El no rotund a Pablo Iglesias

«A vegades em sento com Frodo d’El senyor dels anells, que em poden donar l’anell perquè a mi l’anell no m’interessa. Jo només vull l’anell per transformar. Em sento amb aquest encàrrec».

Les persones que la coneixen des de fa molt temps, el seu cercle més íntim i aquells que han viscut des de primera línia la seva progressió, asseguren que sap delegar, però que li agrada tenir controlat allò que depèn del seu vistiplau. I sempre busca una segona opinió. El debat mai no sobra quan la qüestió la interpel·la directament. Aquesta necessitat d’escrutar el que interpreta com a transcendent l’aplica quan toca prendre decisions rellevants de la vida quotidiana i, per descomptat, l’ha posada en pràctica quan ha hagut de triar camí en cada bifurcació que se li ha presentat. I, des que va esdevenir figura de referència de la PAH, Colau ha hagut d’escollir el recorregut més òptim davant de nombroses bifurcacions. Els camins traçats l’han conduïda a la plaça de Sant Jaume, però la podrien haver portat al Parlament, al Congrés dels Diputats o, fins i tot, a l’Eurocambra.

Són conegudes les ofertes que va rebre d’ICV i la CUP, ofertes que va rebutjar, sense vacil·lar. O almenys ella sempre ha mantingut que ho va fer sense vacil·lar. Quan se li requeria una explicació —i els periodistes li hem demanat que desplegués l’argumentari en nombroses ocasions els darrers anys—, Colau solia repetir que la seva intenció no era fitxar per cap partit polític, que el canvi que pregonava tenia una altra formulació. En l’escenari preelectoral del 2012, Artur Mas sotmetia a examen el seu lideratge a la Generalitat, amb el procés sobiranista al centre del debat polític i les retallades com a element desgastador del Govern de CiU, visibles com eren al carrer les protestes per les mesures d’austeritat aplicades en els serveis públics, de l’atenció a la dependència a la sanitat, passant per l’educació. Mentre Mas buscava la reelecció, en els espais polítics d’esquerres es debatia la necessitat de crear un bloc social ampli que recollís l’esperit del 15-M i l’efervescència ciutadana del sobiranisme, un espai de confluència. La voluntat va quedar recollida en el manifest Més enllà del 25-N, firmat per molts dels activistes i acadèmics que s’acabarien trobant a Barcelona en Comú. Una de les signants era la mateixa Colau. En aquell moment, ja era una figura de l’activisme més contestatari amb el poder fàctic de la banca i havia esdevingut la cara visible de la lluita contra els desnonaments i en defensa d’un habitatge digne. Els partits se la disputaven, conscients de l’ADN social que impregnava el seu nom i dels vots que podia arrossegar. Als qui formaven el nucli fundador de la PAH els satisfà recordar —potser amb orgull mal dissimulat, potser fent un exercici de realisme polític— que no només van estendre una xarxa de plataformes ciutadanes arreu de l’Estat, amb matriu a Barcelona, sinó que aquesta teranyina de veïns sargida per activistes i desnonats potencials es va convertir, en el seu punt àlgid, en el principal contrapès ciutadà al Govern de Mariano Rajoy, inquilí de la Moncloa. «Érem l’oposició al PP, claríssimament. Ens havíem convertit en el projecte més transversal, el que generava més consens, el que tenia més visibilitat i el que estava aconseguint petites grans victòries», rememora amb orgull l’alcaldessa, ara asseguda al despatx de l’Ajuntament, a la part vella de l’edifici consistorial, on han transcorregut les converses que han fet possible aquest llibre.

