelona té espais nobles, que acumulen valor patrimonial i doten de simbolisme la institució, i estances més funcionals, indispensables per fer rutllar la maquinària administrativa. Però també hi ha racons singulars, que no responen al valor ornamental ni tampoc acullen el gruix de l’activitat. Un dels que va descobrir el nou equip de govern és una terrassa de vistes privilegiades, que no té res a envejar a les dels millors hotels de luxe de la ciutat. La terrassa regala una panoràmica completa de la capital, del passeig Marítim a Collserola, de Montjuïc a la Sagrada Família. Arranjada durant el mandat de Joan Clos, fins l’any passat era d’ús exclusiu d’alcaldia. Les personalitats que visitaven l’Ajuntament hi accedien amb l’alcalde, que podia exhibir als convidats bocabadats la majestuositat de Barcelona. Quan trepitja la terrassa, Colau decideix aixecar les restriccions i obrir l’espai als treballadors municipals. Habilitat avui amb unes quantes cadires i taules, tota la plantilla hi té accés, sense limitacions. És un dels primers gestos de portes endins que fa Colau quan arriba a l’alcaldia. Vol transmetre proximitat. I reclama col·laboració dels qui coneixen el consistori. Reuneix tots els empleats municipals i els demana la seva implicació per poder entomar els canvis que han dictat les urnes. Els permetrà tenir veu en els espais polítics de decisió. «La transformació requereix temps, però hem fet conquestes que ja no tenen marxa enrere. Per exemple, en la relació amb els treballadors municipals, en la manera d’involucrar-los. Encara que hi hagi un canvi de govern, em costa d’imaginar que molts treballadors acceptin d’ara endavant segons quines coses», exposa.

Colau cuida els detalls dins de la Casa Gran, o cuida tots els que pot. També intenta construir relat des del primer instant per projectar que ha començat una nova etapa. Ho pot fer de dues maneres: amb gestos i obra de govern. Amb un consistori fraccionat i un govern en minoria, entén que desplegar el programa requereix temps i aliances. Per això, reforça la política de gestos, que, amb més o menys intencionalitat, se superposa a la gestió del consistori, de digestió més feixuga. I els gestos també serveixen per fixar el rumb i marcar perfil. Traslladar com entoma el càrrec l’alcaldessa és més assequible que esperar que es materialitzin segons quines conquestes polítiques de recorregut més llarg. Com passa amb la seva homònima Manuela Carmena, la primera imatge que es recordarà de Colau és que es desplaça en metro, tot i que per raons de seguretat no renuncia al cotxe oficial, com havia promès en campanya, tot i que sí que descarta l’ús d’un model de gamma alta. El matí del 15 de juny del 2015, en la seva estrena al càrrec, Colau puja al metro per anar a Nou Barris i fer el mateix a què s’havia dedicat els últims anys: aturar un desnonament. És un gest rumiat, que pretén escenificar l’ordre de prioritats de Barcelona en Comú, un programa de govern amb especial sensibilitat per les polítiques socials. Des de la seu del districte de Nou Barris, i amb la col·laboració dels serveis socials, Colau s’acosta al pis d’una família amb dos fills menors —de dos i set anys— pendent de l’execució d’una ordre de desallotjament, per la qual els Mossos d’Esquadra ja estaven avisats. La intermediació de Colau, que truca a una interlocutora de Bankia per conèixer el cas en detall, ajuda a frenar l’expulsió de l’immoble. La quarta tinent d’alcalde i regidora de Nou Barris, Janet Sanz, emula l’alcaldessa aturant un altre cas de desnonament al districte. L’equip de govern mostra davant de les càmeres que l’aplicació del programa és un encàrrec que pretén executar des del primer dia. Plouen les crítiques, sobretot del grup municipal de CiU, que n’assenyala la política d’aparador. Els convergents recorden que els desnonaments aturats a Nou Barris d’aquell dilluns ja els havia gestionat el Govern de Xavier Trias. És només la primera de nombroses enganxades que marquen el primer any de mandat.

Però els gestos no acaben aquí. Hi ha dues decisions inicials més que són especialment significatives, perquè van més enllà de la voluntat de l’alcaldessa —coneguda i innegociable— de cobrir amb el màxim de recursos disponibles l’atenció als drets més bàsics. La primera és l’acord per retirar la candidatura de Barcelona als Jocs d’Hivern del 2026, un dels serials més llargs de l’anterior mandat i que prové de l’era de Jordi Hereu: l’equip de Colau vol trencar amb el model de ciutat pensada a cop de grans esdeveniments. La segona és la retirada del bust de Joan Carles I de la sala de plens: la resolució reforça la voluntat del Govern de defensar un determinat ideari encara que el salt a l’Ajuntament els obligui, primer de tot, a ser pragmàtics. En les dues decisions, que aixequen polseguera i retrets de l’oposició, Barcelona en Comú comet un error de càlcul, propi de la inexperiència. En el cas de la candidatura olímpica, un excés de precipitació provoca que es faci efectiva la renúncia sense haver parlat prèviament amb els alcaldes de les poblacions del Pirineu amb qui el consistori compartia la proposta. Els alcaldes manifesten el seu malestar en públic, tot i que després, en privat, agraeixen les disculpes de Colau malgrat no compartir-ne l’argumentari. Els col·laboradors de l’alcaldessa admeten que la gestió dels tempos en aquella decisió és l’ensopegada pròpia d’un govern novell. I en treuen conclusions, com la necessitat de buscar aliances i meditar estratègies comunicatives abans de verbalitzar els acords presos. En el cas de la retirada del bust del monarca, es manifesta també una falta de previsió per comprendre l’impacte mediàtic del gest. Gerardo Pisarello i Xavier Domènech, en aquell moment comissionat d’Estudis Estratègics i Programes de Memòria, prenen la determinació de corregir el que anomenen «sobredimensió de la iconografia monàrquica» a l’Ajuntament i la ciutat, una situació que consideren «anacrònica» i que no s’ajusta a la història d’una capital «tradicionalment vinculada al republicanisme». Comuniquen la voluntat de retirar l’efígie de Joan Carles I a l’alcaldessa, que hi dóna el visitiplau sense comprendre que solapar la retirada del bust amb l’imminent ple extraordinari sobre pobresa i turisme —pactat amb PSC i ERC— eclipsarà les primeres mesures en matèries sensibles. Passa exactament això. La imatge del dia que destaquen tots els diaris i televisions és la dels dos tècnics municipals col·locant en una caixa de cartró la cara del rei abdicat —una estampa que molesta molt Javier Godó, comte de Godó i editor de La Vanguardia, tal com l’hi transmet a Colau en una trobada posterior—, un instant observat per Pisarello i Domènech, que recorden que aquella només és una de les mesures d’una iniciativa més àmplia de revisió dels símbols monàrquics estesos a Barcelona. De fet, mesos després també es retirarà la Medalla d’Or de la ciutat a la infanta Cristina —mai no s’havia revocat la concessió de la màxima distinció de la capital—, una proposta formulada per ERC i votada per Barcelona en Comú. Com era previsible, en el ple extraordinari de l’endemà de retirar el bust de Joan Carles I acaben pesant més les fotografies dels regidors del PP col·locant un quadre de Felip VI a l’espai on hi havia la cara del seu pare, i el llançament de bitllets falsos per part del regidor de la CUP Josep Garganté per denunciar l’especulació associada a la candidatura olímpica, que les primeres accions aprovades per lluitar contra la pobresa i regular el turisme. Les validacions del pla de mesures urgents per remetre desigualtats i la creació del Consell de Turisme i Ciutat per repensar el model turístic passen desapercebudes. Tota una lliçó per a Colau i el seu equip.