Colau representava aire fresc i al carrer feia temps que es reclamava obrir finestres de bat a bat. El lideratge que ella representava encaixava en el desig de trobar cares noves que perseguia part de l’esquerra catalana, però no només l’esquerra catalana. Desgastat el PSOE després dels anys de Govern de José Luis Rodríguez Zapatero i minimitzada IU, l’activista era ben valorada també pels qui defensaven posicions progressistes a Espanya. L’avalava la resistència exercida davant de la banca, amb un afegitó en mans de ben pocs: ser coneguda arreu de l’Estat. L’oposició de carrer que exercia la PAH ja era el moviment més sòlid d’autorganització consolidat després del 15-M, un magma que alguns s’havien afanyat a donar per desaparegut després de la majoria absoluta del PP a les eleccions generals del 2011. Amb la vella esquerra erosionada —lenta de reflexos per atendre el clam contra la creixent desigualtat— i la ciutadania cada cop més mobilitzada per denunciar la retallada de drets i serveis bàsics, Colau i la plataforma que encapçalava no van tardar a convertir-se en el gran maldecap dels populars. La ILP per aturar els desnonaments i implantar la dació en pagament va obligar el Govern espanyol a moure fitxa al Congrés per no semblar insensible als maldecaps de les llars més malparades per la crisi, i els escraches, incòmodes per a uns polítics molt acostumats a la moqueta dels passadissos i poc a la intempèrie del carrer, eren interpretats com un desgast afegit a la imatge pública d’un executiu popular que encara no podia brandar cap indicador de recuperació econòmica. Malgrat les injúries de la dreta, que va acusar-la de populisme i d’incitar a la violència, Colau s’havia forjat una imatge d’activista compromesa després de mesos de protesta desacomplexada a les seus d’entitats bancàries. I aquesta notorietat creixent s’associava a una causa noble: la lluita per la dignitat dels qui aspiraven a no perdre la llar. Era una evidència al carrer, es constatava als despatxos. Ho sabien al PSOE i ho entenien a IU, però el primer pas per treure’n rendiment el fa Pablo Iglesias, que després d’analitzar la vella esquerra i empès pel magnetisme televisiu, maquinava el naixement de Podem per ocupar l’espai que havia deixat orfe el socialisme desorientat i el comunisme caduc. Iglesias es fixa en Colau en els mesos previs al repte electoral del 2014. O més ben dit, s’hi torna a fixar, perquè sap perfectament qui és aquella dona que apareix al centre del camí que ha traçat.

Iglesias coneixia Colau des de feia temps. Els havia presentat un amic comú, Jaume Asens, advocat implicat en moviments socials i avui tercer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona. Abans de participar en la gènesi de Guanyem Barcelona, Asens també havia participat en el naixement de Podem a l’Estat, així com en la gestació de Procés Constituent a Catalunya. Amb l’advocat com a nexe, Iglesias i Colau comparteixen certs diagnòstics sobre el moment polític, però difereixen en les receptes que cal aplicar, en la manera d’articular les respostes.

Podem havia irromput al tauler de joc a les eleccions europees del 2014. El verb que resulta més adequat per descriure aquell resultat electoral és irrompre, perquè pocs imaginaven que la butlleta electoral amb la cara del politòleg madrileny arrossegaria el 7,98% dels vots a Espanya, que permetien esgarrapar representació al Parlament Europeu. En concret, cinc europarlamentaris. Però abans que Podem tragués el cap a les urnes, quan ni tan sols el partit disposava d’esquelet, Colau ja havia fet un trajecte en l’activisme suficient per guanyar credibilitat i protagonisme. Aquests són els atributs que atrauen l’interès d’Iglesias quan falten uns quants mesos per als comicis comunitaris. I el líder de Podem, hàbil per detectar lideratges —o potser, com diuen algunes veus, amb intenció de dissoldre per la via de la complicitat aquells lideratges que li podien fer ombra sumant-los al seu projecte de canvi a l’Estat—, trasllada una oferta a Colau. Això passa a Barcelona i la manera de formular l’oferta no és precisament convencional.