Tanmateix, en aquelles primeres setmanes de titulars fiscalitzadors i expectació per cada frase de l’alcaldessa, a l’equip de govern reben amb afecte un article de l’historiador Joan B. Culla al diari El País.^[19] Culla, que admet no sintonitzar especialment amb el projecte de Barcelona en Comú, mostra el seu «ple i fins i tot entusiàstic acord» amb algunes de les decisions més controvertides avalades des de l’alcaldia. En destaca i n’aplaudeix quatre: la retirada tant de la candidatura olímpica com del bust de Joan Carles I, així com la decisió de no seguir instal·lant per Nadal una pista de gel al centre de la plaça de Catalunya i la determinació per prohibir una missa al fossat de Santa Elena del castell de Montjuïc en record dels colpistes del 1936 que van ser executats allà, cerimònia que s’havia celebrat ininterrompudament des de la postguerra. «Discrepo profundament d’altres gestos, anuncis i propòsits d’Ada Colau i els seus, des del missatge d’impunitat llançat cap als esvalotadors urbans fins a aquesta misteriosa fixació de fer circular tramvies pel tram central de la Diagonal. Però crec que una cosa no exclou l’altra», sentencia Culla. La carícia de l’historiador és una de les primeres reflexions públiques que evidencien que Colau comença a ser percebuda com una figura amb autoritat política, que no està disposada a renunciar als seus principis malgrat obrar en minoria. A la llista de mesures simbòliques s’hi afegeix la determinació de l’alcaldessa de no assistir a l’ofici religiós de la festivitat de la Mercè, la renúncia a la llotja del Liceu, la decisió de retirar totes les acusacions de l’Ajuntament contra activistes imputats —el consistori només es personarà en cas de maltractaments o tortures—, l’acord per declarar la ciutat contrària al TTIP (el tractat de lliure comerç entre la Unió Europea i els Estats Units), la iniciativa per retirar els símbols franquistes de les façanes dels edificis i la votació —en el primer ple del mandat— per reduir els salaris dels càrrecs electes, un requisit recollit en el codi ètic de la candidatura de confluència. En aquest últim cas, Barcelona en Comú no aconsegueix el seu objectiu en el debat al plenari. La proposta —que reclamava una rebaixa d’un 27% del sou de l’alcaldessa, d’un 24% dels tinents d’alcalde i d’un 20% dels regidors de govern— no prospera, perquè només compta amb els vots favorables de la CUP i l’abstenció d’ERC. CiU, C’s, el PSC i el PP plantegen i aproven amb 22 vots una esmena perquè els regidors no es rebaixin els salaris, de manera que queden congelats. L’única retribució que el nou Govern municipal aconsegueix retallar és la de l’alcaldessa, perquè ho estableix la llei de racionalització i sostenibilitat de les administracions locals. El nou salari se situa en els 100.000 euros. A la pràctica, però, el sou de Colau i dels altres membres de l’executiu local no supera els 2.200 euros nets mensuals que recull el codi ètic de la coalició. La diferència es decideix destinar a causes socials.

Aixoplugada en la simbologia dels gestos —no sempre prou calculada—, la gestió de Colau encadena encerts i errors, però evidencia des del primer moment una voluntat de construir un projecte propi, de marcat accent social i amb voluntat de tenir recorregut, malgrat actuar en minoria i haver de reclamar el suport d’ERC, el PSC i la CUP per validar mesures programàtiques. Colau gairebé no interpel·la la resta de forces (CiU, Ciutadans i PP), allunyades del seu full de ruta. Tanmateix, durant les primeres setmanes de govern hi ha una obsessió que tothom té present: la necessitat de no cometre grans ensopegades que desestabilitzin la maquinària municipal. Saben del cert que no tots els elements juguen a favor. L’estructura de càrrecs executius del consistori no està completada, cal dotar de timó un seguit d’empreses municipals, la inexperiència de l’equip de govern és evident —fins al punt que els electes necessiten explicacions per conèixer el funcionament de les comissions de govern—, l’oposició no concedeix cap treva —bombardeja a preguntes, força plens extraordinaris i aprofita la situació d’un executiu en minoria sense deixar els 100 primers dies de gràcia—, i hi ha qüestions estratègiques no resoltes que podrien fer trontollar un projecte tan tendre si no es concreten en la bona direcció. Per això, molts respiren alleugerits quan a l’equador del mes de juliol l’associació que aplega les operadores de mòbils i altres companyies lligades al sector de la telefonia, la GSMA, anuncia que el Mobile World Congress es continuarà fent a Barcelona fins al 2023. Conservar l’organització del Mobile resultava capital. Durant la campanya, Colau havia insistit que calia fer un esforç per redistribuir millor a la ciutat la riquesa que genera l’esdeveniment, un propòsit que es va interpretar com una crítica frontal al Mobile. La van acusar de posar en risc l’economia de Barcelona. Qualsevol dubte sobre la continuïtat del certamen hauria torpedinat els primers mesos de gestió. Però el Mobile es queda i l’agost aporta unes quantes setmanes de calma per greixar el motor del nou Govern, a l’espera de la represa del curs polític al setembre. «El risc que teníem en el primer any ja està conjurat. Hi havia el perill que tot això no aguantés la prova del cotó, des que el Mobile hagués marxat fins que no haguéssim pagat les factures quan tocava. Haver comès errors de seguida hauria estat una catàstrofe. Una organització de més de 12.000 treballadors amb un pressupost que supera els 2.500 milions d’euros és una estructura molt complexa que necessita unes rutines. Havíem de fer el viratge que preteníem de manera suau. Al juliol vaig tenir por, perquè s’havien de prendre moltes decisions sense tenir l’estructura gerencial resolta del tot. Era complicat i vam patir. Si allò no hagués aixecat el vol de seguida, hauria estat perillós. Però vam poder fixar el rumb i enviar un missatge de tranquil·litat», exposa Jordi Martí, que admet la seva sorpresa per la ràpida adaptació dels nous regidors a les responsabilitats de govern. El gerent municipal recorda una anècdota, dels primers dies de mandat, que retrata la tensió que provoca a l’equip de govern el debat entre ser fidels al programa i actuar sense cometre errors. En la campanya, Colau havia promès revertir processos de privatització d’escoles bressol. En una de les primeres reunions del grup municipal, es posa sobre la taula aturar l’externalització de la gestió de dues llars d’infants, i la discussió s’enroca en la idoneïtat del moment. El gerent, que escolta arguments, decideix obrir el micròfon que té al davant i pronunciar una frase: «Sí se puede». La sortida de Martí fa riure al grup. «Devien pensar que si jo ho veia clar, es podia fer», afegeix. Pisarello anuncia poc després que l’Ajuntament cancel·la els concursos per adjudicar la gestió de dos centres a empreses externes al consistori. Aquestes escoles bressol passen a mans municipals, un gest que marca una diferència substancial amb el rumb que havia pres el Govern de Xavier Trias.

Els col·laboradors de Colau recorden les dificultats per posar en marxa el projecte. Ella hi afegeix una percepció, que té a veure amb aquests entrebancs, però també amb el futur: «Tots els que hem entrat a l’Ajuntament pensem a llarg termini, no en el nostre paper. Una de les coses que vaig notar quan vam entrar a l’Ajuntament és que faltava projecte de ciutat», exposa Colau. Són aquestes afirmacions, que verbalitza amb naturalitat i que poden semblar grandiloqüents, les que irriten els grups de l’oposició que havien tingut responsabilitats de govern, els mateixos que ara no troben la concreció d’aquests enunciats en la seva gestió. L’alcaldessa no ho veu igual. Assegura que el viratge que ha fet el consistori és ben palpable. I es remet a l’aplicació d’un bon reguitzell de mesures recollides en el Pla de xoc, el document presentat en la precampanya electoral que fixava una trentena de mesures prioritàries per revertir desigualtats, reduir l’atur, garantir drets bàsics i democratitzar la institució, aplicable abans de finalitzar el primer semestre del 2016. Colau també subratlla que el seu és un executiu ambiciós. Precisament per assolir grans fites —com implicar la banca i les companyies energètiques en la resolució de l’estat d’emergència social que va descriure durant la campanya—, Colau i el seu equip opten per actuar amb prudència. No volen alimentar més temors dels que ja ha despertat la seva arribada a la Casa Gran. «El partit va fer el Pla de xoc, ara el Pla de xoc l’ha d’aplicar un ajuntament. I no podíem actuar com ho vam fer amb la decisió dels Jocs Olímpics d’Hivern», sintetitza un estret col·laborador per comprendre l’estratègia de l’alcaldessa. Per això, l’equip de govern no comença la relació amb les entitats financeres aplicant sancions pels pisos buits que acumulen i no cedeixen —una apel·lació a la bona voluntat de la banca que fins i tot critiquen portaveus de la PAH—, sinó que s’imposa un període de diàleg abans d’anunciar accions més coercitives. Colau parla amb alts representants de CaixaBank, Bankia, la Sareb i Anticipa, la filial del fons Blackstone —que gestiona els pisos comprats a CatalunyaCaixa—, i els transmet les seves prioritats. La voluntat de negociació no impedeix a l’alcaldessa mostrar la seva cara més exigent, per exemple, amb la Sareb, l’entitat que pitjor reacciona a les successives ofertes del consistori. Colau en denuncia aquest comportament en públic, insta els responsables del banc a cedir el més de mig miler de pisos buits que acumulen a la ciutat —més que cap altre propietari privat— i recorda que si el diàleg no fructifica s’aplicarà la llei, que preveu sancions. Ara com a màxima autoritat de la capital, s’escuda en la normativa per la qual tant va lluitar en altres moments, una iniciativa legislativa popular (ILP) que van impulsar la PAH i l’Aliança contra la pobresa energètica. Abans de finals d’any aconsegueix que la Sareb mogui fitxa i anunciï la cessió a l’Ajuntament de 200 pisos per atendre emergències socials.