El nucli dur del que avui es coneix com a Barcelona en Comú és un grup d’activistes, professionals i acadèmics molt polititzats, que abans de l’aparició d’Iglesias ja havien començat a discutir, en debats primerencs, la possibilitat de vertebrar el seu activisme en un projecte polític. Gerardo Pisarello —professor de dret constitucional a la Universitat de Barcelona (UB) i ara primer tinent d’alcalde— havia acceptat la proposta d’EUiA per reforçar la llista de les europees, decisió de la qual després es retracta quan rep el veto de la direcció estatal d’IU pels seus postulats a favor del dret a l’autodeterminació. Jaume Asens també havia estat temptat per Iglesias en el mateix cicle electoral per ser el número dos de la seva candidatura, tot i que Asens finalment descarta l’oferiment. En aquell moment, Guanyem Barcelona encara és un projecte difús, per molt que la possibilitat d’articular una nova plataforma electoral era una opció madurada en converses més o menys informals. Era tan tendre el procés que el cercle de confiança de Colau no té clar si el camí ha de ser l’esfera municipal o l’estatal. La dimensió estatal del missatge de la PAH convidava a aprofitar el potencial aplegat per l’activista en unes eleccions generals. Iglesias també s’ha adonat d’aquest capital polític acumulat. Amb la idea de reforçar l’incipient projecte de Podem, Iglesias apareix en una festa on també han convidat Colau. Hi arriba en taxi, en companyia d’Asens. Encara falten mesos per als comicis europeus que sacsejaran el mapa polític espanyol. La festa és en un bar del barri Gòtic de Barcelona, on un amic comú celebra el seu aniversari i els convida a fer unes cerveses. Ja de matinada, amb la celebració avançada, la trobada deriva en una conversa animada, i la conversa animada, en proposta informal. Informal, però seriosa. «Entre amics, a les tres de la matinada, en Pablo m’insisteix que m’hauria de presentar a les europees per la plataforma que està creant, que en aquell moment no sé ni si tenia el nom de Podem. Ell i la seva gent estaven començant a pensar que hi havia una finestra d’oportunitat que s’havia d’aprofitar, i tenien raó. Però jo encara estava a la pel·lícula de la PAH», relata Colau. Efectivament, en aquell moment encara exercia de portaveu de la PAH, però les fites aconseguides amb el moviment i l’anàlisi del context polític, a Catalunya i Espanya, ja han fet pensar a Colau i un cercle d’amistats que el pas següent que cal fer podria anar més enllà de l’activisme. I que potser sí, com defensa Iglesias, hi ha una finestra d’oportunitat per pregonar el canvi des de les institucions. El que acabarà passant és que Guanyem Barcelona es gestarà en paral·lel a l’aparició de Podem com a nou actor polític a l’Estat.

La conversa al bar del barri Gòtic continua animada. I la resposta de Colau a l’oferta és taxativa: «Li dic a en Pablo que ni de conya, i li pregunto què hi he de fer jo, a Brusel·les. No m’ho plantejo en absolut. Com que és una conversa molt informal, allò no deriva en res. Recordo que ell em respon que hi ha molt poques persones que ho puguem fer, només jo o l’Alberto Garzón [després candidat d’IU a la Moncloa i diputat], i jo li contesto que un pas com aquell s’hauria de fer amb molta cura, que estic vinculada i compromesa amb la PAH, que a Brussel·les no se m’hi ha perdut res. I això sí que ho tinc claríssim, ni per un segon m’ho plantejo». El no rotund de Colau a Iglesias no distreu l’avui líder de Podem. «M’insisteix que és el moment. S’ha de dir que ell la va encertar més que jo, perquè tenia claríssim què s’havia de fer. Jo ho veia amb molta distància i molts dubtes. De fet, em van sorprendre els bons resultats que va aconseguir», aclareix. Colau recorda que, en aquella etapa de construcció de Podem, Iglesias escoltava i parlava amb molta gent partidària dels conceptes de canvi i ruptura, com la mateixa Teresa Forcades, impulsora amb Arcadi Oliveres de Procés Constituent. L’oferta, però, va quedar en no-res. El líder de Podem acabaria posant la seva cara a la butlleta electoral de la nova formació, conscient que aquell només era un primer pas de camí cap al Congrés dels Diputats. Els resultats són coneguts: representació a l’Eurocambra i redefinició del mapa de partits a Espanya. L’inici del debat sobre la fi del sistema de representació sorgit de la Transició.