Però l’alcaldessa no fa tots els passos que voldria ni avança amb la celeritat que desitjaria. Com recull la capçalera Crític^[20] en una precisa anàlisi de l’aplicació del Pla de xoc de Barcelona en Comú després dels primers 120 dies de mandat, l’equip de govern posa en marxa el 60% del programa. A Colau li resten pendents uns quants objectius, començant per la carpeta d’habitatge, la matèria que millor coneix. En els primers mesos de feina s’assoleixen resultats discrets en la cessió a l’Ajuntament de pisos buits per enfortir el parc de lloguer social existent o la compra i rehabilitació d’habitatges de famílies que han estat desnonades, tot i que l’equip de govern posa en marxa la taula de negociació amb entitats financeres i sancions per pisos buits, i anuncia el primer gran paquet d’habitatge social, la construcció de 1.145 habitatges nous en solars de propietat municipal. Es progressa en la creació de llocs de treball —Colau n’havia promès 2.500 de nous abans de l’equador del 2016—, però no es concreta una altra mesura estrella: la renda municipal garantida per a llars en situació precària, en fase d’estudi pels possibles obstacles jurídics. De fet, moltes de les accions ambicioses han requerit un període de revisió i anàlisi, tal com s’intuïa. Per la necessitat d’estudiar el que és possible a curt termini i el que no ho és, l’equip de govern estableix prioritats. Concreta el que està a l’abast i aplana el terreny per a mesures de recorregut més llarg. Per exemple, Barcelona en Comú no ha avançat significativament en el compromís per remunicipalitzar l’aigua, no ha imposat a les companyies elèctriques taxes per l’ocupació de l’espai públic, no ha revertit les externalitzacions de serveis —unes privatitzacions revisades parcialment en el cas de les escoles bressol—, no ha materialitzat les auditories dels principals ens públics de promoció econòmica i social de Barcelona, ni ha creat el segell municipal de qualitat contractual, pensat per acreditar bones pràctiques laborals. De la revisió de subvencions que concedeix l’Ajuntament tampoc n’han transcendit grans anuncis. Totes aquestes mesures figuraven en el Pla de xoc. Els progressos per garantir els subministraments bàsics també són parcials, però els passos fets transmeten el compromís de Colau per satisfer objectius programàtics. En matèria de pobresa energètica, l’alcaldessa posa fil a l’agulla a la qüestió ben aviat. Es reuneix amb les companyies subministradores —Endesa, Agbar i Gas Natural— i els reclama que paguin part del deute de les famílies de la ciutat en situació vulnerable, una exigència que les empreses accepten discutir en el grup de treball que creen amb el consistori. «No avancem al ritme que voldríem. Ens agradaria poder estar fent molt més. En alguns casos, això passa perquè no tot depèn de nosaltres. En altres, necessitem acordar mesures amb més grups del plenari, i encara en d’altres, les competències pertanyen a la Generalitat o l’Estat. Però també ens hem trobat límits temporals i físics. I amb un govern que té onze regidors no és senzill actuar. En temes de participació, per exemple, ens agradaria introduir un canvi de cultura participativa, però necessitem temps per fer possibles mesures de qualitat. No volem que la participació es redueixi a assemblees i consultes», exposa quan se li demana fer autocrítica.