Però Iglesias no és l’únic que s’apropa a Colau abans que neixi Guanyem Barcelona. De la mateixa manera que Podem busca referents per bastir un projecte influent, determinats sectors de l’esquerra parlamentària espanyola també intenten concretar el fitxatge de l’activista. Gaspar Llamazares vol conèixer la receptivitat de Colau per incorporar-se a un ampli front progressista amb vista a les eleccions europees, en el qual IU aspira a tenir-hi una veu influent. A diferència de l’oferta d’Iglesias, en aquesta ocasió no s’arriba a formular la proposta, per un reguitzell de despropòsits. «No va arribar a oferta. Va ser una cutrada. Em va semblar el reflex de la vella política, però amb l’afegitó de materialitzar-se de manera maldestra», recorda.

Colau no coneixia Llamazares. Sense la proximitat de la confiança personal, el dirigent d’IU encarrega a un portaveu de la seva confiança que truqui a l’activista per proposar-li de quedar per fer un cafè a Sants. Llamazares s’ha de desplaçar a Barcelona i vol aprofitar l’oportunitat per mantenir una trobada amb Colau, que s’interessa pel contingut de la cita i mostra disponibilitat per reunir-se amb el diputat. L’emissari de Llamazares es limita a especificar que la intenció de la reunió és analitzar el context polític. En la trucada, feta el maig del 2013, no aporta més detalls. «L’endemà, Llamazares, en una roda de premsa, va dir que havia parlat amb mi i el jutge Baltasar Garzón per muntar una candidatura a les eleccions europees. Vaig trucar al seu ajudant i li vaig dir que no calia que quedéssim. Vaig ser molt contundent», sintetitza Colau, que encara recorda les trucades posteriors de la premsa per certificar la seva implicació en una eventual candidatura. «Potser van pensar que allò, per a mi, era un honor. Devien pensar que aquella oferta em cridava l’atenció. A vegades em sento com Frodo d’El senyor dels anells, que em poden donar l’anell perquè a mi l’anell no m’interessa. Jo només vull l’anell per transformar. Em sento amb aquest encàrrec. Realment sóc aquí per fer una altra cosa. Potser la gent que viu en clau de partit, i es baralla per ser en una llista, pensa en funció d’aquestes coordenades. Jo no he viscut mai així. A mi això em rellisca», afegeix. Llamazares s’acaba disculpant amb un SMS cordial. Tant el diputat d’IU com el líder de Podem comproven que Colau no pensa en l’Eurocambra. Mesos més tard, ella mateixa certifica que el seu objectiu és promoure una revolta democràtica a Barcelona. Un repte, el de la transformació a escala municipal, que veu molt més factible. La referència d’El senyor dels anells no és buida de contingut, té un pòsit més dens. De fet, el nucli proper a Colau i ella mateixa solen repetir, en forma de broma recurrent, una comparació amb Podem. «Nosaltres som El senyor dels anells i ells, Joc de trons», diuen. La metàfora, explicada per l’alcaldessa amb un somriure, té un relat de fons: els qui funden Guanyem Barcelona s’identifiquen amb la saga construïda entorn del personatge de Frodo, capaç de sumar a la seva causa gent molt diferent i que només anhela el poder per transformar, en contraposició a la recomanada sèrie que tant agrada a Pablo Iglesias —i que va regalar al rei Felip VI—, una ficció basada en la lluita fratricida per assolir el tron. L’aventura de Colau, d’aquest Frodo metafòric, està a punt de començar.