Colau mostra predisposició per escoltar si percep col·laboració dels seus interlocutors. Fa un esforç, per exemple, amb la banca i les companyies subministradores de serveis bàsics, tot i que el cos li reclama actuacions més contundents. Però, en algunes decisions, es mostra inflexible. Havia defensat en campanya que Barcelona havia de repensar el seu model turístic i, quan arriba a l’Ajuntament, aplica la moratòria en la concessió de llicències a hotels i apartaments turístics durant un any. Acumula crítiques de l’oposició, rep pressions d’inversors i lobbies, i constata vacil·lacions del Govern —com en el cas del projecte de luxe de la Torre Agbar—, però no fa marxa enrere en l’aplicació d’una de les mesures estrella, que implica la suspensió de llicències. Després de quatre mesos de dictar la moratòria hotelera, el Govern municipal quantifica l’abast de la iniciativa més polèmica: la suspensió temporal de llicències —que inicialment es va presentar com una aturada global— afecta, a la pràctica, 35 establiments que no podran obrir, mentre que 54 iniciatives poden seguir el seu curs, el gruix de les quals —fins a 36— ja tenien el permís concedit pel Govern anterior i estaven en obres. Colau considera raonables les decisions preses i veu imprescindible establir una estratègia que posi ordre al creixement hoteler a la ciutat i eviti la formació d’una bombolla turística, un escenari que li recorda la bombolla immobiliària. En aquesta convicció hi troba molts adversaris i diversos entrebancs, com l’informe de l’Autoritat Catalana de la Competència, que expressa dubtes sobre la legalitat de la moratòria hotelera, perquè hi observa una barrera d’entrada a nous operadors i, per tant, a la competència. Quan veu segons quins esculls, que li impedeixen fer passos endavant tal com desitjaria, recorda els consells que va escoltar quan va accedir al càrrec. I apareix el gest seriós. «Em preocupa no fer tot el que hauríem de fer en els primers mesos perquè sé que el primer any és molt important. Tota la gent que té experiència en la gestió a qui he escoltat m’han dit que durant aquest temps estàs marcant la pauta del mandat. Em diuen que he d’intentar fer el màxim possible en aquest primer any. Com que sé que estic en temps de descompte, tinc clar que ens hem d’afanyar i deixar-nos la pell en això, perquè ara estem marcant el ritme del que vindrà. És una doble responsabilitat: hi ha mesures urgents que cal aplicar i estem posant les bases del mandat», manifesta Colau. «Fent aquest camí et trobes moltes interferències, coses que no depenen de tu, com un escenari polític amb eleccions catalanes i eleccions generals. També hi ha el paper dels grups de l’oposició, que fan un discurs de portes enfora però una pràctica diferent cap endins; la dinàmica del mateix grup municipal, que també té els seus moments de tensions i de diferències, personals i polítiques, i el paper dels treballadors municipals, que és un grup que ens ha ajudat però en el qual també s’han de trencar inèrcies. Et trobes molts entrebancs per posar el motor en marxa el primer any. Em desespera, per exemple, que jo hagi pogut fer coses increïbles amb quatre duros fora de la institució, i que aquí, amb milers de treballadors i un munt de diners, segons quines coses que a mi em semblen òbvies costin tant de fer. Això a vegades genera frustració, però intento entomar-ho», afegeix.

Una de les mesures que més satisfeta deixen Colau és l’acord —negociat amb ERC i el PSC, i validat finalment també amb el vot favorable de la CUP— per destinar 101,6 milions euros del superàvit de l’Ajuntament majoritàriament a polítiques socials, que dota de concreció el discurs per atendre la situació de la població més vulnerable. De fet, aquesta aposta per ampliar les partides socials entronca amb les mesures preses en la primera comissió de govern de l’era Colau, l’increment dels recursos destinats a beques menjador. L’entesa per fer ús del superàvit representa per a l’alcaldessa la seva principal victòria a l’Ajuntament, perquè compleix clarament un compromís electoral i és un acte d’insubordinació a l’esperit de l’anomenada llei Montoro, que imposa limitacions a l’autonomia municipal. Colau aconsegueix validar-lo amb l’ajuda de tres grups de l’oposició, un suport que considera ampli. Tanmateix, en el mateix ple de finals d’octubre en què somriu per haver engreixat els recursos destinats a drets bàsics i millores urbanes, l’oposició etziba una de les clatellades més importants a l’equip de govern del primer any de mandat: li nega l’aprovació de les ordenances fiscals. L’alcaldessa es veu obligada a retirar la proposta de la sessió després de no aconseguir el suport de cap grup per facilitar-ne el tràmit, fet que obliga a posposar-ne el debat. La majoria dels mitjans subratllen la derrota de Colau en el capítol de la fiscalitat —Barcelona en Comú negocia amb grups de l’oposició fins al darrer moment, però sense aconseguir resultats— i situen en un segon pla el pacte pel superàvit. És un dels dies que l’alcaldessa s’enutja pels titulars de la premsa. I ho fa saber als seus col·laboradors. No ho pot evitar. Amb el pas de les setmanes, continua igualment molesta. «La decisió de destinar el superàvit majoritàriament a polítiques socials no va aparèixer enlloc, no va aconseguir ni un punyeter titular quan hauria d’haver estat portada. Em va semblar escandalós. Jo sé que com a alcaldessa no he de criticar la premsa, encara que pensi que algunes coses les fa malament. Sé que no les he de dir perquè crec que la premsa ha de fer de contrapoder. I m’ho crec. Encara que sàpiga que els grans mitjans de comunicació responen més a interessos que els merament informatius, m’he de mossegar la llengua i no he de criticar-los. Però hi ha coses molt injustes. Estem parlant de més de 100 milions d’euros, estem parlant d’una mesura excepcional que ha aconseguit l’acord polític de tres grups de l’oposició molt diferents entre si, com la CUP, el PSC i ERC. El Govern de Trias no va aconseguir una cosa així en quatre anys. I nosaltres ho vam aconseguir en quatre mesos. I en tot aquest temps ja he perdut el compte de quantes vegades s’ha escrit que estic sola i que el meu Govern està en minoria. L’impacte que tenen els recursos del superàvit en la ciutat és brutal. Però què hi farem, paciència i alegria», confessa. Amb el triomf del superàvit assegurat, les ordenances fiscals que planteja Barcelona en Comú s’acaben validant en l’últim ple del 2015, després de dos mesos de negociació i concessions a les forces d’esquerra. El suport de republicans i socialistes, així com el vot favorable de la CUP, serveix al Govern per desbloquejar un dels debats més complicats del curs polític, el de la fiscalitat. És el moment en què s’evidencia més clarament la feblesa d’un executiu amb només onze regidors. La negociació del primer pressupost del mandat ofereix un altre exemple. Trias va patir cada any per validar els comptes municipals i les inversions. A Colau li passa tres quarts del mateix, i ha d’arrencar l’any amb els pressupostos prorrogats, una estrena del 2016 completada amb mal regust per les acusacions de desgovern i paràlisi que li fan els grups de l’oposició —incloent-hi PSC i ERC— en el ple extraordinari sobre l’estat de la ciutat de finals de gener, que es converteix en una esmena global dels rivals polítics a la seva gestió. Això no li impedeix anunciar un dels projectes més ambiciosos del mandat, un pla de barris per actuar contra les desigualtats. Emulant una de les iniciatives estrella del Tripartit, el Govern pretén injectar 150 milions en 15 barris vulnerables —una inversió concentrada al Besòs, Ciutat Vella, Sants-Montjuïc i Collserola— per atendre reptes urbanístics i necessitats socials. L’alcaldessa compta per fer-ho possible amb l’aportació del geògraf Oriol Nel·lo, exsecretari per a la Planificació Territorial de la Generalitat, un home que coneix de primera mà el pla de barris desplegat pel Tripartit. Pensa en actuacions que requereixen dos mandats, que deixin petjada, i aquest full de ruta queda fixat en la proposta de Pla d’Actuació Municipal (PAM), presentat també a finals de gener. El document estableix la cirurgia inversora als districtes vulnerables, però també prioritats com un salari mínim metropolità, una renda municipal infantil, l’enllaç del tramvia per la Diagonal, una taxa d’àmbit local per compensar l’impacte del turisme, la renovació del cos de la Guàrdia Urbana o el pla Barcelona Ciutat Refugi. «Hauríem de caminar cap a una ciutat que, d’una banda, s’apropi més a la ciutadania per la via de donar més poder als barris i els districtes, per exemple en termes de confecció del pressupost, i, de l’altra, permeti tenir una visió metropolitana de la gestió. La ciutat del futur passa pel govern metropolità, d’elecció directa, que tingui atribucions per ordenar una fiscalitat comuna. Això és governar i no limitar-se a proporcionar serveis», reflexiona Colau.

Però més que el disseny de la ciutat del futur, l’assumpte que porta més maldecaps a Barcelona en Comú —per l’acumulació de titulars que genera— és el top manta. L’actuació de l’Ajuntament per atendre la problemàtica és censurada per part de l’oposició, amb CiU al capdavant, que hi veu una injustificada tolerància amb els venedors ambulants que perjudica el comerç de la ciutat. En la qüestió dels manters, Colau no domina el relat. Les portades retraten la propagació dels espais de venda ambulant, unes imatges que l’equip de govern no sap contrarestar, per molt que l’alcaldessa i els seus regidors insisteixin que no pensen afrontar el debat només des de la lògica policial i de les sancions. Les estampes de joves subsaharians oferint tot tipus de productes al subsòl de la ciutat o a prop del Port Vell multipliquen les queixes dels comerciants. Colau lamenta que l’oposició i determinats altaveus mediàtics elevin el top manta a la categoria de crisi ciutadana quan la venda ambulant no representa ni l’1% de les demandes de seguretat de la ciutat. «Quants recursos públics ens demanen que hi destinem? Em sembla indignant. Aquest exemple ens fa veure com des de l’agenda mediàtica es poden crear problemes on no n’hi ha. Hi ha un col·lectiu reduït i vulnerable, que no vol delinquir, i per al qual s’ha de trobar una solució. Magnificar el top manta provoca que haguem de destinar un munt de recursos per atendre un problema menor. Crec que hi ha altres demandes més prioritàries», sosté l’alcaldessa. Colau parla d’atendre determinades polítiques socials, de fugir dels retrets partidistes en clau de rèdits electorals, però també de fer funcionar la institució amb unes altres premisses. Entre les seves prioritats hi figura la transparència. Per això se sorprèn tant quan coneix el funcionament del Consorci de la Zona Franca, una institució subjecta als dictàmens de l’Estat, regida per uns estatuts preconstitucionals, que no permeten a l’Ajuntament triar el president executiu. Amb el suport de l’oposició, l’alcaldessa vehicula una vella reclamació del consistori i encarrega un estudi per canviar el model de governança de l’ens, un gest que posa en guàrdia la maquinària administrativa de l’Estat. Barcelona demana actualitzar una relació anacrònica: vol consensuar el nom del director del Consorci i debatre uns nous estatuts que equilibrin el pes de la ciutat en els òrgans de govern. La reunió entre representants municipals i estatals que es fa a la Zona Franca sorprèn Colau, en tots els sentits. «És el moment que he tingut més la sensació de ser a Matrix. Semblava una pel·lícula. Abans d’arribar a l’Ajuntament no sabia ni que existia la seu del Consorci, que resulta que és un edifici increïble, galàctic, al mig del no-res. Al ple hi van venir tots els homes de l’Estat, perquè el Consorci és un lloc molt masculí. En una sala ostentosa, a una banda hi seien els advocats de l’Estat, amb estètica d’advocat de l’Estat, i, a l’altra, els representants de l’Ajuntament. Aquell dia hi havia una afinitat entre tots els que érem de Barcelona que no hauria imaginat mai. En Bosch, en Collboni, en Fernández Díaz, la Lecha i jo semblàvem del mateix equip de futbol. Hi havia els de Barcelona i els de l’Estat. I ells estaven molt nerviosos, perquè vam presentar un informe jurídic que deia que els estatuts estaven desfasats. Ens van respondre que allò estava fora de lloc. Però d’una cosa com aquesta n’hauríem de poder parlar tranquil·lament. La ciutadania no sap que hi ha galàxies paral·leles en què es mouen molts recursos. Al Consorci es decideixen coses importants, per exemple, com es gestionen tots els terrenys de la Zona Franca, si es destinen a activitats logístiques o a activitats productives. Qui decideix aquesta estratègia? No hi ha debat democràtic i no podem dir-hi la nostra», lamenta Colau. Vol canviar l’Administració, fer-la realment transparent. Aspira a treballar amb parets de vidre, un terme que ha fet fortuna des que el règim sorgit de la Transició va començar a esberlar-se.